Vilanova de Meià

La majoria de persones estan vinculades a un lloc concret. Generalment és el lloc on una persona neix, tot i que les circumstàncies de la vida, sempre més torçades del que hom vol, poden fer que aquest referent geogràfic canviï. Els emigrants, per exemple, fugint del seu lloc d’origen per raons econòmiques, o els refugiats que ho fan per raons polítiques, han d’adaptar-se i adoptar com a propis altres paisatges. Cal reconèixer que no sempre aquestes emigrants o refugiats acaben de sentir-se integrats en els països d’acollida i sempre es veuen com a forasters permanents.

Hi ha altres persones, com és el meu cas, que voluntàriament hem escollit adoptar com una pàtria circumstancial. Es tracta d’una pàtria diferent a l’anomenada xica. Això és el que m’ha passat amb a partir de la meva relació amb Vilanova de Meià, petit poblet meravellós de la Noguera. Els meus vincles amb aquest indret s’han forjat al llarg de més de trenta anys. Amb tossuderia m’he fet adoptar per Vilanova de Meià i la seva gent. Bé, alguns més que altres, perquè també en cada lloc hi ha gent tancada als forasters. He integrat tots els racons de Vilanova en la meva experiència vital de tal manera que, parafrasejant a un salmista diria “que si m’oblidava de tu, Vilanova, que s’enclasti la llengua al paladar”.

La paret de tàpia

Ahir parlava dels marges o murs de pedra seca de Montserrat, avui podria parlar del mateix, però de Vilanova de Meià. N’està ple. Per tot arreu se’n troben i dignifiquen el paisatge. Però no en parlaré. Voldria recrear la visió d’una petita edificació de tàpia. A l’entrada de Vilanova de Meià, tot venint d’Artesa de Segre i passat el cementiri, es troba a ma esquerra una petita construcció de formigó prefabricat que, amb poc gust estètic però encert pràctic, resguarda una senzilla barraca feta de pedra i tàpia. És un elogi de la senzilla i humilitat constructiva capaç de perviure molts anys. Fa uns anys, amb encert, l’ajuntament decidí protegir-la per evitar-ne la seva ruïna. Per sort, avui encara resta en peu. En les seves parets encara es poden veure les senyals de les tapieres que ajudaven a créixer la construcció. Com a tècnica constructiva era molt econòmic, pròpia dels llocs secs i amb d’escassos recursos. 

Admiro aquestes obres humanes, fetes amb enginy i sabent aprofitant els petits materials disponibles en el moment. La contemplació de les parets de tàpia evoca l’esforç dels habitants de la coma de Meià per sobreviure com sigui. La vida d’aquesta coma no fou sempre fàcil. Hi hagueren moments molts bons, però també llargues temporades, massa llargues per molts, que la terra fou poc productiva i els recursos naturals complementaris flaquejaren. Foren temps d’emigrar, de deixar la terra estimada per anar a fer fortuna allí on hi havia feina. Qualsevol porteria o bar de Barcelona o Lleida servien per enyorar l’aixada o el cafè del poble. Però no hi havia alternativa. Quedar-se a la coma era el no futur, marxar esdevenia una esperança. Les persones s’anaren lluny de la coma, mentre les parets de tàpia restaren soles esperant el pas callat del temps. Mentrestant, el cementiri proper guardava molts dels somnis trencats del vilanovins.

La Fira de la Perdiu

Quan anava a escriure el meu comentari diari m’he adonat que he escrit poc sobre Vilanova de Meià. Oblit imperdonable. Pot ser, sense que això serveixi d’excusa, pel fet que aquest poble de la Noguera formi part de la meva intimitat he preservat fer-ne comentaris. Més d’un cop, entre amics vilanovins, hem apuntat la idea de no elogiar Vilanova de Meià per evitar que hi vingui més gent. L’estimem tant, forma part del paisatge interior de tantes persones, que temem contagiar el nostre entusiasme i que la massificació desvirtuï la seva bellesa.

No obstant, avui ha estat un dia d’una gran massificació a Vilanova de Meià. Avui s’ha celebrat la fira de la Perdiu. La gran diada que aplega a milers de persones. En un sol dia passen pel carrer de la Perdiu tanta gent, o més, que tots els dies de l’any, contant-hi els de l’estiu quan el poble s’incrementa pels estiuejants altrament dits verenejants. Durant el dia d’avui, perdius, ocells, galls, paons i altres bèsties omplen el carrer de la fira. Hi ha premis i reconeixements per les perdius mes galanes. Ben cert, que algunes ho són de manera ufanosa. Al costat de les aus tota mena d’artesans i firaires criden l’atenció per fer bona caixa. Els visitants es firen tot el que poden. Tots plegats hem fet gran la Fira de la Perdiu. Ben dinat, tothom se’n va i els carrers del poble tornen a quedar-se buits mentre el Montsec acarona les darreres llum del dia. Novament, el silenci pren el seu lloc en el carrer de la Perdiu.

L’aplec de Santes Creus

Cada any es fa un aplec a l’ermita de Santa Maria del Puig de Meià per la diada de les Santes Creus. La majoria de ciutadans de la coma de Meià, familiars i amics vinguts de lluny, pugen a l’ermita per estar junts durant tot el diumenge al redós d’unes alzines i al voltant d’unes brases enceses amb permís de l’ajuntament. Cada família s’aplega entorn d’una alzina concreta que es la mateixa des del primer dia que s’inicià l’aplec. Diverses generacions han vist passar el seu temps familiar des del cim del Puig de Meià que domina la vall tancada al nord per la serra del Montsec i flanquejat pel Cogulló i la serra de sant Mamet.

Cada any les famílies de la coma rememoren la costum de trobar-se i sentir-se membres d’una gran comunitat plena de lligam familiars i afectius. Tothom participa de la festa i espera la seva arribada des de temps. Ningú se sent estrany en aquesta festa, vingui d’on vingui, i tothom i és convidat a seure al peu d’una alzina.

Durant tot el dia de Santes Creus, les persones estan juntes i experimenten diverses vivències que ajuden a sentir-se partícips d’una petita història comuna lligada a la coma de Meià. La festa comença amb la benedicció del terme per part del mossèn abans de la missa força concorreguda. A l’acabar venen les sardanes ballades a l’única gran esplanada existent al costat de l’ermita. Mentrestant, els encarregats dels focs fan de tot: paelles, graellades i algunes delícies culinàries. Al punt del migdia, quan les brases estan a punt, la gent s’asseu entorn les alzines, amb ordre i ordenadament. No hi ha errors. Tothom sap on a d’anar. L’alzina és el vincle que arrela als orígens familiars. Domina la festa, tot i que algú s’entristeix al recordar als absents.

A la fi de l’abundós dinar, del cafè i dels vins espirituosos continua la festa. Una petita orquestrina, les noves versions dels antics homes orquestra, convida a moure el cos amb valsos, ranxeres, passos dobles i tot allò que els homes i dones de la coma de Meià han aprés des de petits en les festes majors. A mesura que la tarda avança l’aplec comença a desinflar-se. Les distàncies obliguen i algunes persones han de fer llargs viatges per tornar a casa. Poc a poc, l’aplec s’apaga i es comença a pensar la nova festa de Santes Creus del proper any.