Cal canviar el model policial

L’altra dia comentava com la mort de George Floyd posava en evidència les disfuncions de determinats models policials alhora de reprimir certes actuacions dels ciutadans que eren interpretades perilloses per l’ordre públic. La tècnica emprada en el cas de George Floyd és habitualment utilitzada per la policia i  les forces de seguretat. Fins i tot, hi ha tècniques menys contundents que obtenen resultats similars. En altres circumstàncies, s’han  fet servir tècniques similars per immobilitzar per asfixia a les persones. Això és el que passà ara fa un any en un centre de menors Tierras de Oria d’Almería on el jove Iliass Tahiri de 18 anys morí per asfixia quan els guardes de seguretat el reduïren. Foren quatre minuts d’ofec que provocaren la mort del noi. Per més protestes fetes contra aquesta actuació, la justícia tanca el cas sense acusar a ningú. Pot semblar que la violència policial és racista, però no sembla que sempre sigui així. A Búffalo, ciutat de l’estat de New York, un activista pacifista blanc de 75 anys,Martin Gugino, quedà greument ferit, i amb denegació d’auxili, per una actuació violenta de la policia. En aquest cas, el mateix Trump es mofà del ferit assegurant que la sang era simulada. Les paraules del bocamoll president dels Estats Units formen part també de la violència generada per la policia. El male

Tenim un problema amb determinats cossos policials o de seguretat privada que actuen amb total impunitat. Només cal mirar el perfil d’aquests agents de l’ordre públic: cos musculat en llargues hores de gimnàs, aspecte terrorífic per la quantitat d’andròmines que adornen l’uniforme, arrogància i poca empatia en el servei públic, i qualsevol altre qualificatiu que accentuï el seu caràcter sinistre. Estan convençuts que la seva funció és reprimir i quant més ho facin, millor. El problema no són ells, sinó el sistema policial que potencia aquest tipus d’actuació i fomenta policies metabolitzats fins les celles que enlloc de mantenir educadament l’ordre públic, reparteixen estopa a la primera de canvi. Ells també són víctimes d’un sistema que premia la repressió pura i dura i premia qui ho practica. Només cal mirar el comportament de la direcció dels mossos d’esquadra que premiaren amb un ascens a un policia condemnat recentment per un comportament inadequat per violent. Hem d’assumir que la qualitat democràtica de la societat també necessita tenir policia de qualitat, respectuosa amb els ciutadans i professionals de bon tracte i no experta en l’art del cop i l’empenta.

Una genuflexió per no viure més de genolls

Moltes persones de diferents països s’han unit contra el racisme. El detonant ha estat la mort violenta de George Floyd per la brutal acció de la policia de Minneapolis. La denúncia del racisme s’està estenent per tot els Estats Units. El simple  gest de posar un genoll ha terra ha esdevingut el signe de denúncia de la discriminació de les persones per motius racials. Aquests dies hem vist moltes persones importants adoptar aquest gest durant vuit minuts per recordar l’agonia de George Floyd. Sembla que la societat nord-americana està prenent consciència del racisme latent de la seva societat. Això és una bona notícia per alimentar l’esperança de que en els Estats Units la consciència cívica de la llibertat i la dignitat pot fer fora, el proper mes de novembre, l’extrema dreta que els està governant.

Aquesta genuflexió és important, però no és suficient. És un primer pas en un camí que no hauria d’aturar-se. Però el problema racial és una part del problema. Darrera el gest esfereïdor del policia contra George Floyd es manifesta la brutalitat que acostuma a manifestar la policia, en general, quan aplica la força que l’Estat de Dret li atorga. L’ús legítim de la força reservada a l’Estat, no poden haver-hi, com succeeix en moltes ocasions, una violència repressiva irracional i salvatge. Els catalans ho vàrem viure l’1 d’octubre de 2017. ¿Quina diferència hi ha entre la violència exercida per la policia espanyola i la policia de Minneapolis? ¿una és condemnable perquè a més de violenta és racista i l’altra no?. Segurament, fets com la mort de George Floyd ens haurien d’ajudar a descobrir que en alguns estats democràtics la policia aplica desproporcionadament la força de la repressió. Un camí per resoldre aquesta situació de la violència policial l’ha donat, sorprenentment, l’ajuntament de Minneapolis dissolent la seva policia per crear-ne una de nova sota uns altres paràmetres de control democràtic. Ningú pot negar que les societats democràtiques necessiten policia per pacificar l’espai públic en benefici de tots, però això no pot fer-se vulnerant la dignitat de les persones i vulnerant els seus drets.

Síndrome de Sherwood i els protocols policials

Diuen que els cossos policials han aplicat l’estratègia de la síndrome de Sherwood per reprimir les manifestacions de protesta per la sentència del Tribunal Suprem. Aquesta estratègia policial la dissenyà el que fou el número dos del cos de Mossos d'Esquadra David Piqué pel seu treball final de Màster de Seguretat que feu l'any 2009. Desconec la qualificació que rebé aquest treball. Aquest alt comandament del Mossos morí sobtàdament l’any 2016. El comissari Piqué, per tal de construir el seu model repressiu dels moviments de protesta anti-sistema, analitzà el comportament en les manifestacions i les protestes dels okupes dels anys 2000 a Barcelona. L’estratègia dissenyada pel comissari Piqué  a fi de neutralitzar les protestes era provocar al màxim als manifestants perquè cometessin excessos i augmentessin la intensitat de la seva violència en la protesta i així poder-los reprimir obertament, durament i definitivament amb tots els seus recursos esperant la total erradicació, per por, de les protestes. Es tractava, sense dubte, d’instal·lar el terror entre els manifestants.

Per tal d’exaltar els manifestants proposà fer detencions poc justificades i batudes preventives abans de les protestes per violentar més el seu estat d'ànim i aconseguir provocar una batalla campal que justifiqués la intervenció més violenta de les forces policials. Aquesta batuda, escriví, ha d’estar intencionalment mal feta i amb tracte humiliant per encendre més els ànims, si cal. En el seu treball, el comissari Piqué afirmà  que la policia, en una manifestació, no ha d’actuar en un primer moment per tal que els danys produïts pels manifestants siguin socialment inacceptables i, després d’un temps d’innacció, l'actuació policial es fes directament contra els manifestants sense donar temps a la fugida i provocar l'enfrontament físic. Aquesta estratègia assumeix que poden donar-se "víctimes innocents" i organitzar la policia perquè quan la resta de manifestants que hagin defugit l'enfrontament acabin, tard o d’hora, trobant-se amb els agents els dispersin violentament i practiquin detencions massives. Actuacions que s’esperava que generessin més por entre els manifestants.

La repressió policial, segons digué David Piqué en el seu treball, té dos moments. Un primer és quan els manifestants, prèviament incitats per ser violents, ataquen a la policia amb tot el que tenen i que els ha deixat tenir, realment s'estan defensant, però no ho sembla. Han estat acorralats. La violència entre agents i manifestants es desferma, es personalitza i es descontrola. El segon moment és quan els que han defugit l'enfrontament, es troben amb la resta d'unitats policials que els barren el pas, però no fan detinguts, la dispersió no és voluntària, és a cop de defensa (porra) i qualsevol indici de resistència és contestada amb contundència exagerada i detencions massives. Realment, aquests dies a diverses ciutats de Catalunya, i molt especialment, hem viscut l’aplicació per part de la policia de l’estratègia de la síndrome de Sherwood.

És evident que el conflicte al carrer, l’anomenada per alguns guerrila urbana, s’ha desescalat quan la policia ha deixat d’aplicar aquesta estratègia i ha adoptat un altre mètode de control dels manifestants. L’actuació del col·lectiu #EnPeuDePau pot haver ajudat puntualment, però ha estat la pròpia policia qui ha decidit canviar de protocols d’actuació. En definitiva, hem vist una actuació lamentable de la policia perquè, en un primer moment, en lloc de controlar de forma democràtica i cívica la seguretat ciutadana, ha aplicats uns protocols d’actuació que encaminats a generar por. Està clar que algú haurà de donar explicacions polítiques d’aquesta estratègia i els protocols  seguits per la policia durant aquests dies d’octubre. Tinc els meus dubtes que alguns d’aquests protocols puguin ser moralment inaceptables

Entrenats per atemorir

La brutal actuació dels cossos de seguretat de l’Estat, policia i Guardia Civil, encara es manté viva  en el record de molta gent. Les continues mentides dels ministres del govern Rajoy del PP, o del seu delegat a Catalunya, minimitzant aquests fets encara han indignat més a molts ciutadans. S’ha instal·lat un cinisme en l’Estat, o en els dirigents sindicals d’aquests cossos, que desvirtua encara més la valoració que els ciutadans poden fer d’ells. Algunes imatges captades en els moments de les cargues policials transmeten la sensació d’odi.

Aquests agressors violent són l’encarnació de l’esperit del mal. Estaven programats per fer mal, espantar i intimidar. Però també han vexat a algunes dones. Ben segur que la misericòrdia divina els podrà perdonar, però els ciutadans no podem oblidar l’episodi de terror viscut ahir. Molts d’aquestes policies o Guàrdies Civils sortiren d’on viuen amb el crit de “a por ellos”. A fe de Déu que no feren. Foren brutals desfermant violència. Administraren el terror per atemorir i fer mal. No podrem oblidar mai el que veieren ahir. Mai seran ben acollits aquests agents del terror. Com tampoc ho són els burletes del seus caps polítics, els hereus del franquisme. Són còmplices ignominiosos del dolor i el sofriment de molts catalans víctimes de la violència policial. 

No entenc algunes coses

He sabut d’una notícia que m’ha deixat perplex i que, sense saber per quina raó, s’ha mantingut en un discret segon pla fins fa poc. El dia 16 de desembre a la tarda un individu de 24 anys va incendiar una nau industrial del barri de Sant Martí de Barcelona on vivien una vintena de subsaharians. En aquell moment, hi havia 14 persones dins. Les flames s’escamparen de pressa. Vuit persones van poder-se escapar, però sis quedaren atrapats i van intentar salvar-se fugint per la teulada de l'edifici. Per sort, els treballadors de naus veïnes aconseguiren tranquil·litzar els que s’havien quedat atrapats a l’interior de la nau i els ajudaren a fugir a través del terrat d'una nau veïna.

L'atacant, veí de la zona, exigia cada mes als immigrants un lloguer de 40 euros a cadascun, tot i que la nau no era de propietat seva. Però el mes de desembre els immigrants, van negar-se a pagar perquè no encara tenien suficients diners perquè no "era final de mes". La resposta de l'agressor va ser tornar amb 5 persones de la seva família per apallissar-los, tancar-los dins la nau i calar-hi foc. Fins aquí el fet. La meva sorpresa ha estat saber que els mossos d’esquadra acusa a l’agressor dels delictes d'incendi, amenaces, coaccions, resistència i desobediència a agents de l'autoritat i danys.

Estic perplex que entre les acusacions no hi hagi els risc d’homicidi per l’actuació. Si es pogués, i no ho sé si és possible, també els acusaria de danys morals, perquè aquestes subsaharians, la majoria d’ells nois joves, varen perdre totes les seves poques pertinències. Aquelles poques coses que havien pogut aplegar pel seu ús quedaren destruïdes per l’incendi. Aquesta circumstància fa que l’incendi tingui un elevat cost moral per aquests subsaharians que han vingut a casa nostre a malviure, però a viure en definitiva, de les sobres del nostre consum. Hem costa entendre les raons per les quals no es pot acusar d’intent d’homicidi a aquest individu i els seus col·laboradors.