dijous, 30 de setembre del 2010

El Ala Oeste de la Casa Blanca

Reconec que sóc un addicte a aquesta sèrie. No la vaig veure en el moment de la seva emissió per televisió; per sort feren una edició en DVD, són set anys d’una vintena de capítols per any, i així vaig poder recuperar aquest plaer estètic i mental. ¿Per què m’agrada aquesta sèrie?. Hi ha vàries raons. La primera, i pot ser la més senzilla d’entendre, és per la seva qualitat tècnica, és entretinguda i està ben feta. Però hi altres raons, algunes de les quals comparteixo amb bons amics que confio en els seus criteris judicis.

Trobo interessant la sèrie perquè és instructiva. Veient-la, he aprés molts dels aspectes que integren les teories de la governança, de l’acció política i del lideratge polític. Tots els capítols són petites lliçons pràctiques de com governar, de com organitzar el poder polític i els jocs d’actors en l’arena política. Sempre que tinc oportunitat contrasto el que veig en la sèrie amb la realitat política que m’envolta. Probablement això últim explica, en bona mesura, l’atractiu de la sèrie. Per algunes persones, entre les quals m’incloc plenament, el Ala Oeste de la Casa Blanca expressa amb elegància la utopia política, mentre que la realitat quotidiana una mala còpia d’aquest ideal. La ficció que explica la sèrie és una proposta de com ha de ser l’alta política, la qual es considera que és més que el regat curt o del tacticisme de les qüestions immediates, per més que aquestes siguin també necessàries. Cada capítol és també una lliçó de la cuina política.

Recomano veure sovint aquesta sèrie. En uns casos, per higiene mental i seguir confiant de que és possible una altra manera d’entendre la política; en altres, per aprendre qüestions pràctiques relacionades amb la governabilitat de la societat. Cal veure la sèrie amb humilitat i amb ganes d’aprendre i descobrir una altra dimensió de la política. Ken Follet comenta que el Ala Oeste de la Casa Blanca expressa “com voldríem que fos la política, feta per persones idealistes i sinceres, en lloc de la realitat actual dels partits polítics”. És evident, que comparteixo aquesta opinió i faig tot el que puc perquè la política recuperi el sentit i les pràctiques que es descriuen en aquesta sèrie.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Vaga General i l'asimetria dels drets

Avui, dia de la Vaga General, he experimentat l’asimetria dels drets. No és el mateix l’exercici del dret a la vaga, que l’exercici al dret al treball. He vist directament com grups de persones obligaven a tancar diversos comerços i tendes contra la voluntat dels que els havien obert. A més, en alguns indrets, grups de persones han tallat els accessos a la ciutat o han impedit que alguns transports públics funcionessin com s’havia previst. Malgrat tot això, he vist també altres grups de persones, vinculades a les centrals sindicals majoritàries, que informaven pacíficament sobre la vaga sense cap mena de violència. Aquests grups informatius són necessaris, i cal defensar la seva existència, perquè han de poder difondre les raons de la vaga i explicar que tot treballador té dret a fer vaga tot malgrat les pressions que pugui rebre per part d’alguns empresaris. La societat democràtica és un equilibri entre els dos drets, el de fer vaga i el de treballar. Però la realitat pràctica és que les coses no són així i es genera un estat d’opinió o de constrenyiment que magnifica el nombre de persones que van vaga. Per això, la percepció és de gran aturada al marge de nombre de persones que efectivament volien parar.

S’ha de reflexionar si aquest tipus d’iniciatives estan ajustades i són proporcionades. És evident que la convocatòria de la vaga és una manera positiva de canalitzar el malestar d’àmplies capes de la societat que s’han sentit durament colpejades per la crisi. És millor aturar un dia que guardar el malestar per fer-lo sortir de forma incontrolada més endavant. És innegable que hi ha molts damnificats per la crisi econòmica i que estan irritats perquè observen que el sector financer esquiva bastant els seus efectes sense assumir la seva part de responsabilitat.

Però, també cal dir que hi ha massa tensió latent en la societat que busca qualsevol motiu per esclatar i manifestar-se a través de formes molt agressives. Puc donar fer que el centre de Barcelona grups de persones fora sistema han aprofitat l’ocasió per tombar contenidors, fer petites barricades i trancar vidres de comerços. Suposo que cap d’aquestes persones eren identificables amb les raons de la vaga, però sí que han aprofitat l’ocasió per projectar el seu malestar particular. És per això que cal reflexionar més endavant si aquest tipus d’iniciativa, com la Vaga General, és la proposta més adient que avui pot fer-se per canalitzar el sentiment de dignitat dels sectors populars. Ja que, ni és probable que el Govern rectifiqui i modifiqui una llei aprovada pel Congrés; (no és descartable, ja que altres ho feren); ni el govern ni els promotors de la vaga no poden garantir que l’exercici del dret de la vaga estigui equilibrat amb el dret d’anar a treballar; ni és podrà evitar que els fora sistema s’aprofitin de l’ocasió per fer la seva agitació personal. Per tot això em pregunto: ¿quin és l’èxit de la Vaga General, que es faci o que obtingui els objectius proposats?. És evident que la protesta pot ésser una forma de mantenir alta la dignitat; però caldria esperar una mica més d'una nobilització que preten ser un gran esdeveniment social. Caldrà esperar els aconteixements.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Benet XVI i la moral política

Benet XVI, en el seu recent viatge a Anglaterra, pronuncià un interessant discurs a Westminster Hall. L’auditori eren destacats personalitats del món polític i social britànic. Allí, el Papa es referí de nou la relació que ha d'existir entre la política i les creences religioses. A la pregunta: ¿on es troba la fonamentació ètica de les deliberacions polítiques? Benet XVI va demanar anar més enllà del simple acord polític. La legitimitat del consens no és suficient per atorgar, sense més, una dimensió moral a la decisió política.

Comparteixo plenament la preocupació del Papa. L'afirmació del positivisme jurídic, tan esmentat en amplis sectors de la classe política, de considerar que les lleis si són democràtiques no necessiten cap fonament ètic, resulta insuficient per orientar el discerniment moral del decisor polític. La llei positiva, en sí, no és legítima per més que procedeixi d'un ordenament democràtic o del sentiment, acord i de la voluntat d'una majoria política, si conculca els valors morals. La formalitat democràtica no aporta la dimensió moral d’una llei.

La qüestió clau és definir els valors que ha de ser referents per definir la moralitat de les decisions polítiques. Benet XVI reclama el paper de les religions en la formació de la consciència moral. En aquest sentit, les religions no són un problema, sinó una aportació més a la clarificació moral de la societat. Això convida, com diu el Papa, a aprofundir en el diàleg entre raó i fe a fi de trobar els principis morals objectius. Principis que han de servir per definir l’ètica cívica que cap llei democràtica pot contradir.

dilluns, 27 de setembre del 2010

La ciència és limitada per parlar de Déu

Aquest diumenge en el suplement Magazine de La Vanguardia hi ha un excel·lent article d’Andrés Trapiello que, amb un llenguatge fàcil, aporta raons per polemitzar amb les tesis sobre la inexistència de Déu de Stephen Hawking. Andrés Trapiello afirma que moltes persones al contemplar la magnificència de la volta del cel es queden impressionades i mudes, amb ganes de conèixer les misterioses lleis que han originat tota aquesta meravella. Tot seguit, aquestes persones es diuen a sí mateixos: “res de tot això es pot haver creat per casualitat. Al darrera dels estels ha d’haver-hi quelcom, no importa el nom que li donem, Déu, per exemple”. Poc després d’aquesta confessió, l’individu sentirà que ell mateix forma part d’aquesta creació i que es mereix participar de la seva joia. Aquesta persona li sorgirà en el fons de la seva existència “les ganes de ser millor, és dir, de estar sotmès a una lleis similars a les que han fet possible que aquest univers nocturn sigui bell, regular e inalterable al llarg dels temps”. En aquest punt, diu Trapiello, “la criatura humana, fràgil i contingent, ha arribat a sentir en el seu interior quelcom de semblant al que pot ser sent només aquell, aquest ésser, no importa el nom que li donem, Déu, per exemple

Andrés Trapiello diu que a Stephen Hawing, al pensar sobre Déu per esemple, li sobren aquestes vivències perquè considera que la llei de la gravetat i les matemàtiques són suficients per trobar aquests desitjos de ser millors. Malgrat que les raons d’Hawing puguin explicar una part de l’univers, Déu, “seguirà movent-se en el sentiment de moltes persones (...) La ciència no necessita a Déu per fer el seu treball, cert, pel mateix a l’home li és insuficient la ciència per ser feliç”. Per tot això “seguirà(l’home) sentint una nit, sota un cel estelat, el pes de la seva finitud en la seva ànima i un alat desig de ser millor, i serà indiferent el nom que li doni a tot això: armonia, ordre, número, música, bellesa, és a dir, tot allò ¿diví?, ¿sagrat? del que la vida humana no pot prescindir”. Bell article el d’Andrès Trapiello.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Competència i cooperació evolutiva, un nou paradigma

Un concepte molt arrelat en la biologia és el de la competència. El darwinisme explica l’evolució a partir de la competència. El mateix concepte passà de la biologia a molts caps de l’economia, de la política i de l’activitat social. Sembla que el motor de tota evolució social sigui la competència. Tot amb la competència, res fora de la competència. Però, des de la mateixa biologia, hi ha opinions crítiques a la idea de que la competència sigui el motor de l’evolució. Les dades indiquen que hi ha tanta competència com cooperació. Fins i tot, aquestes hi ha forces teories biològiques que proposen que la cooperació és també una font d’innovació evolutiva. L’exemple més clar és l’aparició de cèl·lula eucariota, la que té nucli, com a resultat de l’associació cooperativa entre dos o tres elements procariotes sense nucli: un dels elements associats esdevingué nucli;l’altre en mitocòndria i, en el cas dels vegetals, el tercer element esdevingué el cloroplast. Així, en la base de la línia evolutiva hi ha la cooperació i no la competició. El mutualisme i la simbiosi poden explicar sense dificultats les mateixes innovacions evolutives que els neodarwinians volen explicar amb la competició i ara, en les teories genètiques evolutives.

Hi ha un nou paradigma científic evolutiu. Existeix tota una línia de pensament científic suggereix la possibilitat de repensar les teories evolutives a partir d’aquesta visió cooperadora. Proposen adoptar aquesta perspectiva perquè permet entendre millor l’evolució dels ésser vius en termes de processos dinàmics complexos no lineals, amb estadis estables i moments de canvi i transformació. Aquesta visió introdueix la idea de que la competència no ocupa un lloc central en les teories biològiques, sinó que el que és important en les dinàmiques biològiques són les relacions i les interaccions entre els ésser vius, i la manera com aquestes relacions contribueixen al comportament del sistema com un tot integrat. De tal manera que tot està relacionat i això determina que qualsevol element, per més insignificant que pugui semblar, és important, al marge de quina sigui la seva posició dins de l’organització biològica.

La revalorització de la cooperació ha estat expressat magistralment Brian Goodwin en el seu llibre “Las manchas del leopardo”. Lectura instructiva per entendre les relacions que es donen entre les teories de la complexitat i les hipòtesis evolutives.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Revisitar la política XXIV. Fragmentació d'interessos i el bé comú

Al costat dels moviments socials, davant la crisi de les formes clàssiques de representació política, s'han desenvolupat moviments polítics de tall corporatiu que busquen únicament defensar els interessos d'algun sector de la societat i influir directament sobre els centres de decisió política. Aquest comportament altera la funció de la democràcia com a espai de defensa civilitzada d'interessos. L'al·legat polític de la fragmentació social, en perdre la perspectiva de la solidaritat amb la resta de la societat, afavoreix que cada sector social busqui el triomf dels seus objectius encara que para això s’hagi de despreocupar dels drets dels altres sectors. Per als valedors d'aquesta perspectiva "l’exercici del poder es converteix en la recerca de l'equilibri d'acontentar els diversos corporativismes que genera una societat oblidant-se de la dialèctica del ben comú. I el mitjà natural dels corporativismes són els grups de pressió" (Rigol,J. Transcripció de la conferència pronunciada en la reunió Espanya-Portugal de Pax Romana.)

Per defensar els seus interessos, els diferents grups de pressió pretenen que l'exercici del poder sigui, fonamentalment, un repartiment de favors entre ells. En aquesta obstinació els diferents sectors d'interessos s'organitzen en forma de poderosos grups d'interès (lobbys) als quals destinen importants recursos econòmics, en algunes ocasions, amb total transparència encara que, en unes altres, opacs a l'escrutini públic. L'auge dels grups de pressió i la proliferació dels "lobbys", per a alguns analistes polítics, és un signe positiu de la capacitat de la democràcia a perfeccionar-se i de trobar mecanismes alternatius a les cada vegada més ineficaces estructures polítiques. No obstant això, l'error d'aquest punt de vista està a creure que l'interès general, aquell que persegueix la concepció més clàssica de la política, naixerà de l'agregació de la defensa dels interessos particulars.

divendres, 24 de setembre del 2010

Revisitar la política XXIII. Els nous moviments socials en l'espai polític

En els últims anys han sorgit fenòmens nous que modifiquen notablement l'escenari de l'acció política reservat fins ara als partits. Els nous moviments socials són una expressió clara d'aquesta nova situació, aquests han entrat a competir amb els partits polítics per aconseguir influir en l'escenari polític. Gràcies a aquests moviments la societat s'ha fet més sensible i permeable a problemàtiques que fins ara solament semblaven interessar a sectors marginals de la societat. La pressió exercida per aquests moviments, en més d'una ocasió, han aconseguit modificar les agendes d'actuació política dels governs, han provocat un canvi en l'actitud de les institucions polítiques sobre diversos temes com són l'ecologia, els drets de les minories culturals, les polítiques d'igualtat i no discriminació, la pau i la solidaritat internacional, etc..

La majoria de partits polítics pressionats per les pressions dels moviments socials en integrat als seus programes algunes de les seves reivindicacions i han buscat representar els interessos que ells dinamitzaven. En algunes ocasions aquests moviments, a més d'agitar la consciència de la nostra societat, han donat origen a organitzacions capaces de desenvolupar accions pràctiques de solidaritat humana, en uns casos en forma d'assistència humanitària en els diferents focus de tensió mundial i en uns altres a través de la cooperació per al desenvolupament dels països del tercer món. Un dels grans mèrits d'aquests moviments és l'haver despertat en la joventut l'interès per la qüestió social. Per a molts joves els moviments socials representen una bona alternativa als partits per vehicular el seu compromís social.

dijous, 23 de setembre del 2010

Alerta amb l’ús polític de la immigració

La proximitat de les properes eleccions autonòmiques ha provocat que alguns partits de la dreta tornin a cercar vots removent el tema de la immigració. Aquestes forces polítiques, algunes situades a la dreta extrema, però altres aspirants serioses a governar, no perden l’ocasió per manipular el refús que una part de la població té amb els ciutadans de recent incorporació a través de la immigració. Entre aquest sector de la població els immigrants són percebuts com uns contrincants per obtenir recursos: treball, subsidis socials i prestacions públiques, entre altres. En un temps de dificultats econòmiques i d’escassetat el temor és més palès, independentment que la percepció no estigui fonamentada en bases reals. L’atur facilita que una part de la població immigrant sigui més visible en la societat perquè és la més afectada per aquesta situació. Davant d’aquest fet, els partits de la dreta atien la percepció d’una part de la població i s’ofereixen com a garants dels drets dels ciutadans autòctons. Tot val per manipular l’estratègia de la por, per exemple enviant missatges ambigus amb la voluntat de confondre.

Resulta un engany manipulador escoltar a un dirigent polític demanar enfortir el control de fronteres per evitar que els gitanos romanesos deportats pel govern francès vinguessin al nostre país. Aquest dirigent hauria de saber, és la seva obligació,i si ho sabia ho havia d’haver dit, que els gitanos romanesos poden entrar i sortir del nostre país quan vulguin perquè són romanesos gitanos i això els fa posseïdors del dret de lliure circulació dins de la Unió Europea. Però els dissenyadors d’estratègies polítiques d’un sector de la dreta a situat el combat contra la immigració, sense masses matisos,com un dels eixos de campanya electoral. Aquestes forces polítiques de la dreta s’alineen amb les corrents ideològiques que enforteixen els discursos extremistes en diversos països. A Europa, en els darrers mesos, els petits xenòfobs incrementen la seva presència política, , Holanda, Suècia, .... A França, Sarkozy, per tal de combatre l’ascens de la dreta extrema no dubte en adoptar part del seu programa: prohibició de la burqa i del vel intergal, deportacions de gitanos; a Itàlia Berlusconi s’orienta en la mateixa direcció. Als Estats Units l’Estat d’Arizona adopta dures mesures contra els immigrants; el Tea Party dóna cobertura ideològic a una nova dreta dura i intransigent. El món global coneix un nou discurs polític endurit, excloent i ple de tics autoritaris.

La societat ha de combatre activament aquest tomb autoritari. Cal denunciar aquest deriva autoritària ara que encara hi som a temps. Tenim condicions ideològiques per fer-ho, en la societat hi ha encara una important consciència democràtica. A més, com que els fluxos migratoris, degut a la crisis econòmica, han minvat molt la immigració no és una dada sociològica preocupant. Els problemes es manifesten ara, en un altre àmbit. Són, en moltes ocasions, problemes en clau de convivència perquè encara persisteixen qüestions no resoltes satisfactòriament.

dimecres, 22 de setembre del 2010

La mesquita de Lleida, joc brut

La comunitat musulmana de Lleida està inquieta. Motius no en falten. L’oratori més important de la ciutat, el del carrer del Nord, està tancat per reiterat incompliment del pacte d’aforament; la junta directiva de la comunitat no troba els diners necessaris per fer la mesquita i això crea malestar; els empresaris del polígon del Segre i Entrevies segueixen amb la seva oposició a la construcció d’una mesquita, fins i tot es diu que estarien disposats a implicar-se activament per trobar una altra ubicació; un pèrit del Tribunal de Justícia de Catalunya opina sobre la política pública de construccions de centres de culte.

En altres posts ja he comentat que l’actuació de la Paeria és impecable. Es limita a aplicar la normativa, els acords de plenari i els pactes amb la junta directiva de la comunitat musulmana del carrer del Nord. També he comentat que la comunitat musulmana majoritària de Lleida té un problema amb la seva junta. La continuada estratègia de radicalització impulsada per la directiva de la comunitat no porta en lloc. A més, la gesticulació i provocacions dels darrers temps no porta en lloc ni es tradueix en res: tot i el conveni de cessió del solar per part de l’Ajuntament, ni tenen mesquita ni diners per fer-la. Sense diners no es fan mesquites i sense transparència en la gestió d’aquests fons tampoc. El millor que podria fer la comunitat musulmana del carrer del Nord de Lleida és adoptar una altra estratègia de diàleg i col·laboració. L’enfrontament els portarà a la marginalitat.

La reacció dels empresaris del polígon segueix el guió d’altres conflictes. Tot i que aquest té algunes peculiaritats que cal esmentar. Per exemple, la creació, de l’ “Associació per a la Sostenibilitat dels Poligons El Segre i Entrevies” com a entitat instrumental per oposar-se a la mesquita demostra el grau de preocupació que tenen els empresaris. Comprensible. Fins i tot, si és cert el que diuen els medis, de que volen facilitar recursos per trobar una nova ubicació mostra l’estat de la seva inquietud. Per cert, no sé si també faran el mateix oferiment al centre de culte que la comunitat protestant “Alfa y Omega” té a pocs metres del solar on hauria d’anar la nova mesquita.

El contingut de l’informe del pèrit del Tribunal de Justícia de Catalunya m’ha desconcertat. Si bé els recursos judicials dels empresaris era contra la concessió del terreny i la seva requalificació, l’informe del pèrit és tota una proposta de política pública sobre la gestió dels llocs de culte en un municipi i, en el màxim de la sorpresa, arriba a proposar diverses ubicacions alternatives al polígon. No he pogut llegir l’informe sencer del pèrit, per això desconec si els criteris sobre accessibilitat, seguretat, comoditat, etc... que aplica per negar la idoneïtat del solar per la mesquita els aplica també en el seu informe al temple evangèlic anteriorment esmentat. Tinc curiositat per saber-ho. I, en el cas que fos que sí, m'agradaria conèixer els arguments que justifiquein la permanència d’aquest centre de culte, m’agradaria saber com compatibilitza aquest ús en una zona on hi ha altres usos, per exemple, els industrials, i quines són les mesures que s’han d’aplicar per tal que l’activitat industrial no afecti la confortabilitat de les persones que van al temple.
El mapa de centres de culte d’una ciutat és el resultat d’una decisió política que es tradueix en la planificació urbanística. La Llei de Centres de Culte de Catalunya dóna garanties a les religions de que, al planificar la trama urbana, es tindran presents les necessitats de l’atenció religiosa. La mateixa llei aporta als municipis una nova racionalitat en la gestió pública per evitar la situació actual de molts centres de culte. La situació d’aquests centres en la trama urbana, tal com es desprèn de la mateixa llei, no ha de representar cap discriminació en l’exercici de la pràctica religiosa. Sense entrar en altres detalls, el legislador ha especificat que les religions tenen dret a participar en els procediments establerts per prendre decisions en el planejament urbanístic. De tal manera que, la decisió del lloc on situar el centre de culte està legitimitat per l’acord que el governant estableixi amb la comunitat de fe. I això, que és el que diu la llei, ha estat la pràctica de molts municipis catalans que han aconseguit amb èxit evitar que la ubicació dels centres de culte fos un problema. Per això és d’esperar que a Lleida les parts implicades abordin amb major claredat i netedat el problema de la mesquita.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Repensar la meva fe 3 - Deixar-ho

“Tot caminant vora el llac de Galilea veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu que tiraven les xarxes a l’aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes. Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume fill de Zebadeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxa i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir” (Mt 4, 18-22).

Quants cops he sentit aquest text. Però sempre hi trobo aquell punt que me’l fa comprensible a la mirada atenta del qui busca. Jesús fa una crida expressada de forma directe. Diu el que cal, de forma senzilla, concisa i clara. Les persones cridades també són senzilles, com la crida. No tenen masses llums, però tenen la intel·ligència natural del cor. Els cridats ho deixen tot. La seva resposta és radical. No calculen els pros i els contres de la seva resposta. Se’n fien de Jesús. Aquest, darrera de la seva crida els diu literalment “veniu darrera meu”. La crida té una certa urgència, no hi ha temps per especular la conveniència de la resposta. Pere, Andreu, Jaume i Joan confien sense demanar cap seguretat. Em temo que estic lluny d’aquesta actitud. L’entrega desinteressada demana una força interior que costa tenir.

¿A què estem cridats els cristians?. La crida és una invitació a un seguiment sense dir massa en que consistirà. En resposta a la proposta de Jesús hi ha un abandonament confiat. Els convocats no calculen quina estratègia hauran de seguir per fer-se pescadors d’homes. Saben que aquest és el camí. La majoria de persones, davant d’una crida d’aquest tipus, fem càlculs i demanem estratègies i objectius. Però la crida de Jesús es dirigeix al centre de l’experiència de vida on hi ha poc espai al refinament de la racionalitat. Jesús avui continua fent la mateixa crida. Les seva invitació desafia al sistema de seguretats personals i convoca a viure més a la intempèrie. Tenir confiança en Jesús és construir un itinerari de vida. Seguir a Jesús és saber renunciar a la diversitat de grans i petites seguretats que ens lliguen el cor als valors terrenals.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Josep Maria Cardona, monjo de Montserrat, lliçó de viure i de morir


Aquest matí ha mort el pare Josep Maria Cardona, monjo de Montserrat. Ens coneixíem des de feia més de quaranta anys. En els primers anys, moments de gran força de joventut, ell en el noviciat i jo cercant el meu camí, foren moments d’intenses converses. Després, els itineraris personals s’anaren consolidant i coincidiríem en moltes ocasions. En ocasió a la meva incorporació al Patronat de la Muntanya de Montserrat, en un primer moment com a representant de la Diputació de Barcelona, afegirem a relació personal l’aspecte institucional en la seva etapa de prior del monestir. Després, des de les seves noves responsabilitats seguirem en contacte i encara trobàvem temps per parlar dels seus progressos en l’art de la fotografia.

En els darrers anys, arran de la seva malaltia, de la qual en Josep Maria informava puntualment la seva evolució a través dels correus electrònics, la seva figura anà prenent una dimensió extraordinària. De tant en tant tenia l’oportunitat de parlar amb ell i, a més de comentar la situació de l’Espanyol, parlàvem de com intentava dominar l’estrall de la malaltia i la duresa d’alguns dels tractaments. Però sempre ho feia amb un to positiu, sense cap retret ni abandó a la malaltia que no reculava, però mai aquesta s’apoderà de la seva ànima ni del seu estat d’ànim.

En Josep Maria ha estat un home de profunda fe meditada com experiència interior a partir de tota una vida monàstica. Per més propera que estigui la mort, la serenor de l’anima no s’improvisa si al darrera no existeix una profunda vivència interior. En Josep Maria la tenia. Era evident que la malaltia era obstinava i minvava les seves capacitats, però la decisió valenta d’en Josep Maria de no deixar-se vèncer per ella li donava la força per resistir. Estava convençut que darrera de tot aquest procés s’obrien les portes d’una altra vida en la qual esperava trobar més endavant a tots els ésser estimats.

Els darrers dies, quan era evident que el punt sense retorn era imminent, que els temps de vida s’esmunyia ràpidament, la seva mirada atenta aturava el temps per anar-se acomiadant del seus i transmetre el condol que apaigaves el dolor de la seva absència. Vaig tenir la fortuna de poder-me acomiadar quan semblava que la mort era imminent. Reconec que vaig sortir profundament afectat del breu temps que vaig poder estar al seu costat. Tots dos sabíem que probablement no ens tornaríem a veure com ens estàvem veient en l’habitacle de la clínica. Era un comiat que tenia el to de provisional. Agafats de la ma m’encomanà la seva pau i em transmeté que hi havia un després al final de la seva partida. Em comentà que seguiríem en comunió a través de la pregària i d’una relació d’afecta i companyia. Vaig sortir profundament trasbalsat. Mai havia tingut ocasió de rebre en tant poc temps, tanta esperança i un testimoni profund de fe.

Dono gràcies al Josep Maria per les seves darreres paraules i per la calidesa de la seva mirada i l’escalfa del seu somriure. La vida d’en Josep Maria és una victòria sobre la negació que representa la mort. La serenor d’en Josep Maria, és el fruit de tota una vida de profunda vivència interior. La vida religiosa, la vida comunitària en el monestir de Montserrat, el treball pastoral i les múltiples responsabilitats, han fet possible aquesta lliçó de vida i de mort que ens ha donat en Josep Maria Cardona, monjo contemplatiu de Santa Maria de Montserrat. Que Déu l’aculli entre els Sants; que la pau d’en Josep Maria ens il·lumini, i que des del cel el seu amor ens acompanyi.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Salvar a Sakine Ashtiani

Les religions tenen força seguidors en les societats contemporànies, però també tenen molts detractors, uns per raons ideològiques i altres com a reacció emocional davant del comportament de persones religioses. És evident que la societat és sensible a la doble moral i, de manera especial, quan persones que es mostren guiades per criteris morals religiosos fan el contrari del que diuen. La història de l’Església catòlica està ben plena d’exemples que la poden desacreditar per aquestes incoherències. Els casos de pederàstia, per exemple, i la manca de resposta d’alguns eclesiàstics, malgrat la insistència de Benet XVI, són un exemple d’aquest descrèdit.

Les altres religions també estan afectades pels problemes de la doble moral. En moltes ocasions el nucli bàsic de la creença queda en entredit pels comportaments de la pròpia comunitat de creients. La condemna a mort de Sakine Ashtiani per aplicació de la llei islàmica representa un atzucac per tot l’Islam i, de manera especial, pels musulmans que viuen en països no islàmics perquè en ells es té uns consciència diferent del que són els drets humans. La comunitat musulmana dels països occidentals hauria d’estar convençuda i més decidida en denunciar la barbaritat que representa per l’Islam aquesta, o qualsevol, condemna a mort, sigui feta des de la llei religiosa o civil.

Hi ha masses silencis en relació a la condemna a mort de Sakine Ashtiani. No es pot callar més, sense notar com aquest silenci afecta la confiança que la societat té vers els musulmans. Les comunitats musulmanes haurien d’incorporar-se, amb valentia i decisió, als moviments cívics que demanen aturar la condemna de Sakine Asthiani. Els musulmans catalans haurien d’assumir que la defensa de la vida de Sakine Asthiani forma part del nucli bàsic de la creença musulmana. És cert que els textos sagrats islàmics hi ha prous ambigüitats en relació a la justificació d’aquesta condemna a mort, però també hi ha textos que són contundents en relació en defensa de l’amor a la vida i al perdó que ha de tenir tot musulmà. Hi ha textos corànics que són una lloa a la vida sense restriccions. Aquesta és també la perspectiva de les societats occidentals on han arrelat els musulmans catalans. Ara és el moment perquè aquests musulmans assumeixin la seva responsabilitat de donar passos sòlids per renovar l’Islam per fer-lo més coherent i comprensible a la mirada de la societat no islàmica. Un primer pas és salvar, en nom del propi Islam, la vida de Sakine Ashtiani. El silenci, resta credibilitat i danya la confiança vers la comunitat musulmana.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Revisitar la política XXII. Fragmentació dels interessos polítics

La important crisi dels partits polítics es deu a la seva evident incapacitat per "seguir sent plataformes creadores d'identitat social i expressió dels interessos políticament raonables" . En deixar, els partits polítics, de ser l'única referència creadora d'unitat i identificació social, de defensa dels interessos diferenciats, d'actuar de canals eficaços per vehicular les demandes i interessos socials o de promoció del consens social i de nous valors de convivència cívica, la societat ha desplegat formes alternatives o complementàries. Aquestes han de desenvolupar la seva acció en un context social dominat per la fragmentació dels interessos polítics dels ciutadans i per la poca confiança de la ciutadania cap als plantejaments integradors. Una important conseqüència d'aquesta nova realitat és la "multiformidad de l'acció política" acompanyada amb el desig de fomentar els mesogobiernos o unitats de gestió política de menor dimensió i més properes als ciutadans.

Amb la crisi dels partits polítics es trenca el monopoli de representació institucional dels interessos polítics a través del vot, dels partits o dels sindicats. En els últims anys hem presenciats el sorgiment de noves formes d'expressió política que es col·loquen al marge d'aquests mecanismes clàssics. En aquests anys ha pres també notorietat, per exemple, la importància de l'àmbit local de l'acció política i el principi de subsidiarietat, com a forma acabada de la proximitat de l'acció política al ciutadà, que es contempla com una aposta certa per superar el distanciament de l'acció política. El resultat final de tot això és que davant el ciutadà es dóna una "multiformidad de l'acció política i una varietat de possibilitats que en un moment determinat sorgeixen davant els ciutadans per expressar les seves demandes i interessos" .

divendres, 17 de setembre del 2010

Revisitar la política XXI. Simplificar el missatge polític

L'absència del debat polític, la pèrdua de l'horitzó utòpic han conduït a la progressiva simplificació del missatge polític fins a reduir-ho al simple pamflet o la més insulsa vaguetat. El missatge polític deixa de ser concret i identificador de les diferents opcions. La majoria de propostes polítiques són ambigües i perfectament intercanviables entre els diferents partits. Com molt bé va observar fa anys Lorenzo Gomis "la política ja no aporta ideals" (Gomis, L. La Vanguardia 6 de març 1995). Amb profunda sagacitat Helmut Schmidt, qui fou canceller de la República Federal Alemanya, va atribuir aquesta situació al lideratge de la televisió en les societats modernes. Digué Schmidt "els polítics s'adapten a les preteses necessitats d'als televisions. Donen respostes de mig minut. En 30 segons només es pot construir un titular, la qual cosa és una declaració superficial. No hi ha arguments" (Schmidt,H. Entrevista El País 9 juliol 1994). Per a aquest polític alemany la pobresa del missatge polític és una evidència que molts polítics es deixen corrompre intel·lectualment per la superficialitat de la televisió o per l'interès d'aquests mitjans en l'escàndol i la morbositat.

L'obsessió d'aconseguir el poder al més aviat possible ha obert la dinàmica del tot val. Les campanyes electorals són una mostra d'això. Les campanyes electorals s'han convertit en un assalt planificat per ocupar el poder. Per a això les habilitats polítiques s'han traslladat del debat i la confrontació democràtica a l'ús de libel, l'acusació no provada i el rumor com a recurs per aconseguir el desgast polític i provocar l’anul·lació de l'adversari amb la intenció d'evitar el seu accés al desitjat poder. El comú denominador de totes aquestes estratègies, i les que puguin estar per venir, és l'absència de discussió política concreta sobre els problemes de la societat. Les campanyes electorals s'omplen de promeses i afirmacions, un qui dóna més, amb escàs suport argumental i feble viabilitat. El preocupant és la creixent atonia que presenten els ciutadans davant l'al·luvió d'oferiments amb altes dosis d'improvisació.

dijous, 16 de setembre del 2010

La crònica vaticana d'El País ofèn

Sóc lector subscriptor del diari El País. Amb trobo còmode amb la línia editorial majoritària; la informació que porta, en general, em permet tenir una visió àmplia i oberta del que passa en el món i en el meu país; i els seus articles d’opinió em són útils per reflexionar i pensar. Sí que hi han algunes coses que m’incomoden i em revolten, i cada cop més: la seva línia antireligiosa i l’ús de la crònica informativa per colar, com el que no li va la cosa, judicis contundents que, en el cas de voler-los fer, m’agradaria trobae-los en els articles d’opinió o en l’editorial, però no en forma de notícia periodística. La crònica d’avui sobre la visita del Papa a Anglaterra és un exemple de tot això.

La redacció del diari ha titulat la crònica signada per M.Mora i W.Oppenheimer amb “Benedicto XVI lleva Reino Unido su batalla contra el laicismo”. El Papa ha parlat en el seu primer discurs oficial al Palau d’Holyroodhouse a Edimburg davant la Reina britànica de la secularització no de laïcisme. Les paraules textuals, segons el discurs oficial del Vaticà es: “En la actualidad, el Reino Unido se esfuerza por ser una sociedad moderna y multicultural. Que en esta exigente empresa mantenga siempre su respeto por esos valores tradicionales y expresiones culturales que formas más agresivas de secularismo ya no aprecian o siquiera toleran. Que esto no debilite la raíz cristiana que sustenta sus libertades; y que este patrimonio, que siempre ha buscado el bien de la nación, sirva constantemente de ejemplo a vuestro Gobierno y a vuestro pueblo de cara a los dos mil millones de miembros de la Commonwealth y a la gran familia de naciones de habla inglesa de todo el mundo.” Crec que es dóna un desajust entre el titular i el que ha dit Benet XVI. Doncs, la secularització i la laïcitat, el secularisme i el laïcisme, no son conceptes tan fàcilment intercanviables. Sobretot al Regne Unit, un dels pocs estats de la Unió Europea que són encara confessionals i on la Reina és el cap suprem de l’Església Anglicana.

Però la crònica informativa està plena de judicis i afirmacions que sobrepassen en molt el que hauria de ser una descripció del viatge del Papa. Per exemple es comenta, com aportació dels periodistes redactors de la crònica: “(el catolicismo) es percibido como una confesión en crisis y eminentemente centrífuga (los fieles con un mínimo de cerebro y amor a la libertad escapan del yugo para no volver). Los medios no italianos tienden a juzgarla por lo que transmite la Curia (un movimiento anacrónico, corrupto y misógino).”. Sóc catòlic practicant, he afirmat en moltes ocasions el meu amor a la llibertat i em considero que tinc pensament propi construït des d’aquesta llibertat. Per això vull manifestar que m’he sentit profundament ofès per aquesta crònica. No per això deixaré de llegir El País. Però, perquè em sento lliure, denunciaré quan calgui la manipulació de la informació.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Repensar la meva fe 2. L'autonomia temporal

L’Evangeli conté algunes dicotomies. Recordo, per exemple, que ens diu que no podem servir a Déu i al diner; o que cal donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar; i així en diverses ocasions. Unes dicotomies són explícites i altres estableixen una prelació en les obediències dels cristians: primer Déu i després el Món. En algunes ocasions s’ha interpretat que existeix una disjuntiva entre la llei de Déu i les lleis dels humans, les dites lleis civils aquelles, aquelles que són el resultat del debat polític i l’aprovació parlamentària. Les teocràcies, les antigues o les actuals, aquestes últimes vigents en les Repúbliques Islàmiques, substitueixen les lleis civils per la transposició de les normatives de conducte extretes dels llibres sagrats. El fonamentalisme, per exemple, no deixa espai a la interpretació no religiosa de les lleis civils.

La proposta alliberadora de Jesús és vèncer el jou de la llei (interpretació humana de la voluntat divina) i traspassar a les persones la responsabilitat de viure la llibertat i assumir la construcció de la societat. La proposta de la Modernitat fou alliberar la pròpia llibertat del jou imposat per les concepcions religioses còmodes amb la cristiandat. Les dues propostes s’orienten en la mateixa direcció. Situar en el centre de la humanitat el valor de la llibertat personal com ha resultat, així ho creiem els cristians, de l’amor de Déu. Així, les persones, alliberades de tota tutela o limitació de la seva llibertat, assumeixen el seu destí de continuar el procés de construcció de la història. Déu acompanya i deixa que siguin els individus els qui assumeixin tot el protagonisme.

La construcció de la societat civil és responsabilitat dels homes i dones de cada temps i neix de l’exercici de la llibertat de prendre les decisions oportunes per atendre les necessitats de cada moment. La religió ja no és la font de legitimitat d’aquestes decisions. Això vol dir, entre altres coses, que la religió no tutela, per exemple, l’activitat legislativa del Parlament. Aquesta és autònom de l’àmbit religiós. No obstant, la fe i les creences, no són alienes a aquesta realitat. Però assumeixen un altre paper. Les religions, a través dels seus fidels, proposen a la societat criteris morals i de vida per orientar les activitats polítiques i socials. Són les persones les que, a través d’aquestes propostes, elaboren la seva consciència política i prenen les decisions oportunes. Així ho fan els parlamentaris. Durant el debat parlamentari les idees es confronten i es contrasten punts de vista i universos ètics. Al final, les lleis aprovades en el Parlament transmeten l’estat moral de la societat.

No obstant, la legitimitat democràtica de les lleis, circumstància totalment inqüestionable en un Estat de Dret, no aporta necessàriament un plus de moralitat a les lleis. Les lleis són moralment acceptables, no per la forma sinó pels seus continguts. És per això que en tota societat democràtic existeix una tensió permanent entre els processos formals de decisió, l’ètica cívica i les morals particular. Les lleis no estableixen criteris morals, aquests es produeixen en altres àmbits de la societat. I les religions són un d’aquests àmbits. Les societats obertes amb valors sòlids han de resoldre aquesta tensió. Per això són pertinents preguntes del tipus: ¿s’han d’acceptar moralment les lleis aprovades democràticament quan xoquen amb l’ètica cívica o les morals particulars?, ¿com reconeixen les morals particulars l’autonomia de les lleis quan es dóna aquest conflicte?, ¿com ajuden aquestes morals particulars a evitar que el conflicte afecti la legitimitat democràtica de les institucions polítiques?, ¿què diuen els responsables religiosos davant d’aquests conflictes?, ¿quan i com ho diuen?, ¿ha d’haver-hi una reserva moral segons quines siguin les decisions preses?, ¿s’ha de garantir l’objecció de consciència quan s’afecti la moral particular?. Aquests, com d’altres preguntes, s’han incorporar a l’agenda política perquè és evident que cada cop més els ciutadans es trobaren davant d’importants dilemes morals. Cal que els polítics i les persones de la religió ajudin a fer-se les preguntes i a construir les respostes.

dimarts, 14 de setembre del 2010

La mala còpia


He vist que Trinidad Jiménez ha escollit com eslògan de la seva candidatura a les primàries per la candidatura a la presidència de la comunitat de Madrid pel PSOE la següent frases “Trini puede”. Ràpidament, els comentaristes han associat aquest lema amb que feu servir Barak Obama en la seva campanya “Yes, we can”. És evident que hi ha més que similituds, és una còpia. Però, una mala còpia.

Els dos eslògans evidencien dues maneres diferents d’entendre la polític. Obama i els seus assessors en comunicació política amb l’eslogan “Yes, we can” volien accentuar el missatge de complicitat. El nosaltres era el nucli del missatge. Sense la participació activa dels ciutadans la proposta d’Obama perdia volada. Els assessors de Trinidad Jiménez, que participen també del pensament dominant al recinte de la Moncloa, amb l’eslogan de puede remarquen la dimensió individual de la política. En el primer cas el temps verbal és singular, en el segon és plural. Al darrera dels temps verbals es projecten dos models de lideratge totalment oposats. En temps d’incertesa els líders polítics han d’apel•lar al compromís ciutadà i proposar un lideratge més transformador i participatiu. Un lideratge en plural.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Repensar la meva fe 1- ¿Qui són els cristians?

He agrupat diverses notes sobre l’experiència de creure en Déu sota el títol genèric de Repensar la meva fe. Són un conjunt d’escrits pensats i formulats en èpoques diferents. En alguns casos, poden haver-hi més de quaranta anys de diferència. En aquests casos, he agafat el text i, sense alterar el seu sentit, l’he sotmès a una revisió. No obstant, el text continua expressant el valor d’una experiència de la meva experiència de fe. També hi ha notes molt més actuals. Són reflexions fetes des de la perspectiva de l’edat i l’experiència acumulada. El títol d’aquesta recopilació és un petit homenatge a un llibre fet ja fa molts anys per un grups de monjos joves de Montserrat amb el propòsit d’ajudar a repensar la fe. Aquest llibre tingué un gran impacte en mi, també jove que cercava el sentit de la fe.

El primer escrit és de 1970 i té com origen el text “és a prop el Regne de Déu, convertiu-vos i creieu en el missatge joiós” (Mc 1,15). Tot sembla imminent. Convertiu-vos és estimar. Estimeu-vos. Per estimar cal una conversió prèvia. Som massa egoistes i no deixem lloc a l’altre. La crida de Marc és a una conversió constant. Cada dia necessita de conversió. No fer-ho, allunya el Regne de Déu. Si estimo, apropo el Regne de Déu. La conversió porta la felicitat. Estimar dóna la felicitat. Creiem en un missatge joiós. L’amor dóna la felicitat. Aporta una dimensió de felicitat a la vida. Deia Martin Luther King “La força d’estimar”. La força i la joia d’estimar. ¿Quí són els cristians?: els que estimen. ¿Cóm estan els cristians?: feliços. Estimar aporta la joia de viure. Estimem-nos i aproparem el Regne de Déu.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Els líders, també callen i escolten

He observat més d’una vegada l’interès mostrat per alguns assessors en comunicació política per millorar les capacitats comunicatives dels dirigents polítics en el seu camí cap el lideratge. En aquests casos, la solució proposada consisteix en immergir l’aspirant a líder en cursos d’oratòria i d’estratègia comunicativa. La majoria d’aquestes intervencions formatives pretenen reforçar, o adquirir si és el cas, la retòrica que hom suposa ha de dominar tot líder polític. No obstant, en moltes ocasions els assessors en comunicació política, no expliquen que la comunicació, tot i que pugui semblar paradoxal, també comporta gestionar el silenci per tal d’escoltar als demés. Cal aprendre a escoltar. Tot bon líder polític és una persona que sap callar i escoltar.

Gay Talese, gran periodista nord-americà renovador del gènere de l’entrevista, explica en el seu llibre Retratos y Encuentros (Alfaguara) en que consisteix la virtut d’escoltar. Diu Talese “Vaig aprendre a escoltar amb paciència i cura i a no interrompre mai, ni tan sols quan les persones semblaven trobar-se en grans dificultats per donar-se a entendre, ja que en aquests moments de titubejos i vaguetat (ensenyament que vaig obtenir de les habilitats per prestar oïda de la meva pacient mare) la gent sol ser molt reveladora: el que vacil·len a explicar sol dir molt. Les seves pauses, les seves evasives, els seus canvis de tema sobtats són probables indicadors del que els avergonyeix, o els molesta, o del que consideren massa íntim o imprudent com per deixar-li-ho saber a una altra persona en aquest determinat moment. No obstant això, també vaig sentir a moltes persones parlar francament amb la meva mare sobre el que abans havien evitat, reacció que al meu judici tenia menys que veure amb la naturalesa inquisitiva de la meva mare o les preguntes que els formulava amb prudència, que amb la forma gradual en què li anaven acceptant com un subjecte lleial en el qual podien confiar. Les millors clientes de la meva mare eren dones que no necessitaven tant vestits nous com satisfer la necessitat de comunicar-se”

Els conselles de Gay Talese són perfectament aplicables en el camp de la comunicació política. Especialment en aquells casos en que el dirigent polític pensa que serà més líder per la seva capacitat de parlar i parlar, i no parar de parlar. Per ser un bon líder polític cal saber també gestionar el silenci.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Revisitar la política XX. L'accés a la política

Les direccions dels partits cada vegada tenen més dificultats per identificar-se amb la seva base electoral i aquesta per influir en aquella. L'escena política ha quedat en mans dels qui han fet de la política la seva professió. Tot això distorsiona la legitimitat de la democràcia i contribueix a la desafecció de la política. Una de les causes que deterioren el sistema democràtic és "com les societats afronten el problema de l'accés a la política" (Almond, G. et al. "Algunos requisitos sociales de la democracia: desarrollo económico y legitimidad política". en Diez textos básicos de Ciencia Política. Ariel, Barcelon 1992). Els accessos als càrrecs de direcció dels partits queden bloquejats pels professionals de la política. Els partits, guiats pel seu afany de representar una àmplia base social deixen de ser partits de militants i confirmen la seva identitat com a partits d'afiliats. En aquest context adquireix una rellevància especial el paper del màxim dirigent del partit perquè serà el cridat a procurar guanyar les eleccions.

El resultat final són uns partits organitzats al voltant d'un nucli dirigent que domina l'aparell polític i una militància que ha delegat el control del partit a un grup de notables coneguts com a "barons" i tots, per poder mantenir aquest model, estan d'acord de renunciar al lideratge ideològic. Es consolida "el tipus ideal de partit polític que gira entorn de la personalitat d'un líder, capaç per si mateix de guanyar les eleccions i al que s'adhereix una clientela personal" (Sotelo, I. "¿Quién moderniza a los modernizadores?". El País 27.Novembre.1986 p.13-14). La proximitat d'unes eleccions activa la potent màquina electoral per concentrar tot el missatge del partit no al programa sinó en la força del cap de llista. L'estil de direcció dominant en els partits estimula la substitució de les formes de decisió col·lectiva per una major concentració del poder en les cúpules partidistes i, en moltes ocasions, la decantació cap a formes de personalisme en la direcció política de l'organització i de les institucions. Fins i tot, en algunes ocasions, la oligarquia política es revesteix d'una certa dimensió pseudo-religiosa i mística les quals, si es donen bons resultats electorals, es proposen com a noves fonts de legitimitat.

divendres, 10 de setembre del 2010

Revisitar la política XIX. Heterodoxes i disidents

Les oligarquies polítiques, la rígida disciplina interna dels partits, la desorientació sobre el paper dels partits i com ha de ser la seva relació amb la societat, són circumstàncies que anul·len el debat polític. L'absència de circulació d'idees a l'interior dels partits permet que avui "pròpiament parlant, no hi hagi heterodoxes, sinó dissidents" (Cerezo Galán, P. "La revuelta del anatema" El País 28 Octubre 1986 p.11). Quan la identitat d'una formació política es manté sobre la base de la seva no posada en qüestió a través del contrast d'idees, la política desenvolupada pels partits "no és més que funcionalisme burocràtic i culte a l'eficàcia. La raó política es perverteix en nova raó instrumental que no sap bé al fet que causa serveix, perquè s'ha negat amb el debat la possibilitat del reconeixement de les seves finalitats i la vigilància de les seves actuacions..." (Cerezo Galán, P. "La revuelta del anatema" El País 28 Octubre 1986 p.11).

Davant la por a la dissidència i a l'heterodòxia els partits promocionen un perfil de militant caracteritzat per la seva callada submissió a les decisions preses per la cúpula dirigent i que queda, en bona mesura satisfet, quan pot beneficiar-se pel repartiment d'algunes parcel·les de poder. D'aquí les importants discussions que sempre es presenten quan s'elaboren les llistes dels diferents partits i com, en massa ocasions, el formar part en les llistes es concep com a premi a una continuada labor de submissió a la pròpia cúpula partidista o al nucli dirigent. En altres ocasions la possibilitat d'incorporar-se en una llista electoral ha actuat de bon estimulant per generar un al·luvió de nous militants desitjosos de participar en el repartiment de càrrecs. Un partit així es converteix ràpidament en una federació de càrrecs electes i dels seus assessors.

dijous, 9 de setembre del 2010

Informar bajanades

Es fa difícil de creure que una notícia descabellada, esperpèntica i irritant, com és la proposta del pastor nord-americà Terry Jones de cremar l’Alcorà el proper 11 de setembre perquè considera l’Islam diabòlic, hagi esdevingut una notícia important. Sembla que les bajanades han de tenir un predicament i un recorregut limitat, però no és així. ¿Per què un pastor d’una església ínfima, més petita que un grupuscle, no té més de 40 fidels, pot arribar a ser notícia en els informatius de tots el món?, ¿per què la proposta d’un eixelebrat pot arribar a fer trontollar l’escenari geopolític?. La notorietat de Terry Jones és evident. Mirant a Google o a You Tube hom descobreix l’impacta que ha tingut aquest pastor protestant. La prèdica d’aquest pastor sempre ha estat catastrofista a partir d’agitar la por de les persones. Per exemple, arran del desastre d’Haití proclamà que aquest fet era el resultat del comportament pecaminós dels habitants d’aquest país.

L’èxit de Terry Jones és l’ús de la transmissió viral de la informació. Les seves paraules corren de presa i no s’aturen. A mesura que es transmeten la informació guanya en intensitat perquè actua com factor emergent que atrau altres idees similars. Al final ja no es tenen unes idees sinó una causa. Ara Terry Jones defensa la causa contra l’Islam. La proposta d’aquest pastor, difosa en principi a través de la xarxa d’Internet, ha aconseguit despertar l’interès de persones que pensen com ell. Aquests s’han convertit en propagadors de les idees però ja en forma de causa contra l’Islam. Quan una proposta o una idea són expressades com una causa adquireixen una notable penetració en la societat.

És així com el pastor Terry Jones ha aconseguit congregar davant de la seva modesta església els equips de ràdio i televisió que han de transmetre via satèl·lit el seu Fahrenheit particular del proper dissabte 11 de setembre. Totes les cadenes informatives volen estar a primer fila de la cuidada gespa de la Vova World Outrech Center a Florida per retransmetre aquesta mostra màxima de rebuig i intolerància. Les ràdios i les televisions són el complement legitimador de la transmissió viral de la informació. Elles aconsegueixen reforçar els camins explorats de forma precària a través de la xarxa d’Internet. No els importa la categoria moral de la notícia, perquè el que preval és la notícia al marge de quina sigui la seva qualificació ètica. Per això que em sembla apropiat preguntar sobre ¿què hauria passat si les cadenes de notícies no haguessin informat dels propòsits del pastor Jones?. Probablement, el que avui pot arribar a ser un incident de conseqüències imprevistes no hauria passat de la simple anècdota d’un petit poblet dels Estats Units. Penso que els medis de comunicació han d’adoptar uns altres codis de comportament ètic per evitar que les idees d’uns il·luminats, que fomenten l’odi i l’exclusió, alterin dramàticament la convivència cívica.

dimecres, 8 de setembre del 2010

El pensament religiós

En l'article "Mi ciudad y la mezquita", la bona periodista i analista política Barbara Probst Solomon sobre la polèmica mesquita de New York, afirma que “cap líder religiós representa el meu pensament” i reconeix que cal “alliberar-se de la religió”. Tot i la que la segona afirmació proporciona una clau interpretativa de la primera, penso que les persones que ens considerem religioses podem compartir el sentit que expressa la primera afirmació de Barbara Probst Solomon. Els creients no hem d’estar adscrits, sense més, a una corrent ideològica; per més que la fe necessita de les idees per construir un esquema interpretatiu i per comunicar-se. El que identifica a un creient no és la filia a una escola de pensament, sinó el fet de creure el sentit de transcendent que hi ha al darrera de l’experiència de Déu.

És veritat que el fet de que els cristians hàgim de donar raó de la nostre esperança, fa que necessitem expressar-nos a través dels sistemes de pensament. Certament, la fe ha d’expressar-se a través de la cultura i de les formes de pensament existents. Però això no implica la seva adhesió plena a cap forma de pensament en concret. La cristiandat pretenia aquesta identificació, però la cultura moderna aconseguí l’autonomia mútua del món de la raó i el de les creences. La relació de la fe amb la raó és un procés complex, ple de contradiccions i limitacions que han de resoldre’s en la consciència dels creients. El sistemes de pensament, a més d’autònoms del fet religiós, són dinàmics i en evolució. No són sistemes tancats, la qual cosa, quan interactua amb el fet religiós aporta també ambigüitats.

Els creients som persones cridades a la llibertat i al discerniment a fi de poder viure aquest diàleg entre la fe i el pensament. És en aquest sentit com les paraules de Barbara Prost Solomon prenen tota la seva significació. No per abandonar la religió, com diu ella, sinó per assumir que cap dirigent religiós pot pretendre condensar l’experiència religiosa en un sistema únic de pensament. Per exemple, és poc apropiat parlar d’un pensament cristià; més aviat cal referir-se que els cristians són persones que pensen i que, gràcies al diàleg, es defineixen uns referents culturals compartits. De tal manera que, el suposat pensament cristià, és una barreja de diversos tipus de pensament aplicats pels cristians. Per això té tanta importància, com insisteix Benet XVI, recuperar el diàleg entre la fe i la raó. Aquest és el camí a seguir per evitar que les persones religioses, abandonant la llibertat interior concedida per Déu, deixin la seva llibertat de pensament en mans d’alguns dirigents religiosos que, aprofitant-se d’això, eleven a la categoria d’universal el seu sistema particular de pensament.

dimarts, 7 de setembre del 2010

El nou Islam

La presència de l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach; l’enfrontament de l’arquebisbe de Milà, Dionigi Tettmanzi, amb l’alcadesa Letizia Moratti del partit de Silvio Berlusconi, perquè la coalició governant nega als musulmans la construcció d’un mesquita, evidencia que aquests tenen en un sector de l’església catòlica un bon aliat per defensar els seus drets religiosos. La defensa de la llibertat religiosa i la seva pràctica, són un dret bàsic de qualsevol societat oberta. Per això és important que rellevants figures del catolicisme apareguin al costat d’aquells europeus que són musulmans.

Però els signes que provenen de diversos països demostren amb preocupació que les societats occidentals es van tancant lentament. A França existeix un debat no resolt sobre l’acceptació dels nous francesos i dels estrangers. La proposta de treure la nacionalitat a alguns francesos d’adopció segons el dilecte comés o les expulsions massives de gitanos romanesos o búlgars mostren la cara més dura i excloent del govern de Sarkozy. A Estats Units la proposta de construir una mesquita a prop de la zona zero del 11 de setembre ha aconseguit un ampli refús social. Les propostes xenòfobes de Thilo Sarrazin a Alemanya tenen un 18% d’acceptació electoral. No fa pas massa el suissos rebutjaren la construcció de minarets en les noves mesquites. En les darreres eleccions holandeses el part xenòfob passa de 9 a 24 diputats i és la tercera força política. A casa nostre, la prohibició del vel integral de les musulmanes ha adquirit notorietat i unes derivades inimaginables.

El suau replegament de la societat europea en la defensa d’una suposada identitat comuna que es percep amenaçada pels musulmans és alarmant. Pretendre entendre la identitat europea al marge de les aportacions específiques de la cultura musulmana és negar una part important de la pròpia cultura d’Europa. El mateix es podria dir, si és pretengués negar la petjada del cristianisme. Totes les religions, junt altres expressions culturals, han contribuït amb diferent intensitat i de manera diversa a forjar el que avui és Europa. Gràcies als literats i pensadors de religió musulmana els europeus coneixem els clàssic grecs i romans; la nostra medecina i ciència no s’entén sense les aportacions dels savis que eren musulmans. Europa, en lloc de recelar radicalment de l’Islam, com proposa Thilo Sarrazin, ha d’oferir als musulmans la matriu cultural que ha definit el pensament modern com una aportació específica per tal que aquesta religió emprengui un nou procés d’aculturació coherent amb els valors que defineixen la societat occidental. De tal manera que, al final d’aquest procés es sorgeixi el nou Islam.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Els dirigents musulmans de Lleida desafien a l’ajuntament

De nou l’ajuntament de Lleida té raó; els dirigents de la comunitat musulmana d’aquesta ciutat estan portant les coses al límit. De nou, els dirigents d’aquesta comunitat no han respectat les normes sobre l’aforament autoritzat pel lloc de culte. En lloc de 240 fidels, l’oratori ha acollit 640 persones. Com és lògic, l’ajuntament ha aixecat una acta i ha obert un expedient. No ha estat suficient haver tancat un dies la mesquita el passat més de juliol com a mesura de pressió perquè els dirigents de la comunitat ressolessin el tema de l’aforament. No només no han fet cas, sinó que han tornat a desafiar l’ajuntament sobrepassant de molt aquest aforament. Tot i que l’imam havia donat garanties que, si era necessari, es farien torns de pregària per tal de respectar les mesures de seguretat imposades per la normativa municipal. Res, ni cas.

La comunitat musulmana de Lleida han d’entendre que els seus dirigents els port porten de nou a la confrontació amb l’ajuntament. Aquesta sembla ser l’estratègia de les persones que dominen aquesta comunitat. No volen cap mena d’integració en la societat catalana perquè la consideren dirigida per persones allunyades d’Alà. A Lleida, però només a aquesta ciutat, s’està consolidant en la comunitat musulmana una dinàmica que instal•la l’aïllament i la confrontació com a signe d’identitat. Es tracta d’una estratègia en la qual les corrents fonamentalistes es troben còmodes perquè consideren que permet mantenir-se purs en relació a una societat de creuen decadent per la seva secularització. La societat catalana ha de combatre aquesta concepció tancada de l’Islam mitjançant polítiques públiques actives i compromeses amb l’Islam moderat que practiquen bona part dels catalans musulmans. Com també ha de transmtere signes clars i contundents d’aïllament social dels fonamentalistes. Qualsevol dubte o dilació en aquestes mesures, és un retrocés i un guany a favor de la intolerància i el progrés de les corrents més radicals de l’Islam a Catalunya.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Confio en Celestino Corbacho

Fa més de quaranta anys que participo activament en l’acció política. Sóc fill del maig del 68, de l’escoltisme i de la lluita antifranquista, d'una església compromesa amb el Concili Vaticà II, i del mestratge de persones de diferentes sensibilitats polítiques i socials. Aquestes han estat les meves escoles de civisme i n’estic orgullós. Gràcies a elles he entès la política com a servei i compromís; d’utopia feta pràctica amb un espai d’imaginació irrenunciable; d’amor a un país i a la seva identitat; de recerca de punts de trobada i consens. Segueixo creient que la noblesa de la política rau en l’exercici d’aquestes virtuts. Penso que estem necessitats de la política per construir un futur millot a l’actual. Però desconfio de l’acció política concebuda com a tacticisme; càlcul fred d’oportunitats a curt termini. No m’agrada la política que ens proposen alguns dirigents polítics o la política que transmeten alguns medis de comunicació.

Alguns medis de comunicació han perdut el rigor informatiu. Algunes capçaleres informatives han substituït la seva tradicional serietat informativa pel titular ocurrent. Sembla que tot valgui per crear estereotips, per manipular al ciutadà i reduir la seva consciència crítica a l’estat d’un nen de parvulari. Alguns actors polítics estan més preocupats en donar titulars als medis en lloc de fer pedagogia en les seves intervencions. Hi ha assessors polítics que estimulen els focs d’artifici en lloc dels arguments. Amb foc d’encenalls no es pot fer cap debat polític i sense debat no hi ha alternatives per avançar cap el futur. La política és pedagogia. Els líders que han transformat les societats han sabut fer pedagogia des de la política. Alguns dels dirigents polítics actuals han oblidat aquesta dimensió de la política.

La proposta que Celestino Corbacho sigui candidat del PSC a les properes eleccions autonòmiques ha estimulat la crítica política mesquina. A Celestino Corbacho, com tot polític, se li poden fer elogis o crítiques; però no es pot pretendre manipular l’opinió pública presentant-lo com el “líder de l’atur” o “el ministre de l’atur”. Això, a més d’una mentida, és un engany que pretén manipular l’opinió pública. Entenc que els assessors d’eslògans trobin afortunada aquesta expressió, però el problema està en qui se la fa seva i l’utilitza per combatre l’adversari (combatre o aniquilar-lo). Perquè aquestes persones saben, o haurien de saber, que Celestino Corbacho, com a ministre de Treball i Immigració, no té la responsabilitats de crear llocs de treball, ni pot. Els llocs de treball els crea l’activitat econòmica, privada i pública. Com tampoc son competència del ministeri de Treball i Immigració les competències actives d’ocupació. És a dir, aquelles polítiques que activen facilitin o milloren l’accés a les ocupacions disponibles. El que sí és competència de Celestino Corbacho és que els aturats cobrin les prestacions que tenen dret. El que ha fet bé Celestino Corbacho, i cal dir-ho clarament, és que, tot i havent passat de 2 milions a 4 milions d’aturats, les persones tenen el reconeixement i l'activació de la prestació als dos dies d’haver-se donat d’alta al Servei Estatal d’Ocupació. Com tabé ha fet bé és coordinar les diferents polítiques actives impulsades des de les Comunitats Autònomes. Silenciar la importància d'aquests fets és una mostra més de la mesquinesa d’alguns dirigents polítics. Aquesta manera d’entendre la política no m’agrada.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Revisitar la política XVIII. La nova oligarquia política

Les direccions dels partits dominen tota la seva activitat i el conflicte intern, quan es produeix, es procura que no transcendeixi a l'exterior. L'obsessió per transmetre a la societat seguretat i fermesa fa que els partits aparentin com a blocs sense fissures. La concepció weberiana de la burocràcia de les organitzacions s'ha projectat també cap als partits polítics. Aquests s'han convertit en veritables organitzacions burocràtiques estructurades, en teoria, per organitzar la participació política dels ciutadans, però que, a mesura que es desenvolupen succeeix que "perverteix i obstrueix l'interès de classe i la política de classe de manera que condueix a l'oportunisme (segons Luxemburg), a l'oligarquia (segons Michels) o a la submissió irremeiable plebiscitària de les masses als impulsos irracionals del líder carismàtic i al seu ús demagògic de la «màquina» burocràtica del partit (Weber)" (Off,C. “Partidos políticos y nuevos movimientos sociales” Editorial Sistema, Madrid 1988:62. . El final succeeix que allò que expressen els partits "deixa de ser voluntat popular" (Off,C. Ibid. Pàgina 62).

Atès que el mercat polític exigeix als partits ser altament competitius, aquests procuren aparèixer davant l'electorat el més cohesionats possibles. Aquesta preocupació fa que els partits esquivin el debat i temin que la confrontació d'opinions faci minvar la confiança de la seva massa electoral. Els partits es burocratitzen, augmenta el domini de les estructures centrals i les funcions de les seves organitzacions de base queden reduïdes a repartir propaganda, transmetre informació i aportar recursos materials i humans per als moments de campanya electoral. La consolidació d'aquest model de partit comporta que l'extracció social dels seus dirigents s'identifiqui cada cop menys amb la seva base electoral, ja que la professionalització de la política promou l'ascens de veritables professionals de l'acció política. El resultat immediat és l’aparició d’una política tecnocràtica que es manifesta en la poca renovació dels càrrecs públics dels partits i a la tendència dels càrrecs electes a procurar mantenir-se en les posicions assolides en les eleccions.

divendres, 3 de setembre del 2010

Id al-fitr


Ahir el Consell Islàmic Cultural de Catalunya convidà a diversos representants polítics, institucionals i religiosos a celebrar l’Id al-fitr, el trencament del dejuni diari durant el mes de Ramadà. Com és habitual, els catalans musulmans han volgut evidenciar i compartir amb la societat catalana la seva vivència d’aquest precepte de l’Islam. Aquest any, la notícia fou la presència de l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, i la seva intervenció en la cloenda de l’acte.

Els representants del Consell Islàmic Cultural de Catalunya explicaren el sentit religiós que té el Ramadà pels musulmans. Aquesta presentació ajudà a entendre, més enllà dels aspectes anecdòtics, el valor religiós que té aquesta celebració pels musulmans. A l’inici del Ramadà, a mitjans d’agost, la majoria de medis de comunicació destacaren els els aspectes més externs d’aquesta pràctica i obviaren la seva significació religiosa. Semblava que l’aspecte rellevant del Ramadà era el dejuni i l’abstinència de les pràctiques sexuals. La iniciativa del Consell Islàmic Cultural de Catalunya es encertada perquè facilita que la societat catalana conegui més a fons el valor d’experiència espiritual que té el Ramadà pels musulmans.

El Ramadà és el novè mes del calendari musulmà. La celebració religiosa associada aquest més és un dels cinc pilars de l'Islam. Durant tota la seva durada, els musulmans (excepte els malalts, les dones embarassades o que alleten, els nens petits, els vells o qualsevol altra persona a qui aquest dejuni estricte podria perjudicar la salut, i aquells que estiguin de viatge, tot i que aquests hauran de fer-lo en un altre moment) no ingereixen o introdueixen res al seu cos des de l'alba fins al crepuscle. També s’abstenen de fumar i de mantenir relacions sexuals durant les hores diürnes. Cada vespre, la ruptura del dejuni diari acostuma a tenir caràcter festiu, sent motiu de reunions familiars, de lectures compartides de l'Alcorà.

El Ramadà és un temps privilegiat en el qual les persones preguen i aprofundeixen la lectura de l’Alcorà. Es tracta de dedicar aquest temps per apropar-se al misteri de Alà. Els musulmans assumeixen el dejú i les altres privacions com un camí per situar-se en el lloc de les persones que pateixen i sofreixen. Aquesta solidaritat, és en primera lloc una experiència interior i, després, una pràctica activa a través de l’amoïna amb els més necessitats. La fi del dejuni diari (Id al-fitr) és el moment de retrobament familiar que, a més de renovar el compromís amb Alà a través d’una pregaria, serveix per aportar calidesa humana a aquest moment i enfortir el sentit de comunitat. La pràctica religiosa associada a la celebració del Ramadà acosta els musulmans a les experiències religioses d’altres religioses. Totes elles evidencien com les persones descobreixen en el seu interior la necessitat d’un transcendent que els apropa la realitat humana i situa l’amor compassiu, expressat com a caritat, en el centre de l’experiència vital.

dijous, 2 de setembre del 2010

El President Montilla i l’activitat industrial.

La notícia que la Generalitat de Catalunya, el gegant automobilístic xinès Chery i una consultoria formada per socis xinesos i catalans han començat a treballar per fer possible la implantació de la companyia asiàtica a Catalunya és una molt bona notícia. El viatge del President José Montilla ha Xina ha donat un resultat extraordinari. En primer lloc, la implantació d’aquesta fàbrica comportarà entre 9.000 i 11.000 llocs de treball i una inversió que oscil·la entre els 850 i 1.2000 milions d’euros. Aquesta iniciativa representa una injecció d’activitat en un sector, l’automoció, que ha patit durament els reajustaments de la crisi econòmica. Si finalment es materialitza la fabricació dels cotxes Chery a Catalunya representarà un important revulsiu al teixit industrial català. Catalunya no pot renunciar a la seva tradició industrial, forma part de la seva identitat social i política. L’acord assolit pel President José Montilla permet donar una nova passa per refer el productiu català i aconseguir inversions externes que consolidin el teixit industrial català.
A partir d’aquest fet es fa evident que Catalunya no pot oblidar la importància que encara té l’activitat industrial. Si un dels motors de l’activitat econòmica són els nous sectors relacionats amb l’economia del coneixement, no és menys cert que les societats modernes segueixen necessitat de l’activitat industrial. El teixit industrial continua essent vital per la consolidació d’un país. Catalunya no pot pretendre prescindir d’aquest sector. No sembla realista ni aconsellable que un país abandoni l’activitat industrial per centrar el seu desenvolupament en l’economia del coneixement. Alguns profetes econòmics recomanen deixar el hard per quedar-se amb el soft. La deslocalització de l’activitat manufacturera pot ser rendible pels seus promotors, però és un empobriment per la societat que la promou. Perquè a mig termini, els països que avui acullen les fàbriques deslocalitzades aniran incorporant coneixement, de tal manera que els actuals bons auguris per les empreses promotores de la deslocalització es convertiran en mal de caps al comprovar que s’han quedat sense activitat industrial i, previsiblement, sense coneixement.

Estic d’acord amb l’esforç del President José Montilla d’atraure nova activitat industrial a Catalunya perquè les societats segueixen necessitant, a més de coneixement, els productes de l’activitat industrial tradicional. Catalunya necessitat créixer en les empreses de serveis i intensives en coneixement, com també amb empreses que es mouen en paràmetres d’activitat productiva més tradicional o més propera a les evocacions de la societat industrial. Certament que les seves activitats productives han estat renovades per la incorporació de nous sistemes de treball i de producció, però el producte final està ple d’objectes tangibles que han estat fabricats per algú i en algun lloc. Tot pot semblar molt obvi, però existeix un discurs en l’imaginari col•lectiu que sembla proposar que hem d’anar a un model econòmic on a nosaltres ens toca pensar i dissenyar i es altres han de produir. Quan sembla que, per tal d’equilibrar la societat, cal fer les dues coses.

dimecres, 1 de setembre del 2010

En record de l'Àlex Seglers, l'amic absent


M’hauria agradat reprendre el blog transmetent la joia d’unes vacances que han estat felices. Però no puc fer-ho perquè el matí del dimarts 24 d’agost morí el professor Àlex Seglers. Era un bon amic i company de moltes il·lusions. Un càncer incontrolat que l’Àlex havia amagat i dissimulat quasi bé a tothom se l’emportà quan tenia per davant tota una vida plena de possibilitats. La inesperada notícia fou un xoc massa brutal per ser assumida i acceptada. La mort trencà de sobte els nombrosos somnis i projectes que l’Àlex mantenia vius. Perquè l’Àlex era això: un generador d’idees. Tenia el do de proposar sempre nous camins a explorar i de teixir enormes complicitats per fer-ho. En aquest sentit, era un hàbil polític perquè sabia estar i crear acords amb qui fes falta. Al darrera de cadascuna de les seves propostes, tan se val quin fos el seu objectiu, l’Àlex convocava i aplegava els seus amics. Segur que eren les persones adequades per fer reeixir les seves idees.

L’Àlex Seglers era un excel·lent professor universitari amb una important projecció acadèmica. La mort ha aturat les seves enormes potencialitats. Assumia l’acadèmia amb una extraordinària habilitat. Semblava esprémer el temps per tal de poder realitzar tots els seus projectes. Era professor de Dret Eclesiàstic especialitzat en la dimensió política i social de la diversitat religiosa. Reconec que sempre escoltava amb interès els seus punts de vista sobre com afavorir la convivència de les diferents religions en l’espai públic. Era un gran defensor de la laïcitat de les institucions públic. Reivindicava amb convicció la necessitat de progressar en la construcció d’una laïcitat positiva, al mateix temps que defensava l’espai propi i singular que havia de tenir de l’Església catòlica. Era una persona d’una profunda fe cristiana que sabia viure-la i transmetre-la. El seu interès pel fet religiós el portà per diferents llocs del món per veure com les institucions públiques vivien els nous desafiaments del pluralisme religiós. Darrerament estava treballant activament perquè la societat catalana comprengués i integrés amb respecte els catalans musulmans. S’havia anat especialitzant en la integració de l’Islam en les societats occidentals. Les seves iniciatives en aquest sentit eren aportacions fonamentals per edificar la convivència a Catalunya des de la diversitat cultural i religiosa.

Les propostes de l’Àlex naixien d’un profund coneixement intel·lectual dels temes. Les estades acadèmiques a altres països li havien aportat una visió àmplia de la gestió de la diversitat religiosa. La seva producció acadèmica - llibres, articles, conferències, simposis i seminaris – era extraordinària. Tenia temps per tot i tots. Estimava la vida i la compartia amb la Gemma i en Pol. Les seves inquietuds el duien a pensar contínuament noves propostes. No havia acabat de realitzar alguna idea, que ja en pensava una de nova. Sabia com fer participar a altres persones en els seus projectes i crear amb ells enormes complicitats. Reforçava els seus arguments persuasius amb un mig somriure entre melancòlic i irònic gràcies els quals aconseguia construir una xarxa efectiva de complicitat. Era estimat per moltes persones de diferent significació política. Així es demostrà en la presentació del seu darrer llibre La laïcitat quan l’Àlex estigué acompanyat de polítics actius de CiU, PP i PSC. Era un amic sense condicions prèvies.

No tothom entengué per igual la capacitat intel·lectual de l’Àlex. Això el distancià notòriament d’algunes persones que optaren per prescindir i ignorar les seves interessants aportacions alhora d’abordar la gestió de la diversitat religiosa a Catalunya. La solidesa dels seus convenciments, de les seves idees i reflexions, fou el motor de la vida de l’Àlex i era la seva força, però també la seva debilitat. No tothom tenia la perspicàcia intel·lectual de l’Àlex i, més d’un cop, això fou un obstacle que s’interposà en forma de dissonància vital. La fortalesa interior de l’Àlex era sòlida i això feia que alguns cops semblava que anava al seu aire, sense atendre més recomanacions que les que brollaven de la seva capacitat d’anticipar els problemes. En tot, sempre es feia estimar i apreciar. La seva humanitat s’endevinava en la nineta dels seus ulls.



L’Àlex Seglers ens ha deixat obertes vàries línies de recerca i de treball. Segons explicà un amic que l’acompanyà en els darrers moments que l’Àlex, conscient de que la vida se li estava anat, volia deixar lligat com continuar les múltiples línees de treball que havia encetat. El llegat de l’Àlex perdura. La nostra responsabilitat es donar-li continuïtat. És el millor homenatge que podem fer en record de l’amic Àlex Seglers.