La independència és cosa de tots

Deia Maurici Serrahima en el magnífic llibre Mentrestant, lúcid repàs de la història propera dels catalans, que uns dels nostres grans problemes alhora de fer política es no saber tenir visió, veure les coses en conjunt i tenir un pensament llunyà, i som força maldestres alhora d’aplegar-nos per anar junts per fer política, la gran política. Amb agudesa fina Serrahima afirmà que “poques terres hi ha al món on hi hagi tanta gent que sigui president d’una cosa o altra. I això sempre és una dificultat per poder aconseguir un president per a tots”. Aquestes lúcides paraules em serveixen per comentar l’afirmació de la recent proclamada candidata del Procés Constituent a la presidència de la Generalitat, Teresa Forcadas: “la independència s’ha de fer sense CiU”.

Teresa Forcadas ha abandonat el messianisme present en el lideratge polític quan s’han d’aconseguir fites importants i sembla practicar el zelotisme polític. El psicoanalista britànic Bion establí que tot grup humà tenen uns patrons de comportament comuns dels quals els partits polítics no se n’escapen. Un d’aquest patrons apareixen quan un grup humà atorga el lideratge messiànic a una persona per tal que aporti seguretat i cohesió per tal d’orientar l’acció a l’assoliment de grans objectius futurs. Els procés cap a la independència estimula l’aparició d’aquest lideratge. És fàcil d’identificar-los en aquests moments. No pot ser d’altre manera, ja que el futur es mou entre la imprecisió, la incertesa i l’entusiasme que han de ser gestionats com a promesa messiànica per combatre el defalliment i generar il·lusió.

El que els postulats psicoanalítics de Bion no havien previst és l’aparició del zelotisme com a comportament polític disruptor. Els zelotes eren grups radicals presents a l'Israel a l’època de Jesús. S’ha especulat que algun dels seus deixebles podia provenir d’aquest moviment. El nom fa referència al zel religiós dels membres d’aquest grup. Un del seus objectius era assolir la independència de Judea de l'imperi romà. Imbuïts pel seu zel no dubtaven de l’ús de la violència per aconseguir les seves fites polítiques. Els zelotes foren la facció més radical del judaisme de la seva època i la seva actitud intransigent, i sectària, feu que el vocable zelota s’emprà per analogia en diversos idiomes com a sinònim d'intransigència o radicalisme militant. Aquesta és la sensació que he tingut al llegir la declaracions de Teresa Forcada. Les seves afirmacions, més les advertències fetes per Quim Arrufat de la CUP, advertint com s’està instal·lant l’odi en alguns sectors de les esquerres contra el president Mas. Arrufat afirmà que “explotar l’odi contra Mas és d'una alçada de mires molt curta" en referència a bona part de les proclames d’Iniciativa i, sobretot, a Podemos, que ja ha atiat l’odi contra Mas amb declaracions com les de Gemma Ubasart, o en actes amb Pablo Iglesias i Ada Colau a Nou Barris.

L’aparició del zelotisme política a Catalunya movent-se entre l’odi i l’exclussió no ajuden a l’èxit del procés sobiranista. El camí cap a la independència requereix la màxima unitat i acord possible. Tota distracció que ens aparti d’aquest camí és una reedició de les tràgiques desunions dels catalans. El dia 27S bàsicament els catalans hem d’afirmar la nostre sobirania i fer un plebiscit a favor de la independència que volem per Catalunya. Pretendre situar el 27S sota la mirada devastadora dels enfrontaments dretes esqueres és un nou error que pot cometre part de l’esquerra catalana. Aquesta esquerra de crides excloents i delitosa de reeditar els odis burgesos-proletaris hauria de llegir i meditar amb atenció les reflexions de Maurici Serrahima i descobrir que la gran feblesa dels catalans és la desunió; molts cops motivada per l’obstinada reiteració de l’esquerra revolucionària catalana de proposar objectius inapropiats. Aquesta esquerra, que sembla tornar a proposar la revolució social pendent,  hauria d’adonar-se que l’èxit del 27S estarà en el recompte que al final tothom farà dels vots que hagin obtingut els grups que proposaven la independència de Catalunya. Altres consideracions són avui música celestial. El 27S no es cap esglaó de la transmutació social desitjada, sinó l’inici de la restitució de la sobirania dels catalans i de les llibertats polítiques de Catalunya. Perdre’s en altres disquisicions, com semblen que proposen aquestes esquerres alternatives de pas canviat, és de nou un greu error.

Vade retro, ministre

Aquesta expressió evangèlica s’escau oportuna per distanciar-se de les recents reflexions fetes pel ministre Jorge Fernández Díaz en relació a la irrupció electoral de les monges Lucia Caram i Teresa Forcades. He escoltat al ministre, persona que dóna la impressió que està cada cop més entristida, acusar als governants de Catalunya de practicar una nacionalcatolicisme català per haver participat en un acte presentat per la religiosa Lucia Caram. Segons el ministre “sembla que es vol tornar a implantar el nacionalcatolicisme”. Ai carai amb el ministre, quina poca memòria té o la que té és selectiva. És ben cert que li passa allò diu l’Evangeli: “¿com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? (Mt 7,3). Jorge Fernández Díaz ha oblidat que ell mateix participà, ben cofoi, en la benedicció d’una caserna de la Guàrdia Civil a Fitero (Navarra) juntament amb autoritats polítiques afins al ministre: la presidenta del Govern de Navarra, el director de la Guardia Civil, el president del Parlament de Navarra, la delegada del Govern a Navarra i varis cargues públics. Tots plegats participaren sense immutar-se en un acte institucional que contradiu el que diu l’article 16 de la Constitució. Sembla que això no és nacionalcatolicisme pel ministre, mentre que el fet que sor Lucia Caram presenti al president Mas i a l’alcalde de Barcelona sí ho és. Perdona Jorge, t’equivoques. Repassa i medita aquesta reflexió

Com aportació d’autoritat doctrinal, el ministre reblà el clau afirmant “el que no es pot fer es barrejar política i religió”. Ves per on, el ministre torna a estar desmemoriat. Per exemple, no recorda la pràctica habitual de bona part de l’episcopat espanyol organitzant manifestacions i misses contra diverses lleis del govern Zapatero a les quals el ministre solia anar-hi mogut pel seu catolicisme a prova de bomba. ¿És que aquestes actuacions no eren actes de clara intencionalitat política amb voluntat de confrontació amb el govern democràtic de l’Estat?. També li voldria recordar Jorge Fernández Díaz que tot un cardenal de l’Església catòlica afirmà, sense ruboritzar-se en cap moment, que “la unitat d’Espanya és un be moral”. Poc després, la mateixa Comissió Permanent de l’Episcopat catòlic feu pública una declaració contra l’independentisme. En aquest text els bisbes deien: “cap dels pobles o regions que formen part de l'Estat espanyol podria entendre, tal com és avui, si no hagués format part de la llarga història d'unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya. Propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d'aquesta unitat ens causen una gran inquietud ". Dit això es quedaren tan tranquils. Jorge, ¿això és o no és acció política?.

La visió tradicionalista, o integrista, del ministre coincideix amb la preocupació d’un sector de l’Església catòlica espanyola que està a l’aguait de tot allò que pugui alterar els seus neguits de nova cristiandat. Aquests sectors són els que vetllen per fluir la informació entre la nunciatura apostòlica i els sectors governamentals profundament enyorats de l’antiga cristiandat. Els dossiers denunciant a catòlics actius, laics o de vida consagrada proliferen. Espero que el ministre sàpiga tant bé como jo que s’han fet gestions directes a la Secretaria d’Estat per influir en determinades decisions del Vaticà.

Com a catòlic m’incomoden les lectures tradicionalistes o integristes de fe. Per això he trobat desafortunades les consideracions del ministre Jorge Fernández Díaz. Com també m’incomoda que alguns del seus companys de partit, entre els quals hi ha el seu germà i altres dirigents catalans destacats, a fi d’arreplegar quatre vots intransigents, propiciïn l’islamofòbia oposant-se al dret constitucional de construir llocs de culte musulmans o fent servir el tema de la burca com esquer electoral. Ministre, com molt bé deus saber, davant les actituds d’hostilitat a la comunitat musulmana alguns dels seus membres s’agiten més del compte i es senten menystingut, i tot això és el substrat de la radicalització islamista. Per això espero que el ministre, sigui més assenyat i avisi als teus que el que fan ni és decent ni és aconsellable.

Ministre, penso que t’has equivocat de nou. Probablement mogut per la teva visió tradicionalista, o integrista, del cristianisme et molesta l’actitud de les religioses que ara animen la vida política catalana. Les teves recents intervencions em recorden el fanatisme integrista d’alguns dirigents del curiós Partido Nacional Catòlico o Partido Integrista de finals del segle XIX. Entenc que tinguis dificultats per comprendre el sentit del testimoniatge de Lucia Caram o Teresa Forcades i que, des de la teva comprensió de la fe, no acceptis el que diuen i fan. Ho entenc i accepto la teva discrepància. La meva vivència de fe no és tradicionalista, o integrista, com la teva i per això no m’exalto fins l’infinit per la presència política d’aquestes religioses. Ambdós podem compartir dubtes sobre el sentit de la participació de les dues monges en política. Però el dubtar no es legitima a donar passos per alliçonar als demés i entretenir-se a cercar la palla en l’ull del veí. Més aviat, prefereixo dissipar els meus interrogants dins de la comunitat de fe que per tal de trobar claus de discerniment.

El que hem costa més d’acceptar en política democràtica és la hipocresia pròpia dels fariseus. Estic segur que tu, com jo, has sentit o llegit molts cops aquesta condemna evangèlica feta per Jesús: “ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia!” (Mt 23,25). Jesús fou molt contundent amb els fariseus “saps que els fariseus s'han escandalitzat d'això que has dit? Ell els respongué: Tota plantació que no ha plantat el meu Pare celestial serà arrencada. Deixeu-los estar: són cecs que guien cecs, i si un cec guia un altre cec, tots dos cauen al clot” (Mt 15,12-14). Jorge, és convenient no oblidar aquestes paraules de l’Evangeli, abans de repartir estopa i desqualificacions a tort i a dret.

Teresa Forcades, un nou estil de lideratge

Darrerament he sentit alguns comentaris displicents sobre l’alternativa que promou Teresa Forcades. Es critica, per exemple, que no aconsegueix masses adhesions telemàtiques a la seva causa, que les seves propostes són genèriques, que no toca de peus a terra o que les seves alternatives són utòpiques, etc... Tot per arribar a la precipitada conclusió que la política sempre s’ha de moure per vies institucionals tradicionals i seguint els canons que la societat ha establert per fer política. Quin error ! Quin immens error !. Aquestes actituds em recorden la conversa que vaig tenir amb un important dirigent polític als pocs dies de que les acampades dels indignats a la plaça Catalunya de Barcelona. Segons aquest important dirigent això era un foc d’encenalls, una qüestió fugissera que no calia prestar-hi atenció. Hi ha persones que la seva estructura mental d’anàlisi els impedeix identificar les noves realitats polítiques i valorar-les adequadament. No entenen la realitat, per més que aquesta es mostri reiterada i contundentment als seus ulls.

El que expressa Teresa Forcades és el que experiment emocionalment moltes persones. Ella ha tingut la força interior de formular-lo i estructurar un relat que el fa creïble per varies raons: la seva condició d’opció de fe, és monja; perquè refusa aprofitar el seu lideratge per medrar políticament i perquè és dona. És interessant analitzar el lideratge que ella aporta a la política. Mentre que els dirigents polítics tradicionals són promoguts al lideratge polític perquè són, precisament, els dirigents d’un partit i han estat seleccionats per les elits partidistes per assumir aquest rol, el cas de la Teresa Forcades és diferent. El seu lideratge neix de baix a partir de l’ús de la seva paraula, la qual és capaç de mobilitzar persones les quals s’identifiquen amb ella i hi confien. Els especialistes en lideratge dirien: el lideratge de la Teresa Forcades és un lideratge ressonant en la mida que entra en ressonància amb el cor de les persones perquè arriba als seus sentiments i és adaptatiu perquè situa la ciutadania davant dels seus problemes, els obliga a pensar i els emplaça a canviar el seu propi destí. No es pot menystenir la capacitat de lideratge de la Teresa Forcades. Tornaria a ser un greu error polític comès pel cofoisme polític.

Teresa Forcades i Irene Rigau

En un conversa caçada al vol, dues persones comentaven la notorietat mediàtica de la consellera d’Educació de la Generalitat, Irene Rigau, i de la monja benedictina, Teresa Forcades. Aquestes persones comentaren el perquè d’aquest fet. En el cas de la consellera destacaven que transpirava confiança perquè les seves afirmacions transmetien enteniment. Parla, deien, de forma senzilla i entenedora. Es veu que sap el que diu, és clara i mostra fermesa. En el cas de la Teresa Forcades, a més de mostrar algunes de les anteriors característiques, es destacava la seva capacitat d’expressar sentiments i inquietuds que tenen moltes persones. Fent-ho s’apropa al cor dels ciutadans i formula les seves esperances.

Dues dones, des d’espectres polítics i socials diferents, i amb perspectives distants, tenen la capacitat de construir lideratge social. Els ciutadans necessiten aquest lideratge en uns moments de canvis turbulents, d’alternatives confuses, de situacions de greu desorientació i de patiment personal els ciutadans busquen trobar qui els ajudi entendre el que està passant i sàpiga transmetre’ls confiança de que hi ha futur. Cal que hi hagi persones que formulin en tot moment les inquietuds i esperances de les persones. En el cas de la Teresa Forcades es dóna un valor afegit donada la seva condició de religiosa. La seva activitat de denúncia és acceptada per persones que no comparteixen la seva fe, però li atorguen la seva confiança perquè és monja. Interessant constatació que ajuda a entendre que la fe no és cap obstacle quan el testimoniatge es fa des de la misericòrdia.

La caverna ataca a Teresa Forcades

La caverna catòlica integrista ataca de nou. Ara li ha tocat a Teresa Forcades. L’atac és per les respostes d’aquesta monja benedictina, teòloga i metgessa, del monestir de Sant Benet de Montserrat a l’entrevista del programa de TV3 “Singulars”. De nou, l’integrisme catòlic tradicionalista crida a files contra el que consideren un atac a la moral de l’Església. Sense atendre als arguments exposats per Teresa Forcades el front espanyol tradicionalista (FET) organitza una ofensiva en tota regla. L’objectiu és el mateix de sempre: condemnar i desestabilitzar a l’Església catalana. Novament es pot establir un eix que permet a les FET organitzar la seva jansenista ofensiva nacional salvadora (JONS) a través de l’eix Germinans Germinabit – Luis Fernando Pérez Bustamante – Francisco José Fernández de la Cigoña. Eix contrari a l’Església catalana conciliar i que, dia darrera dia, ataquen al cardenal Lluís Martínez Sistach, malfien dels altres bisbes catalans, fustiguen a l’Antoni Matabosch, escarnien a Josep Maria Turull i ara apunten a Teresa Foracades i, indirectament a la mare abadessa de Sant Benet de Montserrat. Són gent dolenta aquests de la FET amb les seves JONS.

Els cavernícoles de l’espanyolisme caspós i tradicionalista no responen a raons, només odien. Ataquen des de la seva ira a tot allò que es mou a Catalunya per tenir una Església catòlica romana oberta, dialogant amb la societat contemporània. Església que es mostra fidel al Concili Vaticà II i al Concili Provincial Tarraconense. Aquest eix de l’odi, maquinen tot el mal que poden fer i usen la maledicència i l’escarni per escampar dubtes i sembrar confusions. Ara, a través del seu atac a Teresa Forcades, volen implicar el bon bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés. Jo ho intentaren mesos enrere en ocasió d’un Power Point de la germana Regina Goberna, monja també del monestir de Sant Benet de Montserrat. Fracassaren en la seva estratègia. El bisbe Agustí Cortés estigué al costat en tot moment de l’abadessa de Sant Benet de Montserrat. Ara, la caverna, torna amb la mateixa estratègia. Tornaran a fracassar perquè el que pretenen està lluny del guiatge pastoral del bisbe Agustí.

Teresa Forcades no està sola. Les seves opinions són pròpies d’una persona lliure i coherent amb el pensament de molts catòlics. Per sort dels catòlics catalans la nostre església està oberta al diàleg de la fe amb la raó. Amb totes les ambivalències que a voltes porta aquest diàleg. Però es parla, s’escolta i s’estableixen els ponts de comprensió que calguin. Mai es condemna a ningú pel que pensa. Això, per sort de tots, fa molts anys que no es fa. Que ens duri molts anys.