Qui és català?

Vivim en un món global i la societat està globalitzat. La nostra societat és plural, barreja d’identitats petites, personals i íntimes, tot i que maldem per preservar la identitat que ens defineix com a singulars com a poble, on la cultura és un fet diferencial des d’antic. Aquesta nova realitat plural de mestissatge alguns cops ens desorienta i confon. Tota aquesta introducció és per comentar que l’altra dia, una popular  presentadora matinal de ràdio va dir que al govern d’Espanya només hi ha una català: el ministre de Sanitat. La meva sorpresa fou majúscula, s’havia oblidat d’en Manuel Castells. ¿Per quina raó quedava fora del còmput de catalans ministres? ¿quina particularitat té Manuel Castells per no comptabilitzar-lo com a català?.

Hi un sentit comú que fa dir que la identitat no la donen ni els cognoms, ni els ancestres, ni el pedigrí de catalanitat. Ser català és una decisió complexa, que en alguns casos és sobrevinguda al naixement i exigeix una decisió personal de voler-ho ser. Quan més complexes són les societats més enrevessada és la qüestió de la identitat.  Crec que Manuel Castells és una persona integrada i partícip de la història dels catalans. Com a molts catalans, els seus orígens estan a fora de Catalunya, però ha participat activament en la vertebració de la societat catalana des de diverses responsabilitats socials, culturals, polítiques i acadèmiques. Si és així, ¿per què negar-li la seva condició de català?. No m’agrada aquesta mirada estreta sobre el meu país. No m’agrada que, per no sé quina raó, hi hagi persones que reparteixin certificats de catalanitat. No m’agrada haver de fer aquesta reflexió per defensar una identitat oberta del ser català.

Identitat, presència i catalanisme

Cóm es pot enfortir el catolicisme a Catalunya?. Quasi bé hi ha tantes respostes com persones que es formulen aquesta pregunta. Voldria donar la meva visió de la qüestió. En primer lloc, cal afirmar la identitat cristiana catòlica avui. Això porta a repensar aspectes importants de la fe a llum de les noves realitats de la societat. Fa anys un grup de monjos joves de Montserrat escriviren “Repensar la nostre fe”. Crec que ara cal seguir el mateix camí. 

Cal donar testimoni de l’esperança cristiana en una societat secularitzada. Això és així i no és possible un retorn a temps passats. Cal proposar els nostres valors i principis a les persones que avui poden estar cercant Déu. Creure és donar testimoni de la fe de creure allí on la realitat sembla negar-li tota possibilitat. Allí on es nega la justícia i la fraternitat, la solidaritat i l’amor. 

Finalment, la fe és una experiència personal i comunitària que és viu i s’expressa a través d’uns patrons culturals. Per això l’experiència creient es troba arrelada en els amplis sentits de la realitat catalana. Catalunya avui és el nostre espai de significació de la missió. En sentim catòlics des de la realitat de Catalunya i des d’ella ens obrim a l’experiència creient al costat d’homes i dones d’altres confessions i creences.

Senyor, sóc un professional

Aquest matí he entrat a una ferreteria per comprar una pintura. Havia decidit repintar un petit objecte i demanava consell de com fer-ho, doncs era una feina una mica delicada i no en tenia ni idea de com fer-ho. La dependenta de la ferreteria no estava massa avesada en pintures de bricolatge. Mentre es disculpava per la seva ignorància, he notat que algú em tocava l’espatlla hi hem deia somrient i amb un to molt amable “senyor, sóc un professional li puc explicar com fer-ho”. Era una persona d’uns trenta anys impecablement vestit amb un mono blanc de pintor degudament tacat com es propi del seu ofici. En poques paraules, totes plenes d’orgull de domini de l’ofici de pintor de parets, m’ha explicat com pintar el meu objecte. Ha estat una master class de pocs segons i molt ben feta.

Explico aquesta anècdota perquè aquest jove pintor ha estat, en primer lloc, una persona servicial i educada. Podia haver-me ignorat i anar a resoldre el seu problema, però no ho ha fet. Ha destinat part del seu temps per donar-me el seu consell com a professional i ho ha fet amb un sentiment d’orgull que he trobat excepcional, extraordinari. M’ha agradat que aquest jove pintor es sentís complagut i satisfet pel seu ofici. El gust per la feina ben feta forma part de la cultura del treball que hem sostingut els catalans al llarg dels temps. Aquest amor per fer bé la feina és un dels principis irrenunciables del que podríem considerar el tarannà dels catalans. Malauradament, la improvisació i la rapidesa per fer les feines, ha malmès el vertader sentit d’aquests principis. Ara, ficats com estem en pensar la Catalunya del futur, no hauríem de perdre els principis que han presidit històricament la societat catalana.