dimecres, 28 de febrer del 2018

Sikhisme VII – Expansió de la comunitat


Durant temps els sikhs governaren teocràticament una gran confederació de regnes coneguda com l’imperi sikh. Però la política colonial dels britànics anul·la aquest regne i, després de dues guerres entre els sikhs i els britànics, s’anul·la la confederació i els sikhs s’integraren en la colònia britànica de la Índia. L’extensió del sikhisme ha anat estretament lligat amb l’evolució de la consciència nacional del Panjab. Aquesta regió de la Índia sempre ha volgut ser un estat independent, però l’evolució geopolítica dels seu entorn no ha permès assolir aquesta aspiració. Primer, perquè la creació de l’estat indi al segle XX i la creació posterior de l’estat del Pakistan comportà la divisió en dos del Panjab (1947) i després, el Panjab indi ha estat dividit entre varies regions de tal manera que el territori inicial panjabí ha quedat enormement fragmentat.

Aquesta situació ha afavorit la radicalització política dels habitants del Panjab indi de tal manera que en la dècada dels anys vuitanta del segle XX sorgiren diversos grups terroristes on les demandes polítiques anaven unides a les religioses. El nacionalisme panjabi ha propiciat alguns intents fracassats de declaració unilateral d’independència. La tensió entre la comunitat sikh i el govern indi fou molt gran, de tal manera que el govern efectuà un gran repressió sobre els sikhs, moriren milers de sikhs, i aquests, com a resposta assassinaren la primera ministre Indira Ghandi per la seva escolta que eren sikhs.

Hi ha uns 25 milions de sikhs en tot el món dels quals un 75% viuen al Panjab indi on representen el 60% de la població. La globalització ha afavorit la migració dels sikhs a altres països preferentment a Canadà, a l’est d’Àfrica, Orient Mitjà, Regne Unit, Austràlia, Estats Units, Nova Zelanda i països de la Unió Europea. A Catalunya la religió sikh està representada per varis temples. A Catalunya hi ha 10 Gurdwares entre els quals destaquen els Gurdwara Nanaksar, el Gurdwara Guru Darshan Sahib, el Gurdwara Sri Guru Ravi Das Bhavan on s’apleguen els seguidors del guru Ravi Das Bhavan. La comunitat sikhs catalana està present a Barcelona, Santa Coloma de Farners, Olot i Salt.

dimarts, 27 de febrer del 2018

Sikhisme VI – Culte i cerimònies


Els temples sikhs es diuen gurdwara que significa la porta que permet arribar al guru. El temple està dividit en tres àmbits. El primer és el darbar que és el lloc on es fan les pregàries i els cants devocionals. En aquesta estància hi ha un altar on està dipositat el Guru Grant Sahib durant el dia. La segona estància és el sackhand que és el lloc on es deixa el llibre durant la nit per tal de descansar. El tercer àmbit és el langar o menjador on les persones comparteixen el menjar.

Les principals cerimònies sikhs estan relacionades en moments concrets de la vida de les persones. La primera cerimònia és la imposició del nom del nen o la nena. Aquest ritus es fa al gurdwara. La següent cerimònia és la imposició del turbant als nens al final de la infància. El turbant és un signe d’obediència religiosa i de respecte. Els seus colors identifiquen a la persona que el porta. Les persones que porten el turbant no poden treure-se’l i això comporta problemes alhora de conduir vehicles que impliquin posar-se un casc o desenvolupar treballs on sigui obligatori l’ús de casc protectors. Un altre ritus és el Amrit Sanskar que és l’entrada a la khalsa. A l’arribar a la pubertat, aquells sikhs que ho vulguin, tan és que siguin homes com dones, poden demanar l’ingrés a aquesta força militar religiosa. El matrimoni es contrau amb el ritus d’Ananda Sanskar que és una cerimònia que es fa en el temple. Els sikhs creuen que el matrimoni és per tota la vida. L’altre cerimònia és l’Antam Sanskar que es practica en el moment de la mort. El ritus de la mort està composat per una pregària, Antim ardas, i la incineració del cadàver, saskar. Les cendres són escampades al mar o a un riu. Després els familiars van al temple per fer l’Antim ardas que és lectura del llibre sagrat durant deu dies.

El sikhisme no té sacerdots. Hi ha una figura, anomenada granti, que és la responsable de custodiar el llibre sagrat, llegir-lo i celebrar les cerimònies. Qualsevol persona pot fer de granti sempre i quan sigui acceptada per la comunitat. En la comunitat sikh no hi ha monjos perquè es considera que no té sentit separar-se del món. La màxima responsabilitat dels sikhs ha recaigut tradicionalment en el Jatedar que és la persona que presideix el Akal Takht (Tron etern). Aquesta persona s’escull en una assemblea de responsables de temples. El seu paper és de poca autoritat doctrinal, només intervé quan hi ha alguna discrepància doctrinal, més aviat actua de coordinador dels diferents temples.

dilluns, 26 de febrer del 2018

Sikihsme V – Articles de fe i símbols religiosos


Els articles de fe representen els cinc objectes que tots sihks han de portar com objectes rituals. S’anomenen les “cincs k” perquè en panjabi tots aquests objectes comencen amb aquesta lletra.

Kesh: cabells llargs sense tallar. Els sihks porten cavells i barbes llargues perquè no es poden tallar els cabell ni el pel del cos. Els homes es tapen el cabell amb un turbant, les dones ho poden fer o no, tot i que per pregar se l’han de tapar amb un mocador nomenar chuní.
Khanga: una petita pinta de fusta per a recollir-se els cabells. Aquesta pinta recorda la necessitat d’anar net i pentinar-se el cabell.

Kara: un braçalet metàl·lic. És un braçalet d’acer que es posa al canell dret per recordar la fe en Déu i símbol de fraternitat entre els sikhs.

Kachera: roba interior de cotó. Són uns calçons llargs que recorden la necessitat de controlar les passions sexuals.

Kirpan: en els seus orígens era una espasa cerimonial, però actualment no és més que una petita daga. Simbolitza la voluntat dels sihks per defensar els més dèbils, de defensar el bé i lluitar contra el mal i la injustícia. També simbolitza el poder i la llibertat d'esperit i l'autorespecte. El kirpan mai ha de desembeinar-se per atacar, però pot usar-se per a l'autodefensa o per a protegir algú altre.

L’embla sikh és el Khanda. Aquest símbol està format per tres armes, el khanda, situat entre dues espases corbades anomenades kirpans i un shakkar, arma amb forma de disc. Cadascuna té un significat simbòlic:
  • Khanda: espasa recta que simbolitza el coneixement de Déu.
  • Kirpans: espases corbades que representen la sobirania política i espiritual.
  • Shakkar: arma en forma de disc que simbolitza la unicitat de Déu.



diumenge, 25 de febrer del 2018

Sikhisme IV – Principis bàsics


Les instruccions bàsiques reguladores de la vida els sikhs, tal com les prescriu el llibre Guru Grant Sahib són:

1 Naam Japna. Procurar que el pensament estigui ocupat en Déu en tot moment. Una manera per assolir aquest objectiu és pregar tres cops al dia: abans de sortir el sol, al pondre’s i abans d’anar a dormir. Cal aixecar-se tres hores abans de sortir el sol per meditar. Aquestes pregàries, i les cerimònies que les acompanyen, caldria fer-les al temple però com que la gent treball s’ha instituït una llarga cerimònia dominical per facilitar el retrobament dels fidels. Aquesta trobada dominical acaba amb el langar que és un dinar comunitari.

2 Dharam di Kirat Karni. Els sikhs han de fonamentar la seva conducta en la veritat i l’honestedat.

3 Vand Ke Chakna. Els sikhs han de compartir els seus beneficis amb les persones necessitades. Per fer-ho possible els sikhs practiquen la donació a la comunitat del deu per cent dels seus guany i el diumenge, quan es troben per dinar, els assistents porten menjar per compartir amb qui en tingui necessitat.

Junt amb aquestes tres recomanacions bàsiques el llibre sagrat dels sikhs conté moltes prescripcions que regulen el comportament dels creients. En el cas d’aquelles persones que hagin entrat a formar part de la khalsa, els anomenats amritdari, estan obligats a complir els següents preceptes:

1 No tallar cap pel del cos
2 No menjar cap tipus de carn
3 No tenir relacions sexuals fora del matrimoni
4 No consumir alcohol, tabac o qualsevol droga o producte intoxicant

dissabte, 24 de febrer del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha moments que podem sentir-nos aclaparats pels problemes. Les preocupacions poden afeixugar-nos, fins hi tot preocupar-nos i entristir-nos. És normal que davant d’aquestes situacions, des del més profund del cor, reclamem ajut i ens obrim a l’acolliment càlid que ens donen altres persones. Per això nosaltres cada dia podem obrir el nostre cor per acollir a persones afligides. No endurim el nostre cor. Allunyeu de nosaltres els mals que ens afligeixen (Salm 24,22)

Viure confiats dóna felicitat. Experimentar la confiança omple de pau. Si confiar és complaent, també hem de procurar que les altres persones confiïn amb nosaltres. La confiança és una relació bilateral construïda amb acolliment i amabilitat.

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena el repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.
(Salm 22)

Hem de ser amables en les nostres relacions. No hem d’enfadar-nos, ni contribuir a que les altres persones estiguin enfadades. En tot moment, hem de ser respectuosos, no menysprear als altres, ni emprar paraules burletes quan parlem. Hem d’estimar i ser actius pacificadors de les relaciones humanes. Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell, ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. (Mt 5, 23-24)

divendres, 23 de febrer del 2018

Glosses per la vida quotidiana


¿Què hem de fer els cristians? ¿quines són les pràctiques que ens distingeixen de les altres persones? Hem d’actuar, però no tant per diferenciar-nos d’altres creences, sinó per fer allò que creiem que dóna sentit al que creiem i sabem que és el que cal fer. De tot, destaca que hem d’estimar fins a les últimes conseqüències i hem de ser testimonis de l’amor en tot moment. Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure, quan era foraster, em vau acollir, quan em veiéreu despullat, em vau vestir, que estava malalt, em vau visitar, quan era a la presó, vinguéreu a veure’m. (Mt 25, 35-36)

Hi ha una dita que vol fer-nos adonar que les persones tenim dues orelles per escoltar molt i una sola boca per ser prudents i mesurats alhora de parlar. Això vol dir que cal escoltar més i parlar prudentment. Escoltar ens permet conèixer les opinions de les altres persones que ens ajuden a madurar. No vulguem imposar els nostres pensaments amb un excés de paraules, parlem el just i en el moment oportú. Que se’ns recordi pels nostres criteris, no pel to de veu ni per la xerrameca.Que la vostre pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans, es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. (Mt 6, 7)

dijous, 22 de febrer del 2018

Sikhisme III – Creences bàsiques


La fe sikhs es basa en la creença de que hi ha un únic Déu creador de l’univers. Pel sikhisme aquest Déu pot prendre varis noms, els més freqüents són Waheguru (saviesa indescriptible) i Satam (identitat verdadera). Aquest Déu té unes característiques molt properes a la tradició abrahàmica. La primera frase de totes les escriptures sikhs són dues paraules, que reflecteixen la seva creença en un únic Déu:  Ik Onkar  que vol dir dir hi ha un sol déu. en idioma panjabi, encara que té el seu origen en el terme sànscrit eka Omkara, un sol so om.

Els sikhs consideren que no es pot representar la imatge de Déu per la qual cosa, a diferència dels hinduistes, no hi ha cap imatge referent a aquesta divinitat. Però sí que els sikhs són propers als hinduistes en el tema d’acceptar la perspectiva de les successives reencarnacions. La manera de lliurar-se del cicle de les reencarnacions és actuant bé, això permet la jiwan mukta que és la unió amb Déu. La salvació no és l’entrada a un cel, sinó la unió espiritual amb Déu. El que pot apartar als humans de la salvació són els conflictes socials i la mundanitat els quals poden temptar i distreure als individus i fer-los entrar en un cicle continuant de reencarnacions.

Els cinc grans pecats, coneguts com els cinc mals, que els sikhs han d’evitar són: l’egocentrisme, la luxúria, la ràbia, la ira i l’avarícia. Pel sikhs el bon comportament és: l’individu ha d’abandonar el seu ego i centrar tot el seu pensament en Déu; ha de seguir unes bones pràctiques religioses i ha de tenir unes bones conductes coherents amb les normes establertes en el llibre Guru Grant Sahib. Els sikhisme no té el concepte de maya que tenen els hinduistes. Pels hinduistes, de manera molt especial pels anomenats advaites, maya (el món material) és una il·lusió de la qual cal prescindir, pels sikhs el món és una realitat existent on qual també pot donar-se una experiència de Déu. La salvació es pot assolir a través de la pràctica de ritus, peregrinacions o l’ascetisme. Juntament amb pràctiques de devocions fetes amb el cor, l’esperit i l’ànima.

dimecres, 21 de febrer del 2018

Sikhisme II – Els gurus i el llibre sant


Els principis doctrinals sikhs foren establerts per deu gurus entre el segle XV i principis del XVIII. El primer d’ells fou Nanak Dev Ji considerat el fundador d’aquesta religió. Nanak Devi Jevi, que era originalment hinduista, tingué una revelació divina a través del missatge anomenat Moolmantar. Després d’aquesta revelació Nanak Dev Jevi considerà que calia superar l’hinduisme l'islamisme amb una nova religió. Després de la mort del gurú Nanak Dev Jevi en vingueren nou més Gobind Singh va ser l'últim guru en forma humana. Abans de la seva mort, el Guru Gobind Singh decretà que el guru Granth Sahib seria el guru final i perpetu dels sikhs. A partir d’aquests moments la referència d’autoritat sikh ja no són gurus humans sinó un llibre que és el Gurú Grant Sahib, el llibre sant dels sikhs. Els sikhs creuen que l'esperit de Nanak Dev Ji va anar passant d'un guru al següent fins quedar recollida en el llibre sagrat.

A més del fundador, un altre guru important pels sikhs, fou Amar Das, el tercer guru i gran impulsor d’aquesta religió. Fou ell qui constituí una comunitat de seguidors de Nanak Dev Ji i instituí una sèrie de pràctiques religioses. Aquest guru i el seu successor, Ram Das, construïren la ciutat santa de Amritsar on es troba el temple Daurat.

La religió sikh es vertebra a partir de les aportacions de grans mestres del sufisme com Ganj-i-Shakar, Shah Hussain, All Haider i Ghulam Farid i de grans mestres espirituals de l'hinduisme de l’escola devocional com és Ramananda. Aquesta doble influència fa que el sikhisme proposi una religió que és una fraternitat de totes les altres religions, de tal manera que qualsevol hindú o musulmà pot fer-se sikh sense cap problema.

Malgrat el caràcter universal i fratern del sikhisme els territoris veïns i les altres religions de l’entorn en mantingueren forts enfrontament. Per aquesta raó els sikhs creen el 1699 una força religiosa militar, anomenada khalsa (els purs), amb la missió d’oferir protecció als practicants d’aquesta religió. Totes aquells sikhs que passen una cerimònia d’iniciació anomenada Amrit Sanskar queden incorporats al khalsa i es comprometen a defensar la religió sikh amb les armes.

El sikhisme tracta el llibre considerat darrer guru, l’anomenat Guru Grant Sahib, com una persona, de tal manera que es tractat com a tal. Se li fan ofrenes, se’l tapa a l’hora de dormir i se’l desperta al matí, se’l venta quan fa calor, etc.... El llibre sant sikhs és un conjunt de himnes i pregàries escrites pels gurus anteriors sota la inspiració de Shabad guru amb l’afegitó d’algunes pregàries sufís. El llibre està escrit de forma poètica de tal manera que convida a repetir els seus versos. Consta de mil quatre-centes pàgines i està dividit en quaranta cinc capítols. Té uns sis mil himnes dels quals mil foren escrit pel guru Nanak Dev Jevi. Els sikhs creuen que si repeteixen els versos dels llibres poden arribar a un estat de profunda meditació.

dimarts, 20 de febrer del 2018

Sikhisme - I


Fa uns anys vaig publicar una sèrie d’entrades dedicades a les religions. He pensat tornar-les a recuperar actualitzat els seus continguts. Començo aquesta sèrie amb  el sikhisme que s’anirà publicant durant varis dies alternats.

Els sikhs, el mot en panjabí significa "deixeble fort i tenaç", són seguidors dels ensenyaments del guru Nanak Dev (1469-1538) nascut a Talwandi, actualment Nankana Sahib, poble proper a Lahore, Pakistan. Aquest guru creà al segle XVI al Panjab (India) una religió que combina elements del bhakti hindú i del sufisme islàmic. Nanak Dev , després d'una important experiència interior, escriví el poema místic Jap Ji on explicà les bases de la religió sikh. Les paraules sikhs i sikhisme provenen de l’arrel sàncrita shishya que vol dir disciplina.

Durant els anys posterior, Nanak Dev viatge per tota la India, Nepal, Tibet, Persia i Afganistan explicant el sikhisme. Després d'aquests viatges Nanak Dev creà una comunitat shik a Kartarpur des d'on comença a difondre la religió sikh als nombrosos pelegrins que hi acudien. Per Nanak Dev la religió ha d'unir a les persones i no ser font de discriminació o d'enfrontament entre pobles, gènere i diferents creences. Els sikh són monoteistes, creuen en un sól Déu, anomenat  Ek Onkar (Vāhigurū "sense forma", "no observable", "etern") i els ensenyaments dels deu gurus recollits en el Siri Guru Granth Sahib Ji un llibre que es considerat com l’onzé i darrer gurú. Un sikh viu d'acord a les seves creences.

El sikhisme és la religió majoritària al Panjab, India. L’evolució del sikhisme està relacionada amb la pròpia història del Panjab. Aquesta regió de l’índia és un lloc de pas molts influït per les onades migratòries i per la pressió política dels territoris de l’entorn. Es calcula que hi ha vint-i-tres milions de sikhs per tot el món.

dilluns, 19 de febrer del 2018

El millor dejuni per aquesta Quaresma


He llegit la darrera carta dominical de l'arquebisbe de Barcelona El millor dejuni d’aquest Quaresma i he quedat atònit. Pensava que després de la nota conjunta de tots els bisbes catalans sobre el moment polític, els ordinaris dels llocs donarien mes llums, desenvoluparien alguna idea nova per ajudar al discerniment dels seus feligresos i a la ciutadania en general perquè, com molt bé diuen, “a Catalunya existeix un problema polític de primer ordre que obliga a cercar una solució justa a la situació creada”. L’escrit del cardenal Omella, que vaig llegir en el full dominical de la meva parròquia al sortir de missa, comença amb un to pastoral molt clarificador que ajuda a entendre el sentit de la Quaresma. En la primera part de la carta, l’arquebisbe comenta que la Quaresma és un bon moment per revisar la vida interior i el temps litúrgic convida a entrar en contacte amb la paraula de Déu i escoltar la se veu. El cardenal Omella també comenta la importància del dejuni per recuperar el to vital interior i fer-nos adonar de les imatges, els objectes i les sensacions que reclamen la nostra atenció i ens distreuen.

L’arquebisbe barceloní suggereix algunes idees per fer el dejuni quaresmal. La seva primera proposta m’han deixat perplex. Aconsella com a pràctica del dejuni no reenviar missatges polítics a les xarxes socials perquè considera que cal distància i humor, i com alternativa proposa enviar només missatges que regalin alegria i pau. Ho he trobat tot plegat molt desafortunat. Per més que he rellegeixi el text no descobreixo la compassió i la misericòrdia que hem de tenir els cristians quan hi ha presos polítics i exiliats acusats d’uns delictes que no han comés. Personalment, m’hauria agradat més que el meu bisbe m’hagués ajudat a saber concretar avui les paraules del profeta Isaïes llegides a l’Ofici de Lectura del dimecres de Cendra i presenten el dejuni que agrada a Déu (Is 58, 6-8). Diu així el profeta: “El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus”. Aquest és el dejuni que plau a Déu, aquest és el millor dejuni d’aquesta Quaresma.

diumenge, 18 de febrer del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. 

La quaresma no és un temps trist. És temps de preparació d'una festa, de la vinguda a casa nostra d'una persona que apreciem i estimem molt. Per això hem de netejar la casa, per això hem de penedir-nos dels nostres pecats, de les nostres fragilitats, de les coses que no hem fet bé. Per això l'Església ens demana conversió i penediment: per preparar-nos per a la Pasqua, per a rebre Crist de la millor manera possible. (Fragment d’una homilia del G. Anton Gordillo, monjo de Montserrat)

El consumisme està consumint les persones (Pere Casaldàliga, bisbe)

No n'hi ha prou amb ser creient, també s'ha de ser creïble (Pere Casaldàliga, bisbe)

Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida, no els sorolls… I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu (Pere Casaldàliga, bisbe)

Si veus infelicitat, és difícil sentir-te plenament feliç, però si mires de ser solidari i senzill, hi ha una mena de felicitat de fons que es manté (Pere Casaldàliga, bisbe)

dissabte, 17 de febrer del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hem de saber assumir com som. No és una acceptació resignada o conformista. Hem de proposar-nos millorar en allò que dificulta les nostres relacions amb els altres. Perdonar-nos i perdonar, és una bona manera de portar la creu personal sabent que no estem sols perquè en tot moment estem acollits per Jesús que camina al nostre costat. Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi (Lc 9,23)

La Quaresma és temps per penedir-se. Aquest verb sembla que no tingui massa bona premsa. Penedir vol dir que a una persona li sap greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa. Per això val la pena aquests dies prendre distància d’un mateix i adonar-nos de quines són les nostres mancances, les nostres limitacions i prendre consciència de que no sempre actuem per amor. Les víctimes no us satisfan / si us oferia un holocaust no me’l voldríeu. / La víctima que us ofereixo és un cor penedit, / un esperit que es penedeix, / vos Déu meu, no me’l menyspreeu (Salm 50).

divendres, 16 de febrer del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La única certesa de la vida és que hem de morir. L’Evangeli ens diu que no sabem quan. Això fa que haguem d’estar preparats per assumir la partença definitiva. Aquesta preparació comporta estar en pau amb nosaltres mateixos i viure cada instant en plenitud i en tota la seva dimensió. Cada instant condensa la joia de viure, en cada instant es manifesta la plenitud de la vida. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora (Mt 25, 13).

Hi ha moments que ens quedem presoners dels nostres prejudicis i els estereotips condicionen el nostre pensament. Per avançar cal desprendre’s d’aquestes imatges que condicionen els nostre pensaments i obrir la ment a noves maneres de comprendre la realitat. Quin cor tan ofuscat ¿Teniu ulls i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? (Mc 8,17-18).

Cada dia tenim moltes oportunitats per exercir la caritat, la misericòrdia i la compassió. Quan ho fem, hem d’actuar amb sinceritat i convençuts que són actes d’amor. Quan ho fem, no cerquem el reconeixement dels altres sinó l’acompliment d’una llei que tenim en el cor: estimar. Mireu de no fer el bé davant de la gent perquè ho vegin (Mt 6,1).

dijous, 15 de febrer del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

L'atleta necessita proves per mantenir la seva qualitat esportiva; igualment la vida cristiana necessita, més que signes espectaculars al cel, realitats terrenals viscudes significativament dia rere dia per tal de mantenir i superar quotidianament la qualitat de la vida que ha rebut de Déu. D'una homilia del P. Joan M. Mayol, monjo de Montserrat.

Per mitjà del profeta Joel, Déu ens envia un missatge ben clar: «Ara, convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor.... Esquinceu-vos el cor, i no els vestits!» Avui que comencem la quaresma, és l’hora d’anar al fons de la nostra vida, del cor com ens diu la lectura, i no quedar-nos en aspectes més superflus, com poden ser els vestits. La crida que se’ns fa no és per aparentar, sinó per transformar la nostra vida. Segons el teu punt de vista, en què ha de consistir convertir el cor i què seria esquinçar només els vestits? Senyor, que aquests dies sàpiga obrir el meu cor al Teu cor. Comentari a l’inici de Quaresma 2018

Jesús s'apropa tant humanament a nosaltres, viu la nostra vida amb tanta normalitat i s'hi manifesta amb signes amb voltes tan humans, que no ens acabem de creure del tot que siguin un senyal del cel. Que hi hagi qui potser sense adonar-se t'esvaeixi la boira d'algun maldecap penós, que algú et somrigui inesperadament quan més ho necessites, que un dia sentis la Paraula de l'Evangeli com clavada a la situació personalment que estàs patint, són petits o grans signes del cel. De l'homilia del P. Joan M. Mayol, monjo de Montserrat, a la missa conventual d'avui dilluns, 12 de febrer.

dimecres, 14 de febrer del 2018

La meva Quaresma


Avui és dimecres de cendra. Aquesta festa litúrgica indica als cristians que hem de preparar-nos per viure el temps de Quaresma. És un temps per avançar serenament cap a la joia de la Pasqua, el gran moment on tot es desvetllarà i veurem la llum ara amagada. Socialment la Quaresma es viuria en un profund anonimat sinó fos perquè les Carnestoltes recorden que s’acosta temps de penitència i abstinència. Des de fa temps intento viure el temps quaresmal contemplant el seu sentit pregon. Procuro assumir alguna renúncia que la visc com ascesi quaresmal, a més de obrir el cor a un penediment sincer de les meves mancances. La dimensió penitencial d’aquest temps litúrgic és necessària pel creixement interior. Els cristians necessitem contemplar el nostre cor més sovint. Aquests dies conviden a fer-ho. Són quaranta dies propicis per pouar en l’interior i reflexionar sobre la nostra vida a la llum de la relació que tenim amb Jesús. La Quaresma ajuda a descobrir les infidelitats personals que impedeixen estimar i seguir la causa de Jesús.

El camí quaresmal es fonamenta en el penediment, la conversió i l’adhesió a l’anunci de la Bona Nova. Valors sòlids, foment d’esperança renovada. Dóna la impressió que viure el temps quaresmal és anar contracorrent perquè hi ha molta superficialitat que ens arrossega i empresona. La conversió podria ser la descoberta de que, en el desert de la banalització, existeixen experiències d’amor que transformen i renoven les persones. Moltes d’aquests realitat estan al costat nostre i, per anar atrafegats i capficats en les coses nostres, probablement no hi prestem massa atenció. Cal l’actitud atenta del bon samarità i la seva mirada activa a la fraternitat.

La Quaresma és temps per purificar-nos i descobrir allò que és essencial en la vida, allò que aporta sentit al fet de viure i és font de joia interior. Un bon objectiu quaresmal és descobrir llavors d’esperança solidària i trobar la manera de participar-hi activament. Si ens sentim fatigats recordem-nos que ens d’obrir a l’amor i a la justícia. Hem de ser testimonis de la caritat. El papa Francesc ens ha recordat que tenim al nostre abast la pregària, l’almoina i el dejuni com a eines per vèncer les temptacions que refreden la caritat. Gràcies a la pregària podrem descobrir com sovint ens auto-enganyem quan ens apartem de seguir la voluntat de Déu; compartint els bens, en sentit ampli, podem estar al costat de les persones que necessiten l’ajuda solidària; i el dejuni pot ajudar a obrir el cor per deixar que Déu hi penetri. El dejuni apreciat per Déu, com recorda el profeta Isaïes es “allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat”  (Is 58,6-7). Practicant el dejuni que plau a Déu esclatarà en la nostra vida una llum com la del matí i les nostres esperances trobaran consol.

dimarts, 13 de febrer del 2018

Res de nou a l’horitzó de l’islam francès


Semblava que una de les grans notícies d’avui podia ser la iniciativa del president francès Macron de reorganitzar el culte francès. Els mitjans de comunicació s’han activitat al saber que la presidència francesa vol impulsar una iniciativa legislativa per vincular en harmonia els valors de la República i l’Islam. Segons diuen els mitjans Emmanuel Macron està disposat que, en el futur, el culte musulmà no suposi una amenaça ni soscavi la cohesió nacional ni la convivència. El seu ambiciós objectiu és establir les bases perquè es desenvolupi un islam francès, tolerant, modern i amb especificitat pròpia capaç de no representar, es diu, una amenaça a la convivència i la pau social. Serà l’enèsim intent en aquest sentit. Cal dir que tots els recents president francesos ho han intentat el mateixa.

¿Per on anirà la iniciativa presidencial? Pel que es sap es combinaran iniciatives legislatives amb mesures orientades a organitzar la comunitat musulmana. Segons sembla, per indicies que es tenen per filtracions, aquesta iniciativa legislativa abordarà aspectes tan delicats com la representació de la comunitat musulmana, l'elecció dels seus interlocutors amb l'Estat, les normes del seu finançament i la formació dels imams. Res de nou a l’horitzó excepte la possibilitat, es diu, de fer un acord tipo concordat catòlic amb els musulmans. Aquests són els temes recurrents de les anteriors reformes. Hi ha una part dels francesos que consideren que la religió musulmana és un problema a França perquè en nom d'Al·là els terroristes atempten i algunes comunitats musulmanes intenten imposar una visió del món alternativa al projecte republicà. Per això animen als governants a marcar en curt als musulmans francesos i controlar alguns països àrabs que els influencien. Si l’objectiu és fer l’islam de França, potser les iniciatives que cal emprendre, a més de les legislatives per vertebrar organitzativament la religió islàmica, s’haurien de prendre també iniciatives amb més accent social i reflexionar sobre la viabilitat d’un model d’integració basat en l’assimilació dels musulmans que ha generat força exclusió i refús a la identitat republicana.

dilluns, 12 de febrer del 2018

Anunciar i viure els valors de l’Evangeli


El fet religiós està canviant de fisonomia a Catalunya. Hi ha una nova manera de viure i celebrar les creences religioses. En pocs anys s’ha passat d’una societat catòlica per decret i pressió social a una nova societat altament secularitzada. Aquest canvi social comporta una valoració singular del fet religiós juntament amb unes expressions culturals noves del laïcisme, especialment actiu en alguns àmbits polítics o en importants medis de comunicació. Aquesta situació, juntament amb l’amplificació de la diversitat religiosa provocada per la important immigració dels darrers anys, i l’afebliment de les ideologies sòlides i l’evident debilitat d’alguns relats culturals i religiosos o la seva irrellevància per una part de la societat marca el fet religiós a Catalunya en els darrers anys.

El pensament il·luminat per la Modernitat ha evolucionat en una metamorfosi permanent d’una cultura emancipadora a un consumisme refugiat en la defensa aferrissada de l’individualisme hedonista. Al final, sembla que els homes i les dones de la nova Modernitat tornen a mirar de nou el fet religiós en la recerca de respostes a les preguntes vitals de sempre. Però aquest retorn al fet religiós s’expressa en termes nous. Es busquen noves expressions religioses per una aparent insatisfacció davant les religions tradicionals. Les persones de la nova societat moderna abandonen els camins religiosos presents en la cultura del país i cerquen noves formes d’espiritualitat. Sovint aquesta recerca port a defensar la possibilitat d’una espiritualitat sense religió. Així, l’individu modern defineix un nou marc pel fet religiós més proper a la teràpia espiritual que a l’experiència d’una divinitat salvadora. Apareixen les religions sense salvació.

L’Església catòlica es troba incòmoda davant d’aquesta situació. És evident que la institució no ha sabut fer arribar adequadament el seu missatge als homes i dones que estan en recerca d’un sentit transcendent de l’existència. Els missatges eclesials dominants resulten poc creïbles. La societat percep a l’Església més preocupada en les seves cuites internes que en donar respostes acollidores a les necessitats espirituals i de vivència interior de moltes persones. Hi ha poques realitats eclesials assumides com espais càlids d’acolliment dels neguits dels homes i dones d’avui. La creença catòlica moderna, hereva de les notables intuïcions del Concili Vaticà II, no ha sabut equilibrar el diàleg entre la raó moderna i la fe com espai vital per viure els sentiments i les emocions de la joia de viure.

Malgrat tot això el futur no és aspre. L’actual situació eclesial, d’aparent atzucac s’ha d’interpretar com una oportunitat de renovació de la fe. Certament, avui és un temps propici perquè els cristians esdevinguem ànima de la societat. Per això cal explorar noves formes d’expressió del sagrat; reconèixer que hi ha noves manera de viure, practicar i celebrar la fe, així com de formes de transmetre-la i comunicar-la. Cal transformar el llenguatge eclesial sense banalitzar els principis bàsic de la fe ni ser frívols en el llenguatge. Caminar cap el futur no ha de comportar renunciar a la identitat confessant de la fe ni negar la tradició de la qual provenim. Cal estar present al mig del món amb l’afirmació dels principis i valors sòlids capaços de ser alternativa a la feblesa dels valors proposats avui com a únics possibles. No podem acceptar resignadament l’anòmia dels valors proposat en aquesta segona Modernitat. Cal proposar, enfront l’evanescència o liquidés d’alguns valors, la solidesa dels valors que emergeixen de l’Evangeli. Cal anunciar i testimoniar de nou l’Evangeli, amb pedagogia i claredat, sense renunciar a fer-ho fins i tot ens els llocs la raó sembla negar-lo.

diumenge, 11 de febrer del 2018

El gest és el missatge


Jesús de Natzaret fou condemnat a mort, entre altres raons, per haver transgredir la Torà. Els jueus eren molts escrupolosos en l’acompliment de la Llei mosaica. En realitat, la identitat d’Israel estava associada al seguiment del complex sistema de preceptes normatius d’aquesta llei. Vulnerar algun d’aquests preceptes era interpretat com un atemptat a la pròpia essència de pertinença al poble escollit per Déu. Hi ha un relat del Nou Testament, que avui s’ha escoltat en la missa dominical, on es veu com Jesús guareix a un leprós que dóna la volta a aquesta visió tancada de la Llei. És el relat de Marc sobre la guarició d’un leprós. És cert que aquesta guarició té varis nivells de lectura però, de tots ells, m’agrada destacar, tal com ha fet el rector de la parròquia de santa Maria del Taulat, Francesc Romeu, el missatge de transgressió de la Llei que conté el gest de Jesús de tocar el leprós amb la ma per guarir-lo.

Anem al relat. L’escenari és un leprós que surt a l’encontre de Jesús i aquest el toca per curar-lo. La lepra era considerada per la tradició de la Torà com un càstig diví associat als pecats comesos un individu o algun dels seus progenitors. La malaltia era una maledicència divina i no es podia fer-hi res. Socialment era considerada una infermetat contagiosa i els leprosos vivien exclosos de la societat per por del contagi. Ningú podia relacionar-se amb els leprosos i aquests havien d’evitar tot contacte amb les persones sanes. Per això, la presentació de la guarició que fa Marc capgira aquesta marc de referència. Quan el leprós es dirigeix a Jesús trenca la prohibició de la llei jueva perquè la normativa li prohibia aquest gest. Però Jesús, també transgredeix la llei per acostar-se al leprós i tocar-lo. En el seu gest hi ha el missatge: més que seguir la Llei al peu de la lletra el que cal és acollir els marginats i els exclosos, atendre les seves demandes i guarir-los per alliberar-los del seu patiment. En aquest gest es condensa el missatge de Jesús: per damunt de tota llei que margina hi ha l’amor que sana.

dissabte, 10 de febrer del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La innocència, és, en altres accepcions, la condició de qui no ha fet el mal i ignora el que és el mal. És la innocència dels nens. Els adults, ho sabem tot i, malgrat això, no renunciem al mal. L’elogi de la innocència dels nens és la reivindicació de la netedat de cor. Hem de viure sincerament, sense calcular en benefici propi  o ignorat el mal que podem fer. Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel. (Mt 18,3)

Les persones no som unes illes, som éssers socials. Ens relacionem amb altres persones i hem de ser sensibles a les seves necessitats. Hem de saber-los acollir, en tot el que són, tot el que esperen i en els seus somnis. Que tothom reconegui els favors del Senyor, els prodigis que ha fet en bé dels homes: donà beure a l’assedegat i sacià de menjar el famolenc.(Sal 106,8-9)

divendres, 9 de febrer del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La malaltia ens fa sentir més febles i més depenen dels altres. Estem ens mans dels metges, hi necessitem confiar; però també ens trobem necessitats de companyia i comprensió que ens donen les persones que ens envolten. La persona malalta agraeix qualsevol gest d’acolliment. En aquests moments greus, hem de tenir fe en nosaltres mateixos, en la saviesa dels experts i l’amor dels qui ens envolten. Jesús predicava la Bona Nova del Regne, i guaria en el poble tota malaltia.(Mt 4,23)

La fe sense obres és una fe morta. El culte litúrgic sense amor és un simple ritual buit. Ens cal lligar les creences amb la pràctica de l’amor i la caritat. Perquè on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. (Mc 7,6-7)

En el cor de les persones hi ha l’origen de la sinceritat dels nostres comportaments. No ens hem de preocupar només pel que fem o diem, sinó també per la coherència entre el que pensem i sentim. La rectitud dels nostres actes prové de l’harmonia entre el que som i el que fem. Només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home. (Mc 7,20-23)

dijous, 8 de febrer del 2018

La impostura del ministre Rafael Català


No hi ha dia que un ministre del govern de l’Estat deixi d’escandalitzar-me moralment. El ministre de Justícia Rafael Catalá ha justificat la prohibició d'indultar condemnats per rebel·lió i sedició perquè "és una demanda social". ¡Ves per on! El ministre ha afirmat que és “una veritable demanda social" per això el PP té “la responsabilitat de portar al Congrés el que considerem que són els debats socials i el que la societat espanyola està demandant en aquest moment", ha dit. El titular de Justícia ha justificat la iniciativa del PP en que les lleis "han d'estar properes al sentiment de la societat" i, segons el ministre, en aquest moment hi ha un debat sobre si els condemnats per delictes "molt greus", com els de sedició i rebel·lió, com els que s'estan enjudiciant al Tribunal Suprem, no puguin ser indultats.

Desconec en quina realitat imaginada viu el ministre Rafael Català, però en la meva, i no hem considero desconnectat del meu entorn, no he trobat fins ara cap debat polític i social a favor de no indultar als acusats de sedició i rebel·lió. ¿No serà que el ministre confon el que ell voldria que passes amb la realitat?. Aquest fenomen, força freqüent en política deu ser fruit de l’estrès associat a la responsabilitat de govern o, seguint la lògica dietètica del portaveu del PP, Rafael Hernando, l’autor de l’afamada frase "¿què herbes fan servir els independentistes per esmorzar?" podria sospitar que el ministre de Justícia deu tenir un problema similar.

El que sí estic d’acord amb el ministre és que el governant, en la seva iniciativa legislativa, ha de ser sensible al sentir de la societat com no pot ser d’altra manera. Seguint la lògic del seu raonament el govern del PP, i l’Estat espanyol en general, ha de ser sensible al sentiment de més del 80% dels catalans que estan a favor de poder fer un referèndum pactat sobre el futur de Catalunya. ¿Per què el PP no és sensible a aquesta petició?. Aquesta doble lectura dels fets segons les conveniències desqualifica moralment els governants de l’Estat. No són sincers amb el que diuen i actuen hipòcritament en pensar una cosa, dir-ne una altra i fer-ne una de ben diferent. La política és un bé moral que necessita de l’ètica per legitimar-se. Lamentablement alguns polítics han fet de la política un aigua barreig ideològic, quan no directament un espoli continuat del bé comú. Són uns moments adequats per escoltar el tango Cambalache.

dimecres, 7 de febrer del 2018

Sacrificis catalans


Avui la Vicepresidenta del Govern, Soraya Sainz de Santamaria, popularment coneguda com SSS, ha dit en seu parlamentària responent a Joan Tardà, ¿Tanto cuesta sacrificar a un catalán?”. Tothom ha suposat que aquesta pregunta estava relacionada al que el mateix Tardà havia dit dies abans “Si cal sacrificar el president Puigdemont, l'haurem de sacrificar”. Probablement, però ¿no hauria estat més entenedor explicitar qui era el subjecte de la frase enigmàtica de la vice-presidenta? perquè tal como l’ha formulat pot tenir altres interpretacions més retorçades. Qualsevol boig pot donar-se per interpel·lat i demostrar a la vice-presidenta que no costa tant sacrificar a un català. Mentre l’afirmació de Joan Tardà, atenent el sentit de les paraules dites, hom comprova que el sentit del mot sacrifici és metafòric. Tot s’entén millor, mirant en els diccionaris la definició de la paraula sacrifici.

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la primera accepció de la paraula sacrifici és religiosa: oferir en sacrifici, sacrificar a Déu, als ídols. No crec que ni la vice-presidenta ni Joan Tardà parlessin en aquest sentit. Però hi ha altres accepcions que permeten interpretar les farses anteriors. Per exemple, sacrificar és sofrir voluntàriament la pèrdua (de quelcom) per tal d’obtenir alguna cosa. Probablement el que digué Joan Tardà pot interpretar-se en aquest sentit o, en un altre similar, que és endurar privacions, fer concessions oneroses, doloroses. Però, cap d’aquestes interpretacions són aplicables a les paraules dites per la vice-presidenta del govern. En el seu cas se li escau, que ni pintada, una altra accepció: lliurar a la mort, a la destrucció, a danys, etc., en profit d’un deure, de quelcom que és considerat més important. Alerta, vice-presidenta, suposo que la passió política ha fet que el seu pensament quedés traït per unes paraules que no volia dir en el sentit que poden interpretar-se. Però, les seves paraules poden ser interpretades, per qualsevol eixelebrat partidari de la sacrosanta unitat de la pàtria, com una invitació a fer allò que a ningú ens agradaria que passes. Ara que tot es mira amb lupa, no sé si les autoritats judicials haurien de d’avaluar si les paraules de la vice-presidenta del Govern són una incitació a l’odi. Per menys han acusat d’odi a un mecànic de Reus.

dimarts, 6 de febrer del 2018

Els fonaments de dret i la justícia interpretativa

Continuo tenint problemes amb la justícia d’aquest país. Vull dir, continuo tenint problemes d’entendre el que fan alguns jutges d’aquest país. No entenc la seva lògica. Em costa comprendre quin mecanisme de raonament segueixen alhora de decidir els recursos i d’escriure les seves interlocutòries. Crec que els seus circumloquis estilístics encara enterboleixen més la comprensió de les seves decisions. ¿Com justificar l’ingrés a presó de Millet i Montull pel risc de fuga?. Des de la detenció fins avui han tingut mil i una oportunitats per escapar-se i no ho han fet, ¿on està el risc de fuga?. També és incomprensible afirmar que es pot sospitar que aquestes persones tinguin diners a l’estranger. ¿Els magistrats han de decidir per sospites o fets?. El terreny de la sospita és ampli i pantanós. Enviar a la presó unes persones per una sospita és ben curiós pels qui no som del gremi judicial.

Per acabar les admonicions judicials, la nova interlocutòria del jutge Llarena torna a evidenciar l’avaluació ideològica-política que fa el jutge al marge del fonament de dret. De nou, penso que aquesta interlocutòria, com comentava ahir demostra que els polítics catalans presos, a més de presos polítics són uns ostatges de l’Estat. No està de més recordar que vol dir el concepte ostatge que, tal comentava ahir és aplicable als presos polítics catalans. Llegint la interlocutòria del jutge Llarena m’ha evocat el sentit de la paraula rehén segons el diccionari de la Real Academia Espanyola: “persona retenida por alguien como garantía para obligar a un tercero a cumplir determinadas condiciones”. Ni més ni menys, això és el que es pot interpretar el que són els polítics catalans empresonats. 

La nova interlocutòria del jutge Llarena és molt preocupant perquè, tal com ja expressà amb el seu escrit sobre Joaquim Forn, del seu raonament es desprèn que el pensament, en aquest cas, l'independentisme és un delicte. Judici totalment inadmissible i contrari a tota comprensió democràtica. Segons Llarena, Sánchez "manté el seu ideari sobiranista, la qual cosa resulta constitucionalment vàlida, però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva…”, entre d’altres raons, perquè "no només no ha renunciat a l'activitat política que -des de diversos fronts- ha servit d'instrument per a l'execució dels fets sinó que ha revalidat el seu compromís amb una candidatura el líder de la qual proclama l'objectiu de restablir la dinàmica política que va conduir a les actuacions de les quals neixen les responsabilitats que aquest procés contempla i que va desembocar en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució”. Hi ha per estar preocupats: ¿Podrem pensar el que voldrem?

dilluns, 5 de febrer del 2018

Joaquim Forn, un ostatge polític


L’estat i l’oligarquia dominant volen que els catalans independentistes ens rendim i ens dobleguem rendits a la seva voluntat de vencedors de tots els intents d’independència de Catalunya. Per aconseguir el seus propòsits empren tots els instruments de l’estat. Un d’aquests medis és la injustícia. Per ser més precís, cal parlar de la connivència de determinants tribunals, com el Suprem o l’Audiència Nacional, alguns jutges i una part del sistema judicial. Sempre permeables als interessos del poder. La interlocutòria del jutge Pablo Llarena denegant a Joaquim Forn la petició de llibertat confirma aquesta sospita. Joaquim Forn, com Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras, estan en presó preventiva contravenint tota lògica judicial. En aquest punt és bo recordar les paraules del papa Francesc sobre el sentit de la presó preventiva. El papa digué “La presó preventiva constitueix una altra forma contemporània de pena il·lícita oculta, més enllà d’un vernís de legalitat, quan de forma abusiva procura un avançament o bestreta de la pena, prèvia a la condemna, o com a mesura que s’aplica davant la sospita més o menys fonamentada d'un delicte comès. La qüestió dels detinguts sense condemna s’ha d’afrontar amb la deguda cautela, des del moment que es corre el risc de crear un altre problema tan greu com el primer, si no pitjor: el dels reclusos sense judici, condemnats sense que es respectin les normes del procés» (Discurs a la Associació Internacional del Dret Penal, 23/10/2014). Clarificadores paraules que haurien de fer la cara de vergonya a més d’un en el nostre país.

El Tribunal Suprem, en una decisió sorprenent del jutge Pablo Llarena, ha decidit que Joaquim Forn continuï a la presó. Ho justifica perquè l'investigat manté el seu ideari sobiranista. En lloc d’avaluar uns fets o unes actuacions, el jutge emet un judici de valor totalment ideològic i especula en un futur inèdit que no serà viable. El seu raonament, tal com consta en la interlocutòria és “el investigado, en expresión de su legítima libertad ideológica, mantiene lógicamente su ideario soberanista, lo que, aun siendo constitucionalmente válido, no supone que deba renunciarse a evaluar que el convencimiento que mantiene posibilita una reiteración del delito que resultaría absurda en quien profese la ideología contraria. Si en Joaquim Forn té el dret constitucional a tenir una ideologia independentista ¿per què el jutge associa el seu pensament amb uns fets que ell ja no defensa i que poden ser defensat per altres persones? El jutge pressupostà unes certeses que, en el cas de ser veritat, no són imputables a Joaquim Forn sinó a altres persones: “su ideología coexiste además con un contexto político en el que no hay certeza de que haya desaparecido la intención de alcanzar la independencia de Cataluña, existiendo todavía sectores que defienden explícitamente que debe conseguirse de manera inmediata y perseverando en el mecanismo de secesión contrario a las normas penales que aquí se enjuicia”.  

A partir d’aquesta suposició, el jutge Pablo Llarera, en lloc de valorar els comportaments o les actuacions de Joaquim Forn jutja les seves intencions: “en ese contexto, y en el trance de tener que evaluar cuál es la verdadera voluntad del investigado, por más que ahora afirme que rechaza cualquier actuación ilegal, hasta el punto de asegurar que renuncia a su escaño por temor a que su grupo parlamentario le impulse a hacer lo contrario, no puede soslayarse que sus manifestaciones pueden responder únicamente a su aspiración de eludir el gravamen que supone la medida cautelar impuesta”.  Si això anterior no fos suficient la següent afirmació mereix un estudi profund perquè, estic convençut, marcarà un abans i un després en la  jurisprudència espanyola: “ello determina que la evaluación de su intención real exija unos marcadores más estables que su propio discurso. Estic esperant que algú, amb molt més coneixement jurídic o sentit comú, m’aclareixi quins són els “marcadores más estables. Sincerament, estic encuriosit. He treballat professionalment amb indicadors de gestió i mai m’havia trobat davant d’aquest repte intel·lectual de trobar aquests marcadors. Tota una novetat.  En qualsevol cas, aquesta interlocutòria és una bona confirmació de que el subjecte del judici és un pres polític convertit en ostatge esperant la total rendició dels catalans independentistes.

diumenge, 4 de febrer del 2018

La gestió de la notícia, la gestió de la privacitat i la gestió de la veritat


Reconec que gestionar les noticies deu ser una feina molt complexa i delicada. Sobretot perquè la delimitació entre la llibertat d'informar, la veritat i la manipulació és molt confosa i tènue. A més, si al damunt s'hi afegeix que l'objectiu de les empreses de comunicació és, en bona mesura, maximitzar guanys, llavors tot esdevé més delicat i, algun cop, més comprensible. Malgrat totes aquestes cauteles, hi ha bons informadors, bons periodistes, bons comunicadors i bons mitjans de comunicació. També és cert tot el contrari.

Tot aquest preàmbul ve perquè aquests dies hi hagut molt de soroll per les piulades del president Puigdemont al conseller Comín. M'ha sorprès l'habilitat que han tingut alguns mitjans per donar alguna notícia en relació aquestes  piulades. Però, qui s’ha emportat l’atenció ha estat el medi que donaren la primícia d’aquestes piulades. La gestió de les primícies és un dels misteris o riscos comunicatius. Publicar una primícia pot ser molt oportú o molt inoportú, depèn dels efectes de la notícia. No és suficient ser el primer cal ser oportú també.

Alguns cops les noticies cremen. Ens uns casos perquè un periodista té la responsabilitat de decidir que una notícia rebuda li dóna la categoria de primícia i en altres les notícies cremen, bàsicament perquè la seva. inoportunitat es posa de manifestat pels efectes incalculats que provoquen. La primícia informativa pot desvetllar irresponsablement converses de l’àmbit privat, com poen ser les piulades abans esmentades. Alguns cops, els medis no tenen escrúpols en traspassar els límits dels que pot ser moralment acceptable, i especular amb les notícies a fi d’aconseguir els objectius ideològics que interessen a una determinat medi de comunicació. Això es veu clar, per exemple, amb la filtració d’algunes notícies que, més enllà del seu suposat interès periodístic, el que pretenen és frenar o boicotejar un esdeveniment encara no publicitat, surt a compte filtrar-lo o generar una contra notícia i observar com les reaccions suscitades el neutralitzen, el dificulten i, davant l'enrenou, els seus promotors, presoners d’una incertesa incalculada, consideren millor aturar el projecte i passar-lo a la condició de projecte non nat.

dissabte, 3 de febrer del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha moments que defallim o que percebem que la realitat ens sobrepassa. Davant d’aquesta situació cal obrir el cor i deixar-se amarar per l’acolliment de les altres persones. En aquestes situacions, cal ser humils i no orgullosos, i reconèixer les nostres limitacions. Necessitem ser ajudats i volem ser-ne. Deixeu veure al vostre servent la claror de la vostra mirada; salveu-me per l’amor que em teniu. Que no en tingui un desengany jo que us invoco. (Sal 30,17-18)

Quan els temps esvaeixen les certeses, els principis es liqüen i sembla que el fonaments trontollen, hem d’esforçar-nos en tornar a recuperar el sentit de tot plegat. Res està perdut perquè tenim esperança i els referents no estan perduts, només tapats per grans sorolls que distreuen l’atenció. Necessitem mirada clara i llum per veure-hi.  Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles, llum que es reveli a les nacions (Lc 2,30-32)

divendres, 2 de febrer del 2018

Glosses per la vida quotidiana


¿Podem anar a dormir amb la consciència tranquil·la? Aquesta senzilla pregunta ens la podem fer cada dia al vespre. ¿Que hem fet durant el dia per acollir a l’altre? ¿Hem sabut estimar? ¿Hem estat amables i atents a les persones que ens envolten? Me’n vaig al llit, i dormo en pau / fins que hem desperto / El Senyor am sosté. / No em fa por la multitud / que acampa al meu voltant (Salm 3)

La pregària obre el cor a la transcendència i reconeix les limitacions de la suficiència humana. Hi ha moments que ajuden a prendre consciència de que ens cal trobar acolliment per consolar els nostres neguits. Aquests moments difícils ajuden a l’abandonament confiat per experimentar que anem sols pel camí de la vida. Senyor, sou indulgent i bo, / ric en l’amor per a tothom que us invoca. / Senyor, escolteu la meva pregària, / escolteu la meva súplica.(Salm 85)

No hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar. Hi ha persones que amb molt lucidesa ens adverteixen dels perills d’una societat desbocada. Però, per regla general, no els fem cas i vivim com si no passes res. Sembla que hi moment que tenim el cor endurit per escoltar mals auguris. Hauríem de tenir orelles que escoltessin i ulls que hi veiessin. Els profetes només són mal rebuts en els seus pobles, en la seva parentela i entre els de casa seva (Mc 6, 4)

dijous, 1 de febrer del 2018

Cortina de fum


Les dites populars no s’equivoquen. Generalment, acostumen a transmetre la saviesa popular acumulada, quasi bé destil·lada, per l’experiència de molts anys. La dita, prou coneguda i repetida de que els arbres no deixen veure el bosc, ara té una gran vigència. ¿Com podem interpretar-la? Una interpretació es que a vegades ens capfiquem amb un assumpte secundari, estem tan entretinguts que perdem la capacitat de tenir prou amplitud de mires per abordar tota la realitat que tenim al davant. La realitat queda anul·lada per un aspecte secundari.

Una variant interpretativa, molt més malèvola que l’anterior, ens remet, no a una altra dita, sinó a una estratègia militar: la cortina de fum. Segons el diccionari la cortina de fum és un núvol o una boira artificial que és col·locat entre les forces pròpies i l’enemic a fi d’amagar el moviment d’aquelles. Fins a l’aparició del radar, els vaixells de guerra utilitzaven sovint aquesta forma d’emmascarament. Avui el PP fa servir l’independentisme com la seva cortina de fum per emmascarar els grans escàndols que el somouen contínuament. Mentre s’està parlant del procés català els mitjans s’obliden de la corrupció que no para de consumí els populars espanyols. Com que això els funciona, crec que el PP voldrà empantanar el procés força temps. Hem de ser astuts i no caure en aquest parany.