dilluns, 31 de març del 2014

Un error,un immens error

Quina llàstima de primàries del PSC. El que havia de ser un procés innovador per ajudar a regenerar la vida política, ha quedat sota sospita de difícil qualificació. Algunes persones pensen que és una tupinada per la possible manipulació d’alguns vots. No ho crec. Més aviat penso, sincerament, que és un error de càlcul d’alguna dirigent que ha estimulat la mobilització massiva d’una part de la comunitat catalana d’origen pakistanès. És necessari esvair els dubtes sorgits per aquests vots. Hi ha masses testimonis contrastats que indiquen que s’han repartit vots en benefici d’un dels candidats, sense que els votants fossin conscients del que estaven fent. Són il·lustratius d’aquesta situació els propis comentaris que alguns d’aquests votants feien o les declaracions atropellades d’algun dirigent de la mateixa comunitat. Tot pot quedar reduït a l’eufemisme d’una pràctica incorrecta.

Aquest error és un vertader desastre i un petit fracàs. Perquè el camí que havia encetat el PSC de Barcelona era positiu. Es tractava d’una bona iniciativa per començar a recuperar la confiança en la regeneració de política. L’exemple del PSC semblava que començava a fer forat en alguns partits catalans. En els darrers dies es començaven a sentir veus, en altres partits, proposant primàries per escollir els seus càrrecs. És evident que les primàries és un dels passos que cal donar perquè la ciutadania torni a mirar amb simpatia la política i els polítics. Però les temptacions de corrupció moral són encara una terrible llastra que hipoteca la política. És una llàstima que algunes persones hagin caigut en aquesta temptació i que els protagonistes siguin un col·lectiu de catalans d’origen pakistanès perquè són més vulnerables alhora de conformar una opinió política o d’orientar els seus comportaments.


El vot dels pakistanesos ha centrat l’atenció mediàtica tapant altres aspectes que mereixen ser comentats. Un d’ells és la poca participació ciutadana en les votacions i el poc interès que ha despertat entre la militància socialista. Una ocasió com aquesta, inèdita en el nostre país, l’electorat socialista havia d’aprofitar-la per decidir directament quin era el seu aspirant a l’alcaldia. Era una oportunitat d’influir directament en el perfil de la persona candidata. No s’ha aprofitat. Si bé el PSC havia obert un procediment valuós per atorgar credibilitat a la seva política, la ciutadania ha estat poc motivada per fer sentir la seva veu de forma responsable. És una llàstima que pels errors d’uns i la poca predisposició d’altres les primàries del PSC no hagin estat del tot reeixides.

diumenge, 30 de març del 2014

Comunitats d’esperança

La nostra societat està entrellaçada d’històries d’amor, d’esperança, de vida i de mort. En aquest cicle es condensa l’experiència vital i les religions són una resposta als interrogants que les persones es fan davant d’aquestes etapes. A vegades no es pot identificar el sentit religiós d’aquestes respostes, ja que algunes de les fonts que il·luminen les inquietuds humanes no tenen el seus referents en la religió. Al marge de la significació darrera d’aquestes respostes, l’individu modern es troba a la plaça pública compartint amb altres uns referents que donen sentit als neguits vitals i aporten les virtuts que permeten conviure.


Alguns cops, les persones podem trobar-nos compartint les mateixes virtuts tot i tenir experiències vitals molt diferents. No obstant, existeixen uns referents compartits. L’esperança, per exemple, és una virtut que aplega a moltes persones des d’itineraris personals molts diferents. Hi ha moltes persones a les ciutats que cerquen viure un dia darrera l’altre de forma esperançada. La malaltia, el fracàs, un desengany, una situació difícil, problemes familiars o laborals són algunes de les situacions que aboquen a cercar motius d’esperança. Fins i tot, en l’àmbit polític, la superació dels problemes dels atzucacs del  present esdevé una crida a l’esperança. És innegable que la societat contemporània pot ser interpretada com la suma de moltes comunitats d’esperança.

dissabte, 29 de març del 2014

Clarobscurs econòmics

Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, parlà recentment a la fundació ACSAR sobre els clarobscurs econòmics de la immigració a Catalunya. A continuació resumeixo algunes de les principals idees de la seva interessant intervenció. En primer lloc, afirmà que els sectors econòmic catalans no entengueren, en el seu moment, que podien fer que Catalunya passés de ser considerada la fàbrica d’Espanya a ser la fàbrica del Món. Aquesta actitud de tancament impedí millorar la competitivitat de la industria catalana. L’economia catalana, eficaç en les seves activitats, no fou prou eficient a l’hora d’aprofitar els seus recursos, especialment el recurs treball. Comentà algunes situacions que demostren aquesta manca d’eficiència.

Durant un temps l’activitat econòmica industrial ha servit per impulsar l’ascensor social a Catalunya, molt especialment en el segle XX contribuint a crear una important classes mitja. Els durs processos de reconversió industrial no frenaren, en un primer moment, aquest ascensor social. Però, el clar obscur d’aquesta situació, ha estat la poca diversificació dels processos de reconversió. L’antiga activitat industrial es transformació en inversions en els sectors de la construcció o el turisme perquè eren intensius en ma d’obra que era barata per la important immigració d’aquells temps.

Un segon clarobscur està relacionat amb la renda. Catalunya no era un país amb importants desequilibris socials deguts a importants diferències socials. Ara sí. Però les falles en l’ascensor social, junt amb l’increment de la immigració han contribuït a crear moltes desigualtats. Les falles del sistema econòmic que provoquen aquestes desigualtats provenen per la pèrdua d’una de les perspectives que havia marcat la cultura empresarial catalana: la riquesa és el treball. Durant molts anys, la societat catalana havia estat educada en la idea de que el treball aporta un riquesa que s’havia de redistribuir en la societat. Però en la segona meitat del segle XX s’introdueix una altra perspectiva: la riquesa l’aporta l’especulació financera, els guanys ha de ser ràpids. La forta immigració permet tenir un costos de producció força baixos, augmentar els rendiments i despreocupar-se de la competitivitat. Greu error.


El darrer clarobscur és haver desviat la majoria dels beneficis empresarials al consum. La idea tradicional de que els beneficis eren per invertir en la millora del negoci ha estat substituïda per una mena de carpe diem dels guanys. S’ha perdut l’antiga idea catalana de l’estalvi per apuntalar les inversions, en lloc d’això ha una elogi del consum immediat dels diners aportats pel treball. S’han acumulat els errors. S’ha abandonat la idea de que els estalvis s’havien d’invertir en activitats productives i s’han desviat en sectors improductius, per exemple, les segones residències amb la corresponent pèrdua de recursos en la millora de la competitivitat de l’economia catalana. Aquests és el resum de l’interessant diagnòstic fer per l’economista, la professora Muriel Casals.

divendres, 28 de març del 2014

Obediència i pobresa

Durant el papat de Joan XXII hi hagué un extraordinari debat sobre quina havia de ser l’actitud de l’Església en relació a la pobresa. Tot i que aquest papa era una persona teològicament ben preparada i amb un estil de vida simple i auster, no sabé resoldre la controvèrsia  oberta dins de l’Església catòlica per la crítica dels franciscans a la fastuositat de la cúria eclesial i la reivindicació de la pobresa del Crist com exemple a seguir. Les tensions sobre aquesta qüestió foren extraordinàries.

Per resoldre aquest debat que crispava la vida eclesial el papa Joan XXII declarà herètica l’opinió de tots aquells que afirmaven que Crist i els apòstols no foren pobres ni refusaven les riqueses. A més, corregint l’esperit franciscà, el papa declarà que com que hi havien situacions no previstes per sant Francesc d’Assis, els franciscans podien predicar i viure la pobresa de manera menys rigorosa del que exigia la seva Regla i el Testament del seu fundador. Per resoldre el debat definitivament el debat i esvaí qualsevol dubte que pogués haver-hi, Joan XXII declarà que si havia un conflicte entre la necessària obediència a la seva doctrina i la pobresa, era més important l’obediència. El papa considerava que la virtut de l’obediència sempre era superior a la pobresa.


Sortosament, el papa Francesc ha insistit, en diverses ocasions, que l’Església ha de ser pobra i pels pobres. Les seves paraules, i les actituds que l’acompanyen en tot moment, indiquen que l’opció preferencial pels pobres forma part del nucli doctrinal l’Església catòlica. 

dijous, 27 de març del 2014

La lesió de Valdés i Catalunya Ràdio

La fatal lesió de Valdés, quina mala sort ha tingut l’excel·lent porter blaugrana, provocà tota mena de comentaris entre les persones que retransmetien el partit. Varen sorprendre negativament les paraules que vaig escoltar en un dels comentaristes de Catalunya Ràdio, sempre florits i barroc en les seves retransmissions, així com l’actitud dels seus companys de retransmissió. Tothom havia vista la lesió del porter del Barça i, tot i que encara no se’n sabia l’abast, es temia que podia ser molt greu.

Al començament de la segona part del partit identificaren que Iniesta havia estat substituït per un altre jugador. Ràpidament tot foren especulacions sobre aquest canvi, desentenent-se del que estava passant en el camp, per la qual cosa, l’oient no sabia que estava passant en el joc. Cada un dels periodistes que retransmetien el partit feren les seves conjetures, fins que una persona comentà que probablement Iniesta s’havia quedat al vestidor fent costat al seu gran amic Víctor Valdés per consolar-lo i fer-li companyia.


Davant aquest comentari un altre comentarista, prou conegut perquè també surt a TV3, prengué la paraula ràpidament per sentenciar que si això és el que havia fet Iniesta era una actitud perillosa, que no havia d’haver-ho fet perquè el Barça s’estava jugant la lliga de futbol en aquest partit. Ningú va rebatre aquesta opinió. El silenci dels altres comentaristes entenc que significava assentiment a aquestes paraules. Em vaig indignar amb aquest comentari. Si Iniesta no havia sortit a la segona part perquè estava consolant a Valdés ho vaig trobar molt humà i digne de tot elogi davant el greu infortuni del seu amic. Perquè en aquestes circumstàncies cal ordenar les prioritats i saber transmetre consol a qui ho necessita. Això és compassió i misericòrdia. Per aquest motiu vaig trobar profundament desencertat que els comentaristes esportius de Catalunya Ràdio no tinguessin la capacitat de reconèixer el valor del gest que suposadament atribuïen a Iniesta. Un medi de comunicació públic, ho comentava ahir en el meu post, ha de saber educar en valors i virtuts. Ahir Catalunya Ràdio no ho va fer.

dimecres, 26 de març del 2014

La sèrie de Pere Casaldàliga a TV3

Algunes persones s’han enervat per la petita sèrie que TV3 ha dedicat a evocar la figura de Pere Casaldàliga. Consideren que la televisió pública ha de ser neutral davant les creences religioses. Afirmen que cap religió no ha d’estar present en l’espai públic; que l’Estat és laic. Quanta ignorància mostren si pensen sincerament això. L’articulació jurídica dels drets fonamentals en aquest país no es basa en l’afirmació de la laïcitat, sinó en la defensa de la no confessionalitat d’una religió en l’Estat. Pot semblar el mateix, però no ho és. Ben vingudes siguin sèries com l’emesa per la televisió de Catalunya, com ho fou, mesos enrere la dedicada a Vicenç Ferrer. Ambdues persones, mostra d’un testimoniatge d’amor sense mesura i sense límits. Exemples vius d’una societat basada en la fraternitat.

Emetent aquest tipus de continguts els mitjans públics acompleixen la seva funció social. Aquesta és àmplia, però en cap cas els seus continguts han de servir per adormir les consciències dels ciutadans o manipular-los per influir en les seves voluntats. La funció social dels mitjans públics és, entre altres supòsits, educar els ciutadans en els valors i principis, les virtuts cíviques, que ens defineixen com a societat oberta i democràtica. El programa sobre el bisbe Pere Casaldàliga és un bon exemple d’un ús apropiat d’un medi públic en el servei a la seva societat que amb els seus impostos contribueix al seu sosteniment.


La vida de Pere Casaldàliga, i de les persones que l’han acompanyat durant aquests anys a São Félix do Araguaia,  són un exemple diàfan de les virtuts que reivindico com a universals, més enllà de quines siguin les seves últimes motivacions. Per això moltes persones, al marge de la seva fe, poden sentir-se en comunió amb Pere Casaldàliga. Però també reivindico la seva manera de percebre i viure el cristianisme perquè mostra un camí d’autenticitat evangèlica que esdevé Bona Nova pels pobres i marginats.

dimarts, 25 de març del 2014

Unam Sanctam

Aquest és el nom d’una butlla papal promulgada pel papa Bonifaci VIII (Benet Caetani)  el 18 de novembre de 1302. Hi ha un gran acord sobre que aquest text és una defensa contundent de la supremacia de l’Església catòlica sobre l’Estat. El document original s'ha perdut, però existeix una versió del text en els registres de Bonifaci VIII als Arxius vaticans. Les idees bàsiques d’aquesta butlla giren entorn a l’afirmació de que fora de l’Església catòlica, la única vertadera, no hi ha salvació. El cap suprem de l’Església és Crist que opera a través de Pere, el seu vicari a la terra, i els seus successors.


L’Església és la plena responsable de les dimensions espirituals i temporals, tot i que només s’ocupa de la part espiritual ja que la temporal està delegada als reis a través dels sacerdots. Per Bonifaci VII, guiat per la idea del domini universal de l’Església considerava que la potestat espiritual es superposa a les dignitats de les responsabilitats temporals. La potestat espiritual només pot jutjar-la Déu. Qualsevol persona que vulgui salvar-se ha de sotmetre’s al poder del bisbe de Roma. La finalitat de la butlla Unam Sanctam era resoldre taxativament el conflicte que enfrontava el papa Bonifaci VIII amb Felip IV de França lloc comú dels enfrontaments de les famílies romanes Caetani i Orsini, benefactors i beneficiats del Papa, i la família Colonna sota protecció del rei de França. En lloc de buscar una sortida jurídica al litigi el papa optà per reforçar la seva autoritat a partir d’una extraordinària i anacrònica afirmació teocràtica del seu poder. El conflicte estava servit, un de tants, entre el pensament medieval que començava a ser qüestionat i la incipient modernitat que començava a tenir veu política.

dilluns, 24 de març del 2014

Adolfo Suàrez , recordem-lo ara que podem

Algunes persones consideren que la transició democràtica va ser una enorme impostura. Tant per part d’aquells que des de l’oposició foren incapaços de derrocar el dictador Franco, com dels franquistes espavilats que volien seguir actius en política, fos com fos, per fruir dels privilegis del poder. Al final tot fou un combregar amb rodes de molí ple d’amnèsia: ni es donà la reconciliació reivindicada, ni el perdó necessari per tal de sofriment escampat, ni per honorar les víctimes de la repressió, ni per haver conegut la veritat dels fets històrics. La transició, segons aquestes opinions, fou un gran començar de nou com si no hagués passat res. Com escriví fa anys en F. Marc Alvaro “es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d’uns i d’altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d’oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata. No es va jutjar ningú”. El comptador estava a zero. ¿Fou un error, com sostenen alguns, o era l’únic camí possible como opinen altres veus?

Aquesta descripció és també un judici que no amaga el sentiment d’algunes persones que consideren que la transició feu de la necessitat una virtut. El gran artífex d’aquest procés fou, sens dubte Adolfo Suárez, junt amb altres polítics molt rellevants en aquells moments. La seva hàbil gestió del temps polític, l’ús encertat del diàleg i del consens possibilità el pas del franquisme a la democràcia sense masses tensions tot i que s’hagué de pagar un alt preu. La història ha anat demostrant que no totes les sutures havien cauteritzat la matriu totalitària present en determinats nuclis de la societat espanyola. Fa pocs dies, per exemple, un destacat dirigent polític, vell conegut personal i que ens teníem una certa consideració, equiparava la violència terrorista amb la voluntat expressada per les urnes, en el cas que això es fes fora de la legalitat. Aquest pensament només és possible des d’una comprensió polític arrogant allunyada de tota voluntat d’enteniment i força estranya a l’esperit de la transició.

L’esforç de la transició no haurà servit massa si encara domina un pensament polític que aspirar a imposar-se enlloc de dialogar. Probablement el camí escollit per Adolfo Suárez era limitat i molt estret, però pot ser era l’únic possible a transitar després de la mort del dictador. Les forces reaccionàries estaven a l’aguait i pressionaven sense donar treva. Els assassinats dels advocats d’Atocha, el gener de 1977, situà la conjuntura política al límit del col·lapse. Però la determinació d’Adolfo Suárez de caminar, encara que fos per un tènue corriol, permeté aquest país avançar per recobrar la llibertat i vestir un règim democràtic. El pragmatisme i la valentia de Suárez el portaren a prendre importants decisions. La primera fou impulsar la llei de Reforma Política sotmesa a referèndum. Es oportú recordar que en aquells moments el Partit Comunista i el PSOE demanaren abstenir-se en la consulta. Les altres decisions cabdals foren la legalització del partit comunista i restauració de la Generalitat, malgrat els rumors de sabres en les casernes. L’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 fou una mostra fefaent del malestar d’un milícia consolidada a l’ombra de la dictadura franquista. A més, de promoure els pactes de la Moncloa com a gran pacte social per tirar endavant el país.


La vida d’Adolfo Suárez s’ha apagat definitivament. Amb la seva mort es comença a extingir una classe política que liderà aquesta país durant el llarg i complicat procés de la transició. Els polítics d’aquells anys destinaren moltes hores al diàleg i al consens. Saberen forjar relles de les seves espades, reals o dialèctiques. Aquest fou el seu gran encert perquè tothom guanyà. Amb la mort d’Adolfo Suárez desapareix, probablement la persona que més genuïnament representà l’esperit d’una Espanya que es volia vertebrada i que no volia trencar mai més els cors dels seus fills. Ara, els hereus d’aquells temps, herois de l’imaginari polític, hauria de saber estar a l’alçada dels seus antecessors i tender ponts de diàleg i consens amb la valentia i generositat que feu Adolfo Suárez.

diumenge, 23 de març del 2014

Testimonis de la pobresa

La reflexió Quaresmal del papa Francesc és tota una invitació a l’adhesió personal a la pobresa de Jesús. El papa convida a descobrir que la pobresa escollida i proposada per Jesús va més enllà de ser una opció personal. Molts cristians, moguts per l’aferrament als beneficis de les riqueses i seguretats, podríem considerar que l’elogia de la pobresa de Jesús no ens afecta. Que les seves referències a la pobresa són uns simples recursos retòrics dels quals només se’n poden deduir orientacions vagues amb poca concreció en la vida personal. No és així. L’Evangeli anunciat per Jesús proposa la pobresa com a camí de salvació. 


En tot moment, l’amor salvador de Déu és operatiu mitjançant la pobresa anunciada i viscuda per Jesús. Com diu el papa Francesc la riquesa de Déu no pot passar a través de la nostra riquesa, sinó sempre i només a través de la nostra pobresa, personal i comunitària. Com a cristians estem cridats a atendre i respondre a la pobresa dels germans. Com el bon samarità, cada cristià ha de saber aturar-se en el camí per descobrir la gent feble i dissortada que necessita rebre la misericòrdia de l’amor. La caritat és l’amor operatiu en la història que ajuda a alleugerir el sofriment d’aquelles persones que han estat injustament tractats. La missió dels cristians és dur la justícia als cors humans i a la societat. Per això estem cridats a mirar les misèries dels germans, comprendre-les, assumir-les i actuar per vèncer-les.

dissabte, 22 de març del 2014

Un regal pels sentiments

Recomano veure l’excel·lent pel·lícula de Wes Anderson, El Gran Hotel Budapest. El director immergeix l’espectador en un món fantasiós que recorda a algunes de les històries de Tintin per explicar la dissolució de la societat europea de la primera meitat del segle XX. La narració cinematogràfica està perfectament construïda a partir d’un relat explicat d’un altre relat que permet als narradors retrocedir amb intel·ligència al passat.

Wes Anderson ha volgut recollir l’esperit de Stefan Zweig recreant-lo en un hotel-balneari, similar als que proliferaren a l’Europa de finals del segla XIX i inicis del XX, en un imaginari país alpí de Zubrowka. Gràcies a un joc de miralls s’explica la particular visió de la vida que té el conserge principal de l’hotel, Monsieur Gustave H. Aquest personatge, que té nom però no cognom, contempla i s’adapta al seu temps, intent treure’n al màxim de partit a partir d’una particular comprensió moral de les relacions humanes.


Combina la galanteria sol·licita en benefici propi amb una oposició al militarisme i feixisme que comença a estendre per la societat europea. Però sobretot, la seva moralitat el porta a la lleialtat proteccionista d’un jove conserge, el jove Zero de qui esdevé el seu protector, L’educa i li ensenya com s’ha de protegir per evitar les inclemències d’un món hostil i ambiciós ple de malvats ambiciosos. Només l’hotel i les seves normes de convivència és el lloc segur davant la permanent nevada que gela les relacions humanes. Per explicar tot això Wes Anderson crea tot un món narratiu i empra unes imatges que són un gran regal pels sentiments gràcies a la seva mirada d'un món que està a punt de desaparèixer. 

divendres, 21 de març del 2014

Invitació a la pobresa

Agafo, com a pinzellades de pensament, una de les catequesis del papa Francesc sobre la Quaresma. El punt de partença és l’afirmació de Pau: “coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa” (2Co 8,9). L’apòstol es dirigeix als cristians de Corint per encoratjar-los a ser generosos i ajudar els fidels de Jerusalem que passen necessitat. És evident que questa actitud és plenament vigent avui. Nosaltres podem aprofitar el temps quaresmal per preguntar-se ¿què ens diu la invitació a la pobresa, a una vida pobra en sentit evangèlic?

Crist ens conviden a la pobresa. L’estil de Déu és la pobresa. Déu no es revela mitjançant el poder i la riquesa del món, sinó mitjançant la debilitat i la pobresa: “essent ric, es va fer pobre per vosaltres” (2 Co 8,9). L’encarnació de Déu significa abandonar tot poder i fer-se humà per estar a prop de cada persona. La caritat que ensenya Jesús és amor. L'amor és compartir en tot la sort de l'estimat. L'amor ens fa semblants, crea igualtat, enderroca els murs i les distàncies. La finalitat de Jesús en fer-se pobre no és la pobresa en ella mateixa, sinó  - tal com proposa sant Pau – “perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa”. No es tracta d'un joc de paraules. És una síntesi de la lògica de Déu, la lògica de l'Amor, la lògica de l'Encarnació i la Creu. Déu no va fer caure sobre nosaltres la salvació des dalt, com l'almoina de qui dóna part del que per a ell és superflu. La salvació arriba precisament a través de la pobresa de Jesús.


¿Quina és la pobresa alliberadora de Jesús?. És la seva manera d'estimar-nos, de ser a prop nostre. És el testimoni del bon samarità que s'acosta a aquell home que tots havien abandonat mig mort a la vora del camí (Lc 10,25-37). Allò que ens dóna la llibertat vertadera, la salvació vertadera i la felicitat vertadera és el seu amor ple de compassió, de tendresa, que vol compartir amb nosaltres. La pobresa de Crist és la riquesa més gran. La riquesa de Jesús és la seva confiança sense límits en Déu Pare que vol dir encomanar-se a ell en tot moment, cercant sempre i només fer la seva voluntat. Quan Jesús ens invita a seguir-lo ens invita a enriquir-nos amb la seva “pobresa rica” i “riquesa pobra” fent-nos fills en el Fill i germans de tots els homes i dones. 

dijous, 20 de març del 2014

Recomanacions pels majors de 60 anys. IV

Un bon amic m’ha fet arribar 20 consells per la gent que passa dels 60. Com que em trobo en aquesta situació i bastant gent del meu entorn també i els que no hi estan en camí. Trobo adient reproduir, en diversos dies, aquests consells. Continuo amb les cinc darreres recomanacions.

Setzena recomanació. Parleu poc i escolteu més doncs la teva vida i el teu passat només us interessen a vosaltres mateixos. Si algú us pregunta sobre aquests assumptes, sigueu breus i procureu parlar de coses bones i agradables. Mai us lamenteu d'alguna cosa. Parleu en to baix i amb cortesia. No critiqueu res, accepteu les situacions tal com són. Tot és passatger. Recordeu que aviat tornarà a casa la vostre rutina. Següent recomanació. Els dolors i les molèsties estaran sempre presents, no les torneu més problemàtiques del que són parlant sobre elles. Intenteu minimitzar-les. Al final, elles us afecten només a vosaltres i són problemes vostres i dels vostres metges.


Divuitena recomanació. No viviu la religió com un fanàtic. El millor és que en breu, podreu fer les vostres comandes personalment. Tingueu una ment oberta a dialogar amb totes les tradicions de pensament i religions per conrear l’esperit. La següent recomanació és rieu, rieu molt, rieu de tot, vosaltres sou afortunats, vosaltres heu tingut una vida, una llarga vida, i la mort serà només una nova etapa incerta, així com va ser incerta tota la vida. La darrera recomanació és si algú us diu que ara no feu res d'importància, no us preocupi. El més important ja va ser fet: vosaltres i la vostre història, bona o dolenta, ja va succeir!

dimecres, 19 de març del 2014

Recomanacions pels majors de 60 anys. III

Un bon amic m’ha fet arribar 20 consells per la gent que passa dels 60. Com que em trobo en aquesta situació i bastanta gent del meu entorn també i els que no hi estan en camí. Trobo adient reproduir, en diversos dies, aquests consells. Continuo amb cinc recomanacions més.

Onzè consell.  Mai useu l'expressió "en els meus temps", ja que el vostre temps és avui. Dotzè consell. No caigueu en la temptació de viure amb els fills o néts encara que de tant en tant aneu uns dies com a convidat. Aconseguiu millor una persona que col·labori amb les tasques de la llar i només prengueu aquesta decisió quan la fi estigui ben proper.


Següent consell. Pot ser molt divertit conviure amb gent de la vostre generació i el més important, no doneu feina a ningú. Catorzena recomanació. Cultiveu una afició com viatjar, caminar, cuinar, llegir, ballar, criar un gat, un cadell, tenir cura de plantes, jugar cartes, golf, ingressar a Internet, pintar, ser voluntari o col·leccionar alguna cosa. Feu el que us agrada i el que els vostres recursos us permetin. Quinzena recomanació. Accepteu totes les invitacions com festes familiars, aniversaris, casaments, anar a conferències. Visiteu museus, aneu al camp .... l'important és sortir de casa per una estona. Però no es disgusteu si no et conviden perquè de vegades no es pot. Segurament quan vosaltres éreu joves tampoc convidàveu als vostres pares a tot.

dimarts, 18 de març del 2014

Recomanacions pels majors de 60 anys. II


Un bon amic m’ha fet arribar 20 consells per la gent que passa dels 60. Com que em trobo en aquesta situació i bastanta gent del meu entorn també i els que no hi estan en camí. Trobo adient reproduir, en diversos dies, aquests consells. Continuo amb cinc recomanacions més.

La sisena recomanació és que independent de l'edat, mantingui viu l'amor sempre. La següent és estigueu en tot moment net, gaudiu d’un bany diari, sigueu vanitosos, freqüenteu al perruquer, Arregleu-vos les ungles, aneu al dermatòleg, al dentista, i utilitzeu perfums i cremes amb moderació. Ja que encara que no sigueu guapíssims, estigueu almenys ben cuidats. La vuitena és res de ser molt moderns, intenteu ser clàssics. És trist veure gent gran amb pentinats i vestits fets per jovenets.

La novena recomanació e llegiu llibres i diaris, escolteu la ràdio, mireu bons programes a la TV, entreu a internet, envieu i respongueu e-mails, truqueu als amics. Manteniu-vos sempre actualitzats. El desè consell és respecteu l'opinió dels joves tot i que, de vegades poden estar equivocats.

dilluns, 17 de març del 2014

Recomanacions per majors de 60 anys. I

Un bon amic m’ha fet arribar 20 consells per la gent que passa dels 60. Com que em trobo en aquesta situació i bastanta gent del meu entorn també i els que no hi estan en camí. Trobo adient reproduir, en diversos dies, aquests consells. Començo amb els cinc primers.

Primera recomanació. És hora d'usar els diners que s’havien estalviat durant tota vida. Usar-los per vosaltres, no per a guardar perquè en gaudeixin els que no coneixen el sacrifici d'haver-ho aconseguit, generalment persones que ni tan sols són de la família. Compte: No és època d'inversions per meravelloses que semblin, aquestes només li portaran angoixes i aquesta època és per tenir molta pau i tranquil·litat.

Segona. Deixeu de preocupar-vos de la situació financera dels fills i néts, no us sentiu culpables de gastar els vostres diners en vosaltres mateixos. Probablement, vosaltres ja els veu oferir el que va ser possible en la infància i joventut com una bona educació. Ara per tant, la responsabilitat és d'ells. Tercer. Ja no és època de sostenir a ningú de la vostre família; sigueu una mica egoistes, però no usurers. Tingueu una vida saludable, sense grans esforços físics. Feu gimnàstica moderada i alimenteu-vos bé.

Quart consell. Compreu sempre el millor i mes fi, al cap i a la fi és per a vosaltres. Recordeu que en aquesta època, un objectiu clau és gastar els vostres diners, en els vostres gustos i capritxos. Després de mort els diners només generen odis i rancors. Cinquena recomanació. Res d'angoixar-se per poca cosa. A la vida tot passa, siguin els bons moments que han de ser recordats, siguin els dolents que han de ser ràpidament oblidats.

diumenge, 16 de març del 2014

La societat desvinculada

Dues cites ben diferents em serveixen per presentar el darrer llibre de Josep Miró “La societat desvinculada”. La primera referència són unes declaracions de l’actor italià Toni Servillo “ Ja no es creu en res ni en ningú. Vivim en la societat de la incertesa” La segona cita és una doble del filòsof francès André Comte-Sponville “necessitem una Europa que no sigui només un gran mercat, sinó també una civilització” i “cap ciència ens diu cóm hem de viure. Som nosaltres els que hem de respondre a aquesta pregunta. Podem fer-ho sense reflexionar, seguint les costums o els perjudicis de la nostra època. ¡Més val que reflexionem”

El llibre de Josep Miró és una resposta valenta al pensament que hi ha al darrera d’aquestes dues citacions. L’autor afirma que vivim en un temps de crisi, la qüestió de fons és “quina és la causa moral d’aquesta crisi”. Aquesta és la qüestió. Tot són símptomes d’una realitat més profundes, les arrels de l’arbre en el qual les fulles i les branques són manifestacions del problema de fons: “la ruptura dels vincles humans”.


Tot el llibre és una proposta sòlida i consistent per establir una diagnosi de la realitat actual. La teoria del vincle és la millor explicació integral del que passa a la nostra societat. La naturalesa del vincle humà és el fruït de la relació personal, les costums, l’ideal moral compartit, la història, les creences religioses. És impossible, diu en Josep Miró, que una societat assoleixi el benestar si està guiada per la primacia absoluta de l’individu. Si les persones es desvinculen es produeix una gran crisi moral. Que afecta el sentit dels referents transcendents i provoca una greu ruptura antropològica. En La societat desvinculada l’autor proposa primer un model per entendre la societat contemporània i, en segona instància, suggereix un camí a explorar per començar un nou començament social. Recomano la lectura del llibre tant per la seva diagnosi social com per les seves propostes i per les reflexions que provoca. 

dissabte, 15 de març del 2014

La feina mal feta sembla tenir present

He tingut la desagradable experiència d’haver-me de donar de baixa d’un telèfon fix. La meva relació amb una multinacional de la telefonia ha estat decebedora i desesperant. He fet més d’unes vuit gestiones telefòniques i el tema no està encara resolt. El que he trobat més preocupant és que, al final de la meva gestió, l’interès que tenia aquesta companyia per saber si la seva atenció telefònica havia estat correcta, però en cap moment en preguntaven per la seva eficàcia. He de reconèixer que els operadors eren molt atents i amables en tot moment, però la majoria d’ells poc eficients perquè no resolien el tema o transmetien indicacions contradictòries. Sense esmentar els casos que no podien continuar en la seva gestió per caiguda del sistema operatiu. Ara, després de quasi bé un mes de gestions sembla que el tema està realment enfocat. Al menys aquesta és la meva impressió.

Aquest llarg preàmbul em serveix per reflexionar sobre la poca eficiència d’alguns serveis que les modernes empreses presten telemàticament. Per economia d’esforços sembla que totes les gestions ha de fer-se telefònicament. Cada cop que he anat a una botiga d’aquesta multinacional, han estat tres, no m’Han resolt el problema que tenia. En dues ocasions no m’han volgut atendre perquè em deien que la gestió havia de ser telefònica i en una altra ocasió no podien fer-ho perquè també se’ls havia caigut el sistema. Un desastre. ¿El problema real de les empreses en aquest país és la seva baixa competitivitat o és una qüestió més profunda?, ¿com poden competir les empreses que fan malament la seva feina?. Anys enrere un afortunat eslògan de la Generalitat era La feina ben mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres. Avui, crec que més d’una empresa sembla no fer cas d’aquest lema.


Quan passen aquests problemes, o es viu un problema de baixa competitivitat de les empreses, la resposta més sentida és: cal fer més formació. Però ara, també aquesta recomanació està qüestionada pel frau massiu descobert a Madrid en relació a la gestió de processos formatius subvencionats. En un primer moment les investigacions han determinat que el frau prové dels empresaris que sembla que cobraven per uns cursos que no es feien mai amb formadors inventats i participants ficticis. Probablement, quan les recerques avancin, es descobreixi que el frau és més intens, tant en extensió com en profunditat.  Segurament hi ha més persones corruptes en l’ampli món empresarial, perquè ben segur que hi més d’un empresari que ha vist que la formació continua dels treballadors era un bicoca per folrar-se  amb total impunitat. Però també cal investigar com això ha estat possible i quines són les necessàries complicitats perquè això succeís. Especialment dins del sistema de formació continua on les decisions estan basades en la concertació entre les parts empresarials i socials. 

divendres, 14 de març del 2014

Sortir de nosaltres mateixos per acollir Déu


He trobat força interessant la reflexió feta en el 5è dia del retir del Papa amb membres de la cúria romana a Ariccia des del 9 de març i que acaben avui mateix, el 14 de març. El predicador dels exercicis, monsenyor Angelo De Donatis ha centrat la seva reflexió meditació en la renuncia de la lògica humana per obrir-se a l'eternitat. Es tracta de que les persones tinguem la capacitat de sortir de nosaltres mateixos per acollir a Déu que ens obre el seu avui etern i ens fa capaços de viure el que és humanament impossible. Per fonamentar-ho, monsenyor De Donatis ha presentat dues figures femenines: Maria, en el fragment de Lluc de l'Anunciació, i la dona desconeguda de la qual parla Marc, quan en arribar Jesús a casa del leprós a Betània, va vessar en el seu cap un oli valuós .

Maria veu, escolta, acull i aparta els seus projectes, això és: renúncia a la lògica humana, per fer-se totalment disponible a la voluntat de Déu que li "obre el seu avui etern". La simbologia de la virginitat de Maria no pretén "infravalorar la sexualitat sinó evidenciar que el nen que ha de néixer és un do de la gràcia de Déu i no com un producte de la capacitat del món", ha meditat monsenyor De Donatis. La virginitat de Maria "té a veure amb la gràcia de Déu, no amb la bondat ètica del comportament " i " consisteix en el no posar la pròpia confiança en els mitjans mundans, sinó a deixar obrar l'Esperit de Déu en la pròpia vida ". Per això els cristians, com a Maria,  “se'ns demana abans de res creure i fiar-nos del Senyor, creient més a Ell que als nostres dubtes i les pors” que poden obstaculitzar el nostre seguiment de Déu.

A més, De Donatis ha comentant la intervenció indiciant que en aquella escena es veu com Jesús es fa present si és estimat allà on està el mal, tal com va passar a la casa del leprós de Betània. En aquest indret es veu  "el gest d'amor gratuït de la dona, potser una prostituta, fa entendre que Jesús és capaç de recuperar tot i transformar-lo en bé. La dona, gràcies a Jesús, mor a si mateixa, als seus desitjos i egoismes”. A partir d’aquestes meditacions els cristians podem aprendre que cal saber morir (renunciar) a nosaltres mateixos per ressuscitar com a persones de comunió amb l’amor de Déu a través de Jesucrist. Fent això passarà el que comentà monsenyor Donatis quan “més s'apropen els homes a Déu, més s'acosta Ell als homes i més s'apropen els homes entre ells i es crea així aquesta comunió que va més enllà de la mort i passa a l'eternitat". 

dijous, 13 de març del 2014

Per molts anys papa Francesc


Ara fa un any s’acabà el conclau que escollí el nou papa de l’Església catòlica. A les 17:32 del dia 12 de febrer el mestre de cerimònies Guido Marini havia pronunciat el tradicional Extra Omnes i havia tancat les portes de capella Sixtina per iniciar les deliberacions i votacions per escollir un nou pontífex. Les tornà a obrir al capvespre del dia següent, a les 19:06 del 13 de febrer, per donar sortida al cardenal Jorge Mario Bergoglio ja com a nou papa de nom Francesc. Tot havia començat a les 8 del vespre del dia 28 de febrer de 2013 quan el papa Benet XVI, agafant a tothom per sorpresa, havia anunciat la seva dimissió. El temps ha engrandit el gest inèdit del cardenal Ratzinger.

El pontificat de Francesc ha obert unes grans expectatives en l’Església catòlica. Els seus gestos i comportaments, les seves homilies quotidianes a Santa Marta o les al·locucions públiques, l’encíclica Lumen Fidei, feta conjuntament amb el seu antecessor, i la exhortació apostòlica Evangelii Gaudium han situat ràpidament aquest papa en el centre d’atenció mundial pel que representa per la renovació del cristianisme catòlic. Aquest papa és una esperança ferma per tornar a fer de l’Evangeli de Jesús la Bona Nova pels pobres, pels que pateixen i per aquelles persones situades a la perifèria de la societat. Per molts anys papa Francesc.

dimecres, 12 de març del 2014

La necessària laïcitat


El funeral en record de les víctimes de l’atemptat del 11 de març del 2004 demostra les dificultats que encara hi ha al nostre país per desenvolupar la necessària laïcitat dels espais i institucions públiques. És incomprensible que en un acte celebrat per expressar el dol institucional per les morts injustes d’aquell atemptat terrorista el cardenal Rouco obviés qualsevol referència a la diversitat de creences de les víctimes. Com tampoc és admissible que les institucions públiques acceptin com a natural aquestes plantejaments.

Algunes persones decidiren que el cardenal Rouco oficiés un funeral catòlic i ningú, començant pel propi cardenal, qüestionà el format de la cerimònia. Aquesta falta de sensibilitat mostra la prepotència que algunes jerarquies catòliques, i la indiferència d’algunes autoritats públiques, tenen davant d’altres confessions. El funeral d’ahir fou un total falta de respecte i sensibilitat per la pluralitat de creences o no creences de les persones mortes en l’atemptat. També fou una cerimònia de mala educació dels celebrants de l’eucaristia catòlica vers els representants de les altres confessions presents en el funeral. Tot un despropòsit de l’encara president de la Conferència Episcopal Espanyola.


Espero que els nous aires impulsats pel papa Francesc siguin els que hagin guiat l’elecció de Ricardo Blázquez com a nou president dels bisbes. Sé que el seu talant es sensible a la diversitat religiosa de la nostre societat i a la necessària laïcitat que han de presidir les manifestacions de les institucions públiques. Crec que és una bona elecció i la seva presidència donarà un nou aire a l’Església catòlica espanyola. Aquesta laïcitat no significa eliminar la referència religiosa en esdeveniments com els d’ahir, però vol dir assumir el sentit de la diversitat religiosa de la societat i donar a cada religió la rellevància que li correspon en aquests actes públics, així com respectar aquelles manifestacions que no tenen cap referència religiosa. La laïcitat positiva o inclusiva vol dir respecte per les creences i les religions en l’espai públic, però mai ni la discriminació de les religions ni la imposició d’una sobre les altres.

dimarts, 11 de març del 2014

Quaresma és conversió

La homilia feta pel papa Francesc el Dimecres de Cendra senyala molt bé el sentit d’aquest temps litúrgic i que espera l’Església que fem els cristians. Pel papa Francesc la  Quaresma convida a "emprendre un camí en el qual, desafiant la rutina , ens esforcem a obrir ... el cor, per anar més enllà del nostre hort. Per obrir-nos a Déu i als germans ". Això té sentit en un món imbuït per la cultura del fer, del que és útil que fàcilment exclou a Déu de l’horitzó de la història. Sense adonar-nos que, amb aquesta exclusió també excloem tot possible horitzó. La Quaresma es una invitació a espavilar-se i adonar-nos que no som Déu

Les persones tancades en les seves preocupacions corren el “perill de tancar- se amb els altres, d'oblidar-nos d'ells. Però només quan les dificultats i els sofriments dels nostres germans ens interpel·len, només llavors, podem iniciar el nostre camí de conversió cap a la Pasqua ". I per recórrer aquest camí espiritual calen tres coses : pregària , dejuni i almoina . Els tres comporten "la necessitat de no deixar-se dominar per l'aparença d de les coses ... perquè el que compta és el nostre interior" .

L'oració ajuda a descobrir la debilitat i la fragilitat de la nostra vida i des d’aquest percepció adreçar-nos a Déu amb confiança de fills i entrar en comunió amb Ell.

El dejuni "té sentit si realment fa que la nostra seguretat vacil·la i també si se'n deriva un benefici per als altres, si ens ajuda a conrear l'estil del Bon Samarità que s'inclina sobre el seu germà en dificultats i té cura d'ell. El dejuni comporta l'elecció d'una vida sòbria ... d'una vida que no malbarata. Dejunar ens ajuda a entrenar el cor a descobrir el sentit del compartir”. L'almoina, afegí el papa Francesc "indica la gratuïtat perquè es dóna a algú de qui no esperem rebre res a canvi. La gratuïtat hauria de ser una de les característiques del cristià que , conscient d'haver rebut tot de Déu gratuïtament- és a dir sense cap mèrit - aprèn a donar als altres gratuïtament ... L'almoina ens ajuda viure la gratuïtat del do que significa llibertats de l'obsessió de la possessió , de la por de perdre el que es dóna ". La Quaresma arriba de nou per recordar-nos que és possible realitzar alguna cosa nova en nosaltres mateixos i al nostre voltant, senzillament perquè Déu és fidel  i continua sent ric de bondat i misericòrdia

dilluns, 10 de març del 2014

Madrid, ara fa 10 anys jo hi era

Recordo perfectament el que vaig fer el dia 11 de març del 2004. Aquell dia havia d’anar a Madrid, tenia una reunió a la Federació de Municipis i Províncies, al carrer del Nuncio, en ple centre de Madrid i relativament proper a l’estació d’Atocha. Mentre anava en cotxe a l’aeroport del Prat vaig sentir la notícia d’un accident en els tren de Madrid. Era una informació confusa. Es parlava de que alguna cosa havia succeït en els trens de rodalies de Madrid. Era un accident molt recent i tot el que es sabia era confós. Tot i l’enrenou del primer moment, els comentaristes parlaven d’unes explosions i algú s’aventurava a especular que es podia tractar d’un atemptat. En tot cas, el que transmetien les ràdios era una enorme caos i convulsió a la ciutat de Madrid. En aquells moments, el més assenyat hauria estat donar mitja volta i no anar-hi. Però vaig decidir  fer exactament el contrari. Tenia masses lligams amb algunes persones d’aquella ciutat com per deixar-los soles en aquells moments. Per això vaig agafar l’avió com tenia previst i amb poc més d’una hora estava a Barajas.


Només arribar a Madrid vaig adonar-me que havia passat alguna enormement greu. Al tornar a connectar el mòbil veig sentir els missatges que havia rebut i en un d’ells m’avisava que la reunió s’havia suspès. Vaig fer unes trucades per tenir més informació del que estava passant. Poc a poc la magnitud de la tragèdia s’anava fent evident. Per tal d’estar al costat solidàriament dels meus amics madrilenys vaig desplaçar-me a les escoles Aguirre, al carrer Alcalà al costat del Retiro, on l’ajuntament tenia el seu centre de formació. Allí, vaig estar-hi tot el matí acompanyant a unes persones que es trobaven en estat de xoc per les notícies que anaven arribant. Madrid era una gran silenci, espès i profund només trancat pel continuat pas d’ambulàncies que atrafegades anaven i venien pels carrers adjacents al Retiro. A mitja tarda quan encara en silenci era evident i ningú era capaç d’interpretar el que havia passat, vaig agafar l’avió de tornada a Barcelona. També jo era un gran silenci. 

diumenge, 9 de març del 2014

¿Està en perill el papa Francesc? II

Per les xarxes socials circula un escrit que enumera vàries raons segons les quals la vida del papa Francesc està en perill. S’argumenta que durant aquest any de pontificat el papa ha pres algunes decisions que ha desestabilitzat l’entramat de poder organitzat entorn a la cúria vaticana i ha irritat alguns sectors catòlics ultraconservadors que, guiats pel seu fonamentalisme extrem, els porta a prendre actuacions radicals i contundents. Un important motiu d’oposició frontal al papa és la seva voluntat de reformar, eliminar i modificar la pompa, el ritualisme i el luxe, i ostentació de l'Església catòlica. El papa també està decidit a acabar amb les aberracions i desviaments sexuals d’alguns cercles de persones relacionades amb nuclis importants de la cúria. També provoca un notable inquietud entre els sectors ultraconservadors les insinuacions que el papa ha fet sobre alguns temes doctrinals que es consideren intocables: pastoral dels catòlics divorciats i tornats a casar; paper de la dona dins de l’Església, etc. Alguns moviments de conservadurisme extrem han manifestat, en més d’una ocasió, la seva perplexitat per algunes manifestacions del papa perquè consideren que poden dur a un relativisme moral, el qual és, segons aquests sectors, un del grans mals de la decadència d’Occident. Una de les preocupacions d’aquests sectors és l’actitud dialogant que ha manifestat el papa en més d’una ocasió amb altres religions, en concret, l’Islam i el judaisme.

Tampoc toleren al papa Francesc les seves crítiques a la cúria vaticana i la revisió de tot el sistema econòmica de la Santa Seu millorant-ne la gestió i el rendiment transparent de comptes. Aquestes gestos trenquen la gran opacitat que ha presidit durant anys les finances vaticanes i les seves vinculacions amb fonts il•legals de finançament. Es comenta que la fiscalia romana anticorrupció va fer important decomís de centenars de caixes de documents que comprometen i vinculen a les finances vaticanes amb importants personatges de màfia italiana i la seva relació amb gegantines operacions de blanqueig de capitals i desviament de fons de fons vaticans en un complicat mecanisme per desaparèixer diners. Cal recordar que es produí la detenció d’un sacerdot amb una alta responsabilitat en la gestió econòmica del Vaticà. Sembla que hi ha un sector del poder vaticà neguitós perquè es doni llum al contingut d’aquestes caixes.Tampoc ha estat ben rebuda la instrucció donada pel papa Francesc perquè el sòl de l’Estat del Vaticà sigui un refugi segur per persones que tenen comptes pendents amb la justícia.

Totes aquestes raons poden semblar anècdotes més pròpies d’una sèrie de ciència ficció. No ho sé, però el que és cert és que en l’Església catòlica han persones amb important responsabilitats eclesials que han tingut vinculacions provades amb individus vinculats a trames de poders obscurs. Com també és conegut que hi ha nuclis catòlics que el seu fonamentalisme extrem els ha dut a impulsar societats secretes amb la missió de regenerar el retorn a unes èpoques de cristiandat sortosament superades. 

dissabte, 8 de març del 2014

¿Està en perill el papa Francesc? I

Per les xarxes socials circula un escrit que enumera vàries raons segons les quals la vida del papa Francesc està en perill. S’argumenta que durant aquest any de pontificat el papa ha pres algunes decisions que ha desestabilitzat l’entramat de poder organitzat entorn a la cúria vaticana i ha irritat alguns sectors catòlics ultraconservadors que, guiats pel seu fonamentalisme extrem, els porta a prendre actuacions radicals i contundents. Per la duresa dels seus plantejaments, alguns d’aquests sectors, s’han constituït en societats secretes amb estratègies d’infiltració en les estructures de poder i grups d’oposició violenta. Segons els que es diu en l’escrit que circula per inernet, la indignació d’aquest poder en les tenebres es tan gran, que pot prendre decisions que puguin afectar la pròpia vida del papa. Pot semblar impossible, però no és estrany en la llarga història de l’Església catòlica. Al llarg dels anys alguns papes han estat apartats violentament del soli de sant Pere per obscurs interessos mundans. Segles després, hom pot pensar que la civilització contemporània és més madura que èpoques anteriors. Segurament, però els interessos dels poders fàctics no coneixen límits. La magnífica pel·lícula el Padrino de F.F. Coppola relata en forma de relat cinematogràfic els lligams que es poden establir entre alguns obscurs poders del món.


¿Quins són els motius d’aquesta gran hostilitat vers el papa Francesc?. S’argumenten vàries raons. De totes elles voldria destacar les següents. Els sectors tradicionalistes consideraren un escàndol el gest del papa Francesc en el rentat de peus de dijous Sant de l’any passat. Trobaren fora de tota lògica cristiana anar fora dels murs vaticans, a la presó de menors a Roma i allí fer el ritus del lavatori dels peus, incloent en ell a dos musulmans i dues dones no catòliques. Fou un gest inèdit en la història i tradició dels rígids rituals de l'Església Romana. Els sectors conservadors consideraren casi un sacrilegi el gest del papa Francesc. Li critiquen també la seva actitud sempre somrient i per això l’anomenen en forma burleta i despectiva "Papa Piacione " que vol dir algú que somriu sempre i es porta bé amb tothom. Tampoc agradà la negativa del Papa Francesc de residir a l'apartament papal al palau vaticà i viure a la residència Santa Marta on el papa conviu amb moltes persones. Amb aquest gest el papa volia evidenciar la seva voluntat d’evitar l'aïllament que es dona en la residència del palau vaticà i el control que sobre la seva persona podrien exercir determinades persones amb fàcil accessibilitat a l’entorn papal. El trasllat de la residència papal a Santa Marta s’interpretà com una defensa precisament contra aquest poder curial obscur i manipulador d’interessos civils i eclesials.

divendres, 7 de març del 2014

Dia Internacional de la Dona

El dia 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. És un bon moment per reflexionar sobre com persisteixen encara, en les dites societats avançades, múltiples àmbits en els quals hi ha una profunda i vergonyosa discriminació de les dones. Resulten ofensives certes imatges d’esdeveniments polítics, socials i culturals, en els quals dominen totalment els homes. Recentment, la majoria de diaris il·lustraven les seves portades amb la fotografia d’una trobada de persones influents que volien establir ponts de diàleg entre Barcelona i Madrid: tot eren homes. El mateix passava amb una altra imatge, pocs dies després, de la reunió de dirigents polítics i pensadors que es trobaven per parlar del futur democràtic d’Europa, tot eren senyors.


La societat es cínica amb les dones. Si bé formalment se’ls reconeix els seus drets, existeixen àmplies zones de poder i decisió bàsicament masculines. Els models de comportament dominants segueixen reproduint els vells esquemes masculins que són mostrats com a guanyadors i garantia d’èxit. La pròpia acció política es fa d’acord als patrons masculins. On hi hauria d’haver-hi cooperació i col·laboració hi trobem confrontació i  disputada. Aquests semblen ser els patrons de l’èxit polític. Moltes institucions continuen sent deficitàries, molt o poc, en relació a la igualtat en la diversitat de gèneres. Les pròpies religions, unes més que altres, tampoc han avançat el que caldria i es voldria en relació a les polítiques d’igualtat. Per l’Església catòlica, en concret, aquesta és una de les seves grans assignatures pendents que hauria de resoldre el papa Francesc. 

dijous, 6 de març del 2014

Visita ad limina apostolorum

Aquests dies aquests mots estan en els titulars de moltes notícies perquè els bisbes catalans, junts amb els espanyols, estan a Roma per fer la visita Ad limina apostolorum. Es tracta de la visita que aquests bisbes han de fer periòdicament a Roma per pregar davant els sepulcres dels apòstols Pere i Pau com expressió de la comunió eclesial, trobar-se amb el papa i reunir-se amb els diferents dicasteris de la cúria vaticana. L’origen d’aquesta pràctica ve de lluny i ha anat evolucionant en el temps. L’any 745, en un concili celebrat probablement a Roma, el papa Zacaries establí que tot bisbe havia de fer una visita a Roma. Des de llavors era una pràctica habitual de l’Església catòlica que els bisbes de l’Església catòlica anessin a Roma a fer la visita ad limina apostolorum pregant davant les tombes dels apòstols. Però el papa Inocenci IV (1243-1254), durant la seva llarga estada a Lió, corrompí el concepte al identificar la visita limina a l’anada al lloc on residia el papa: “ubi est papa, ibi est Roma”.


Fou el papa Sixte V qui institucionalitzà clarament que la visita dels bisbes havia de ser a Roma per pregar davant les tombes dels apòstols Pere i Pau, i després entrevistar-se amb el papa. L’any 1585 el papa Sixte V mitjançant la constitució Romanus Pontifex indicà la necessitat que els bisbes fessin la visita ad limina apostolorum cada tres anys. Posteriorment, quasi bé tres-cents anys després, el papa Benet XIV, l’any 1740, en la constitució Quod Sancta confirmà la visita cada tres anys i instituí una comissió especial "de statu super ecclesiarum" per estudiar i valorar els informes dels bisbes a l’acabar la seva visita romana.  Uns quants sengles després, l’any 1909, el papa Pius X especificà en el seu decret sobre la Sagrada Congregació que els bisbes han de rendir comptes de l’estat de la seva diòcesi cada cinc anys i que això s’havia de fer des de 1911.Actualment, tot el que fa referència a aquesta visita està regulat en el codi canònic de 1983 ho estableix en els seus articles 399 i 400.

dimecres, 5 de març del 2014

Temps de conversió

Avui és Dimecres de Cendra data que indica l’inici del temps de Quaresma. Amb aquest mot es designen els quaranta dies que falten per arribar a la Pasqua. És un temps en que l’Església catòlica convida als feligresos a reflexionar sobre la seva condició de persones que necessiten recuperar la seva amistat amb Déu. Temps destinat a la conversió. La condició humana és feble i les persones necessiten ser perdonats trobant consol per les nostres mancances i febleses. És un bon temps per experimentar el temor de Déu. No com un sentiment de por vers un Déu presentat com un ésser despitats, sinó per experimentar l’amor d’un Déu que acompanya a les persones en les seves debilitats. Déu no pot inspirar temença perquè ell és bondat infinita, lent en el càstig i acollidor del penediment de les persones.

El penediment neix del sentiment de no haver estat del tot fidel a les exigències de l’amor. Les persones som pobres i dissortades perquè no tenim la plena voluntat per estimar fins al fons tal com Déu ens proposa i Jesús ensenyà. Durant la Quaresma podem viure amb profunditat aquesta limitació de les nostres voluntats. Els humans no som perfectes i constantment ens trobem en situacions en les quals l’egoisme, la por, el desinterès ens fan abandonar els plans de Déu. Tenim per davant quaranta dies on a través de la pregària, de pràctiques de pietat i de renúncies personals ens podem situar tranquil·lament davant les nostres mancances, identificar-les i trobar els camins de conversió des del més sincer penediment. El pap Francesc convida aprofitar aquest temps litúrgic per reaccionar contra el mal que sempre ens desafia. La conversió és una renovació personal i comunitària que es viu a partir de l’apropament a Déu i l’aceptació confiada de l’Evangeli. Aquestes actituds, afirma el papa, ens permet mirar amb nous ulls els germans i les seves necessitats.
  

Un breu apunt final. Els medis de comunicació, sempre atents a amplificar algunes noves pràctiques religioses, amb tons de banalització, no tenen massa preocupació en parlar del sentit de la Quaresma cristiana més enllà de les anècdotes associades a les festes de les Carnestoltes i de l’enterrament de la sardina. No fora desencertat que des dels espais de comunicació de masses, ara que vivim en una societat despreocupada pels molts sentits de la vida, dediqués un breus moments a aprofundir sobre els significats de la Quaresma cristiana. Penso que una societat humanitzada pot participar, més enllà de les anècdotes mundanes, de les virtuts que comporta viure en profunditat el temps quaresmal.

dimarts, 4 de març del 2014

Vèncer els límits de la política

És evident que la política passa per hores baixes. Es podrien enumerar els esdeveniments que són font de desafecció política. Per sort, segons diuen els analistes, la important desafecció no altera encara la confiança que els ciutadans tenen amb la política com instrument raonable per la convivència, sinó que afecta només al sistema polítics, les seves institucions i als seus actors més rellevants. Els conflictes no acaben de resoldre’s bé a través de la política, queden sempre molts temes oberts. En altres ocasions, els problemes no poden ser abordats fàcilment per la política perquè els centres de poder, no són polítics sinó que es troben situats en una altra esfera que escapa al control democràtic. Fins i tot, algunes tensions geopolítics demostren la incapacitat de previsió o control de les institucions polítiques.


Mentre passa això, la societat genera moviments polítics espontanis situats al marge del canals habituals de la política. Les dinàmiques creades per aquests moviments sobrepassen, en moltes ocasions, els límits establerts pel marc tradicional de la política. Les institucions polítiques clàssiques són constantment superades per aquests moviments i sovint són ells els que marquen l’agenda política. Aquest és el cas del recents esdeveniments produïts en el debat sobiranista a Catalunya. Entitats de la societat civil condicionen la mateixa política de les institucions de govern. Si bé aquestes entitats han estat afavorides o impulsades des dels propis partits polítics, després han fugit del seu control quan una part de la societat se’ls ha fet seus. És evident que cal una important reflexió entorn a la política i la necessitat de trobar noves formes d’expressió de les necessitats polítiques que tornin a recuperar el seu valor institucional.

dilluns, 3 de març del 2014

La visita Ad limina Apostolorum

No sóc massa original amb el títol. Aquests dies, varis articles tenen aquest títol. El mateix arquebisbe cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, titola així la seva glossa dominical. Els bisbes espanyols han estat per grups dues setmanes a Roma per fer la corresponent visita Ad limina Apostolorum. Aquesta expressió  llatina descriu la visita que els bisbes d’una conferència episcopal fan a les tombes dels apòstols Pere, a la basílica de Sant Pere del Vaticà, i a la de sant Pau a Sant Pau Extramurs en ocasió a la seva anada a Roma per rendir comptes dels seus treballs pastorals. La visita d’aquest any és rellevant perquè és el primer cop que els bisbes espanyols es trobaran col·lectivament amb el nou papa Francesc. També ho és perquè es produeix a la fi del mandat del cardenal Antonio M. Rouco al capdavant de la conferència episcopal.

Però hi havia un altra interès en aquesta visita: el discurs que el papa Francesc ha fet a tots els bisbes espanyols. Hi havia molta expectació en saber que diria el papa als bisbes espanyols. És normal que el papa en la seva trobada amb els bisbes parli de la situació de la comunitat cristiana espanyola a fi d’envigorir el seu compromís eclesial i de millorar la seva presència en la societat per tal d’enfortir el testimoniatge evangèlic diocesà. Atesa la peculiar situació política creada a Espanya com a resultat de l’afirmació independentista d’una part de la societat catalana hi havia qui confiava que el papa Francesc hagués esmentat aquest fet fent referencia al “bé moral de la unitat d’Espanya”. Les pressions havien estat fortes i les insinuacions de la diplomàcia espanyola en aquests sentit eren constants.


Recordo una situació similar que, per pura casualitat, vaig viure en primera persona. A la vigília del viatge del papa Benet XVI  a València l’any 2006 en ocasió al V Trobada Mundial de les Famílies alguns polítics de l’oposició feren verdaders malabarismes diplomàtics per aconseguir que en el discurs del papa condemnés públicament la política familiar del govern socialista de Zapatero. Però la diplomàcia vaticana situà el discurs del papa fora del context polític espanyol, com era normal en una trobada mundial, i defensà la institució de la família en positiu i en un to general. Gràcies això s’evitaren tensions innecessàries entre el govern espanyol i el Vaticà en un moment que s’estaven negociant importants acords entre ambdues institucions. Ara, el marge de maniobra vaticà semblava més limitat, però alguns gestos de la diplomàcia vaticana deixaven entreveure que l’actual papa no baixaria al terreny de la conjuntura política, tal com finalment ha passat. Penso que el papa Francesc es troba més còmode amb l’estil episcopal practicat pel cardenal Lluís Martínez Sistach que les actituds cantelludes del cardenal Antonio M. Rouco. Tots dos esperant el relleu en les seves respectives diòcesis.

diumenge, 2 de març del 2014

Som aquí, Jesús

De nou una obra de Caravaggio,”L’enterrament de Jesús” em situa davant la inabastable profunditat del sentit de la fe. Aquesta pintura torna a implicar al seu espectador en una proposta de viure el cristianisme des de l’opció radical per Jesús. Com molt bé ha senyalat el pare Josep C. Laplana Caravaggio convida a qui mira la pintura a participar l’enterrament en el sepulcre. Sembla que l’espectador estigui convidat a incorporar-se en l’esforç que fan Josep d’Arimatea i Joan Evangelista per col·locar el cos inert de Jesús en la fosa sota la mirada de la Verge Maria, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena. Pel pare Laplana la figura de Josep d’Arimatea crida amb la mirada i el gest a l’espectador de l’obra a ajudar-lo sota la imprecació de “això ha passat per tu, per mi, per tots nosaltres. ¿M’ajudes?


La vida de fe és una constant implicació en la causa de Jesús. La pietat popular ho ha reflectit en múltiples expressions que parlen de moltes maneres de com estar al costat de Jesús de forma clara fins i tot en els moments més durs. Recordo un cant, força difós durant la meva joventut, que era l’adaptació d’un espiritual negre. La lletra era prou explícita quan interrogava si l “hi eres tu quan el duien a la creu”. La resposta a la pregunta era de temor davant la possible responsabilitat en el fet contemplat “sovint quan penso això, tremolo, tremolo”. Reverència i abatiment. Altres cants litúrgics expressen també el mateix sentiment. En un altre cant “Tu ets el nostre Déu, salvador” les resposta compromesa és “som aquí”. Aquest és la resposta que comporta el seguiment de la causa de Jesús. L’afirmació d’una implicació total a l’Evangeli de la justícia i la pau.

dissabte, 1 de març del 2014

Europa, un projecte polític inacabat

M’han impressionat les imatges de Crimea on soldats ben uniformats, però sense identificatius, amb potents camions sense matrícules, es dediquen a vigilar les institucions públiques. Ningú sap qui són aquestes forces militars, però tothom sospita d’on venen: de la veïna i poderosa Rússia. Bé, tampoc és que s’hagin desplaçat envaint aquesta península de Ucraïna, sinó que formen part dels importants contingents que es troben bases militars que els russos tenen a Crimea per controlar el mar Negre. Per acabar-ho de reblar el senat de Rússia ha autoritzat al president Putin a envair Ucraïna si ho considera oportú. De nou el món es troba en estat d’alerta màxima. De nou la tensió s’ha fet present en l’escena mundial.

¿Per què s’ha arribat a aquesta preocupant situació? És evident que hi ha vàries raons. Una és la soterrada pugna entre poderosos interessos dels oligarques locals per controlar aquest territori. Entre totes aquestes raons voldria destacar el paper que ha tingut la Unió Europea en tot aquest conflicte. La Unió Europea és el veí occidental d’Ucraïna i la vocació europeista d’una part dels ucraïnesos, que contraresta el caràcter pro rus de l’altra, ha estat l’aparent causa de la seva particular revolució dels darrers dies. Però la inestabilitat política d’Ucraïna evidencia el fracàs de les autoritats polítiques europees d’evitar un conflicte que ara amenaça de desestabilitzar la geopolítica mundial. Les tensions polítiques internes d’Ucraïna venen de lluny i davant d’elles els dirigents comunitaris han deixat enverinar el conflicte de tal manera que ara està força incontrolat. El que està passant en aquest país treu les vergonyes del projecte polític europeu. La Unió Europea li falta una clara direcció política. Sense aquesta Europa és un projecte polític inacabat.