dilluns, 30 de novembre del 2009

La institucionalització de la Islamofòbia

Des de fa temps a les societats occidentals existeix una islamofòbia latent. De tant en tant, algun conflicte en relació als centres de culte o la manifestació externa de símbols religiosos islàmics evidencia l’existència del refús que algunes persones tenen a l’Islam. Fins ara, els conflictes eren a escala local i limitats a moments puntuals. És cert que, en determinats moments, com foren la publicació de les caricatures de Mahoma o la seva representació, junt a altres dirigents religiosos, en una òpera a Berlín, les tensions hagudes generaren tensions fora dels àmbits locals. Però ara la situació està canviant. El recent referèndum suís n’és un bon exemple. En aquest dies per Internet corra un videoclip que va també en aquesta línea (està reproduït al final d'aquest comentari). L’extrema dreta s’està mobilitzant i identifica l’Islam com l’enemic a batre per defensar la civilització occidental.

El referèndum promogut as Suïssa pel partit d’extrema dreta Partit Popular Suís (VP-UDC) dóna a la xenofòbia, en aquest cas expressada en forma de rebuig religiós a l’Islam, una cobertura institucional que no tenia abans. Aquest partit ha sabut mobilitzar la por ancestral al desconegut fins a convertir-la en un oposició frontal a la religió Islàmica. El propi cartell del referèndum era un signe d’aquesta manipulació. La transformació dels minarets amb míssils i la imatge de la burka eren representacions metafòriques destinades a reforçar aquesta por. L’Islam a Suïssa, bàsicament nodrit per persones provinents de Turquia, Albània i de l’antiga Iugoslàvia, no ha tingut mai cap comportament extremista. Aquest Islam no té res a veure amb el que el cartell expressa. Els musulmans suïssos són persones tranquil•les i socialment integrades. La voluntat del col•lectiu musulmà de construir mesquites amb minarets obeïa, més que a un acompliment d’un precepte o norma religiosa, la voluntat de tenir un símbol que reforcés la identitat musulmana. Perquè tan important és la pràctica de la llibertat religiosa com el trobar signes que confirmin la identitat personal.


diumenge, 29 de novembre del 2009

Martínez Camino i algu més, ens confonen



Dec estar molt confós, però el bisbe Martínez Camino no diu sempre el mateix. El passat dia 10 de novembre, en una conferència a la Fundació Universitària San Pablo-CEU, qualificà a les persones que votessin a favor de la llei d’avortament d’heretges i, d’acord al dret canònic, estan automàticament excomunicats. En aquells moments digué “treure la vida d’un ésser humà es contradictori amb la fe catòlica. Qui contribueixi a aquest fe està en heretgia i, per tant, excomunicat” A més, sense embuts afirmà: “els qui donin suport, votin o promoguin aquesta llei estan en pecat moral i públic i no poden ser admesos a la sagrada comunió”. Les seves paraules donaren peu a nombrosos comentaris. Fins i tot, el president del Congrés de Diputats, José Bono, publicà un article “Aborto: ni derecho ni obligación” on discrepava obertament de les paraules del bisbe auxiliar de Madrid.

Pocs dies després, a la fi de la reunió de la Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el 26 de novembre, el bisbe Martínez Camino novament parlà de la mateixa qüestió. Ara, però, s’oblidà de l’excomunicació i només es referí a la prohibició de rebre la comunió perquè els que votin la llei d’avortament estan en situació de pecat. I com que és un pecat públic el seu penediment ha de ser públic. La nota de premsa de la reunió de la Permanent diu el mateix, però amb un to més pausat. Però es diu, en essència, que els diputats catòlics no podran combregar. Les paraules doctrinals del bisbe Martínez Camino són evanescents. On abans havia heretgia, ara hi només pecat, encara que sigui públic. Però aquestes paraules em tornen a sorprendre. Perquè, a part de no oferir cap escletxa de misericòrdia per les persones que es troben en la dramàtica situació d’avortar, blasma la ira de Déu sobre aquelles persones que pretenen aconseguir resoldre el problema de l’avortament a Espanya.

Però, el més sorprenent, segons la meva humil apreciació, es que les paraules del bisbe Martínez Camino no estan alineades amb la doctrina pontifícia. En un post anterior, ja senyalava el que diu l’article 570 del compendi de la Doctrina Social de l’Església Catòlica. Aprofundint més en aquesta línia voldria reproduir un fragment de l’encíclica Evangelium Vitae (Joan Pau II, 25 març de 1995) . En el seu incís 73, al parlar de l’avortament i de l’eutanàsia, el papa Joan Pau afirma “En el cas, doncs, d'una llei intrínsecament injusta, com és la que admet l'avortament o l'eutanàsia, mai no és lícit sotmetre-s'hi, ni participar en cap campanya d'opinió pública que afavoreixi una llei així, ni sostenir-la amb el vot ni col•laborar en la seva aplicació. Un problema concret de consciència podria donar-se en els casos en què un vot parlamentari resultés determinant per a afavorir una llei més restrictiva, és a dir, encaminada a restringir el nombre d'avortaments autoritzats, com a alternativa a una altra llei més permissiva ja en vigor o en fase de votació. Casos així no són rars. En efecte, es constata la dada que, mentre en algunes parts del món continuen les campanyes per a la introducció de lleis a favor de l'avortament, amb el suport no poques vegades de poderosos organismes internacionals, en altres nacions -particularment aquelles que ja han tingut l'experiència amarga d'aquestes lleis permissives- van apareixent senyals de revisió. En el cas exposat, quan no sigui possible evitar o abrogar completament una llei avortista, un parlamentari, l'oposició personal absoluta del qual a l'avortament sigui clara i notòria a tothom, pot lícitament oferir suport a propostes encaminades a limitar els danys d'aquesta llei i disminuir així els efectes negatius en l'àmbit de la cultura i de la moralitat pública. En efecte, obrant d'aquesta manera no es presta una col.laboració il•lícita a una llei injusta; més aviat es fa un intent legítim i obligat de limitar-ne els aspectes inics”.

Aquesta llarga cita, és un altre argument per qüestionar la veracitat de les paraules del bisbe Martínez Camino. Entre les seves paraules i les del Papa, crec que la consciència dels diputats cristians es troba reconfortada per la doctrina pontifícia. Gràcies als discrets treballs fets on s'havien de fer, hi hauran importants modificacions en el projecte de llei durant el tràmit parlamentari. De tal manera que, qüestions que havien estat criticades, seran matisades i per fer-les més assumibles per tal d’eixamplar el consens entorn la llei . A més, les paraules pontifícies crec que es poden aplicar, no només als que arran la llei i l’hauran de votar, sinó a aquelles persones que segons Martínez Camino “donin suport, votin o promoguin” a la llei. Entre les quals es troben, suposo, el Rei d’Espanya, perquè ha de sancionar la llei per tal que sigui efectiva, i els catòlics que han votat als disputats que donaran suport a la llei. Menys mal que des de Roma es posa seny a la confusió que introdueixen el bisbe Martínez Camino i aquell sector de l'episcopat que pensa com ell..

dissabte, 28 de novembre del 2009

Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies – V Sacerdots i missioners

Els sants dels Darrers Dies tenen dos tipus de sacerdoci reservats als homes. El primer, anomenat sacerdoci d’Aaron, compren el diaconat, el mestratge i el presbiterat. Aquest tipus de sacerdoci habilita per desenvolupar diverses funcions a nivell de la comunitat local. El segon tipus de sacerdoci, anomenat de Melquisedec, permet esdevenir elder (ancià). Els elders són les úniques persones capacitades per assumir responsabilitats de direcció en l’església, així com ser bisbes.

Un estereotip d’aquesta església és l’acceptació de la poligàmia. Si bé això era veritat als inicis de l’església dels mormons, la possibilitat de la poligàmia fou abolida al 1882.

L’església del Sants dels Darrers Dies desenvolupen una forta activitat missionera. Es freqüent veure els membres d’aquesta església en grups de dos pels carrers de les ciutats i vil·les. Els missioners són persones joves que tenen l’obligació d’anar a evangelitzar a un altre país del seu d’origen durant dos anys. Aquests joves quan arriben al país on de desenvolupar la seva activitat s’organitzen en missions que tenen una altra estructura que l’eclesial anteriorment esmentada.

Es calcula que l’església de Jesucrist dels Sants dels darrers dies té uns 13 milions de membres en tot el món. Els mormons s’instal·laren a Catalunya als inicis dels anys 70 com extensió d’una congregació madrilenya iniciada a finals dels anys seixanta.

divendres, 27 de novembre del 2009

Molt bona festa de l’Aid al Kabir

Avui els catalans musulmans inicien les celebracions de la festa del xai (Aid al Kabir ) coneguda també com Aid al Adha o festa del sacrifici. Es celebra a la fi del pelegrinatge a la Meca, (Hajj). Es una de les dues grans festes musulmanes. En aquesta diada els musulmans commemoren el sacrifici d’un xai per part d’Abraham, després que Déu observés la seva fidelitat en estar disposat a sacrificar el seu fill Ismael, (Ismaïl) tal com recull l’Alcorà. La costum musulmana és rememorar aquest fet sacrificant un xai en família i menjar-lo tots plegats. En el cas que alguna família per problemes econòmics no pogués adquirir el xai, els seus veïns assumeixen aquesta despesa. Ningú es pot quedar sense menjar el xai. És una intensa festa religiosa i de gran esperit de fraternitat.

Un dels problemes que ha comportat la celebració d’aquesta festa a Catalunya és l’existència d’una legislació que regula el sacrifici d’animals. Aquesta situació ha fet que la comunitat musulmana catalana, la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments establissin uns protocols d’actuació per tal de garantir el compliment de la legislació sanitària i respectar les normes religioses alhora de sacrificar els xais. Gràcies al consens establert entorn a aquesta qüestió els catalans musulmans poden avui celebrar correctament aquesta festa amb respecte als seus preceptes religiosos.

Pels propers anys caldria donar, des de les administracions, algun pas més per tal dignificar millor aquesta celebració. Cal trobar en les ciutats i pobles uns espais de referència estables on els musulmans, en el cas que es vulguin aplegar per fer junts la pregària d’inici de la festa, ho puguin fer amb comoditat i amb un grau de recolliment que respectés el seu dret a l’exercici de la llibertat religiosa. Cedir equipaments públics està bé, però cal equilibrar també aquest gest amb la capacitat d’oferir un espai càlid que preservi dignament la intimitat de les persones que estan pregant.

dijous, 26 de novembre del 2009

Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies – IV Organització

L’església dels Sants dels Darrers Dies està dirigida per un president i dos consellers, que integren el que s’anomena la primera presidència, i un consell de dotze apòstols. Tots plegats conformen el màxim nucli directiu de l’església. El seu president és considerat un profeta, equiparable als profetes bíblic. Es creu que la resta de dirigents estan inspirats per Déu. Per sota aquest nucli dirigent hi ha l’anomenat grup dels 70 amb el mandat d’executar les directius del nucli dirigent. El següent nivell organitzatiu són, de més a menys membres: l’estaca, el barri i la branca. Aquesta darrera és el primer nivell eclesial. El formen entre 4 i un màxim de 150 persones. Vàries branques creen un barri i ha de tenir, com a mínim, 150 persones. Un barri està dirigit per un bisbe. L’agrupació de varis barris, amb un mínim de 2.000 membres, conformen una estaca. Si no hi ha prou gent per constituir l’estaca es crea un districte.

Els membres d’aquesta església s’apleguen en uns centres que no tenen la consideració de temples. Hi ha molts pocs temples en aquesta església. A Espanya només n’hi ha un que està a Madrid. Les diferents esglésies locals es reuneixen en uns espais anomenats capelles o centres. Els mormons es troben per celebrar el culte i altres activitats els diumenges. Les persones van al centre o capella i, en un primer moment, s’agrupen per sexes i edats en uns àmbits anomenats escoles dominicals. Un cop acabada aquesta activitat tothom s’aplega en una reunió sagramental que té lloc en l’espai anomenat capella. Allí celebren la cerimònia dominical que consisteix en cants, lectures i la commemoració del Sant Sopar que consisteix en compartir pa i aigua (el mormons no poden prendre alcohol). Els mormons no fan servir la creu cristiana com a símbol perquè consideren que cal mostrar el Crist Ressuscitat. El seu símbol és una representació de l’àngel Moroni proclamant l’Evangeli etern.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies – III Principis

Els mormons basen la seva fe en Jesucrist, la penitència, el baptisme com a forma de redempció dels pecats i la comunicació del do de l’Esperit Sant. Junt amb la creença de que, a més de la Bíblia, hi ha altres libres que poden considerar-se sagrats i el més important és el Llibre del Mormó. Aquest fet allunya aquesta església del concepte protestant d’una sola scriptura, per la qual cosa els mormons no són considerats església protestant sinó una església restaurada per una nova revelació. Aquesta església creu que Déu i Jesucrist tingueren un cos humà. Les persones haurien tingut una existència celestial prèvia en forma d’ànimes, la qual cosa dóna preu a una predestinació.

El bateig és per immersió a partir dels vuit anys edat en la qual una persona ja pot ser considerada madura. La confirmació es fa poc temps després del bateig en una de les reunions dominicals sagramentals. La denominació d’”Església dels Sants dels Darrers Dies” prové del seu principis doctrinals. Els mormons creuen que hi haurà una segona vinguda de Jesucrist. Però abans hi haurà la batalla d’Harmaguedó tal com profetitza l’Apocalipsi. Un cop acabada aquesta batalla Crist s’apareixerà als jueus justos en la muntanya de les Oliveres i després a un grup de mormons en el temple de Jackson (Missouri). A continuació apareixerà en el cel un senyal que indicarà l'inici del mil•lenni. En aquell moment ressuscitaran només els justos, les persones que han dut una vida santificada, els quals regnaran a la terra juntament amb el Crist a la ciutat de Jackson, la nova Sió. Aquest grup de persones justes ressuscitades són considerades “els Sants dels Darrers Dies” i d’aquí prové el nom oficial de l’església dels mormons. Acabat el mil•lenni es produirà la resurrecció de la resta de la humanitat i tindrà lloc el judici final. Del judici de Déu sortiran quatre grups de persones de les quals només un, considerat el grup del sants perquè han acceptat en vida la veritat plena, podrà fruir de la glòria celestial (viure en el cel amb Déu). I dins d’aquest grup només aquells que hagin contret un matrimoni segellat tindran la consideració de divinitat. La consideració de que algunes persones poden arribar a tenir la naturalesa divina separa els mormons d’altres tradicions cristianes.

El matrimoni segellat es un compromís per l’eternitat que prenen els esposos mormons. El matrimoni segellat i els anomenats rituals vicaris són uns elements bàsics en la doctrina de l’Església dels Sants dels Darrers Dies. La importància del matrimoni segellat està relacionada a la possibilitat de participar en la glòria celestial com una divinitat. Els rituals vicaris estan orientats a fer partícips d’aquesta possibilitat de salvació a aquelles persones que, per raó dels temps de la seva defunció, foren anteriors a l’aparició d’aquesta església. Gràcies a aquests rituals pot fer-se extensible el baptisme i el matrimoni segellat a aquestes persones. Es precisament, aquesta possibilitat, la que ha fet que els membres d’aquesta església reconstrueixin els arbres geanològics a fi i efecte de poder aplicar els rituals vicaris als seus avantpassats.

dimarts, 24 de novembre del 2009

L’Espanya incòmoda

No sóc independentista tot i que, per orígens familiars, podria ser-ho. Em considero català i catalanista de soca-rel. Estimo radicalment aquest país, el meu petit país gran en el meu cor. Però també he aprés a estimar aquesta realitat entranyable que és Espanya. Al llarg dels anys he anat comprenent Espanya i vull ser-li fidel, per ella i pels meus amics que no són d’aquí. He estimat cada cop més a Espanya des del sentiment confós per tantes incomprensions d’una part d’Espanya amb Catalunya i els catalans. Però ara, quan és el moment d’equilibrar les fidelitats mútues i descobrir la generositat d’Espanya amb Catalunya, dóna la impressió de que costa trobar l’encaix jurídic de Catalunya a Espanya en lloc d’una relació basada en la submissió. Les filtracions sobre l’esperada sentència del Tribunal Constitucional confirmen aquesta sospita. Sembla que l’opinió majoritària d’aquest tribunal vol que els catalans, per estar a Espanya, renunciem a la nostra identitat nacional. Hi ha persones influents que entenen Espanya com una única nació, una llengua i una pàtria. No és això.

El Tribunal Constitucional, atrapat en la seva funció de la garantia constitucional del marc jurídic d’Espanya, no sap descobrir la realitat viva que hi ha al darrera de la pròpia Constitució i de l’Estatut de Catalunya del 2006. Ambdues realitats normatives són resultat d’un pacte polític. Això és el que compte. La visió positivista anul•la el valor viu de les normes jurídiques. Darrera de les normes hi ha les voluntats de les persones. Té raó el President de la Generalitat a l’advertir del valor de pacte que té l’Estatut com en el seu temps tingué la Constitució. Els propis membres del Tribunal Constitucional són fills d’un temps i estan condicionats per uns imaginaris personals. La mateixa composició d’aquest tribunal és política. Circumstància que marca i condiciona. Els membres del Tribunal Constitucional, per més curosos que siguin en la seva feina, no pot sostreure’s de les influències del bloc ideològic que els ha proposat per formar part d’aquesta institució.

Els partits polític tenen també una responsabilitat important en la paràlisi i astorament que està provocant l’atzucac en que es troba el Tribunal Constitucional. El Partit Popular ha volgut guanyar en els tribunals allò que havia perdut en el Parlament català i en les Corts espanyoles. Pel PP el Tribunal Constitucional s’ha convertir en una tercera càmera desvirtuant el seu paper institucional. Els altres partits han deixat que el temps desdibuixés el perfil del Tribunal Constitucional presoner d’una renovació que no arriba. La instrumentalització política d’aquest tribunal és evident per les dificultats en que es troba aquesta institució.

Els catalans ens podem trobar davant del dilema d’haver de renunciar a una part de la nostre identitat per poder ser espanyols. El que cal és dir amb claredat i contundència que per ser espanyols no cal a renunciar a la nostre catalanitat. Pobre Espanya si això fos així. Sent catalans també som espanyols. Però no de qualsevol Espanya. Només té sentit formar part de l’Espanya que aplega i uneix; de l’Espanya que integra la pluralitat dels seus territoris i la respecta. Sentir-nos incòmodes avui amb Espanya ens portarà a noves tensions. Primer és la incomoditat, després la antipatia, a continuació la indiferència i oblit, i després la separació. La sentència del Tribunal Constitucional afectarà els sentiments i les emocions dels catalans de la mateixa manera que afectarà els seus drets polítics. Caldrà administrar la sentència amb molta cura per evitar caure en el victimisme que justifiquen fugides endavant, els populismes estèrils i les manipulacions interessades del sentiments nacionals.

dilluns, 23 de novembre del 2009

L'ètica del governant

Aquest dies, moltes persones evoquen el pensament de Max Weber per explicar el que hauria De dominar en l’àmbit polític. De manera especial s’esmenta la seva visió de l’ètica pública. Max Weber afirmava que tot governant es mou en la tensió permanent entre una ètica de les conviccions i una ètica de la responsabilitat. La governabilitat expressa aquesta tensió, ja que uns cops dominen les conviccions i altres la responsabilitat. Felipe González li agradava esmentar tot sovint aquest conflicte; així explicava, per exemple, el seu canvi d’actitud en relació al tema de l’OTAN. Tot governant es mou dins d’aquest dilema.

Dissabte passat a les pàgines de El País hi havia un bon article de José Manuel Urquiza Morales sobre La imprescindible ética del gobernante. Aquest article fa reflexionar. Una de les coses que m’ha suggerit és com harmonitzar la gestió política de la quotidianitat amb els valors i les virtuts pròpies del servei públic. Un cop assumit que existeix un codi ètic que no es pot traspassar, els conflictes ètics es donen quan s’han de compatibilitzar virtuts tan poc dialogants entre sí com són l’eficàcia i la eficiència amb la discrecionalitat en la presa de decisions o les altres expectatives constitucionals del servei públic. No és fàcil.

Governar vol dir decidir i fer-ho prenen riscos i assumint que, en moltes ocasions, la definició del bé comú queda matisada pels diferents interessos en joc. El combat contra la corrupció no passa per un increment de controls, els que hi ha són suficients, sinó per tenir bons gestors públics. Persones amb fornides en una clara vocació de servei públic, professionalment preparades i que es senten dipositaris de la confiança dels ciutadans. Dirigir el sector públic sota la sospita porta augmentar la seva burocràcia, fer-la més ineficient i renunciar a prendre decisions arriscades, aquelles que cal prendre per avançar en una societat complexa plena d’incerteses.

diumenge, 22 de novembre del 2009

El vot dels diputats catòlics



Les paraules del bisbe Martínez Camino, així com alguns dels comentaris que han provocat, pretenen incidir sobre el comportament d’alguns polítics i, de manera especial, dels diputats. Un important polític comentava que estava preocupat perquè el rector de la seva parròquia era molt conservador i seguia fil per randa les instruccions de qualsevol bisbe. “A veure – deia – si aniré a missa i no em voldrà donar la comunió”. De nou cal insistir en les dures paraules del bisbe Martínez Camino perquè, ara per ara, són les úniques que s’han escoltat recentment sobre el projecte de llei d’avortament i el comportament dels polítics catòlics. La propera reunió de l’episcopat espanyol serà una bona ocasió per desfer alguns dels dubtes que planen sobre aquesta qüestió. Bàsicament, la pregunta que cal respondre és: en nom de qui parlava el bisbe Martínez Camino?. Tot i que es podria afegir alguna consideració en relació a l’actitud que han de prendre els diputats polítics catòlics per tal d’evitar mals entesos o dubtes innecessaris.

Què han de fer els diputats catòlics en el moment de la votació?, han de votar en contra? han de seguir la seva consciència?. Aquestes preguntes són ara pertinents, perquè existeix un dilema moral. La pregunta té també moltes interpretacions. Una d’elles, que la vaig sentir l’altre dia en un debat és: quina és la fidelitat dels diputats catòlics, Roma o el partit?, estaran apartats de l’església si voten a favor de la llei?. Efectivament, hi ha una dilema moral entorn a una llei que afecta a consideracions bàsiques en la consciència dels catòlics. La resposta a aquestes preguntes, curiosament, no es gens difícil. Va donar-me la pista l’ex-diputat de CiU Manel Silva, avui important dirigent de la corrent e-cristians. Tots dos participàvem en una debat a BTV i va donar-me una pista per resoldre el dilema. Es molt senzill, cal votar en consciència tal com s’explica en l’article 570 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

L’article 570 del compendi elaborat pel Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau per encàrrec de Joan Pau II diu literalment en la seva traducció al català autoritzada per la Conferència Episcopal Tarraconense.

570. Quan en determinats àmbits i realitats que remeten a exigències ètiques fonamentals es proposen o es produeixen decisions legislatives i polítiques contràries als principis i als valors cristians, el Magisteri ensenya que « la consciència cristiana ben formada no permet a ningú d’afavorir amb el propi vot l’aplicació d'un programa polític o d’una sola llei en que els continguts fonamentals de la fe i de la moral sigui subvertits per la presentació de propostes alternatives o contràries als esmentats continguts».

En la consideració del cas en què no hagi estat possible evitar la realització d’aquests programes polítics, o impedir o abrogar aquestes lleis, el Magisteri ensenya que un parlamentari que hi manifestés la seva oposició personal absoluta de forma clara i coneguda per tots, podria lícitament oferir lícitament el seu suport a propostes adreçades a limitar els danys d'aquestes programes i aquestes lleis i a minvar els efectes negatius sobre la cultura i de la moralitat pública. En aquest sentit, resulta emblemàtic el cas d'una llei avortista. El fet de votar-la, en cap cas, no es pot interpretar com l’adhesió a una llei iniqua, sinó tan sols com una contribució per reduir les conseqüències d’una disposició legislativa la responsabilitat total de la qual correspon a qui ha fet que existeixi (...).


Guiats per l’article 570 els diputats catòlics han de situar el seu vot en el terreny de la seva consciència sabedors que, segons el que facin, ni estaran excomunicats ni seran condemnats en la vall de Josafat.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Al capvespre t'examinaran en l'amor


Estic llegint amb molt interès el preciós llibre Al capvespre t’examinaran en l’amor de Bernabé Dalmau. El seu autor, monjo de Montserrat, el presenta com unes confessions de la seva experiència de vida. A partir d’una certa edat cal deixar-se amarar per la joia d’envellir. Bernabé Dalmau diu que el capvespre de la vida no s’improvisa. Es tracta d’una revisió sobre el passat i a les coses viscudes per tal de comunicar-ho a altres persones i trobar el fil que travessa la vida.

Aquest llibre és una mirada a la pròpia vida feta des de la llum de Déu. El resultat són unes excel·lents pàgines que es llegeixen pausada i amenament. Els petits capítols permeten aturar-se i aprofitar les reflexions de Bernabé Dalmau per meditar com interpel·la el seu testimoniatge de fe. Aquest llibre és una bona pedra de toc per contrastar com Déu pot estar en el centre de la vida personal. El llibre és una bona invitació per trobar el sentit de la vida. Qualsevol edat de la vida és bona per cercar Déu i, sobretot quan Ell es deixa trobar. La vida sempre està oberta per estar amarada de Déu. La vida, fins i tot en el seu capvespre, és una invitació a la plenitud personal.

divendres, 20 de novembre del 2009

Pare Llimona, coherència, compromís i fidelitat


Ahir, la seu del PSC, a la mateixa sala on es reuneix el seu Consell Nacional, nombrosos militants socialistes i amics rendiren un homenatge al caputxí i militant socialista Jordi Llimona en el desè aniversari de la seva mort. Els socialistes Anna Ylla-Català, Jordi Font, Carles Martí conjuntament amb Enric Castells (superior del convent dels caputxins de Sarrià) recordaren els trets més característics de Jordi Llimona.

En Jordi Llimona era, per aquest ordre, un frare caputxí, un socialista i un catalanista. La mort, ara fa deu any un 11 de setembre, data simbòlica en les seves conviccions, se l’en portà massa jova. “Tinc encara moltes coses per fer”, deia. En les seves inquietuds hi havien encara moltes il•lusions i projectes. Hi ha tres adjectius que defineixen la personalitat múrria i cordial de Jordi Llimona: la coherència, el compromís i la fidelitat. Era un home d’iniciativa, caràcter i empenta, profundament respectuós amb els altres. Vivia i practicava l’esperança. Sovint deia “construeix el futur i, sinó arriba com esperes, continua”.

Jordi Llimona estimava la llibertat, la seva i la dels demés. Era geniüt i tendre. Va viure situacions difícils, però mai es trancà interiorment. La seva vida interior el feia escoltar molt i parlar poc. Estimava als demés i era servicial. No li pesaven les feines comunitàries feixugues. Li agradava seguir aprenent i aprofundir tots els temes. Es tancava a la seva habitació per estudiar i pregar. Afrontà, encara que considerava que era massa d’hora, la seva mort. Les seves reflexions sobre la mort aporten horitzons per qualsevol persona al marge de les creences. Reconforta llegir el seu darrer llibre “Les propostes de l’ençà

Era un socialista d’àmplies fronteres. Fresc i directe. Compromès en el treball diari de la política. No li molestava fer les feines més senzilles i desagraïdes. Sempre a punt. Sempre sol•lícit a les peticions del seus companys. La seva militància era de pedra picada. Rebutjava els fonamentalismes, politics i eclesiàstics. Vivia amb gran radicalitat les seves conviccions sense allunyar-se de la realitat. Justificava el seu compromís polític perquè volia canviar radicalment la vida. La política era un instrument per anar al fons de les persones. Estimava la política perquè en ella eixamplava la família humana.

Jordi Llimona, el pare Llimona, era una home de parla breu, clara i sintètica. Deia el mot escaient, directe i punyent. Tenia les idees clares i les conviccions fortes.

dijous, 19 de novembre del 2009

Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies – II El Llibre del Mormó

El “Llibre del Mormó recull un conjunt de llibres, atribuïts a diferents profetes, escrits entre l’any 600 abans de Crist i el 420 després de Crist. Aquest llibre és una adaptació de la història bíblica en clau nord-americana. En aquest llibre s’explica que 2.000 anys de Crist alguns dels constructors de la Torre de Babel emigraren a Amèrica del Nord i 1.500 anys més tard un jueu de Jerusalem anomenat Lehí va rebre l’orde divina d’emigrar cap al país americà. Des de llavors els descendents d’aquests jueus poblaren Amèrica. Segons el llibre, quan Jesús ressuscità i abans de la seva ascensió definitiva al cel, visità els Estats Units d’Amèrica per predicar a les multituds. Llavors escollí dotze persones per fundar l’església. El Llibre del Mormó” també explica que hi hagueren diversos enfrontaments cruents entre aquests jueus americans de tal manera a l’any 421 després de Crist quasi bé tots desapareixerien i els pocs que quedaren foren l’origen dels indis amerindis. Mormó fou l’últim descendent dels primitius jueus i resumí en les planxes els escrits dels profetes. Moroni, fill de Mormó que havia ajudat al seu pare en la part final de la compilació dels escrits profètics, i que després s’aparegué en forma d'àngel a Joseph Smith, les amagà enterrant-les en la muntanya de Cumorah on les trobà Joseph Smith.

A partir de les seves visions i de lectura del Llibre del Mormó” Josep Smith creà l’any 1830 l’Església Restaurada de Crist que posteriorment, l’any 1838, passà a denominar-se Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies”. Els primers anys d’aquesta església foren força difícils. Diverses dificultats i infortunis obligaren als primers mormons a emigrar per diverses localitats americanes. Quan Joseph Smith morí assassinat la direcció de l’església fou assumida per Brighma Young i s’establí a Salt Lake City a l’estat de Utah. En aquests moments, un petit nucli de mormons dirigits per la primera dona i el fill gran Joseph Smith s’escindí i fundaren una altre església. Des de Salt Lake City els mormons emprengueren una forta activitat missionera predicant que Estats Units era la nova Jerusalem i els nord-americans el poble predilecte per Déu. Aquesta doctrina tingué força predicament entre els emigrants que veieren en ella una manera ràpida d’integrar-se a la nova societat d’acollida.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Subsidiarietat i poder local

Els diversos casos de corrupció que estan afectant a alguns ajuntaments ha tornat a obrir el debat sobre la conveniència de que els ens locals tinguin competències sobre urbanisme. La lluita contra la corrupció no ha de comportar cap disminució dels nivells de competències de les corporacions locals; com tampoc l’enduriment dels mecanismes de control de la seva gestió. Cal recordar que els ajuntaments tenen tres llocs de treball, l’interventor, el secretari i el tresorer, que són habilitats nacionals. És a dir, personal que pertany a una escala de funcionaris diferent a la de l’administració local, amb la única funció de controlar i fiscalitzar la gestió de l’ajuntament. En aquest sentit, les corporacions locals ja són unes administracions tutelades per altres administracions. Junt, amb els controls exercits a través de la Sindicatura de Comptes i els que farà l’Oficina Antifrau de recent creació. La corrupció només es podrà vèncer, encara que per algunes persones sembli una paradoxa, amb més política, més transparència i més proximitat de les decisions als ciutadans.

El poder polític a l’Estat espanyol està repartit en tres nivells de govern amb les seves corresponents competències i administracions: el govern que s’ocupa de l’Estat, els governs de les autonomies i els governs dels ajuntaments. Cadascun d’aquests nivells té competències que és complementen. Aquest disseny però té la següent singularitat: els dos primers nivells de govern legislen i les administracions locals no. Aquestes últimes tenen un sistema d’ordenances per organitzar la gestió del seu territori. Aquesta diferència en la capacitat legislativa és el que ha portat a algunes persones a proposar que el govern local sigui més administració que govern. Admetre aquesta idea comportaria anar endarrere en el desenvolupament de la democràcia local, ja que significaria considerar que el poder local ha d’estar tutelat pels altres nivells de govern. De tal manera que els ajuntaments perdrien, o cedirien, poder polític a altres nivells de govern de l’Estat convertint-se els alcaldes i regidors en una mena de gestors administratius qualificats. A tall de recordatori, la competència d’urbanisme municipal durant molts la tenia l’Estat. Els resultats són ben evidents: les ciutats i els pobles perdien la seva capacitat d’intervenir en l’organització del seu territori i les decisions estratègiques no sempre obeïen als interessos generals del municipi.

La lluita contra la corrupció necessita anar en direcció contrària a treure competències als ajuntaments. No cal fer marxa enrere en els processos de desconcentració política. Per convicció i per prevenció, perquè primer es comencen pels ajuntaments i després, com algunes veus ja proclamen, es continua per les autonomies. Cal augmentar el poder polític dels governs local, acostant més les decisions a la ciutadania a través de millors processos participatius, d’escrutini públic a través d’una major transparència i del rendiment de comptes. Cal aprofundir políticament el concepte de subsidiarietat. Aquest concepte, extret de la Doctrina Social de l’Església catòlica, diu que tot allò que pot fer l’administració més propera al ciutadà no ho faci la superior. Per això, en aquests temps de turbulències pel govern local, cal augmentar el seu poder polític i autoritat, i reforçar-la amb més transparència. I, al mateix temps, cal donar els recursos econòmics suficients per tal que aquest poder es pugui exercir adequadament. Com ja he dit en un altre comentari, la política no és el problema és la solució.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies – I Introducció

L’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, coneguda popularment com l’església dels mormons, sorgeix a primers dels segle XIX en la mateixa època que es difonen les tesis adventistes de William Miller. Els membres d’aquesta església es denominen “sants dels Darrers Dies”. El nom mormó, pel qual són també denominats es deriva del llibre bàsic d’aquesta religió, el “Llibre del Mormó”.

Joseph Smith, nat el 1805, fou el fundador d’aquesta església l’any. Des de jove, Joseph Smith té una sèrie de visions. En la primera, Déu mateix li diu que no se’n fií de les religions perquè estan totes equivocades. Al 17 anys, el 1823, a Joseph Smith se li apareix un àngel de nom Moroni per anunciar-li que existeix un llibre escrit en planxes d’or que es troba enterrat on s’explica l’origen dels primitius habitants d'Amèrica abans dels descobridors i els continguts de l’Evangeli de la plenitud de la vida. Moroni explica a Joseph Smith que ell és la persona escollida per descobrir aquest llibre. Des de llavors es produeixen noves visions fins que en una d'elles l'àngel explica a Josep Smith on està enterrat el llibre. El 1827 Joseph Smith troba enterrades, en un cim de l’estat de Nova York, unes planxes d’or i al seu costa unes pedres, anomenades Urim i Tummim, que tenen forma d’ulleres. A la Bíblia, a Exode 28,30 s'esmenta al'urim i al tummim que sembla que eren uns instruments per mitjà dels quals els sacerdots transmatien l'oracle de Jahvé. Aquestes pedres permetran a Joseph Smith traduir les planxes d’or perquè estan escrites en llengua egípcia reformada. A través d’aquestes ulleres Joseph Smith al llegir els caràcters egipcis els veu traduïts a l’anglès i així pot anar dictant el contingut del llibre. Les planxes són traduïdes totalment a l’any 1829 i a l’any següent es publiquen amb el títol el “Llibre del Mormó” el qual Joseph Smith considera que complementa la Bíblia.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Lideratge polític

No fa masses anys, vaig escriure un llibre sobre lideratge polític. Des de fa temps m’ha interessat aquesta qüestió, tant des de la vessant teòrica com la pràctica. Per aquest motiu segueixo amb atenció i interès totes les notícies que fan referència directa o indirecta als temes relacionats amb el lideratge. Fa pocs dies vaig llegir amb sorpresa unes declaracions de l’actual president del Barcelona, Joan Laporta, on s’oferia com a líder. “No sé si volen un màrtir o un líder, però si volen un líder m’ho podrien plantejar, ja vaig ser màrtir amb el Barcelona i no em mataren per poc”. Són unes declaracions plenes d’èpica, però poc clares des del punt de vista de la concepció de lideratge que les sustenta. Vaig quedar-me sorprès a l’escoltar aquestes declaracions perquè fins ara no coneixia la tipologia de lideratge per encàrrec i amb vocació de martiri.

En els darrers dies diversos sectors de la societat catalana han reclamat un esforç col·lectiu i han demanat assumir responsabilitats a fi de superar la greu crisi econòmica i la desconfiança ciutadana amb la política. Es tracte, diuen algunes veus, d’un temps per endegar de nou l’acció política centrada en valors i en la proximitat als electors. Per fer possible tot això cal un lideratge polític que expliqui amb claredat que la política no és el problema sinó la solució. Aquest lideratge ha de transmetre als ciutadans la confiança de que es superarà la crisi econòmica i cap consideració contra la corrupció. Líders que sàpiguen moure la raó i els sentiments, la gestió i els valors.

Avui calen persones que facin propostes i convoquin a la societat catalana a endegar el procés de regeneració ètica de la política, creïn consens ampli per consolidar la democràcia i identifiquin el que cal fer per construir confiadament el futur. Però, cap d’aquestes persones pot pretendre atribuir-se la qualitat de líder. Aquesta atribució la farà la societat quan identifiqui en quines persones pot confiar. Els ridícula la crítica que, per tal de desprestigiar a algun polític, es diu: no té capacitat de lideratge. Els líders els fa la societat. Es més important el lideratge que el líder. Perquè el lideratge no és atribut associat a una rellevància social o a una prevalença política. Són els ciutadans qui fan líders a aquelles persones que transmeten confiança i són capaços de construir plegats el camí a seguir per resoldre els problemes de la societat. El lideratge no és una qüestió unipersonal, sinó el resultat d’una interacció dinàmica entre persones.

Cal malfiar-se d’aquelles persones que s’autoproclamen líders. Acostumen a ser salvadors messiànics amb components autoritaris. Emiliano Zapata li agradava repetir que “los líderes fuertes hacen débiles a los pueblos”.Per això, el lideratge és una capacitat de convocatòria per imaginar el futur i construir-lo plegats. Avui calen líders que parlin i exemplifiquin valors; que sumin voluntats i creïn consens; sàpiguen crear equips de treball i que treballin, amb constància i sense estridències. Aquests són els líders reals del canvi esperançat.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Creure refiat

En el recordatori del traspàs de M. Mercè Badia i Margarit, els seus fills reproduïren el poema “Fe” de Joaquim Ruyra. És una magnífica descripció de com una persona experimenta la proximitat de la mort a partir d’una vivència de fe senzilla i pregona. M’agradaria tenir aquesta experiència de fe. Per això vull compartir amb els meus amics aquest poema.

Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu,
i enamorat segueixo sa doctrina;
no vull saber la causa ni el motiu
de res que hagi dictat sa veu divina;

vull creure refiat, cluca la nina,
el cor rendit, l’enteniment passiu.
Senyor, sóc un infant, aquí em teniu;
Sols vostra mà de pare m’encamina.

Ja sé on em portareu; més ... vull anar-hi,
Vull seguir sempre la remor del vostre peu
amunt, amunt, fins al mateix Calvari.

Em plau morir en el llit pairal, la creu,
i mentre l’agonia m’aclapari,
pensaré amb goig que em ressuscitareu.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Església Adventista del Setè Dia – II


L’adventisme ofereixen la seva proposta salvadora a la humanitat a través de tres aspectes concrets: el mèdic, l’assistencial i l’educatiu. Afirmen que aquesta triple acció és coherent amb el ministeri de Jesús que predicava, curava i educava. L’atenció a la salut ha estat una preocupació constant pels adventistes. Proposen la vida sana i recomanen adoptar un estil de vida allunyat d’aquelles pràctiques que perjudiquen la salut. El adventistes, sense ser oficialment vegetarians, recomanen aquest dieta per tal de dur una vida sana. La preocupació per la vida sana ha allunyat als adventistes de moltes pràctiques considerades mundanes perquè els distanciava del que consideraven bàsic per obtenir la puresa cristiana, la salut i l’alegria. Pels adventistes el cos és “temple de l’Esperit Sant”, per la qual cosa cal cuidar-lo amb repòs i exercici, amb dietes saludables i defugin d’aquelles aliments o costum que el puguin perjudicar. Entorn de les esglésies adventistes han sorgit centres de salut i de teràpia. L’educació ha estat una de les altres preocupacions dels adventistes. Aquestes esglésies tenen una extensa xarxa de centres educatius oberts a tothom sempre i quan s’accepti els seus punts de vista.

Les principals celebracions adventistes són les reunions d’oració, l’escola sabàtica i el culte de l’adoració. Les reunions d’oració tenen lloc els divendres per la tarda i consten de cants, una predicació i la pregària dels fidels. El dissabtes al matí, dia considerat de repòs i sagrat pels adventistes, es celebren les escoles sabàtiques. Són unes trobades dels membres de congregació per edats per parlar de temes que han estat preparats individualment durant la setmana. A continuació té lloc el culte de l’adoració. Tots els membres de l’església s’apleguen per cantar, pregar, llegir la Bíblia i escoltar la predicació. Algun cop es commemora el Sant Sopar en forma de comunió. En aquesta ocasió, els membres de la congregació es renten mútuament els peus i a continuació el pastor reparteix pa (sense llevat) i vi (sense fermentar) com a símbols del cos i sang del Crist.

El baptisme, en les esglésies adventistes, és per immersió i el reben persones adultes. Es procura que el matrimoni tingui lloc amb persones que comparteixin la mateixa fe adventista.

La primera Església Adventista a Espanya es fundà a Barcelona a inicis del segle XX a Sabadell i després s’estengué a altres localitats catalanes. Cada congregació adventista està dirigida per una pastor conjuntament que, conjuntament amb els ancians, diaques i diaconesses integren el que s’anomena consell. Aquest dirigeix la congregació. Les dones poden tenir responsabilitats actives dins de l’església adventista però no poden ser pastores. Totes les esglésies adventistes catalanes estan integrades en l’Associació d’Esglésies Cristianes Adventistes del Setè Dia. Es el estudis estadístics calculen que hi ha uns 16,8 milions d'adventistes a tot el món.

divendres, 13 de novembre del 2009

Mal camí monsenyor Camino

Les paraules de bisbe Martínez Camino sobre l’actitud dels cristians davant del projecte de llei de l’avortament no han estat afortunades. Ha esgrimit uns arguments difícilment entenedors per una bona part de la nostre societat. Les seves amenaces i condemnes als parlamentaris catòlics estan fora de context. Aquest bisbe sembla haver oblidat que la fe cristiana i la seva moral és una proposta, mai una imposició. O que les qüestions morals no es poden resoldre per la via penal. La voluntat de condicionar el debat parlamentari al crit d’anatema va en contra del que el propi Benet XVI entén per sana laïcitat. El papa considera que l’autoritat política ha de tenir autonomia a l’hora de legislar, com l’església ha de tenir-la en el moment del seu treball pastoral. L’Església ha de fer sentir, fins on calgui, la seva veu aportant els seus principis i valors en l’àmbit polític; però hi ha un punt a partir del qual el legislador és autònom. Fins i tot aquells diputats que són membres de l’Església catòlica. Perquè aquests, legislen segons la seva consciència i no seguin els dictats de les instruccions eclesials. Malament, si el bisbe Martínez Camino considera que els diputats catòlics són corretges de transmissió de les seves instruccions. Els partits confessionals, són del segle passat.

Les paraules de Martínez Camino dificulten encara més el treball discret que alguns cristians, entre els quals hi ha els cristians socialistes, estan fent per tal d’introduir al projecte de llei de l’avortament aquelles correccions que permetin assolir un ampli consens en la societat espanyola. El caixa o faixa d’aquest bisbe pot dinamitar els ponts de diàleg perquè, en situacions com a questes, les postures es radicalitzen i les pressions augmenten. A més, si alguns diputats catòlics dubtosos es trobaven en un procés de discerniment personal per tal d’orientar el seu vot, molt probablement les paraules del bisbe Camino hauran servit per allunyar-los encara més d’un possible alineament episcopal. Davant de la gravetat de les paraules d’aquest bisbe, seria bo que els cristians poguéssim saber en nom de quina església parlava el bisbe Martínez Camino. D’aquí poc els bisbes espanyols es reuniran, llavors serà el moment de conèixer si les invectives d’aquest bisbe només obeïen als seus estats d’ànims personals o eren una consigna més col·lectiva.

dijous, 12 de novembre del 2009

Església Adventista del Setè Dia – I



L’Església Adventista del Setè Dia, denominada popularment com adventista, sorgí a partir de les corrents mil·lerites aparegudes a mitjans del segle XIX per influència de les doctrines del predicar baptista nord-americà William Miller. Aquest predicador creia fermament amb la imminència d’un segon retorn de Jesús per establir el Regne de Déu. Els seus partidaris, anomenats milleristes, afirmaven que es podia predir amb exactitud la data del retorn de Jesús. Aquesta manera de pensar influí en molts grups cristians que, en el seu temps, donaren origen a les tradicions adventistes que estan a la base de les esglésies Adventista del Setè Dia; de Jesucrist dels Sants del Darrer Dia; i dels Testimonis de Jehovà.

Alguns d’aquests grups mil·lerites, relativament dispersos territorialment tot i que eren especialment nombrosos a la costa atlàntica dels Estats Units, s’anaren aglutinant fins que James S. White, la seva dona Ellen G. White, Joseph Bates i John.N. Andrews aconseguiren unificar-los l’any 1863 per constituir formalment l’Església Adventista del Setè Dia als Estats Units. El nom d’aquesta església prové del ferm convenciment del imminent retorn de Jesús i pel fet que consideressin que el dia de descans pels cristians i el moment de celebrar el culte és el període de temps comprés entre la posta de sol del divendres i la del dissabte. La doctrina adventista s’inscriu dins de la perspectiva cristiana, tot i que, per la particularitat d’alguns del seus principis fa que no siguin considerats, ni ells ho reclamen, partícips de la tradició protestant. El moviment protestant no considera a l’Església Adventista del Setè Dia com una família de denominació protestant.

Un dels eixos bàsics de la creença adventista és la proximitat de la segona vinguda de Jesucrist. Aquesta serà visible en tot el món i anirà precedida per un temps d’angoixa durant el qual els justos seran perseguits i un anticrist exhibirà un gran poder. Creuen també amb el do de la profecia. El nucli de les creences adventistes provenen de les profecies adventistes revelades per William Miller. Malgrat que nos es complís cap de les seves profecies, alguns dels seus seguidors formularen de nou les seves tesis i construïren la doctrina bàsica de l’Església Adventista del Setè Dia. Els adventistes accentuen el principi protestant de que tots els creients són sacerdots; guiats per aquesta idea fomenten que els seus fidels estudiïn la Bíblia per tal de descobrir la veritat guiats per l’Esperit.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Vagi a fer punyetes


Aquesta és la frase perfecta que resumiria els fets succeïts ahir a l’Audiència Nacional. A més del sentit col·loquial de l’expressió, es refereix a una forma brusca d’interrompre una conversa, la "puñeta" és l'ornament de puntes que adorna les togues dels magistrats i jutges. Per sort de tots, el jutge Javier Gómez Bermúdez, el del cap rapat, no va fer servir aquesta expressió i només va limitar-se a dir a l’advocadessa Zoubida Barik Edidi que, a més de lluir cabellera porta el captapat per motius religiosos, que no podia romandre amb el vel a la sala del judici. La conversa entre el jutge i l’advocadessa fou breu. Probablement, en un país on a més d’un li agrada “aquí mano jo”, és probable que en aquest cas s’apliqués la màxima de que a l’autoritat no li calien més argumentacions. Efectivament, sembla, segons les cròniques, que el jutge exclamà “ésta es mi sala y aquí mando yo”. L’anàlisi transaccional ens recorda que moltes relacions interpersonals es donen segons l’esquema pare-fill. Un dels patrons que s’identifica en aquest comportament és l’autoritari. Es aquell que, per exemple, quan el nen pregunta al pare el per què de les seves ordres, el pare només sap respondre “perquè ho dic jo”. Ahir, es visqué l’Audiència Nacional un cas pràctic de l’anàlisi transaccional.

Vaig admirar la fermesa dels criteris del jutge Bermúdez en el procés del 11-M i vaig compartir la seva decisió d’obligar a una testimoni, en un recent judici, a testificar sense la burka. Però el cas de Zoubida Barik Edidi no és el mateix. La senyora Zoubida Barik Edidi pot anar amb vel perquè el dret que el jutge Javier Gómez Bermúdez ha d’aplicar l’empara. La norma és clara. L’empara la mateixa interpretació de protocol·litzada de la vestimenta dels advocats per assistir a judicis i, el que és és més rellevant, la protecció que la Constitució estableix sobre la llibertat religiosa.

Estic estorat pel sentiment de propietat que servidors públics poden tenir d’allò que es de tots i que està orientat al bé comú. La confusió entre potestas i propietat es xocant. Entre els afanys de presència mediàtic d’alguns magistrats que contrasta amb la discreció de la immensa majoria de jutges, la lentitud en l’administració dels procediments judicials i ara el fervor patrimonial afavoreix la idea de que alguna cosa no funciona. Espero que aquest cas, ja que s’ha donat dins d’un espai jurídic serveixi, com passà ara fa un any amb la polèmica del pessebre instal·lat en una de les dependències de la fiscalia General de l’Estat Madrid, per aclarir una mica més en com han de fer-se servir els símbols religiosos en els edificis i actes públics. Però, per favor, sense anar per la via judicial.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Joan Carrera viu



Ahir es va celebrar l’acte d’homenatge al bisbe Joan Carrera en ocasió del primer aniversari de la seva mort. Santa Maria del Mar estava plena. La societat religiosa, política i civil manifestaren la seva adhesió a la figura d’aquest bisbe exemplar. No faré cap crònica del seu acte. Però sí que voldria transmetre les sensacions i emocions personals que vaig tenir durant aquest esdeveniment.

El primer fet a destacar fou el caràcter de la convocatòria. La societat civil volia agrair i manifestar públicament el seu reconeixement al mossèn i bisbe Joan Carrera. L’entusiasme d’aquesta societat civil connectà amb el sentiment de comunió de l’església catalana, representada per bona part dels seus bisbes, religiosos i cristians anònims, i el respecte manifestat pel Govern de Catalunya a través del missatge del seu President i la presència del Vicepresident, els dirigents dels principals polítics, no tots, i representants d’entitats cíviques. Aquesta pluralitat, viscuda amb normalitat cívica evidencia, un cop més, que a Catalunya la societat és madura i sensible al llegat de convivència que tants cops manifestà el bisbe Joan Carrera. Aquesta realitat particular del nostre país facilita la convivència càlida de les persones. Aquest és el nostre bé preuat que cal preservar contra qualsevol contingència adversa.

Tot l’acte fou una evocació de valors i principis. Fou un acte seré conduit per la paraula dels presentadors i oradors, i presidit per fragments d’intervencions de Joan Carrera. En Joan Carrera era una gran comunicador, una mirada serena i aguda. Les seves paraules, sempre acompanyades d’un somriure a mig camí, tenien la força del convenciment. Tot l’acte fou una evocació del seu llegat. Per això, al llarg de quasi dues hores, les paraules i les cançons d’un temps que eren record viu d’unes experiències comunes, els assistents a Santa Maria del Mar anàvem teixint complicitats amb el record de Joan Carrera. No podíem sentir-nos aliens a les coses que els oradors ens deien des de múltiples experiències vitals. La paraula establia llocs comuns que permetien sentir-nos a tots plegats partícips d’una història compartida, en un país que és el nostre, d’una església vigorosa que proposa un testimoni de vida esperançada a unes ciutats inacabades. Fou una estona de felicitat perquè em sentia part d’una història forjada per itineraris vitals amb molts dels assistents. Per això, ahir fou un acte ple de sentit d’esperança, personal i col·lectiva, gràcies a l’experiència de la resurrecció del testimoniatge de la persona, amic, mossèn i bisbe Joan Carrera.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Els mons de l'Islam


He visitat meravellat l’exposició “Els mons de l’Islam” al Caixa Fòrum de Barcelona. Val la pena. La recomano amb entusiasme. Les obres exposades formen part de la col·lecció del museu Aga Khan. Són un conjunt de 190 obres que mostren l’evolució de l’art islàmic a través de totes les dinasties històriques. Es una representació àmplia, però no total, de com l’art islàmic ha anat evolucionant durant mil any. L’absència de l’art musulmà subsaharià o del sud-est asiàtic no desmereix aquesta exposició.

Al veure aquestes obres, situades en el seus contexts històrics, hom s’adona del grau de tolerància i permeabilitat de l’Islam en els seus primers moments. Així, a través de les obres es pot resseguir el pluralisme ètnic, cultural i lingüístic de l’Islam. Aquesta mirada a través de la interacció cultural permet destruir alguns dels mites que es fa corre interessadament: la prohibició de representació d’éssers animats. L’exposició està plena de mostres de persones i animals que il·lustren escenes de la vida quotidiana o representen aspectes devocionals. Destaca, per exemple, un mihrāb de Damasc entre 1575-1580 on es representen animals o un bol decorat amb un magnífic paó. Les obres perses i turques, així com les dels mogols, són riques en figures humanes.

La majoria d’obres estan plenes de luxe i mostren un art refinat i ben elaborat. Els otomans, per exemple, feien servir l’art per atraure l’atenció de la població cap el poder i l’autoritat del soldà. Molts anys després, les nostres autoritats semblen seguir els mateixos camins. Un art al servei del poder. En qualsevol cas, un art preciós, evocador de bellesa i algunes obres d’un formalisme plenament actual.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Ortodoxia – Situació a Catalunya 3

La recent immigració provinent dels països de l’est ha modificat el panorama de l’ortodòxia catalana. En un primer moment, la Parròquia de la Protecció de la Mare Déu procurà acollir els primers immigrants ortodoxes. No obstant, la catalanització de la litúrgia ortodoxa feta per aquesta comunitat ha estat un obstacle per la total integració dels nous ortodoxes provinents dels països eslaus. Per tal de vèncer aquesta barrera idiomàtica i cultural començaren a sorgir altres esglésies ortodoxes vinculades a les diferents nacionalitats eslaves.

Els ortodoxes romanesos s’apleguen entorn la parròquia ortodoxa de Sant Jordi. Aquesta església ha tingut una notable expansió en els darrers anys com a conseqüència de la notable immigració romanesa a Catalunya. L’existència d’un sacerdot al front d’aquesta parròquia ha permés la seva consolidació com església de referència per l’ortodòxia romanesa.

Les altres esglésies ortodoxes presents a Catalunya són l’Església Ortodoxa Eslava del Patriarcat de Bulgària, els ortodoxes ucraïnesos vincular a l’exarcat de Kiev depenen del Patriarcat de Moscou o els vinculats a l’església Ortodoxa Ucraïnesa Patriarcat de Kíev que és una església que vol ser independent del Patriarcat de Rússia.

A més de les esglésies esmentades també hi ha un petit nucli de coptes. L’Església Copta és originària d’Egipte i està vinculada a la tradició alexandrina que no reconegué l’autoritat del Concili de Calcedònia (451). Aquest rebuig la situà fora de la comunió amb Constantinoble. Aquesta circumstància no impedí que aquesta església seguís denominant-se ortodoxa. En l’actualitat té més de quatre milions de fidels bàsicament a Egipte. Una part de l’església copte està a l’exili degut a la repressió patida a Egipte coincidint amb la seva progressiva islamització. A Egipte els coptes estaven situats en llocs claus de l’administració i de la societat. La comunitat copte a Catalunya és molt reduïda i els seus membres fluctua segons els anys.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Ortodoxia – Situació a Catalunya 2

La parròquia de la Protecció de la Mare de Déu incardinada al Patriarcat Ortodox de Sèrbia ha estat, des dels inicis dels seus inicis al començament dels anys 70 la comunitat ortodoxa catalana de referència a Catalunya. Éra la comunitat ortodoxa amb més feligresos, fins l’arribada de la immigració dels països de l’Est, i és encara l’única que disposa d’instal·lacions pròpies a més de tenir un programa de formació reglada i estar reconeguda dins de tenir un reconeixement canònic clar a través del Patriarcat de Sèrbia, malgrat haver intentat, en el seu temps, tenir aconseguir l’aixopluc en el Patriarcat de Constantinoble. L’adscripció formal d’aquesta parròquia al patriarcat de Sèrbia no significa que aquesta església sigui considerar-se una església sèrbia, com seria en altres circumstàncies d’acord a la tradició ortodoxa. La parròquia de la Protecció de la Mare de Déu, per totes les seves característiques pròpies, pot considerar-se pròpiament una església ortodoxa catalana. Aquesta comunitat té un actiu taller d’iconografia i han creat l’Escola de teologia Sant Gregori Palamàs, com a centre col·laborador de l’Institut Saint Sèrge, de París. Aquest famós institut depenent de l’Exarcat rus per a l’Europa Occidental és un dels més prestigiosos centres teològics ortodoxos. Aquesta parròquia, des dels seus inicis, ha fet una gran esforç per catalanitzar la seva litúrgia i els processos de formació teològica.

L’activitat litúrgica de la parròquia és similar a la resta d’esglésies ortodoxes: pregària diària de les vespres entre setmana, l’ofici de la vigília el vespre del dissabte i l’acte central litúrgic de la Divina Litúrgia del diumenge.

divendres, 6 de novembre del 2009

Contra la mentida, més política

Diversos fets han posat en evidència la desconfiança que certs comportaments polítics generen en els ciutadans. Algú podria pensar que això es deu al fenome de la corrupció. Sí, però la desafecció no prové només pels comportaments corruptes d’alguns polítics; per altre part minoritaris dins l’ample panorama polític del nostre país. La bronca i la desqualificació permanent també provoca cansament en els ciutadans i augmenta els seus dubtes sobre la utilitat de la política per resoldre els seus problemes. El tremendisme dels populars en el cas de l’Alakrana formaria part d’aquest fets. Com també, el correu electrònic que circula amb tots els “càrrecs” que té Anna Hernández, dona del President de la Generalitat, regidora de l’ajuntament de Sant Just Desvern i diputada provincial. Aquest correu forma part d’una campanya de desprestigi que pretén repetir una mentida a l’enèsima potència per veure si esdevé veritat. És l’efecte Queipo de Llano informatiu. Perquè al final, de tant de repetir la mentida la veritat s’esvaeix i resta substituïda per l’engany. Així, el que són responsabilitats derivades de la responsabilitat institucional principal, en aquest cas regidora i diputada provincial, queden convertides en “càrrecs” i aquest, de la manera com es presenten, es presuposen remunerats. Al final, es provoca allò que es pretenia amb l’engany, desprestigiar a la persona. La confusió organitzada es tal, que sempre hi ha que busca rendes polítiques. En aquest cas, tot va rodat, l’oposició compara i critica que hi hagi persones que s’aprofitin dels “càrrecs” per enriquir-se. A la política li cal aquest joc de pati de col·legi?. No és perillós estimular les corrents apolítiques? La democràcia al nostre país, està institucionalment consolidada, però encara és dèbil des del punt de maduresa democràtica. Jugar alegrament amb sentiments polítics confusos cercant rèdits electoralistes és alimentar la bèstia.

Contra la bèstia només hi ha camí: tornar a la política. La política del dia a dia que molts homes i dones fan als ajuntaments, als parlaments i a les institucions de govern. És la política que escolta, parla i treballa per resoldre els problemes dels ciutadans. És la política que imagina el futur i s’arrisca amb valentia. És la política que tanca els ulls per pensar que el futur serà millor que el present. És la política que no se’n riu de l’adversari. És la política que respecte als altres, fins i tot als que políticament estan més allunyats. És la política que respecta les idees contràries però és impecable amb els immorals. És la política que lluita perquè tothom pugui dir el que pensa. És la política educada i amable. És la política que no adula, ni es falsa. És la política que estima la veritat i la justícia, la bondat i la pau. És la política que cerca i mira de construir consens i acords. És la política de peus sòlids i mirada a l’horitzó. És la política de l'esperança i política esperançada. És la política que ens permet viure i conviure. És la política que humanitza la societat i ens fa sentir-nos tots més propers a les persones. És la política que esdevé pedagogia i transmissió de valors. És la política que vol humanitzar la societat. És la política que forjaren molts homes i dones que ens han precedit. És la política que recorda els que pateixen i sofreixen. És la política que es memòria de llibertat. És, en definitiva, la política que necessitem per caminar tots plegats cap el futur.

dijous, 5 de novembre del 2009

Animals spirits

Dimarts passat la borsa espanyola tingué una davallada inesperada i, aparentment, inexplicable. Els analistes financers no saberen identificar la raó d'aquest comportament. La única explicació plausible era una deriva psicològica que havia provocat una momentània pèrdua de confiança en els inversors. Aquesta circumstancia em transporta a una conversa que vaig sentir a un petit empresari, ja fa anys, crec que era a inicis dels 90, deia als seus directius: "no hem de parlar de crisi, perquè al final vindra". Des de llavors he mantingut viva en el record aquesta anècdota.

No li mancava raó a aquest empresari. En tota crisi, o en el comportament de la borsa abans d’ahir, hi ha un component més psicològic del que ens pensem. Sobretot, les persones que provenim d'una comprensió cartesiana dels fenòmens, on tot sembla estar guiat per una relació causa efecte lineal i tot s’ha de poder explicar des del raonament precís. Però la complexitat de les societats de la segona modernitat descriuen un panorama menys lineal i més obert. Raó i sentiments permeten explicar molts comportaments; la raonabilitat dels fets es complementa amb el seu enigma i les aproximacions mes psicològiques. Ara estem en un moment on tot això es fa mes evident.

Vull acabar aquest comentari reproduint un fragment d'un magnífic article del professor d’economia política a la Universitat de Harvard Benjamin Friedman, “El fracàs de l’economia i dels economistes” publicat a la revista VIA de la Fundació Jordi pujol. En aquest article es parla de la importància dels aspectes psicològics en l'actual crisi econòmica. Friedman cita una referència dels economistes George Akerlog i Robert Shiller per argumentar que el que falta “en la visió del món dels economistes d’avui és una atenció suficients als animals esperits, entenent per animal spirits els elements psicològics i, fins i tot, irracionals que figuren d’una manera important en molts altres aspectes coneguts de les eleccions i els comportaments personal, i que, segons opinen, també impregnen el comportament econòmic”.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Les creus i la llibertat religiosa

El tribunal d'Estrasburg ha dictat una sentència que obliga a retirar els crucifixos de les aules de les escoles públiques italianes. Les reaccions a la sentència són extremes. Per uns, és un triomf més de la laïcitat que obliga a privatitzar els símbols religiosos. Per altres, és una mostra més de l'onada laïcista que inunda Europa i que damnifica als catòlics.La majoria d’arguments donats, per uns i altres, són una mica matussers. Pels laïcistes la sentència posa ferma la religió i és un pas més del combat entre raó i obscurantisme. On l'escola seria la raó i la religió la foscor i la creu símbol de la intolerància. Pels clericals la creu es un símbol indiscutible de les virtuts humanes i d'una tradició que defineix la identitat europea. Tots aquests arguments tenen uns contra arguments que tothom sembla haver oblidat.A Espanya, una situació similar a la italiana, es donà a l'escola pública Maria Picavea de Valladolid. En aquest cas l'argument donat per la sentència del contenciós administratiu per ordenar la retirada de les creus fou que les persones en procés de formació, podien interpretar la presència d'aquest signe com un gest de la institució pública a favor d'una determinada confessió. Aquesta possible confusió vulneraria els drets fonamentals de laïcitat positiva, igualtat i llibertat religiosa. Tot i la solidesa d’aquesta argumentació, es podria matisar afirmant que si no hi ha voluntat per a captar prosèlits, és poc probable que es violi directament la llibertat de creences. En aquest supòsit, l'exhibició de símbols religiosos estàtics, com una creu en una paret, hauria de considerar-se simplement com un símbol securalitzat. No obstant, dit tot l’anterior, cal recomanar retirar aquest símbol si el seu ús pot portar confusió sobre la suposada neutralitat que han de mostrar les institucions públiques educatives en relació a la diversitat religiosa.

Crec que aquest arguments són prou sòlids per tractar el tema de la presència de símbols estàtics religiosos en institucions públiques. Els símbols dinàmics, com poden ser vestimentes o altres signes religiosos que portin al damunt les persones, tenen un altre tractament. Els cristians hem d’assumir que la nostra fe no s’imposa, sinó que és una proposta viva, tal com ha recordat Benet XVI, i que la presència dels nostres símbols en edificis públics està lluny d’aquesta visió i de la no confessionalitat de l’Estat. A més, tots plegats, hem de compren que la realitat social és molt diferent a la que tenia el nostre país quan es considerava normal la presencia d'una creu en una aula pública.

És evident que la qüestió dels símbols religiosos és, i probablement ho serà més, un tema punyent. Per això cal impulsar un debat polític sobre com abordar aquesta qüestió des de l’àmbit públic. No es pot seguir en l’actual indefinició que, davant la manca de criteris administratius clars sobre aquestes qüestions, es traspassa la responsabilitat a la institució que té el problema. Espero que la revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa donarà criteris sobre com utilitzar els símbols religiosos en l’àmbit públic. La manca de criteris pot afavorir la judilització d’aquesta qüestió i, ben segur, és una solució dolenta. En tot cas, aquest tema cal abordar-lo amb responsabilitat i sabent que al darrera dels símbols hi ha sentiments que cal respectar. Però, també cal tenir seguretat per no donar a la societat senyals ambigües sobre en relació al respecte del pluralisme de creences per part de les institucions públiques.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Confidere, confiar junts

Alguns fets aparentment inconnexes, Gürtel, el cas Millet, el cas Petròria i la crisi econòmica han fet trontollar la confiança ciutadana en la naturalesa moral de l'espai públic. Una enquesta del CIS revela com s’ha augmentat la desconfiança en els polítics. Probablement perquè els ciutadans consideren que és l’estament social que hauria d’estar més protegit davant les temptacions de la corrupció.

Els fets esmentats conviden a que algunes persones s’interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d’alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l’honestedat d’aquells que tenen alguna responsabilitat en l’espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l’escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l’actuació en l’espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s’estén la sospita de que la pròpia societat, davant d’aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel be comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.

La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de que tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanador, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L’espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho son. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubte de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.

Una societat no es pot instal·lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que es necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l’espai públic. Es tracta, bàsicament, d’emprendre el camí d’una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l’activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l’àmbit polític l’eina que la civilització s’ha donat per ordenar la convivència. És el moment de que la política assumeixi que la societat del Tercer Mil·lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans.

Per això el principal problema d’ara és la regeneració de la confiança. Això és cosa de tots perquè confiar és creure junts. Cadascú amb el grau de responsabilitat i esperança que li és pròpia. Per això és urgent tornar a parlar i reforçar els valors sòlids enfront de l’aparent volatilitat d’alguns valors. Des de l’àmbit polític cal endegar una crida moral als ciutadans de Catalunya per tornar a confiar en les possibilitats de tirar endavant. Ens trobem en una situació que reclama consens per resoldre un greu problema de confiança. Si algú en vol treure profit partidista s’equivoca. Ara és temps de diàleg i acords. Com els acords que feren possible desencallar el tema del finançament, el consens que permeté el pacte educatiu o l’acord sobre el pla d’infraestructures. Cal reprendre aquest esperit per convocar a la societat política, empresarial, social, cultural, comunicativa, cultural i religiosa per identificar i reafirmar els valors cívics de convivència. El futur només es construeix des de el creure junts que aquest futur és possible.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Ortodoxia – Situació a Catalunya 1

L’origen de les comunitats ortodoxes a Catalunya cal buscar-lo en una petita comunitat grega i un petit grup de catalans que en el seu moment s’identificaren amb l’ortodòxia. Aquesta panorama s’ha canviat profundament per la la progressiva consolidació de comunitats ortodoxes formades per immigrants. El caràcter dual que tenen la majoria d'esglésies ortodoxes, on es conjumina una realitat espiritual i la dimensió identitària nacional, fa difícil l’establiment d’una única església ortodoxa de Catalunya en la qual s’integrin tots els ortodoxos residents a Catalunya. El fet identitari té molt de pes en els diferents de grups ortodoxes i això condiciona a que s’apleguin per comunitats idiomàtiques. Els ortodoxes romanesos, els russos, els grecs i els de llengua catalana es reuneixen separadament en comunitats ortodoxes d’identitat nacional.

L’església ortodoxa grega fou la primera comunitat ortodoxa constituïda a Catalunya. Malgrat el nombrós grup de ciutadans gregues residents aquesta comunitat no ha tingut un sacerdot fix durant molt de temps. En aquest cas l’assistència religiosa la feia un sacerdot que es desplaçava a Barcelona per garantir els servis litúrgics en les festes solemnes. L’estabilització d’un sacerdot a aquesta comunitat en els darrers anys ha consolidat aquesta església grega, tant des de l’aspecte religiós com en l’aspecte d’identitat nacional grega. Aquesta comunitat ortodoxa grega depèn directament del patriarcat de Constantinoble a través del metropolità responsable de França, Espanya i Portugal amb residència a País. La peculiaritat eclesial de l’església ortodoxa grega és que no té un patriarcat propi malgrat que a Grècia hi ha molts més ortodoxes que a Constantinoble. Però, malgrat que més d’un cop s’ha proposat, per aquesta raó del nombre de fidels a Grècia, traslladar el patriarcat de Constantinoble a Atenes, el pes de la tradició, que és molt forta en l’església ortodoxa, ho ha impedit.

L’Església Ortodoxa Apostòlica Antioquena d’Espanya fou la primera comunitat oriental creada a Catalunya per catalans. Per divisions internes aquesta església ha anat perdent fidels. Per la particular manera d’entendre l’ortodòxia no ha estat reconeguda pel patriarcat de Constantinoble. Alguns membres d’aquest església s’escindiren per constituït la parròquia de la Protecció de la Mare de Déu. Que poc a poc s’ha convertit en la parròquia de referència de l’ortodòxia a Catalunya fins el moment present.

diumenge, 1 de novembre del 2009

No sóc un ànec de Lorenz

(Toni Batllori, La Vanguardia 31 octubre 2009)


En torn al que es coneix com el cas Petròria, nom horrible però sempre millor que Santa Coloma de Gramenet, ciutat per la qual tinc una simpatia especial, hi ha una sèrie de qüestions que m’agradaria reflexionar.

En primer lloc, perquè en l’auto del jutge Garzón el nom de Santa Coloma de Gramenet està reiteradament mal escrit. Així, trobem escrit Santa Coloma de Gramanet on l’original E es transforma en A. L’error és curiós perquè en el registre de municipis de l’Instituto Nacional de Estadística d’Espanya, on figuren els noms de tots els municipis amb el seu corresponen codi d’identificació, el nom de la ciutat està ben escrit. Error curiós que deu tenir una explicació.

La següent pregunta es refereix a la imatge dels detinguts emmanillats. S’ha escrit molt sobre això i s’ha criticat perquè aquesta situació estimula el que s’ha anomenat la “pena del telenotícies”. És cert. Però té encara un efecte més contundent. Es el dit efecte imprinting. Aquest terme defineix l’experiment de Konrad Lorenz amb ànecs. Els ànecs petits identifiquen i retenen en la seva memòria com a mare el primer que veuen al sortir de l’ou (imprinting filial). Això vol dir que la memòria, en determinades ocasiones, estableix una estreta associació entre les primeres imatges i conceptes o judicis. El cas de les manilles, ¿és una cas d’imprinting?, ¿hi ha una voluntat expressa de que es retinguin unes imatges concretes?

La següent qüestió fa referència al tema del calendari o de l’oportunitat de l’actuació. El cas que ens afecta a Catalunya es dóna poques setmanes després que el basc Otegui tornés a ingressar a presó. Pocs dies després, uns catalans vinculats a partits del país eren imputats amb profunda repercussió mediàtica. La gestió del tempo és molt important en política, ¿o és també en altres àmbits de l’Administració?., ¿hi ha conexió entre els dos momentos?.

Una altre qüestió és el diferent gruix d’imputació dels acusats. Mentre uns se’ls imputa d’apropiació directa de diners, els altres són acusats de delictes propis dels servidors públics, però en cap cas són imputats de quedar-se diners. No obstant, la manera de presentar-ho i emfatitzar-ho fa que l’opinió pública ho integri tot una sola realitat que, per la seva magnitud, denigra la vida política. ¿És evitable aquesta confusió?.

Tinc més preguntes, però no puc allargar-me. També tinc les respostes a les preguntes. Però, per precaució personal no penso explicar-les. He decidit autocensurar-me perquè no tinc prou garanties de que sigui respectada la meva llibertat d’expressió. No tinc prous coneixements per identificar els límits d’aquesta llibertat. Per això, prefereixo deixar en aquest punt la meva reflexió. Però, per tal de no acabar una mica a la francesa aquestes qüestions, voldria reproduir uns fragments de les cròniques de l’Enric Juliana i en Jordi Barbeta al diari La Vanguardia que donen idees interessants.

Diu l’Enric Juliana que “Los delitos de cuello blanco deben ser perseguidos con la misma severidad que los atracos a mano armada. Hay que ir a fondo. Hay que regenerar la vida pública. De acuerdo. Pero no renunciemos a la mirada crítica. En todas las direcciones. En todas (sin caer tampoco en la paranoia: no estamos ante la jugada de un comité secreto del Estado). Estamos ante un juez que quiere afirmar su popularidad y demostrar que no sólo persigue a la derecha española, en vías de un juicio oral en su contra por prevaricación (fallido intento de procesar retroactivamente al franquismo) por parte del Tribunal Supremo. Nuestro tribunal de la plebe. Nuestro Antonio Di Pietro”. Jordi Barbeta allarga l’anterior crònica dient: “Antonio di Pietro fue capaz de acabar con el sistema de partidos de una democracia tan sólida como la italiana. Luego se dedicó a la política. De Garzón se sabe que tiene ambición política, lo que no ha trascendido todavía es si es monárquico o republicano”. Amén.