diumenge, 30 de juny del 2013

Poble de Déu


El concili Vatica II ajudà a comprendre i a definir una nova manera de viure la presència dels cristians en el món. L’etapa conciliar ensenyà als cristians que l’Església no és cap societat perfecte ni que la salvació només es troba dins de l’estructura eclesial. El concili obrí l’Església al món i la salvació a la història de la humanitat. En aquesta història hi havia també grans moments de salvació. Aquesta nova valoració del món comportà una manera diferent d'entendre quina havia d'ésser la presència dels cristians en el món. La perspectiva conciliar trencà la distinció entre el profà i el religiós. De la mateixa manera com amb la mort en creu de Jesús es trencà el vel que separava el Temple del Món,

La presència dels cristians en el món ja no havia de donar-se se en clau de conflicte. Només hi ha un món i aquest és sant. El diàleg de la fe i de l’Església amb el món representa un mutu enriquiment. Les esperances, les il·lusions, les pors, els anhels del món també porten notícies de Déu. L'Església no té la possessió de Déu. En el món també es sent la veu de Déu. Com també hi ha moments de negació de Déu. Les realitats del món (socials, polítiques i culturals) són significatives i esdevenen instrument per la construcció del Regne de Déu. La salvació esdevé història i ha d'entendre de les condicions materials a on es dóna l'existència humana. Per això la teologia ha de saber parlar de ciències socials i l'espiritualitat brolla, entre altres llocs, de l'acció político-social. La política esdevé una pràctica de la caritat.

A partir d'aquesta nova manera d'entendre presència dels cristians en el món la fe entrà en un procés de maduració, tant per la seva confrontació amb la dinàmica històrica com pel diàleg amb altres tradicions culturals i filosòfiques. Gràcies a aquesta maduració la presència dels cristians en el món tingué un component de missió i un altre de diàleg. Actituds difícils de conjuminar, sobretot per la seva aparent contradicció. Mentre la missió significava anunciar - amb convenciment - la Bona Nova de Jesús, el diàleg implicava reconèixer que la veritat està oculta i que la proclamació d'aquesta Bona Nova comportava, entre altres coses, emprendre un camí de recerca, conjuntament amb altres formes de pensament, d'aquesta veritat. A partir d'aquest diàleg la fe es secularitzà i cercà una nova identitat. Es progressà cap una concepció d'Església comunió i es consolidà la imatge conciliar de Poble de Déu que s'identifica en l'Església però que no queda identificat amb l'Església.

dissabte, 29 de juny del 2013

De nou en el camí de Jericó


¿Com parlar de Déu?. Hi ha vàries possibilitats. A mi, m’agrada parlar del Déu encarnat. Doncs és gràcies a la seva presència en la història que es fa comprensible el seu amor. L'Encarnació de Déu no s'esgota en l'Ascensió del Crist, sinó que perdura en la Pentecosta que celebrarem properament. Som nosaltres, els membres de l’església els que hem de continuar aquesta encarnació en la història. Nosaltres hem de ser testimonis d’aquesta gràcia expressada en l’amor misericordiós de Déu a favor dels que pateixen i totes aquelles persones que es troben abatudes en el camí de la vida.

En el nou camí de Jericó, que és la nostra existència en el món, hem de saber actuar com a bons samaritans. Només així donarem resposta convincent a la transcendental pregunta que Déu feu a la humanitat a través de Cain : “¿on és el teu germà?

divendres, 28 de juny del 2013

Sant Pere i sant Pau


La festivitat de demà commemora la figura de dos dels grans homes d’església: l’apòstol Pere i Pau, apòstol sobrevingut després de ser un perseguidor dels cristians. Tots dos evoquen dues maneres d’entendre i viure la fe. Si el primer fou deixeble dels inicis de la predicació de Jesús i aquest li confià la construcció de l’Església; Pau esdevingué el gran artífex de la transformació del cristianisme d’una secta jueva a una religió d’abast universal. Si Pere representava el judaisme pur i instituïu; Pau esdevingué l’home obert dialogant amb les cultures en les quals el cristianisme havia de dialogar i expressar-se.

Tant Pere i Pau son persones que, en un moment determinant prengueren distància amb Jesús. Pere, el deixeble del primer moment, home senzill i de cultura popular, tot i la seva adhesió entusiàstica al projecte de Jesús, no dubte en negar-lo tres vegades. Les seves negacions són fruit d’una por molt humana. Pau, persona culte i de ciutadania cosmopolita, anà més enllà i durant un temps perseguí els cristians sens treva. Inclús participa d’alguna manera en el martiri de sant Esteve. Però després, experimentà un procés de conversió que el portà a canviar la seva vida i les seves adhesions. Pere i Pau es reconciliaren amb Jesús i el trobaren a través del penediment. Aquesta és, entre moltes, una de les lliçons de la vida d’aquests dos grans testimonis del seguiment de Jesús. La fe sempre es necessita viure des de l’actitud del penediment.

dijous, 27 de juny del 2013

Gihadistes made in Spain


Els experts en terrorisme musulmà, Fernando Reinares y Carola García-Calvo, han estudiat el perfil socio-demogràfic dels terroristes gihadistes condemnats o morts en actes terroristes a Espanya entre els anys 1992 i 2012. L’anàlisi ha trobat que tots els terroristes són homes i que les tres quartes parts d’aquests comptaven amb entre 25 i 39 anys quan van ser detinguts o van perdre la vida en algun atemptats. En la seva majoria estaven casats i tenien fills. Vuit de cada deu eren estrangers. Destaquen, sobre el conjunt, els de nacionalitat algeriana i marroquina. Només un 4,8% havia nascut a Espanya. El seu nivell educatiu és divers: hi ha gairebé tants individus sense educació reglada com amb estudis universitaris. Respecte a les seves ocupacions també hi ha una gran diversitat. Es de destacar que un de cada quatre no tenia una ocupació coneguda. El 22,2% comptava amb antecedents penals al Espanya per delictes diferents als terroristes. Set de cada deu es localitzaven, gairebé a parts iguals, en la Comunitat de Madrid o a Catalunya.

Quan en l’estudi es diferencien dos períodes temporals, un de 1995 a 2003 i l’altre de 2004 a 2012 les dades sobre l'evolució del perfil sociodemogràfic dels gihadistes a Espanya adverteixen que un creixement considerablement del percentatge dels individus amb menys de 30 anys i d'estrangers, en particular de marroquins i pakistanesos. S'observa així mateix una progressiva deterioració en el nivell educatiu i una propensió a l'increment dels percentatges corresponents tant a els qui desenvolupen ocupacions laborals de baixa o cap qualificació com els que, abans d’estar implicats en activitats de terrorisme gihadista, havien estat condemnats per delictes de criminalitat ordinària. Finalment, mentre que el nombre de gihadistes a Madrid es manté sense aparents variacions, Catalunya es converteix en un focus cada vegada més rellevant de terroristes.

L’estudi conclou que si aquestes tendències han de ser matisades en relació a una sèrie de variables entre les quals s'inclouen l'edat, la situació administrativa, la nacionalitat, el nivell educatiu i l'ocupació, per exemple, pel fet de que a Espanya estan emergint, en nombre considerable, les segones generacions de musulmans, descendents d'immigrants procedents de països amb societats majoritàriament musulmanes. En aquest sentit i a la llum d'experiències d’altres països, com la del Regne Unit, on determinats segments d'aquestes segones generacions s'han mostrat especialment vulnerables a la incidència dels processos de radicalització gihadista, es pot afirmar que a Espanya ja s’ha traspassat el llindar a partir del qual es genera un apreciable potencial de terrorisme gihadista de caire autòcton, que s’afegeix al que existeix de per se a Ceuta i Melilla. Per tot, els autors afirmen que és urgent implementar un adequat pla de prevenció de la radicalització associada a aquesta expressió del fenomen terrorista.

dimecres, 26 de juny del 2013

Comprendre, Hannah Arendt



Hannah Arendt és una magnífica pel·lícula. Ben dirigida i construïda, i magistralment interpretada. Tota ella és un perfecte retrat de la complexa vida d’aquesta pensadora alemanya de religió jueva. Les seves ganes de pensar de forma lliure i no subjecte a cap imposició li portà molts problemes. Ella només volia comprendre, perquè així s’acostava a la dimensió moral dels fets. El seu elogi del pensament era perquè aportava el coneixement, més que saber. Gràcies al coneixement les persones podien entendre el que era el bé i el que era el mal. La vida està plena de decisions morals que no es poden menystenir. El mal, el gran mal, no és només el resultat de grans esdeveniments esfereïdors que el provoquen, sinó el resultat de moltes i continuades decisions que el generen.

La manca de consciència moral com a resultat de la negació del pensament impedeix intuir les conseqüències morals dels actes. Això és el que portà a Hannah Arendt a intentar comprendre a Adolf Eichmann, un criminal nazi jutjat pels jueus, després d’haver estat segrestat a Buenos Aires. Després d’assistir i analitzar tot el judici, Arendt conclou que Eichamann, tot i els horribles crims contra la humanitat en que participà, no era responsable dels seus actes perquè no sabia el que era el bé i el mal. La seva incapacitat per raonar la dimensió moral dels seus actes l’impedia assumir-ne la responsabilitat. Només era un buròcrata que complia pulcrament i amb diligència les ordres. Hannah Arendt arribà a aquesta conclusió perquè, més que jutjar els actes criminals d’Eichmann intentà comprendre el perquè actuà d’aquella manera. La comprensió li permeté descobrir la facilitat de la banalització del mal.

El perill dels nostres dies es perdre la capacitat de comprendre el sentit de les coses i quedar-nos en la superficialitat dels fets. Aquest és el signe dels nostres temps i tots en patim les conseqüències. És el que descriu encertadament Haruki Murakami en la seva novel·la “Kafka a la platja” quan comenta que “les intoleràncies, els teories que no saps d’on surten, les paraules buides, els ideals usurpats, els sistemes anquilosats ... això és el que em fa por” perquè tot això impedeix saber el que està bé i el que no ho està. “Si ets prou valent d’admetre errors de criteri, sempre els pots esmenar. Però els caps quadrats, els intolerants que no tenen imaginació són com paràsits que modifiquen l’organisme receptor, canvien de forma i no es moren mai”. El parasitisme, el gregarisme, l’adulació i altres actituds molt esteses frenen l’autonomia del pensament i impedeixen la reflexió moral.

dimarts, 25 de juny del 2013

Les perifèries existencials


Fa uns dies, en ocasió d’un acte centrat en la diòcesi de roma, el papa Francesc, com a bisbe d’aquesta ciutat parlà de l’esperança a les ciutats. Es referí que qualsevol “revolució que vulgui transformar la història, ha de canviar en profunditat el cor humà. Les revolucions que han tingut lloc durant els segles han canviat sistemes polítics i econòmics, però cap d'ells ha canviat realment el cor de l'home. La veritable revolució, la que transforma radicalment la vida”. Aquets revolució només l’ha fet Jesucrist. La trobada amb Jesucrist, va afirmar el papa posant com a exemple a sant Pau, canvia radicalment la seva perspectiva de la vida. Gràcies a la conversió "podem caminar en una nova vida "... “la fe ens diu que només un cor nou, regenerat per Déu, crea un món nou; un cor de "carn" que estima, sofreix i s'alegra amb els altres, un cor ple de tendresa pels quals, en portar gravades les ferides de la vida, senten que estan en la perifèria de la societat. L'amor és la força més gran de transformació de la realitat, perquè esfondra les muralles de l'egoisme i omple les rases que allunyen als uns dels altres”

“A Roma, digué el papa Francesc, hi ha persones que viuen sense esperança i estan immerses en una profunda tristesa, de la qual intenten sortir creient trobar la felicitat en l'alcohol, en les drogues, en els jocs d'atzar, en el poder dels diners, en la sexualitat sense regles. Però així, es deceben encara més i de vegades descarreguen la seva ira cap a la vida amb comportaments violents i indignes de l'home”. Davant d'aquesta realitat poc satisfactòria “podem seguir de braços creuats davant d'aquests germans els nostres sense anunciar-los l'Evangeli”, “nosaltres, que hem trobat en Jesucrist, mort i ressuscitat el sentit de la vida, podem ser indiferents a aquesta ciutat que ens demana, potser inconscientment, una esperança” Per això, continuà el papa, “la millor resposta és l'anunci de l'Evangeli”.

L'Evangeli és per a tots, perquè Déu estima a tots i vol salvar a tots, afirmà Bergoglio, però “hi ha uns destinataris preferent. L'anunci de l'Evangeli està destinat en primer lloc als pobres, als quals sovint manquen del necessari per portar una vida decent: ells són els primers a rebre el missatge gojós que Déu els estima amb predilecció” . Però l'Evangeli, va dir el papa, va més enllà. És per a tots. “aquest anar cap als pobres no significa que hàgim de convertir-nos en paupèrrims o en una espècie de rodamóns espirituals. No, no és això. Significa que hem d'anar cap a la carn de Jesús que sofreix, però la carn de Jesús que sofreix és també la d'aquells que no ho coneixen amb els seus estudis, amb la seva intel·ligència o la seva cultura. Hem d'anar allí. Per això m'agrada usar la frase anar cap a les perifèries, les perifèries existencials. Totes, les de la pobresa física i real i les de la pobresa intel·lectual que també és real. Totes... I allí sembrar la llavor de l'Evangeli, amb la paraula i el testimoniatge”

dilluns, 24 de juny del 2013

Catòlics dins la pluralitat


Els cristians hem d’entendre que les nostre propostes són una possibilitat més dins d’una societat plural i diversa. On coexisteixen vàries propostes portadores de sentit. Com a església hem de constatar que no sempre hem sabut acollit prou bé les diferencies, més aviat les hem espantat. Però no ha de ser així. Si volem ser eclesialment intel·ligibles a la raó d’avui hem d’acceptar que cada individu es portador de significats que donen sentit a la vida i junts podem conviure des de la diferencia. Contra el pronòstic de la fi de les religions, les evidències mostres que una de les característiques del moment present és l’emergència del fet religiós com a font de sentit.

Vivim la fe en un context de grans transformacions culturals. La nova modernitat ha comportat una profunda transformació dels valors referents tradicionals. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l'emoció, i la deconstrucció. En aquest context l'Església catòlica s'interroga sobre la seva missió i ha de saber explicar quina la seva proposta de salvació i felicitat. Però hom hem de fer-ho amb un llenguatge renovat, amb actituds coherents entre el que es diu i es fa, i renunciant a aquelles complicitats que desvirtuen i contaminen el missatge de l’Evangeli. 

diumenge, 23 de juny del 2013

La fe no s’imposa, es testimonia


La meva fe ha de ser proclamada en diàleg i amb respecte. No vull que s’imposi a ningú, ni la meva ètica ni la meva moral. Però sí que aspiro a poder-la proposar des de la meva església i en llibertat. Vull estar present allí on les persones construeixen el futur; m’agradaria fer-ho amb la mateixa actitud que han mostrat els bisbes catalans en els seus documents pastorals Al servei del nostre poble  o Creure en l'evangeli i anunciar-lo amb nou ardor. El bisbes catalans parlen de proposar i no d’imposar. Aquesta església que acompanya és la que trobo més adequada pels temps que vivim.

Des d’aquesta actitud de testimoni acompanyant l’Església podrà proclamar la nova evangelització amb respecte amb les creences d’altres persones, sense que això impedeixi donar respostes clares i convençudes als interrogants d’aquells individus que cerquen el sentit de la seva existència. La societat ha de respectar aquesta dimensió pública de l’església. Aquest marc de llibertat i respecte mutu és la pedra de toc per saber si la societat nostra és oberta o tancada. El que fa madura una societat és la possibilitat de coexistir la creença amb la no creença. Aquesta convivència és signe de llibertat i democràcia. Però aquesta coexistència ha de manifestar-se a l’espai públic. Per això, és necessària la confessió convençuda i pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la.

dissabte, 22 de juny del 2013

Confiar en Déu


El salm 63 diu “em sosté la teva ma” (Sl 63,9). No hem de tenir por de dir-ho i viure d’acord amb aquesta confessió. Afirmar-ho és una confessió d’amor a Déu i de confiança que, malgrat que ens alguns moments pugui sentir-me feble, pobre o dissortat l’amor de Déu em sosté. És una declaració de confiança que neix de l’experiència de l’amor de Déu més enllà dels prejudicis humans. És, en definitiva, estar convençut de viure cada dia, tot i les dificultats, allò que diu la carta als Romans: "esperant contra tota esperança, va creure" (Rm 4,18). És temps d'esperar, és un temps de crida a l’esperança i anunciar que és possible la salvació en tota la seva plenitud. Això és el que hem de procurar transmetre al nostre entorn. Especialment ho hem fer-ho enmig de la plaça pública perquè se'ns entengui i respecti. Cerquem l'esperança amb alegria i convenciment, això és el que hem de proclamar.

Les calamitats del moment present ens podem introduir al pessimisme i a la desesperança. Més d’un cop podem exclamar ¿Déu meu perquè ens has abandonat?. És en aquests moments quan la pregària ens ha de sostenir en el nostre compromís a favor de la justícia del Regne de Déu. El cel nou i la terra nova han de ser possibles aquí, en la terra gràcies al nostre treball a favor de la caritat i la justícia. La nostre tradició ens presenta la vida de l’Església lligada a la història de la salvació; però la nostre responsabilitat, ara i aquí, és mostrar i construir la salvació en la història. 

divendres, 21 de juny del 2013

Salm del bon governant


Tinc el costum de penjar cada matí a les xarxes socials algun salm amb el qual he fet la pregària del matí. L’altra dia vaig escriure un fragment del salm 72 que deia

Déu meu, doneu al rei el vostre dret;
doneu al príncep la vostra rectitud.
Que governi amb justícia el vostre poble,
que sigui recte amb els humils.

Que les muntanyes duguin pau al poble,
que duguin benestar els turons.
Que els humils es vegin emparats,
i salvats els fills dels pobres;
que desfaci els opressors.

Que duri com el sol i la lluna,
segles i més segles.
Que faci el bé com la pluja a l’herbei,
com els ruixats assaonen la terra.

Que el ben estar floreixi als seus dies,
i mesos i anys abundi la pau

Un amic, en Martirià Brugada, em contestà el meu escrit dient “Potser seria millor dir doneu al messies el vostre dret? Costa acceptar paraules com rei, príncep.... O potser Déu meu, doneu als nostres governants el vostre dret, doneu als polítics que hem elegit la vostra rectitud... Per pensar-hi

Trobo molt suggerent la seva proposta. Perquè hi ha moltes persones que s’identifiquen parcialment amb el que diuen els salms, però tenen reserves davant d’algunes expressions. Introduint els suggeriments d’en Martirià i adaptant el temps verbals el text quedaria així:

Déu meu, doneu als nostres governants el vostre dret;
doneu als nostres polítics la vostra rectitud.
Que governin amb justícia el vostre poble,
que siguin rectes amb els humils.

Que les muntanyes duguin pau al poble,
que duguin benestar els turons.
Que els humils es vegin emparats,
i salvats els fills dels pobres;
que desfaci els opressors.

Que duri com el sol i la lluna,
segles i més segles.
Que faci el bé com la pluja a l’herbei,
com els ruixats assaonen la terra.

Que el ben estar floreixi als seus dies,
i mesos i anys abundi la pau

Et text adquireix una nova significació i guanya proximitat. El salm original parla del rei Salomó i expressa la seva pregària com a rei a Déu. Però amb el canvi de perspectiva la mateixa pregària té un nou sentit si l’apliquem als qui ens governen o és la pregària del mateix governant. Per això, aquest salm es podria anomenar salm del bon governant.


dijous, 20 de juny del 2013

Les duplicitats competencials


Segons sembla el govern de Madrid vol reformar les administracions públiques. Primera semblava que la reforma s’aturava a l’àmbit local, però ara es veu que el seu abast serà més ampli. Pel que ha transcendit es volen evitar duplicitats competencials. L’exemple que he sentit és ben il·lustratiu: ¿per què han d’haver-hi serveis meteorològics autonòmics si ja n’hi l’estatal?. Curiosament el govern de Madrid no s’ha fet la pregunta al revés, ¿per què ha d’haver-hi un servei metereològic estatal si n’hi ha els autonòmics?. Dit d’una altra manera, com s’aplica el principi de la subsidiarietat en el disseny competencial.

El disseny de distribució de competències a l’estat és per concurrència. Mentre hi ha competències que tenen ben definides quin és el seu àmbit de responsabilitat política i administrativa, altres s’exerceixen per concurrència d’actors. Aquesta forma de repartir les responsabilitats és flexible, doncs permet ajustar cada competència a l’àmbit d’actuació dels actors polítics i els seus subjectes socials. El problema apareix en els desajustos que comporta un sistema com l’espanyol. L’ajust, en cas de dubte competencial, és pot resoldre buscant l’equilibri entre el principi de subsidiarietat i l’economia d’escales, Ambdues perspectives ajuden a entendre que no té sentit, en moltes de les competències abans estatals i ara transferides a les comunitats, mantenir una poderosa administració general de l’Estat que únicament representa despesa i cap valor polític afegit.

El pas per millorar l’eficiència de les Administracions Públiques és aplicar amb seny el principi de subsidiarietat i aprimar les estructures de l’estat espanyol. No fer-ho, o fer el contrari, és tornar a recentralitzar l’administració en contra de les estratègies per una millor gestió pública. Un bon exercici seria, per exemple, fer-se algunes preguntes sobre molts ministeris estatals que sestegen mentre les competències reals són exercides per les comunitats autònomes. Dóna la impressió de que l’Estat, en lloc d’entendre que el seu paper ha de limitar-se a la coordinació a través dels instruments sectorials, no ha volgut renunciar al seu aparell administratiu perquè això reforça el seu paper polític. Sincerament. Cal oposar-se a una nova reedició de la LOAPA vestida ara amb la lògica d’una suposada eficiència administrativa.

dimecres, 19 de juny del 2013

La llibertat religiosa en el món


El Departament d’Estat del govern nord-americà ha publicat l’informe de 2012 sobre la situació de la llibertat religiosa en el món. En el seu resum executiu ens fan les següents observacions. Sobre les restriccions governamentals i abusos en la llibertat religiosa l’informe constata que hi ha lleis i polítiques que impedeixen la llibertat dels individus per escollir una fe, practicar-la, canviar de religió, parlar de les seves creences religioses i pràctiques, o refusar qualsevol religió. A Xina, els funcionaris d'afers religiosos i òrgans de seguretat de l’estat han espiat o restringit les activitats religioses de grups religiosos registrat i no registrats. El govern xinés  ha detingut, arrestat o sentenciat a presó un número indeterminat de persones per tenir activitats relacionades amb les seves creences religioses i pràctiques. Aquesta situació l’han patit musulmans i clergues catòlics o practicants del budisme tibetà.

A Corea del Nord el govern restringeix severament la llibertat religiosa dels grups religiosos no controlats oficialment. Els practicants d’aquests grups són perseguits, arrestats, torturats o morts per raó de les seves creences religioses. Al Vietnam, tot i els progressos observats en els darrers anys, encara existeixen importants dificultats per l’exercici de la llibertat religiosa. Encara hi ha empresonaments per raons religioses. Hi ha fortes pressions perquè hi hagi conversions al budisme estatal. Dins Aràbia Saudita, està prohibida tota pràctica pública de qualsevol religió que no sigui l’Islam. Hi ha una forta discriminació sobre el xiïtes i s’han prohibit diverses manifestacions religioses públiques dels xiïtes.

A Síria, el govern va augmentar la seva pressió sobre els grups religiosos vinculant-los a l’oposició. Paradoxalment el musulmans sunnites, majoritaris en el país, també estan sota sospita. A l’Iran ha augmentat la repressió contra les minories religioses incloent-hi també els musulmans sunnites. La majoria de religions, entre les quals hi ha la catòlica, protestant, jueva, bahaí i altres han denunciat les dificultats que tenen. A Rúsia també s’han evidenciat casos d’importants restriccions a la llibertat religiosa d’algunes minories religioses. Una de les pràctiques habituals és negar-los el registre com entitats religioses. A Uzbekistan hi ha força repressió contra les religions en general. Al Turkmenistan les autoritats governatives persegueixen les religions no registrades. Això significa que no poden fer cap activitat, es detenen els dirigents i es confisquen els materials religiosos. La llei prohibeix persones menor de 18 anys de participar en públic en activitats religioses.

A Afganistan, el govern no protegeix suficientment a les minories religioses dels atacs dels fanàtics musulmans. El govern aplica restriccions legals de llibertat religiosa de forma selectiva i d’una manera discriminatòria. Dins Azerbaitjan, el govern ha introduït restriccions per la pràctica religiosa d’aquells grups considerats no tradicionals. Aquest és el cas dels Testimonis de Jehovà o grups musulmans no reconeguts. A Cuba el Partit Comunista, a través de la seva Oficina d'Afers Religiosos, continua controlant la majoria d'aspectes de la vida religiosa. Tot i que molts grups religiosos expliquen que s’ha alleugerit els controls governamentals, encara persisteixen importants restriccions a la llibertat religiosa. Hi ha varis grups religiosos, entre ells els Testimonis de Jehovà i els Mormons que encara esperen obtenir el reconeixement oficial per part del Ministeri de Justicia.

Al Sudan la situació és molt difícil. Algunes esglésies de la comunitat catòlica i protestant han patit atemptats i han estat destruïdes. També es persegueixen els grups religiosos no registrats.

A Europa es detecten reaccions, retòriques i pràctiques, contra la pràctica religiosa dels musulmans.  La seva intensitat i naturalesa varia en cada país. Un dels aspectes on les restriccions són evidents es en referència a l’ús del vel per les dones. A l’Índia, també s’han donat casos de prohibir el vel a les dones musulmanes dins dels centers educatius. En diversos països musulmans existeixen dificultats reals per la pràctica de l’Islam no majoritari.

dimarts, 18 de juny del 2013

La responsabilitat dels polítics


La trobada del G8 a Lough Erne (Anglaterra) ha coincidit amb noves revelacions sobre la xarxa d’espionatge estès a escala planetària fora del control dels sistemes democràtics. Tothom espia a tothom, sense preocupar-se massa, pel que es veu, de disimular-ho. Aquest fet és d’un abast incalculable ja que ningú preveu quines poden ser les properes revelacions i si aquestes seran més sorprenents que les anteriors. La governança del món sembla estar en mans d’uns desaprensius i ho són en la mesura que la democràcia queda supeditada als interessos econòmics i apetències particulars d’uns quants. Cada cop que surt alguna notícia relacionada amb el poder ocult del món, com ara han estat les revelacions de Edward Snowden, fan certes les afirmacions del capo mafiós Don Tomasino a Michael Corleone en la tercera entrega de “El Padrino” “la política i la delinqüència són la mateixa cosa”.

Hi ha una alternativa a aquest estat de coses. Cal regenerar el valor democràtic de la política expulsant d’ella les persones que tenen comportament reprovables i actituds morals execrables. Però aquesta regeneració s’ha de complementar procurant legitimar la política sobre una nova comprensió antropològica que torni a situar les persones en el centre de l’acció de govern. Aquesta no podrà reeixir sense una nova antropologia comprensiva de la dignitat humana. Com ha dit recentment el papa Francesc en la seva carta dirigida al primer ministre David Cameron en ocasió de la cel·lebració del G8 “cal assegurar que cada activitat política i econònomica nacional i internacional tenen una referència a l’home, han de garantir la màxima expressió de la llibertat i de la creativitat individual i col·lectiva, així com promoure que aquestes s’exerceixin de manera reponsable i amb un sentit solidari, amb una atenció particular als més pobres”.

Pel papa el camí per sortir de la forta crisi econòmica i social passa perquè la governabilitat estigui guiada per la “ètica de la veritat que comprén sobretot, el respecte per la veritat de l’home, el qual no és un factor econòmic més, o un bé excluïble, sinó algú que tñe una naturaleza i una dignitat no reduïble a mers càlculs econòmics. Per això la preocupació pel bé clàssic material i espiritual de cada persona és el punt de partida de cada solució política i econòmica i la mesura útlima de la seva eficàcia i ètica”. Que, en tot cas, comporta prestar una atenció específica i preferent pels més pobres i dèbils. Per això la responsabilitat dels governants és, segons el papa, “proporcionar a qualsevol habitant de la terra el benestar mínim per tal de poder viure amb dignitat, en llibertat, amb la possibilitat de poder sostenir una família, educar els fills i lloar a Déu i desenvolupar les seves pròpies capacitats humanes”.

dilluns, 17 de juny del 2013

Ecologia humana i ecologia ambiental


En un passada audiència general el papa Francesc parlà del mediambient. La seva reflexió central fou sobre "Conrear i custodiar la creació", amb motiu de la Jornada Mundial del Medi ambient. El verb conrear, digué el papa, “porta a la ment l'atenció que l'agricultor té per la seva terra, perquè doni fruit, i est sigui compartit: quanta atenció, passió i dedicació! Conrear i custodiar la creació és una indicació de Déu donada no solament al principi de la història, sinó a cadascun de nosaltres; és part del seu projecte; significa fer créixer el món amb responsabilitat, transformar-ho perquè sigui un jardí, un lloc habitable per a tots”. El que passa, afegí, és que “la tasca confiada per Déu Creador a nosaltres requereix captar el ritme i la lògica de la creació. Però sovint ens deixem portar per la supèrbia de la dominació, de les possessions, del manipular, d'aprofitar-nos; no la "custodiem", no la respectem, no la considerem com un do gratuït que hem de cuidar. Estem perdent l'actitud de l'admiració, de la contemplació, de l'escolta de la creació

¿Per què passa tot això?. Pel papa Francesc el que succeix és que la humanitat “pensem i vivim d'una manera horitzontal, ens hem allunyat de Déu, no llegim els seus signes”. Per això no sempre s’enten que la crisi actual del medi ambient és un crisi “d’ecologia huamana”.La persona humana està en perill: això és segur, la persona humana avui està en perill, d'allí la urgència de l'ecologia humana! I el perill és greu perquè la causa del problema no és superficial, sinó profund: no és solament una qüestió d'economia, sinó d'ètica i d'antropologia”. La raó d’aquesta situació és que les relacions humanes i els sistemes socials estàn supeditats a una “dinàmica d'una economia i d'unes finances mancades d'ètica”.

El papa considera que “la tasca confiada per Déu Creador a nosaltres requereix captar el ritme i la lògica de la creació. Però sovint ens deixem portar per la supèrbia de la dominació, de les possessions, del manipular, d'aprofitar-nos; no la "custodiem", no la respectem, no la considerem com un do gratuït que hem de cuidar. Estem perdent l'actitud de l'admiració, de la contemplació, de l'escolta de la creació”. “Qui avui disposa no és l'home, són els Diners. Mentre que Déu el nostre Pare ha donat l'encàrrec de custodiar la terra, i no els diners, sinó a nosaltres: als homes i a les dones”. S’ha imposat sense qüestionar la cultura del descatable la qual tendeix a convertir-se en la mentalitat comuna que ens contagia a tots. “Aquesta cultura dels residus ens ha fet insensibles fins i tot a les desferres alimentàries, que són encara més rebutjats, quan en totes les parts del món, per desgràcia, moltes persones i famílies sofreixen gana i desnutrició (…) el consumisme ens ha fet acostumar-nos a un excés i desaprofitament quotidià del menjar, a la qual de vegades ja no som capaços de donar-li el just valor. Convido a tots a reflexionar sobre el problema de la pèrdua i el desaprofitament dels aliments”. Finalment el papa Francesc acabà dient “Quan el menjar es comparteix de manera justa, amb solidaritat, no es priva a ningú del necessari, cada comunitat pot anar a la trobada dels més pobres i necessitats. Ecologia humana i ecologia ambiental caminen junts.

diumenge, 16 de juny del 2013

La pobresa avui és un crit i un escàndol


Fa uns dies el papa Francesc rebé al Vaticà a un grup de joves de les escoles dels jesuïtes d’Itàlia i Albània. De forma espontània, evidenciant de nou la seva gran espontaneïtat i capacitat d’improvisació, digué “He preparat un text, però són cinc pàgines i és una mica llarg. Anem a procedir així: Jo l'hi dono al Pare Provincial i al Pare Federico Lombardi (director de l'Oficina de Premsa de la Santa Seu) perquè tots ho tingueu escrit i després algunes de vosaltres em preguntaran i jo els contestaré; així parlarem”. Així, sobre la marxa canvià el guió de la trobada i afavorí un encontre franc i sincer. Després de vàries preguntes i respostes una nena demà saber per què el papa havia renunciat a tenir un cotxe gran i a viure en el palau apostòlic, triant en canvi la casa de Santa Marta. “¿És una renúncia a la riquesa?”, preguntà la nena.

La resposta del papa fou. “Crec que no és un gest que només tingui a veure amb la riquesa. Per a mi és un problema de personalitat. Jo necessito viure enmig de la gent i si visqués solament, aïllat, no em sentiria bé. Aquesta pregunta me la va fer ja un professor: “¿Per què no va Vostè a viure allí?” I jo li vaig contestar: “Miri, professor, per qüestions psiquiàtriques, eh. Perquè és la meva personalitat. Aquest apartament no és tan luxós. Però no puc viure sòl” Però la resposta del papa Francesc ha anat més enllà. Ha dit que “a més crec en el temps actuals hi ha tanta pobresa al món i això és un escàndol. La pobresa del món és un escàndol. En un món on hi ha tantes riqueses, tants recursos per donar de menjar a tots, és impossible entendre què hi hagi tants nens que passen gana, tants nens sense educació, punts pobres. La pobresa avui és un crit. Tots hem de pensar a tornar-nos una mica més pobres: tots hauríem de fer-ho. Caldria preguntar-nos: “Com puc jo fer-me una mica més pobre per semblar-me més a Jesús que era el Mestre pobre”... La renúncia al cotxe té a veure amb el fet de no tenir tantes coses i tornar-se una mica més pobra”

Un altre nen ha preguntat “¿com conviure amb la pobresa del món.? Per emmarcar la seva resposta el papa Francesc ha dit “abans de res vull dir-vos, a tots vosaltres, els joves: No us deixeu robar l'esperança! I qui us roba l'esperança? L'esperit del món, les riqueses, l'esperit de la vanitat, la supèrbia, l'orgull... tot això et roba l'esperança On trobo l'esperança? En Jesús pobre... Jesús que es va fer pobre per nosaltres.... La pobresa ens crida a sembrar esperança. Sembla difícil d'entendre”. El Papa ha recordat sobre aquest tema la carta que el Pare Arrupe, Prepòsit General de la Companyia de Jesús, va escriure als Centres d'investigació social de la Companyia: “Parlava - ha explicat el papa- de com calia abordar la qüestió social. I, al final, ens deia: “Mireu, no es pot parlar de pobresa sense tenir experiència directa amb els pobres”. I ha continuat el papa “no es pot parlar de pobresa abstracta: no existeix. La pobresa és la carn de Jesús pobre: en el nen que té gana, en el malalt, en aquestes estructures socials injustes... Aneu i veure allí la carn de Jesús.. Però no us deixeu que el benestar, l'esperit del benestar us robi l'esperança perquè al final un es converteix en gens en la vida. Els joves han d'apostar per alts ideals: aquest és el consell. Però l'esperança ¿on la trobo? En la carn de Jesús que sofreix i en la pobresa veritable”. De nou el papa Francesc ha donat mostra del seu pensament profunda sobre la necessitat d’anar cap a una Església pobre i pels pobres.

dissabte, 15 de juny del 2013

Déu no és una idea, és encarnació


Tenir fe és confiar en la presència de la misericòrdia divina en la història de tots nosaltres, en la història de la humanitat. Hem de confiar més en les nostres capacitats de proposar a la societat que el seguiment de Jesús aporta felicitat, apropa el Regne de Déu on es farà justícia als oprimits, s’aixecarà de la pols al desvalgut i les vídues i els orfes seran atesos amb dignitat.

No confessem un Déu abstracte, una idea o un pensament filosòfic, sinó un Déu encarnat en Jesús. Crec en Jesús com a camí per la comprensió de Déu. Confesso que aquest Déu, que uns cops està present i altres amagat, aporta joia i felicitat. Reivindico la dimensió joiosa de la meva creença. No vull un cristianisme amargat per l’obsessió de l’acompliment de normes i dogmes, sinó lliure com els ocells o els lliris del bosc. Aquesta felicitat la desitjo per tothom, per això confesso i proclamo una fe activa en el combat contra les idolatries modernes i les estructures de pecat que són font d’injustícies, noves i velles, personals o socials. 

divendres, 14 de juny del 2013

Deixar al costat les ambicions i les pressions de poder eclesial


En algunes de les darreres intervencions del papa Francesc es tornen a donar avisos per a navegants. Un dia parlà sobre el risc que les ambicions personals afectin a la solidesa de l’Església catòlica i el perill de estar massa preocupats en les particularitats deixant perdre la visió eclesial global,  i en una altra ocasió, pot ser la més sorprenent, alertava del perill de la influència del lobby gai eclesial.

En una intervenció als 45 membres de la Pontifícia Acadèmia Eclesiàstica el papa Francesc ha dit “us esteu preparant a un ministeri de particular compromís...un treball que requereix... una gran llibertat interior”.“Viviu aquests anys de la vostra preparació amb compromís, generositat i grandesa d'ànima, perquè aquesta llibertat prengui forma en vosaltres. Això significa -ha explicat el Papa- ser lliures de projectes personals: d'aquestes formes concretes en les quals tal vegada, un dia, heu pensat viure el vostre sacerdoci, de la possibilitat de programar el futur; de la perspectiva de romandre molt temps en el vostre lloc d'acció pastoral. Significa ser lliures de totes les formes, fins i tot respecte a la cultura i a la mentalitat de la qual proveniu, no per oblidar-la i molt menys per renunciar a ella, sinó per obrir-vos, en la caritat, a la comprensió de cultures diverses i a la trobada amb homes que pertanyen a mons molt llunyans del vostre”.

El papa ha afegit “sobretot significa estar atents a ser lliures d'ambicions o mires personals, que tant malament fan a l'Església, anant amb compte de no posar en primer lloc la vostra realització o el reconeixement que podríeu rebre dins i fora de la comunitat eclesial, sinó el ben superior de la causa de l'Evangeli i la realització de la missió que se us assigna.” Aquestes paraules, junt amb les seves suposades afirmacions fetes en la trobada amb la directiva de la «Confederación Latinoamericana y Caribeña de Religiosos y Religiosas» que dins del Vaticà hi ha un important lobby gai, demostren l’interès continuat del papa de posar davant l’opinió pública la situació de la cúria vaticana. Esperem que aquest intent arribi a bon port i comporti la profunda transformació d’aquest sotto governo que durant tants anys ha condicionat el funcionament quotidià de l’Església catòlica.

dijous, 13 de juny del 2013

Amor, renúncia i bona educació

He vist una pel·lícula excel·lent, Barbara del director alemany Christian Petzold. És una història plena d’humanitat situada en un règim polític, la República Democràtica Alemanya, fortament totalitari i opressiu. La força interior de la protagonista, Barbara, metgessa represaliada i per això destinada a un hospital rural, l’ajuda a salvar l’ofec del sistema i permet teixir una gran història d’amor gratuït i desinteressat. L’amor de Barbara comporta sacrifici i renúncia personal en benefici d’una altra persona que necessita la salvació. La narració de la història permet una sòlida lectura cristiana del gest que decideix assumir aquesta doctora. La seva actitud permet comprendre que l’amor és pot viure intensament en la pròpia quotidianitat de la vida. Només cal tenir convenciments i una experiència interior ferma. Gran pel·lícula que cal veure.


L’exemple extrem de Bàrbara contrasta amb les poques mostres d’amor educat que trobo en el meu entorn darrerament. Sóc usuari habitual del metro i cada cop és més freqüent veure com hi ha persones que porten un nen a braços que han d’estar dretes perquè ningú els cedeix el seient. De la mateixa manera que en alguns transport públic han desaparegut els seients reservats a determinades persones que el poden necessitar, també és habitual trobar actituds incíviques. ¿S’ha tornat la gent més mal educada?. No crec. Però el que succeeix és que moltes persones estan concentrades en els seus llibres electrònics o telèfons mòbils que no veuen el que passa al seu entorn. Són persones desvinculades de la seva realitat immediata. Certament, podem estar més connectats a la globalitat, però això impedeix alguns cops adonar-nos de la realitat immediata.

dimecres, 12 de juny del 2013

Ma estesa i pactes polítics


El salm 49 diu “escolteu, tots els pobles del món / escolteu, habitants de la terra / gent noble i gent senzilla / pobres i rics. / Us diré unes paraules assenyades / unes reflexions que he pensat madurament./ El meu cant s'inspira en un enigma” i segueix la seva llarga reflexió per acabar dient “l'home que viu en els honors i no entén res / s'assembla al bestiar, de qui no es parla més”. Aquests paraules s’escauen per ordenar la meva reflexió sobre el moment polític que es dóna a Catalunya. La política és moral en la mida que és una forma particular de la caritat. La recerca del bé comú, aquell que s’intueix com a interès màxim compartit, comporta converses, consens i pactes. Això és la política en estat pur. Per això, ara que totes les formacions polítiques es vanten de que és temps de la gran política, hauria de ser el moment dels grans acords de govern. Però no és així.

L’oferta de pacte del President Mas per incorporar a ERC i al PSC al govern de la Generalitat ha estat novament refusada. Aquestes formacions polítiques, en lloc de trobar punts comuns d’acord i acostament, han tornat a treure les seves propostes de màxims. No entenc aquesta postura de tornar a maximitzar els punts de vista amb la voluntat de no arribar a l’acord. Els càlculs d’aquests partits no s’orienten al bé comú sinó al càlcul tacticista del regat curt i del benefici electoral. Sembla que els seus únics objectius sigui desplaçar als que estan al poder per ocupar-lo ells. No comparteixo aquesta visió que parteix de l’abandó de la ma estesa i de tot pacte polític.

Pactar la governabilitat de Catalunya entre CiU, ERC i PSC donaria a aquetes dues últimes formacions un plus de responsabilitat que ara no tenen i enviarien a la societat senyals d’esperança als ciutadans. Els pactes i els acords aporten confiança als ciutadans i ajuden a refer ponts d’esperança de que la política s’ocupa de resoldre els problemes reals del país. No assumir aquesta responsabilitat i abandonar CiU a la deriva d’un naufragi cert davant dels esculls del moment, tot esperant que la seva derrota sigui futurs actius de triomfs pel demà, és renunciar a fer política. Els que patrocinen aquest càlcul tàctic no comprenen que el naufragi de CiU pot comportar la seva marginalitat política i el seu enfonsament com alternativa de govern per més que alguns triguin pit per tenir enquestes al seu favor. Perquè la ciutadania té memòria i no és fàcil oblidar el que diu la dita de que pot estar a missa i repicar, és a dir, afirmar que és dóna suport al govern i veure els braus des de l’oposició.

ERC i PSC haurien d’acceptar l’oferiment del President Mas per tal de negociar uns acords de govern que siguin la suma de voluntats i no la imposició d’uns contra els altres. Acceptar l’oferiment vol dir consensuar polítiques i acceptar, amb humilitat, les renúncies que calgui per poder arribar a un acord en benefici dels ciutadans. Tot pacte és una renúncia assumida. Per això té un component de bé moral en la mida que la renúncia es fa en la recerca d’un bé superior. Abandonar els interessos partidistes a fi d’un bé majoritari té un sentit de moral política i cívica. Això és el que espera la ciutadania: la voluntat de posar-se d’acord els partits assenyats en benefici dels interessos dels ciutadans de Catalunya. Construir el futur de Catalunya no és una tasca que es pugui fer més en solitari. Ningú podrà recórrer aquest camí sòl. Ni es podrà fer des de la còmoda posició de l’oposició. Abandonar la idea de consens i pacte és deixar de fer política i que ho faci li pot passar el mateix que diu el salm “l'home que viu en els honors i no entén res / s'assembla al bestiar, de qui no es parla més”.

dimarts, 11 de juny del 2013

Governança limitada


La governança de la societat és una activitat difícil perquè, entre altres coses, és complexa. És un exercici permanent de lideratge obert que pretén transformar la societat i les persones, sense substituir-les en la seva responsabilitat de ser els actors principals del seu propi destí. El lideratge dels governants ha d’estar orientat a que la ciutadania sigui un protagonista actiu en la construcció del futur. No és una tasca fàcil perquè aquesta orientació no és majoritària en la societat ni en els partits de l’actual sistema polític. Més aviat, el model de democràcia representatiu ha tret el protagonisme als ciutadans i ha afavorit el domini d’una élit política que es perpetua en el poder en nom del poble però sense el poble.

Però els temps estan canviant. Està apareixent un nou paradigma social que s’imposa lentament a partir de petites actuacions socials i polítiques encara no del tot perceptibles o nítides. És com si allò que fos nou estigués, en bona mesura, per venir encara mentre que el que és vell es resistís a desaparèixer. L’evidència és que els instruments d’anàlisi política vàlids per entendre la societat del passat no serveixen per interpretar i preparar les alternatives de la societat que està naixent. El problema és que els esquemes mentals de la majoria de polítics, les formes organitzatives de les formacions polítiques i l’arquitectura política actual impedeixen entendre i comprendre l’abast del que està passant. De tal manera que la governança del present es fa amb instruments del passat i amb una mentalitat amb importants dificultats per veure el futur que està venint.

dilluns, 10 de juny del 2013

Teresa Forcades, un nou estil de lideratge


Darrerament he sentit alguns comentaris displicents sobre l’alternativa que promou Teresa Forcades. Es critica, per exemple, que no aconsegueix masses adhesions telemàtiques a la seva causa, que les seves propostes són genèriques, que no toca de peus a terra o que les seves alternatives són utòpiques, etc... Tot per arribar a la precipitada conclusió que la política sempre s’ha de moure per vies institucionals tradicionals i seguint els canons que la societat ha establert per fer política. Quin error ! Quin immens error !. Aquestes actituds em recorden la conversa que vaig tenir amb un important dirigent polític als pocs dies de que les acampades dels indignats a la plaça Catalunya de Barcelona. Segons aquest important dirigent això era un foc d’encenalls, una qüestió fugissera que no calia prestar-hi atenció. Hi ha persones que la seva estructura mental d’anàlisi els impedeix identificar les noves realitats polítiques i valorar-les adequadament. No entenen la realitat, per més que aquesta es mostri reiterada i contundentment als seus ulls.

El que expressa Teresa Forcades és el que experiment emocionalment moltes persones. Ella ha tingut la força interior de formular-lo i estructurar un relat que el fa creïble per varies raons: la seva condició d’opció de fe, és monja; perquè refusa aprofitar el seu lideratge per medrar políticament i perquè és dona. És interessant analitzar el lideratge que ella aporta a la política. Mentre que els dirigents polítics tradicionals són promoguts al lideratge polític perquè són, precisament, els dirigents d’un partit i han estat seleccionats per les elits partidistes per assumir aquest rol, el cas de la Teresa Forcades és diferent. El seu lideratge neix de baix a partir de l’ús de la seva paraula, la qual és capaç de mobilitzar persones les quals s’identifiquen amb ella i hi confien. Els especialistes en lideratge dirien: el lideratge de la Teresa Forcades és un lideratge ressonant en la mida que entra en ressonància amb el cor de les persones perquè arriba als seus sentiments i és adaptatiu perquè situa la ciutadania davant dels seus problemes, els obliga a pensar i els emplaça a canviar el seu propi destí. No es pot menystenir la capacitat de lideratge de la Teresa Forcades. Tornaria a ser un greu error polític comès pel cofoisme polític.

diumenge, 9 de juny del 2013

Internet i l’Islam

Segons l’anàlisi efectuada pel Pew forum on religion and public life a partir d’una gran enquesta mundial sobre els musulmans les dades demostren que els musulmans que utilitzen internet són més propensos a tenir una opinió favorable de la cultura occidental que aquells que no el fan servir. L’ús d’aquestes tecnologies entre els musulmans també afavoreix a trobar  més similituds entre el cristianisme i l’Islam. Aquesta actitud està influïda per factors com l’edat, el nivell educatiu i el gènere, o la pràctica religiosa. Els musulmans observants de tots els preceptes de la seva religió són un 11% menys propensos de les valoracions positives en relació a que els que no ho són.

Les dades d’aquesta enquesta evidencien que un 18% dels musulmans del món fan servir Internet, a casa, a l’escola o al lloc de treball. Tot i que el percentatge d’ús varia molt segons els països, des del 2% a l’Afganistan fins el 59% de Kosovo. Aquest estudi també revela que els joves musulmans que fan servir Internet són més educats i formats que aquells que no el fan servir.

L’ús d’Internet té poca influència sobre com els musulmans interpreten la seva religió. La raó és que tots els musulmans consideren que la seva fe no pot ser interpretada, ja que només hi ha una sola manera de fer-ho. Aquest punt de vista és coherent amb la rigidesa de l’Islam per admetre qualsevol forma d’exegesis de la fe. Però sí el fonamentalisme islamista aprofita Internet per crear una xarxa global de persones que radicalitzen de forma individual la seva adhesió a l’Islam.

dissabte, 8 de juny del 2013

Els alevites – II


Els principis bàsics de la religió alevita són: monoteisme en Alà que no és comprés de la mateixa manera per totes les corrents alevites; amor i respecte a totes les persones; tolerància amb les altres religions; atorgament de gran valor al treball com acte d’adoració; igualtat home dona de tal manera que tots preguen junts; monogàmia; consideren que el seu fundador Alí i Mahoma estan íntimament complementats, són com dos cares de la mateixa moneda. Molts alevites afirmen que per pertànyer a la seva religió no cal creure en Déu, atès que Déu es pot considerar l'element bo que es troba en l'ésser humà, tal com la frase "Déu és l'home i l'home és Déu", citada pels mestres alevites. Visió que els apropa al sufisme islàmic i la mística cristiana.

Els musulmans alevites coincideixen amb els doudecimams, tot i que es diferencien en altres aspectes doctrinals, en que reconeixen que Alī ibn Abī Tālib és l’iniciador d’una sèrie dotze d’imams protectors de l’Islam. Els alevites tenen l’Alcorà com un llibre religiós de referència, però no el consideren com un llibre sagrat. Segueixen genèricament les orientacions de l’Alcorà però amb moltes excepcions, com per exemple, la poligamia, ni s’identifiquen amb els pilars de l’Islam propis de les altres tradicions musulmanes. Per això no fan les pregàries diàries preceptives de l’Islam tradicionals, la peregrinació a La Meca i altres pràctiques. No tenen mesquites, però sí uns espais de reunió. La pràctica religiosa alevita ha rebut i integrat les influències d’altres religions, moltes d’elles preislàmiques del Pròxim Orient.

No hi ha una jerarquia religiosa en la fe alevita, ni es coneixen líders teològics que exerceixen un mestratge. Sí que hi ha la figura del guia espiritual, denominat dede. Aquest guia ha de ser sempre d'una família concreta, vinculat d’alguna manera a la descendència d'Alí. El dede assumeix el seu rol a causa del seu llinatge, no per les seves capacitats de tal manera que poden haver-hi dedes incompetents però que per raó del seu origen es troben obligats a dirigir les reunions religioses. Les trobades religioses, es dicen cem, se celebra en el cemevi, un edifici amb diferents usos: espai per menjar-hi, lloc d'ensenyament i o d’administració. A diferència d’altres musulmans, els alevites fan servir per les seves oracions i ritus l’idioma turc. Dins dels alevites el grup sufí bektashí és el més important.

Els alevites es consideren mensypreats i atacats pels musulmans sunnites xiïtes. Aquests consideren als alevites com uns heretges. Aquesta consideració fa que no hi hagi matrimonis entre musulmans tradicionals i els alevites. Malgrat que sunnites i xiïtes consideren als alevites com no musulmans, el govern turc els reconeix com a tals. Els alevites creuen que la seva proposta religiosa és més coherent amb l’esperit dels trucs que l’Islam àrab. 

divendres, 7 de juny del 2013

Els alevites - I


Els alevites - I
7 juny 2013

La revolta a Turquia ha posat de manifest l’existència d’una minoria religiosa, els musulmans alevites, que es senten represaliats pel govern d’Ankara. Les cròniques periodístiques comenten que moltes de les persones presents en la plaça Taksim pertanyen a aquesta religió.  La seva protesta pot tenir varis motius. El primer, el règim d’Erdogan dóna suport a l’oposició sunnita al règim  de Bachar el Asad de Síria la religió del qual és musulmana alauita, branc de la tradició xiïta, amb la qual estan vinculats els alevites. Un altre motiu d’indignació dels alevites és la proposta de posar el nom del sultà Selim el Valent (1465-1520) a un no pont sobre el Bòsfor. Aquest sultà fou un enemic acèrrim dels chiites i dels alevís els quals va perseguí i masacrà a Anatòlia. Un altre motiu d’indignació, més compartit amb altres ciutadans turcs, és la poca qualitat democràtica del govern d’Erdogan. Així, darrera del conflicte actual a Turquia s’amaga també un conflicte religiós.

¿Qui són els musulmans alevites? Hi ha qui pensa que el nom d’aquesta corrent dels musulmans prové d‘Alī ibn Abī Tālib gendre i cossí del profeta Mahomma. Els noms Aleví i Alauita prové del terme àrab Alawi però, tot i tenir la mateixa etimologia, fan referència a grups religiosos diferents que tenen creences i pràctiques diferenciades. Els alauites són molt importants a Síria. Alguns lingüístiques tenen una altra interpretació etimològica per explicar l’origen d’aquest grup religiós. Proposen que el terme aleví deriva dels mots Halay o Hilay que en kurd vol dir “punta de la flama de foc” o del terme Aley que en turc vol dir flama.

Els creients alevites poden oscil·lar entre el 20 i el 30% de la població turca (entre 14-21 milions de persones). A Turquía la població aleví es concentra a Anatòlia oriental i a la costa del mar Egeu; igualment hi ha importants comunitats a Estambul reunides en el barri de Gazi Osmanpasha. També estan presents a Iran (uns 3 milions), al Turkmenistán. A l’Irak hi ha mig milió de alevites d’origen turc.

L'alévisme està vinculat al xiïsme duodécimam a través del cinquè imam (Dja'far al-sadiq) i al filòsof i místic persa Hajji Bektash Veli (1209-1271) fundador de la corrent bektachi dins dels alevites a qui la genealogía mítica el relaciona també al cinquè imam. Aquesta confraria alevita jugà un paper important en l'islamització de l’Anatòlia i dels Balkans. El semah, sema en turc, cerimònia religiosa dels alevies bektachi, ha estat classificat com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.

Les creences alevites no estan massa  definides perquè no hi ha cap autoritat que les unifiqui. La seva fe es transmet oralment i és poc coneguda fora d’aquesta religió. Cada comunitat alevita té la seva pròpia dinàmica que introdueix una gran diversitat d’interpretacions sobre els elements bàsics d’aquesta religió. Les creences comunes dels alevites està reunida en els buyruk que són el compendi d’escrits i diàlegs recopilats pel sheij sufí Safi al-Din (escrit també amb la grafia Safioddín Ardabil), per Ya‘far as Sádiq sisè imam dels xiïtes el qual és seguit pels xiïtes duodecimams i altres erudits. 

dijous, 6 de juny del 2013

Maten el meu paisatge


Les persones som també el que el nostre paisatge és. Sóc barceloní i tinc suficients anys per adonar-me com s’ha transformat el paisatge que m’ha anat acompanyant mentre em feia adult. Alguns d’aquests canvis eren necessaris com a resultat d’una encertada planificació urbana orientada a fer millor l’espai ciutadà comú. Però hi ha altres canvis que no tenen altra justificació més enllà d’una afany de lucre, d’una voluntat especuladora o d’emparar negocis de dubtosa fiscalitat. Escric tot això commocionat al saber el proper tancament de la llibreria de vell Canuda al carrer del mateix nom o la progressiva degradació de les galeries Maldà, la desaparició de la llibreria Jaimes, el possible tancament de la pastisseria la Colmena a la plaça de l’Àngel o de les pressions que té per marxar la veïna cereria Subirà del carrer Llibreteria. Tots aquests indrets, com tant d’altres, formen part del meu paisatge, no així les botigues de moda o de souvenirs de tres al quarto que s’estan instal•lant en el centre de la ciutat i que l’empobreixen, la degraden culturalment i la homogeneïtzen amb la globalització que ens envolta. 

La globalització cultural i comercial fa que el centre de la meva ciutat hi ha las mateixes botigues que qualsevol altra capital turística europea. Es pensa que així els nostres visitants es troben, una mica com a casa. Però el cert és que el preu d’aquesta amabilitat vers als turistes, com no pot ser d’una altra manera, comporta la degradació cultural de la diversitat de l’oferta comercial i la pèrdua d’establiments històrics que havien fornit al comerç barceloní d’una personalitat pròpia. No podem aplicar en aquesta situació el sentit de la dit a “no cal matar tot el que és gras” perquè si ho fem perdem també una part de la nostre identitat. Em resisteixo que la voracitat dels mercaders o l’afany d’alguns espavilats comerciants estrangers que troben en els nous negocis maneres ràpides de treure un ràpid rendiment els seus diners; tot això destrueix el paisatge que m’ha fet sentir orgullós de la meva ciutat. Ara, sincerament, sento vergonya en passejar pel centre de la ciutat. No hem reconec entre unes botigues que atabalen, que proposen una estètica de curta volada, que usen uns materials que no resisteixen una temporada i que uniformitza la moda. Em trobo com a foraster entre unes Rambles convertides en un “todo cien” i un gran centre comercial que té com a base d’operacions els emblemàtics carrers de Ciutat Vella. ¿Què s’ha fet del nostre orgull barceloní? ¿es pot aturar això?.

dimecres, 5 de juny del 2013

Corrupció, hipocresia i adulació, perills eclesials


Nou missatge del papa Francesc en la seva missa diària. Aquest cop contra els hipòcrites i aduladors. Sembla una avís per navegants en moments d’aigües turbulentes. Fa dos dies el mateix papa advertia del perill dels corruptes eclesials, ahir la seva preocupació es centrava en els hipòcrites i aduladors com a manera de ser dels corruptes. Tot sembla anar dirigit contra unes persones situades en els entorns dels poders eclesials i que han fet la seva carrera sota l’ombra del poder curial. Els sermons matinals del papa Francesc facilita que les persones que l’escolten o llegeixen puguin treure’n conclusions per analogia, més enllà del sentit evangèlic de les paraules textuals. Per exemple, quan el papa parla de que els cristians no han de ser social o políticament correctes, com els hipòcrites, sinó que han de guiar-se per la veritat de l’Evangeli està afirmant dues coses. Una crítica general als hipòcrites i una defensa de la força de la Bona Nova com a guia vital pel comportaments dels cristians.

De nou l’interès papal es centra en els corruptes i, segons digué dies passats, aquests estan presents dins de l’Església catòlica. “El llenguatge de la corrupció és la hipocresia” afirmà el papa Francesc; els hipòcrites acostumen a fer el que feren els fariseus i herodians en relació al tribut al César “volien fer caure a Jesús en una trampa”. Per analogia, hom pot preguntar-se; ¿qui vol fer caure al papa Francesc en una trampa?. Aquelles persones que “tracten de mostrar-se com a amics" però tot és fals perquè, va dir el papa, "ells no estimen la veritat, sinó solament a si mateixos, i així tracten d'enganyar, d'involucrar als altres en el seu engany, en la seva mentida. Tenen un cor mentider, no poden dir la veritat”

El papa Francesc augmentà la gravetat de les seves paraules des d’una lectura basada en l’analogia quan advertí que aquests hipòcrites poden ser amables avui i traïdors demà.  Per això advertí que els hipòcrites i aduladors empren un “llenguatge persuasiu” amb la pretensió de fer caure en “l’error i la mentida” i sovint fan servir la ironia. El que avui s'apropen a Jesús, en l’episodi del tribut del Cèsar,  i "semblen tan amables en el llenguatge, són els mateixos que aniran la nit del dijous, per portar-ho a l'Hort de les Oliveres, i el divendres el portaran a Pilat". En canvi, Jesús demana exactament el contrari als seus seguidors un llenguatge de "si, sí, no, no", una "paraula de debò i amb amor". Finalment, el papa Francesc advertí que les persones han de ser fortes per vèncer una "certa debilitat interior", estimulada per la "vanitat", la qual permet que "ens agrada que diguin coses bones sobre nosaltres". Això "ho saben els corruptes" i "amb aquest llenguatge tracten d'afeblir-nos". Dures i contundents paraules del papa Francesc que, més que un simple comentari a un text evangèlic, dóna la impressió de ser una clara advertència contra algunes persones en concret. Es d’esperar que aquestes clares paraules vagin acompanyades de decisions de govern també clares.

dimarts, 4 de juny del 2013

Pecadors, corruptes i sants

El papa Francesc continua en la seva línia de reflexionar sobre les interioritats de l’Església catòlica i ha reiterat la seva crítica als problemes derivats de comportaments eclesials incorrectes. Aquest cop ha parlat, en els seva homilia matinal, de la santedat, el  pecat i la corrupció eclesial. Diu que a l’església hi ha tres models de cristians “els pecadors, els corruptes i els sants".

Amb un to, amb un punt de fina ironia, afirmà que no volia parlar dels pecadors perquè tothom té un punt de pecador. Aquesta condició justifica la necessitat de l’atenció espiritual per superar el pecat personal. El papa Francesc s’ha centrat més en identificar aquelles persones que se senten tan fortes que prescindeixen de l’amor de Déu. Aquesta és, precisament, la seva diferència amb els pecadors. Mentre aquests reconeixen els seus pecats i es posen a redós de Déu per aconseguir el seu perdó, els corruptes són tan autosuficients que prescindeixen de l’amor de Déu. No deixa de sorprendre que el papa Francesc consideri que hi ha cristians corruptes i ha fet servir l’expressió de que “en les comunitats cristianes els corruptes només pensen en el seu propi grup”. Entre ells es diuen “és un dels nostres, però en realitat només busquen només pensen en ells mateixos”. Això és un perill, ha dit el papa, “quant de mal fan els corruptes a la comunitat cristiana”.

La santedat és el camí. Els sants són “els que obeeixen al Senyor, els que adoren al Senyor” Són els sants a l'Església. De la mateixa manera que els corruptes fan tant de mal a l'Església, els sants fan molt de Fan bé. Dels corruptes, l'apòstol Joan digué que eren l'anticrist que estan al mig nostre”A l’acabar la seva homilia el papa ha demanat “ser pecadors, però no corruptes”. Crec que les paraules del papa acusant d’haver-hi corruptes dins de l’Església poden tenir vàries interpretacions, però segur que el seu ús no té una funció impostada de retòrica, sinó que tenen uns destinataris concrets, potser algunes persones que es poden sentir inquietes pels propers canvis en la cúria eclesial. El temps ho aclarirà.


dilluns, 3 de juny del 2013

Erica Abidal

He intentat comprendre les raons esportives que han motivat a la junta directiva del F.C. Barcelona ha no renovar a Eric Abidal. He llegit algunes valoracions i he escoltat algunes opinions que m’han ajudat a entendre de manera positiva el que és una simple decisió esportiva. Des d’aquesta perspectiva la decisió és correcta. Sembla que els arguments donats busquen el bé del jugador i li faciliten el seu futur professional. Ara bé, la meva pregunta és si alhora de prendre aquesta decisió ¿la directiva del F.C. Barcelona s’havia de guiar, únicament per un criteri esportiu?. Crec que no. Per això, malgrat el que he dit abans, estic en total desacord amb la decisió adoptada per aquesta junta directiva de no renovar a Erica Abidal.

Si realment el F.C. Barcelona és més que un club, això implica que en el moment de la seva presa de decisions s’han de ponderar altres qüestions que les simplement esportives. Els sentiments i les emocions també formen part del patrimoni d’aquest gran club. El cas d’Abidal és una d’aquestes situacions. Moltes persones havien establert amb aquest jugador un vincle afectiu perquè la seva actitud connectava amb les virtuts anhelades com a bàsiques en una societat humanitzada. Erica Abidal s’havia esforçat per vèncer una greu malaltia per tal de poder retornar a la seva activitat professional, jugar el futbol i allí on el seu cor li demanava perquè es sentia estimat per la massa social blaugrana. Molta gent barcelonista valorà l’esforç d’Abidal com un exemple d’abnegació i sacrifici extraordinari, testimoni de referència positiva per a molts joves i nens. Però tot això ha estat aigualit quan, un cop podia tornar a jugar, el F.C. Barcelona li diu que no és apte. En això fonamento el meu desacord.

Negant-li la renovació desvirtuen la seva virtut i qüestionen el valor pedagògic del seu esforç. El seu testimoni de vida no és valorat per la directiva del F.C. Barcelona. No el volen, com es desprèn de les raons no explicitades donades pels responsables tècnics del club, perquè no és útil pel futbol competitiu. Però no és això, el que calia haver valorat en el cas de l’Erica Abidal. El que comptava és el que el seu testimoni servia per anar per la vida amb el cap ben alt i mostrar que el sacrifici, la superació i l’esforç tenen sentit, no només per curar-se individualment, sinó per vindicar uns valors que encara donen sentit a la vida.


diumenge, 2 de juny del 2013

Crec


Sóc un home de fe que vol donar raó de la meva esperança al mig de la plaça públic i allí on la realitat sembla negar-la i abunda la incomprensió o la indiferència. Crec i no amago en cap moment quina és la meva creença. Vull ser un laic compromès que he superat la por de fer el ridícul de confessar-me seguidor d’un Jesús mort i ressuscitat. Amb això no vull ser original, sinó seguir el camí de sant Pau quan proclamà la seva experiència pasqual. Si ell dialogà amb la cultura del seu temps i donà al cristianisme una visió universal jo, amb molta modèstia, he fet un itinerari particular que neix de la voluntat de voler parlar de Déu en un moment de gran discreció social del cristianisme i una certa confusió entorn del testimoniatge eclesial.

No tinc por, ni vergonya, de parlar de Déu davant d'un món que sovint en prescindeix i  d’una cultura dominant indiferent a la fe i de certs cristians que estam força preocupats en mantenir el seu poder com a nous mercaders del temple, els trepes eclesials com els ha qualificat recentment el papa Francesc.

Pretenc que la meva confessió de fe sigui una afirmació clara i transparent en l'espai públic. No té sentit amagar qui sóc, què sóc, en què crec i on fonamento les mes il·lusions i esperances. ¿Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta confessió -proclamació de la identitat cristiana amb naturalitat, quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar de nou la fe, ni pensar que la creença limita la condició humana. Creure, o no creure, forma part de la condició humana, cal admetre-ho amb tota naturalitat. Considero que els cristians catòlics hem viscut bastant temps amb un cert complex d’inferioritat i hem renunciat a posar-nos drets en els nous Aeròpags o les Àgores contemporànies per proclamar que la fe dóna sentit a la nostra vida. Sovint penso que ens costa abandonar la confortabilitat del món privat i situar-nos a la intempèrie de l’escrutini públic per dir, simplement; “jo crec”.

dissabte, 1 de juny del 2013

La raó de la meva esperança


El salm 116 comença dient “em sento ple d’amor “ i segueix “em sento ple de fe” (v 10) i continua afirmant “compliré les meves prometences, ho faré davant el poble” (v14 i v 18). No tinc masses ocasions d’expressar públicament la intimitat de la meva fe. Fa dies ho vaig fer acompanyat pels meus amics Josep Maria Carbonell, Josep Maria Cullell, Josep Miró i Ardèvol, i Francesc Torralba. Som cinc laics que a través d’uns articles a La Vanguardia hem fet públic el nostre compromís professional, polític i social partint d’experiències eclesials diverses. Ho férem perquè voliem compartir amb altres cristians i davant la societat com vivim, des de la nostra dimensió de laics la participació i la pertinença a l’Església catòlica. Tots cinc junts hem fet públic que ens sentim església i que, tot i les particularitats de cadascú, tenim en comú moltes més coses que les poques que ens separen. Aquest és el nostre testimoniatge cristià.

En aquella ocasió vaig manifestà que volia compartir allò que dóna sentit a la meva experiència de cristià compromès amb una fe, una església, una societat i un país, Catalunya. El meu relat cristià es centra en la manera com explicar a la societat, avui plural i diversa, què vol dir ser creient. Ho faig convençut que això forma part de la meva condició de creient, doncs sant Pere ja ens advertí que els cristians hem d’estar “sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15). Repte apassionant perquè cal fer-ho en una societat en la qual la secularització l’ha deixat sense notícies de Déu.