dimecres, 30 de novembre del 2016

La pena de mort

Aquest dimecres més de 200 ciutats del món s’han il·luminat de manera especial per dir NO a la pena de mort. Aquest iniciativa, coneguda com Cities for life (Ciutats per la vida/ Ciutats contra la pena de mort) a la qual s’han sumat vàries ciutats catalanes, ha estat promoguda per la comunitat cristiana de Sant Egidio. A la ciutat de Barcelona s’ha il·luminat l’edifici de l’ajuntament. Segons ha explicar Amnistia Internacional, any enrere any s’ha augmentat el nombre de països que han retirat del seu ordenament jurídic la pena capital. No obstant això, el nombre de penes de mort s’han incrementat un 50% respecte les xifres de l’exercici anterior. L’any passat 1.634 persones foren executades en uns estats on la pena capital és un càstig legal per reparar un dany.


Hi ha tres països que concentren el 90% de totes les execucions penals que es varen produir al món l’any passat: Iran (977), Pakistan (320) i Aràbia Saudita (158). Tot i que cal tenir present que la Xina, sens dubte, és el país que duu a terme més penes de mort però les estadístiques d’aquest país són secret d’Estat i qui les faci públiques corre el risc de ser acusat de traïció. La majoria dels processos jurídics que acaben amb pena de mort s’han fet sense garanties jurídiques i per qualificar uns presumptes delictes que en la majoria de països no ho són. Moltes institucions, personalitats, organitzacions no governamentals estan lluitant per abolir plenament la pena de mort. Això encara no serà una realitat a curt termina, però la bona notícia cada cop més són els països que l’han tret del seu ordenament jurídic o han establert una moratòria per no executar a ningú.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Fidel Castro i l’esquerra innocent

He dubtat escriure aquest article però al final, després d’escoltar alguns dirigents de la nova esquerra d’aquest país, m’he convençut que puc compartir els meus sentiments davant la mort de Fidel Castro. Tota mort mereix el màxim respecte i, com que sóc cristià convençut, pregar pel difunt per l’etern repòs de la seva ànima. La pregària sempre fa bé. Dit això, la misericòrdia no impedeix fer un judici cívic del personatge. Sóc d’una generació que, com deia en Toni Comín, referint-se el seu pare, “Fidel, el Che i la revolució cubana van simbolitzar que el món mereix una alternativa al capitalisme”. L’encert d’aquesta afirmació no evita, ara que tinc prou edat per haver assumit que les utopies, a més de ser possibles, han de ser alliberadores,  expressi la idea de que el somni de la utopia cubana s’esvaí ràpidament tot i que alguns de nosaltres de nosaltres no ens adonéssim prou a temps. Jo, com l’Alfonso Carlos Comín, i molts altres, creguérem que la Cuba dels barbuts era part de la utopia esperada.

Per més ben intencionat que fossin els rebels de Sierra Maestra el totalitarisme que implantaren era incompatible, miris com es miri, amb qualsevol utopia alliberadora. Alguns de nosaltres, encesos per les proclames antiimperialistes i redemptores de tota revolució, pensàvem que es podia salvar la humanitat de tota injustícia, sense necessitat que els oprimits ens ho demanéssim. Presumptuosament ens consideràvem formar part de la mística avantguarda revolucionària. Il·lusos. La nostra innocència permeté que els totalitarismes d’esquerres continuessin damnificant als oprimits. Aquests continuaven sense llibertat per més que, aparentment milloressin les seves condicions socials. Una cop Cuba deixà de ser mirall pel món, els progressos socials, ofegats per dur embargament nord-americà i condicionats pel peatge polític exigit soviètics, acabaren per desil·lusionar el que quedava d’utòpics revolucionaris. Però hi ha resistents als desencís. Aquests dies, en ocasió dels funerals de Fidel Castro certs polítics del nostre país s’han desfet en elogis i, fins i tot alguns, hi ha anat a presentar el seu condol. Per justificar el que em sembla injustificable han parlat de democràcia dinàmica, democràcia social i altres eufemismes d’invenció política. Hi ha una esquerra populista que ha dissociat la llibertat del progrés social. És la mateixa esquerra que acostuma a interpretar de manera exclusiva el bé social.


El model cubà és un simple emmirallament d’una revolució que ben aviat es convertí en una parodia de si mateix. La seva llarga perpetuïtat ha estat possible per l’autocensura de moltes persones. Recordo que un poeta cubà, César López, em deia a casa seva de l’Havana, que el pitjor que li pot passar a una persona era practicar l’autocensura. En termes semblants s’expressà en tota franquesa Silvio Rodríguez en un col·loqui restringit després d’un recital a l’Havana Vieja. No es pot fer la revolució sense llibertat, per més que incomodin els contrarevolucionaris o els agents de l’imperialisme. La millor manera de resistir a l’ofec no era restringir les llibertats, sinó viure-les a fons amb dignitat. Perquè quan es restringeix la llibertat succeeix que només s’aprima per uns mentre que altres se n’aprofiten per viure com els antics opressors. Gràcies a la repressió de les llibertats, els afusellaments els empresonaments i l’exili provocat han fet que el règim es sentís fort i perdurés durant cinquanta anys. En aquest temps, la casta revolucionària ha gaudit del sumptuós estil de vida viscut sota el redós del partit únic. Mentrestant, la gent s’ha està passant malament i la utopia cubana s’ha devaluat i ara es ven a preu de saldo excepte per alguns internacionalistes d’aquí.

dilluns, 28 de novembre del 2016

Paraula viva

Sant Carles Borromeo demana en un text per viure l’Advent preparar el cor per acollir el Nadal. Per fer-ho, convida a meditar i aprendre del que diuen les escriptures santes. La Paraula de Déu és paraula viva perquè s’adreça al cor de cada persona. És viva perquè sap incardinar-se a l’experiència vital de cada persona i dóna la impressió de qui li parla personalment. Penso que avui, els lectors del blog podem fer l’exercici de meditar un magnífic text del profeta Isaïes que pren tot el seu sentit si sabem apropar-lo a la nostra realitat. És un bon exercici de pietat i recolliment.


“Ah, com s'ha prostituït la ciutat fidel! Hi habitava el dret, s'hi allotjava gent honrada; però ara és plena d'assassins. Jerusalem: eres argent de bona llei; ara brilles i no vals. Eres un vi selecte, que ara han aigualit. Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen els suborns,  van darrere els obsequis. No defensen els orfes, no admeten el plany que els adrecen les viudes. Per això el Senyor, el sobirà de l'univers, el Poderós d'Israel, afirma: «No em retindré davant els adversaris; els meus enemics ho pagaran. Descarregaré la mà contra tu, Jerusalem; eliminaré les teves escòries, com fonen la plata per refinar-la. Faré que els teus jutges i consellers siguin rectes com en temps passats; t'anomenaran altra vegada "Ciutat justa", "Ciutat fidel". Sió serà rescatada gràcies al dret, els seus habitants es convertiran en virtut de la justícia. Rebels i pecadors seran desfets tots junts, desapareixeran els qui abandonen el Senyor” (Is 1,21-28).

diumenge, 27 de novembre del 2016

La corona d'Advent

Avui ha començat l’Advent. Temps que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent, l’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa del Nadal. Els cristians esperem i anunciem l’adveniment del Crist. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Durant la festa del Nadal direm amb alegria que ens ha nascut el salvador del món. Déu s’encarna, es fa persona, per alliberar la humanitat dels jous de l’opressió del mal, de la injustícia i del sofriment. L’Advent es una preparació oberta a alimentar l’esperança de la Bona Nova que ha de venir. Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra als homes de bona voluntat, amb aquestes paraules sintetitzem el misteri de la nit santa del Nadal.

Com els nen obren cada dia la finestra del calendari d’advent per treure’n la xocolata o als altars cada diumenge s’encén un llàntia per recordar-nos que s’acosta la gran festa, cadascú pot obrir cada dia el seu cor per il·luminar-lo per captar la llum que s’acosta. Algunes famílies fan una corona d’Advent amb espelmes que presideix la taula durant aquestes festes. La simbologia també ajuda a viure aquesta preparació de l’advent. Al voltant de la corona d’advent els cristians podem escoltar, contemplar i rumiar la Paraula de Déu que la litúrgia d’aquests dies ens condueix per acollir el misteri del Nadal.

Amb aquest exercici el nostre cor s’obrirà al misteri del Nadal que es revelarà “l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist” (Tt 2,11-13)

dissabte, 26 de novembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

En l’ofici de viure cal ser coherents. És simple, cal fer allò que diem i el que expressem ha d’estar en consonància amb allò que pensem. Això ens portarà a testimoniar la fe en moments en que no pot ser ben rebuda o que pot incomodar. Tant se val, perquè si renunciem a aquesta coherència deixem de ser solidaris de l’esperança de moltes persones. “Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni”. (Lc 21, 12-13)

Ens mou el desig d’esperança. En la vida hem de procurar ser justos i treballar perquè la justícia sigui realitat. Som feliços quan veiem que hi ha signes d’alliberament gràcies al compromís de moltes persones per retornar la dignitat dels que són pobres o estan oprimits. “Alceu el cap ben alta perquè molt aviat sereu alliberats”(Lc 21,28)

És millor sentir-se acompanyat en l’amor, que estar a la intempèrie de la vida sense la calidesa de qui ens estima. L’amor és fidel, no abandona i té cura de l’ànima. La bona salut espiritual dóna vida i és font de felicitat. “Feliç el qui viu a casa vostra lloant-vos cada dia. Feliços els qui s’acullen als vostre murs, emprenen amb amor el camí” (Sl 83)

divendres, 25 de novembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Davant les necessitats dels altres ¿què estem disposats donar? ?què volem compartir?. En moltes ocasions, dur una vida més austera suprimint les despeses superficials pot ser suficient per compartir uns recursos que altres persones no tenen. Consumir menys perquè altres puguin tenir. En altres ocasions, es pot compartir el temps personal per dedicar-lo a que altres persones recuperin la seva dignitat. Sempre hi ha la possibilitat de desprendre’s d’algun aspecte personal a fi de donar-lo als altres. “Aquesta viuda pobra ha donat més que tots; tots aquests altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava prou, ha donat tot el que tenia per a viure” (Lc 21,3-4)

Les persones volem experimentar seguretat. És una necessitat bàsica que cal satisfer en la vida. Hi ha una seguretat exterior que es pot resoldre a través dels recursos que garanteixen el benestar social. Però, la seguretat interior ¿com es satisfà? ¿qui o què la proporciona?. No podem confiar-la en coses fugisseres, ve una mica de vent i es desfan els plans. Cal cercar uns fonaments sòlids per la nostra pau interior. “Alguns parlaven  del temple, fen notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït, no quedarà pedra sobre pedra” (Lc 21,5-6).

dijous, 24 de novembre del 2016

El temps de les cireres

Les notícies en les xarxes socials s’encadenen com les cireres en el cistell. El dia d’avui, sens més, he trobat seqüenciades tres notícies, aparentment sense cap relació però que, si es pensen una mica hom s’adona de la capacitat de crueltat, imbecil·litat i  deshumanització practicada en la nostra societat. Totes aquestes notícies ens recorden, en un moment, que el rostre de Déu és misericòrdia d’esperança, tot i les difícils situacions en que es troben els pobres, els marginats, els exclosos, els immigrants i els refugiats. La primera d’aquestes notícies fa referència a la polèmica suscitada pel minut de silenci fet en les Corts espanyoles en ocasió de la mort de Rita Barberà. He trobat totalment fora de lloc el desaire que alguns polítics han fet al gest en memòria d’aquesta persona i, en sentit contrari, molt lloable, les reflexions explicitades per alguns polítics, des de sempre enfrontats amb l’ex-alcaldessa de Valencia, però que alhora de la seva mort han estat capaços de mostrar una actitud misericordiosa. ¿Quin malbaratament d’educació cívica fan alguns polítics?

La següent notícia es troba en un commovedor vídeo d’un hospital sirià on atenen uns nens commocionats per l’atac amb gas clor i mentre els facultatius els estan guarint l’hospital és destruït per un bombardeig. He quedat esglaiat per l’angoixa del nen que ha sofert la intoxicació del gas clor. Les crues imatges d’aquest vídeo provoquen compassió i ira. Una profunda indignació per la capacitat de fer mal que tenim els humans. La nul·la misericòrdia de les persones que ordenen aquestes accions i la vergonyant complaença, indiferència i oblit que mostren les nostres autoritats. Les seves callades complicitats les fa tant culpables com els autors materials dels atacs. La ira de Déu ha de caure damunt d’aquests criminals que tenen noms i cognoms; persones que es troben tranquil·lament asseguts en els seus despatxos mentre moren pobres innocents. Hipòcrites.

La darrera notícia, que com a cirera anava seguida a l’anterior, és un partit de futbol organitzat a Noruega, i sembla que marca tendència, on la condició per jugar és anar completament borratxo. Per marcar un gol i donar-lo per vàlid ha d’haver-hi una taxa d’alcohol en sang superior a 1. Aquesta barbaritat té el nom de Drunk football. És una obscenitat que, davant de tant de sofriment en el món, les societats opulentes cerquin evasions cada cop més pernicioses per la dignitat humana. Em resulta sorprenent que els països nòrdics, tant sensibles en temps passats a la calidesa de la vida, siguin capaços d’abandonar la seva sensibilitat humanista, conrear el ridícul més ignominiós i esdevenir escàndol. ¿On hem arribat?


El papa Francesc, en la seva darrera carta apostòlica, Misericordia et misera, ens adverteix que és “temps de la misericòrdia perquè els dèbils i indefensos, els que estan lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen en les seves necessitats”. Ens diu que els pobres han de sentir la mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert el que és fonamental en la vida. Sempre hi haurà un temps per les cireres, com deia l’enyorada Montserrat Roig, perquè sempre hi necessitat d’un temps per lluitar per l’esperança d’aquells que es senten fora de tota esperança.

dimecres, 23 de novembre del 2016

Diàleg intercultural

En un món culturalment divers, cal tenir nous plantejaments sobre el diàleg intercultural. Per fer-ho amb èxit cal superar la idea de que es tracta d'un diàleg entre dues civilitzacions, enteses cadascuna com un bloc que disputen una certa hegemonia. Les condicions d'èxit estan relacionades amb la forma en què s'aborda aquest diàleg. En primer lloc hi ha d'haver un coneixement dels diferents agents que dialoguen, després és imprescindible entendre com les diferents cultures es relacionen entre elles. Seguidament descobrir els elements culturals comuns i els objectius compartits, i la definició dels problemes comuns que s'han de resoldre a conciliar les diferències culturals a partir del seu diàleg.

L'èxit d'aquest diàleg depèn de la forma com es faci. Les cultures no són entitats tancades en si mateixes, totalment recloses en el seu propi univers cultural. Cada cultura, o tradició religiosa, no poden ser tractades com a blocs granítics totalment impenetrables al diàleg. El món, les seves societats, no funcionen d'acord amb la visió aportada per Samuel Huntington amb la seva adaptació de la tesi del xoc de civilitzacions. La tesi proposada per aquest autor és assumir que les comunitats humanes estan compartimentades, sense interrelacions que permetin la seva transformació. Però avui, la realitat mostra tot el contrari. Estem en un món interdependent ple d'interaccions culturals on les diferents civilitzacions, en lloc d'estar enfrontades estan en diàleg.

Tota cultura, fins i tot la que pot identificar-se com nacional, és fruit del mestissatge resultant dels intercanvis culturals donats al llarg de la història dels pobles. El que cal és garantir que els intercanvis que es donen avui es basin en la igualtat i no la imposició d'unes cultures que eviten deixar-se fecundar i neguen altres expressions culturals per considerar-les foranes.

dimarts, 22 de novembre del 2016

Misericordia et misera - II

El document pontifici situa en el centre de la misericòrdia, no l’acompliment de la llei o de la norma, sinó l’amor de Déu. Per aquest motiu, “ningú de nosaltres pot posar condicions a la misericòrdia; ella serà sempre un acte de gratuïtat del Pare celestial”. Coherent amb això, el papa ha decidit  ampliar, el que era una prerrogativa limitada només a l’any de la Misericòrdia, la facultat dels sacerdots d’absoldre a les persones que hagin avortat o hagin facilitat que s’avortés. El papa motiva la seva decisió comentant que no pot haver-hi “cap obstacle que s’interposi entre la petició de reconciliació i el perdó de Déu”. Magnífic document que consolida dins la comunitat cristiana la idea central de la reflexió papal sobre la misericòrdia: no hi ha cap pecat que “la misericòrdia de Déu no pugui arribar-hi i destruir-lo, allí on hi hagi un cor penedit”. Aquesta decisió d’ampliar, fins a nova disposició, aquest mandat és extensiva també a altres iniciatives promogudes al redós d’aquest any, com per exemple, l’absolució sacramental dels pecats fets pels sacerdots de la Fraternitat San Pius X.

En la vida sacramental hi ha molts moments idonis per celebrar la misericòrdia. Cal saber-los aprofitar i viure’ls amb plenitud. L’escolta meditada i orant de la Paraula ajuda a cada cristià a viure millor la misericòrdia. La carta apostòlica demana als sacerdots catòlics més cura i atenció en el seu ministeri a fi de ser testimonis de la misericòrdia. Els demana que davant del pecat siguin acollidors, testimonis de tendresa, sol·lícits per ajudar a reflexionar sobre la gravetat del pecat, clars alhora de presentar els principis morals que orienten la conducta, disponibles per acompanyar als fidels, prudents en el moment dels discerniment de cada situació i generosos quan atorguen el perdó de Déu. El papa Francesc, afirmant que no pot haver-hi condicions a la misericòrdia de Déu, demana als sacerdots “un discerniment espiritual atent, profund i prudent perquè cada un, sense excloure ningú, independentment de la situació que visqui, pugui sentir-se acollit concretament per Déu, participar activament en la vida de la comunitat i ser admès en aquest Poble de Déu”. El papa, conscient de l’important paper pastoral desenvolupat pels Missioners de la Misericòrdia, ha decidit allargar el seu treball pastoral per difondre la força de la misericòrdia de Déu.

Aquest any de la Misericòrdia ha permès a l’església a situar-se en actitud d’escolta que ha permès descobrir que encara són necessàries les obres de misericòrdia perquè “segueixen fent visibles la bondat de Déu” donant-li un “valor social”. Encara hi ha molta gent que té fam en el món, segueixen havent-hi migracions econòmiques i fugint de guerres, hi ha molts malalties que creen sofriment, moltes presons segueixen atemptant la dignitat humana, l’analfabetisme esta encara molt extens i la cultura de l’individualisme promociona la insolidaritat. Déu és encara un gran desconegut per a moltes persones. Totes aquestes situacions conviden als cristians a “donar un nou rostre a les obres de misericòrdia que hem conegut de sempre”. Els cristians hem d’estar vigilants i ser solidaris per retornar la dignitat de les persones. El caràcter social de la misericòrdia “obliga a no quedar-se immòbils i a desterrar la indiferència i la hipocresia”. Cal fer renéixer una “cultura de la misericòrdia” que brolla de la trobada amb els demés, “una cultura en que ningú ha de mirar a l’altre amb indiferència ni aparti la mirada quan vegi el sofriment dels germans”. El papa Francesc demana saber descobrir “el temps de la misericòrdia” en la vida quotidiana.

Al final de la carta, el papa Francesc confessa que ha intuït que “com un altre signe concret d’aquest Any Sant extraordinari. S’ha de celebrar en totes les església, en el XXXIII diumenge del Temps Ordinari, la Jornada Mundial dels Pobres”. Serà un bon moment per evangelitzar i recordar a la comunitat creient que per ser testimonis de la misericòrdia, a més de perdonar cal lluitar per la justícia social perquè sense ella l’amor misericordiós de Déu és incomplert. 

dilluns, 21 de novembre del 2016

Misericordia et misera

De nou el papa Francesc ha sorprès amb una iniciativa imprevista. Aprofitant la cloenda de l’any sant de la Misericòrdia el papa ha publicat la carta apostòlica Misericordia et misera a fi de que els catòlics “comprenguin el misteri de l’amor de Déu quan ve a l’encontre del pecador”. A partir d’aquesta idea que vertebra tot el text el papa afirma que “la misericòrdia no pot ser un parèntesi en la vida de l’Església, sinó que constitueix la seva mateixa existència”. Això és així perquè, tal com es diu quasi bé al final de la carta “mentre Llàtzer jegui a la porta de casa nostra (Lc 16,19-21) no podrà haver-justícia ni pau social”.

És un document esperançat en quan parteix del convenciment de que “la misèria del pecat ha estat revistada per la misericòrdia de l’amor”. “Tot es revela en la misericòrdia” i la vida de la gent que la practica es transforma. Qui perdona i és misericordiós experimenta la felicitat i l’alegria de sentir-se estimat per Déu i ser testimoni del seu amor. “La misericòrdia és aquesta acció concreta de l’amor que, perdonant, transforma i canvia la vida”. La vivència de la misericòrdia “suscita alegria perquè el cor s’obre a l’esperança d’una una vida nova”.


Misericordia et misera aporta la gran novetat d’ampliar, el que era una prerrogativa limitada només a l’any de la Misericòrdia, la facultat dels sacerdots d’absoldre a les persones que hagin avortat o hagin facilitat que s’avortés. El papa motiva la seva decisió comentant que no pot haver-hi “cap obstacle que s’interposi entre la petició de reconciliació i el perdó de Déu”. Magnífic document que consolida dins la comunitat cristiana la idea central de la reflexió papal sobre la Misericòrdia: no hi ha cap pecat que “la misericòrdia de Déu no pugui arribar-hi i destruir-lo, allí on hi hagi un cor penedit”.

diumenge, 20 de novembre del 2016

Sully

Sully és la darrera pel·lícula de Clint Eastwood. Una magnífica obra. El film explica com Chesley "Sully" Sullenberger, va veure’s obligat a prendre dràstiques mesures per evitar una mort segura, va aconseguir salvar la vida dels 155 passatgers i tripulants que anaven a bord fent un aterratge forçós de l’aparell que pilotava en ple riu Hudson a New York. Després d'aquesta sorprenent gesta sense precedents, el pilot es convertiria en un heroi nacional. No obstant això, posteriorment es desencadenaria un drama que va afectar a la seva reputació. Així, Sullenberger haver de fer front a multitud d'entrevistes i judicis per aclarir els fets, que van marcar la seva vida tant personal com professional.

Com moltes de les pel·lícules de Eastwood la dimensió humana dels personatges ompla tota la pantalla. Per què el que narra el fil és el drama que viu Sully, després d’haver salvat 155 vides, quan es troba qüestionar per varis comitès del govern, Agència del Transport, i de la Cambra de Representants. Tots ells qüestionaven la seva decisió  d’amarar i no aterrar basant-se amb els informes d’uns simuladors de vols. Els buròcrates i els polítics se’n fiaven més de les dades de les màquines i no del testimoni de Sully. La tensió entre l’informe tecnològic i la perícia del pilot s’expressa molt bé en les darreres escenes del film quan Sully compareix davant d’un d’aquests comitès. Al final, el missatge d’esperança de Clint Eastwood és que, més enllà de la tècnica la dimensió humana està per damunt de tot i que l’acte heroic no és un fet aïllat, sinó el resultat d’un compromís col·lectiu.

dissabte, 19 de novembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Sovint les persones manifestem que volem ser feliços. És un anhel natural. Però, a voltes, tenim la sensació que aquesta felicitat no arriba o és més imperfecte del que pensem. És en aquests moments quan podem preguntar-nos: ¿sabem que és la felicitat? ¿no serà que haurem dipositat l’esperança de la felicitat en coses fútils, sense sentit? La felicitat és un camí de recerca que comença pel coneixement d’un mateix i el despreniment de tot allò que impedeix la vida interior plena. “Tant de bo haguessis conegut avui on es troba la teva felicitat. Però ara els teus ulls no són capaços de veure-ho, i vindrà un dia que els teus enemics obriran trinxeres al voltant reu” (Lc 19,42-43)

La felicitat és un tema recurrent en moltes reflexions espirituals. Moltes persones es poden considerar a si mateixes infelices. Probablement, el que consideren font de felicitat no n’aporta. No cal dipositar l’esperança de felicitat en coses que són efímeres o buides de sentit. La felicitat no la dóna ni la riquesa ni el prestigi social. Busquem la felicitat estimant als demés i a nosaltres mateixos.

“Sóc més feliç, guardant el pacte,
Que fruint de grans riqueses.
El vostre pacte fa la meva delícia,
Aquestes decrets són els meus consellaers.
M’estimo més la llei que surt
dels vostres llavis,
que mil monedes d’or o de plata”

(Sl 118)

divendres, 18 de novembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Tenir fe és confiar que Déu pot fer més que nosaltres. Amb aquesta expressió es condensa una veritat: si sortim del nostre confort interior i ens deixem captivar per la força de l’amor, tot canvia i es transforma. Fins i tot, allò que podria semblar impossible esdevé possible, les portes tancades s’obren i les esperances esdevenen realitats. Cal anar a l’encontre de qui pot ajudar-nos a estimar. “Vora el camí hi havia un cec (...) Cridà: “Jesús, fill de David, compadiu-vos de mi” (...) Jesús s’aturà i digué “¿Què vols que et faci?” Ell respongué: “Senyor feu que hi vegi” Jesús li diu “Recobra la vista; la teva fe t’ha salvat” A l’instant hi veié, i segui Jesús glorificant Déu” (Lc 18, 35-43).

Moltes persones busquem allò que ens aporti sentit a la vida i ens doni pau interior. La vida és, en aquest aspecte, un cerca permanent de sentit i benestar espiritual. Però, el neguit, les ganes per trobar les respostes ens pot fer perdre la perspectiva. Cal tenir una actitud oberta, deixar-se trobar i llavors el coneixement i la saviesa faran estada en nosaltres. “Un home que es deia Zaqueu, cap de cobradors d’impostos i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura (...) Quan Jesús arribà en aquell indret, alçà els ulls i li digué “Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva”. (Lc 19,2-5)

Vivim també perquè els altres puguin viure. Som feliços si els altres també ho són. El nostre benestar està lligat al benestar dels demés. No som indiferents a la situació dels demés. En cadascun de nosaltres hi ha la possibilitat de fer que els demés es sentin persones. Cada dia hi ha moltes oportunitats perquè tot això passi. Aprofitem-les. “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. (Mt 25, 40)

dijous, 17 de novembre del 2016

Post-veritat

He trobat excels que els Diccionaris Oxford qualifiquin la paraula “post-truth” (post-veritat) com la paraula de l’any. Aquest diccionari defineix la post-veritat com "relacionat amb o circumstàncies en què els fets objectius són menys influents en la formació de l'opinió pública que l’apel·lació a les emocions i les creences personals ". Per motivar aquesta elecció han explicat exemples de la campanya del Brexit i les darreres eleccions nord-americanes. El promotors del Brexit espantaren als britànics amb xifres de despesa pública o dades sanitàries, per exemple, que poc després del referèndum es demostraren falses. En el cas de Trump és notori que atià el temor a la globalització i als immigrants explicant situacions o efectes que en cap cas eren certs, però eficaços per mobilitzar la por dels seus electors i així presentar-se com un salva pàtries.

La post-veritat està instal·lada en la societat i els partits polítics se n’aprofiten. El cas de Ciutadans és el més rellevant a casa nostra. Aquest partir té l’habilitat d’afirmar una cosa i el contrari sense immutar-se. Tot si val si això proporciona adhesions electorals. Els rèdits electorals alimenten les mentides. Què importa la veritat, si el que interessa és aconseguir vots que catapultin al poder. Després, un cop amb el poder, tot el que s’ha dit en campanya s’ho emporta el vent. Les estratègies electorals s’allunyen de la veritat, perquè aquesta exigeix discurs, debat d’idees, matissar opinions i altres recursos per explicar la complexitat. Defugint d’aquests paràmetres els estrategues electorals juguen amb emocions, sentiments, impressions, estereotips, prejudicis i altes males arts amb l’únic objectiu de vendre millor el seu producte electoral. Totes aquestes bagatel·les, certament permeten guanyar eleccions, però enterren la polític com a recurs de civilitat.

dimecres, 16 de novembre del 2016

Quadern de Navarra IV – Pamplona/Iruña

La novel·la inèdita d’Ernest Hemingway s’hauria pogut dit “Pamplona és una festa” una mica inspirada en la seva obra “A Moveable Feast” titulada en castellà “París era una fiesta”. He pensat en el gran escriptor dOak Park, Illinois, perquè ell forma part de l’ànima de Pamplona. I els pamplonesos, ciutadans agraïts li han dedicat un estàtua, a mida natural, on l’escriptor es troba en una actitud d’inici d’una conversa amena al peu d’una de les barres del bar Iruña. Quin lloc aquest bar, un temple del bon gust que ha sabut conservar la bellesa que perdura. Assegut a les taules de l’Iruña tot s’alenteix i esdevé agradable. Bon lloc per fer converses i allargar-les fins que el sol fuig a contrallum de la glorieta de la plaça del Castillo.

Pamplona és una ciutat neta i amable. Això és evident passejant pels seus carrers, més enllà dels espais coneguts i concorreguts, com són els carrers Estafeta, Mercaderes o san Nicolás, llocs de tapeo habitual, especialment els dijous perquè es fa la promoció del juevixo: 1 tapa i 1 vas de vi o cervesa per 2 euros. Tinc la sensació que els pamplonesos ocupen el carrer tots els dies i que el tapeo és un ritual familiar. Les persones són educades i acostumen anar ben arreglades. És nota que hi ha diners i gust. L’urbanisme ordenat a fet que tot estigui a ma. Això dóna gust pels que venim de ciutats on tot s’allarga per les distàncies que no acaben mai. A Pamplona/Iruña allò que sembla lluny està a prop.

El centre de la ciutat conserva encara la seva estructura condicionada fins no fa massa per la muralla. El riu Arga li dóna una boira matinera que forma part del paisatge habitual. Quan el sol s’imposa, que no sempre ho fa amb convicció, els edificis omplen els espais que els jardins deixen. Val la pena perdre’s una estona pel parc del Baluarte resta del que fou el complex militar de la Ciutadella de Pamplona. La transformació urbanística provocada per la caiguda de les muralles obrí la ciutat a una expansió que ha fet dels municipis veïns, a Noain (Elortzibar), Zizur, Barañáin, Antsoain, Berriozar, Burlada i Villava, antics nuclis rurals, modernes zones residencials. Pamplona és una ciutat per anar-hi sovint i deixar-se en dur pel que l’esperit cregui oportú sempre al costat dels bons amics que hem deixat. Pamplona sempre serà una festa pels sentiments.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Quadern de Navarra III - Roncesvalles-Orreaga

Sota una pluja no intensa però persistent, emprenguérem el viatge cap a Roncesvalles-Orreaga. Estàvem atrets per la història del lloc sempre envoltada d’una àuria d’èpica medieval. El camí d’anada torna a ser un seguit de sensacions visuals. El paisatge s’anava tancant a mesura que es pujava per la carretera de França. De tant en tant es veia algun caminant que pensàvem que podria ser un peregrí del camí de sant Jaume fent la seva ruta. L’arquitectura de les cases dels pobles es semblà diferent de la que havien vist en la vall del Baztán. Tenint punt ens comú, era diferent. La carretera anava seguint en paral·lel el curs del riu Agra.

Poc a poc ens acostarem al port d’Erro on la natura tornava a mostrar-se majestuosa. La pluja, com digué un amic nostre navarrès, accentuava els colors, amplificació la simfonia de tonalitat. A mesura que ens enfilàvem per les costes del port, el bosc s’anava tancant. La poc llum s’esforçava per penetrar entre les fulles. Semblava que ens trobéssim en un bosc encantat. Al final del port, un cop dins de la vall d’Erro i passat el poble de l’Espinal començà una gran recta que, passat Burguete, ens introduí a Roncesvalles- Orreaga. Vaig trobar aquesta entrada esplèndida. Aquest qualificatiu tant servia per qui anava a Roncesvalles- Orreaga, era un preludi que acollia, com perqui se n’anava per començar la part navarresa del camí de sant Jaume. Seguia plovent.

La Col·legiata de santa Maria de Roncesvalles- Orreaga queda enclotada entre grans edificis destinats a l’acolliment de peregrins. L’església gòtica és representativa del gòtic navarrès. La baixada a la cripta impressiona. L’escala és fosca i les pintures de la cripta són visibles gràcies a les llums dels tifons mòbils. Tot i així es pot reconèixer la insinuació de la bellesa que l’indret hagué de tenir en el se temps. Retornats a la nau de l’església es pot admirar el baldaquí de l’altar. Un amic gironí hem comenta que aquest baldaquí és còpia del que hi ha a la catedral de Girona. Una amiga, també gironina m’escriu per dir-me que la còpia del seu dels anys 40 o 50 del segle passat. Amb aquest gest es volia recordar la relació de Girona i Roncesvalles-Orreaga amb Carlemany, i que en la idea de fer aquest baldaquí hi havia intervingut -entre altres persones- el que aleshores era bisbe de Girona, Josep Cartañà, que durant la guerra civil havia residit a Navarra. Aquesta amiga em comenta que quan ella visità Roncesvalles-Orreaga la persona que feia una visita guiada va dir "Vienen muchos catalanes, pero muy pocos reconocen el baldaquino". Ves per on, a Roncesvalles-Orreaga, el baldaquí de l’altar major, que sembla totalment gòtic i propi del lloc, és una exportació catalana.

dilluns, 14 de novembre del 2016

Quadern de Navarra II

Una tarda plena de llum anàrem al santuari de san Miguel de Aralar. Pujar-hi és tant espectacular com les vistes que es dominen des del cim d’Artxueta on es troba l’església coneguda també com san Miguel in Excelsis. Diuen que la mirada s’extasia en els dies de boira baixa, llavors el santuari sura per damunt de la blancor majestuosa que s’estén per tot arreu al peu de la muntanya. Quan hi anàrem era una tarda tardorenca plena de sol que s’anava marxant poc a poc en l’horitzó. La seva llum omplia de tonalitats el festival de colors del bosc de fageda que ens acompanyà mentre pujaven en carretera cap el santuari. Cada revolt era un misteri i una invitació a aturar-se per gaudir de la natura que canviava constantment de color. 

El nom in Excelsis evoca el cel que tots imaginem quan des del santuari mirem al nostre entorn. Una natura austera, pràcticament sense cap vegetació, més enllà d’un parell d’arbres, ens introdueix a l’interior del santuari. Temple romànic primitiu del segle XI ampliat posteriorment en el segle XII. Entrant en el santuari el visitant es troba amb les cadenes que la llegenda atribueix al desconsolat Teodosio de Goñi i la lluita de sant Miquel amb un drac per alliberar-lo de les cadenes que l’empresonaven. El presbiteri del temple està presidit pel famós Retaule d'Aralar, una obra d'art de 2 metres de longitud per 1,14 d'altura. Aquesta obra mestra de l'art romànic és un frontal d'esmalts i cristall de roca de principis del segle XII. 

En l’absis de la dreta hi ha un sant Crist sospès, de senzilla factoria, que les penombres li donen un encant que convida a la pregària del silenci. Per sort, estàvem sols i això ens permeté pregar per moltes de les persones que estimem. A mesura que el sol declinava la intimitat del lloc convidava al recolliment. A fora, la mirada exterior es perdia per l’horitzó on sobresortien les serres d’Urbasa i Andía. La vista no tenia aturador, tot era bellesa, pau i recolliment. Mentrestant, aprofitant les darreres hores del dia un remat d’ovelles amb llana a punt xollar dringaven les esquelles i nosaltres emprenien el camí del retorn. Un cop fet el primer tomb de carretera, sant Miquel d’Aralar s’esvaí dins del seu silenci.

diumenge, 13 de novembre del 2016

La Fira de la Perdiu

Quan anava a escriure el meu comentari diari m’he adonat que he escrit poc sobre Vilanova de Meià. Oblit imperdonable. Pot ser, sense que això serveixi d’excusa, pel fet que aquest poble de la Noguera formi part de la meva intimitat he preservat fer-ne comentaris. Més d’un cop, entre amics vilanovins, hem apuntat la idea de no elogiar Vilanova de Meià per evitar que hi vingui més gent. L’estimem tant, forma part del paisatge interior de tantes persones, que temem contagiar el nostre entusiasme i que la massificació desvirtuï la seva bellesa.

No obstant, avui ha estat un dia d’una gran massificació a Vilanova de Meià. Avui s’ha celebrat la fira de la Perdiu. La gran diada que aplega a milers de persones. En un sol dia passen pel carrer de la Perdiu tanta gent, o més, que tots els dies de l’any, contant-hi els de l’estiu quan el poble s’incrementa pels estiuejants altrament dits verenejants. Durant el dia d’avui, perdius, ocells, galls, paons i altres bèsties omplen el carrer de la fira. Hi ha premis i reconeixements per les perdius mes galanes. Ben cert, que algunes ho són de manera ufanosa. Al costat de les aus tota mena d’artesans i firaires criden l’atenció per fer bona caixa. Els visitants es firen tot el que poden. Tots plegats hem fet gran la Fira de la Perdiu. Ben dinat, tothom se’n va i els carrers del poble tornen a quedar-se buits mentre el Montsec acarona les darreres llum del dia. Novament, el silenci pren el seu lloc en el carrer de la Perdiu.

dissabte, 12 de novembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Algunes persones religioses insisteixen, fins i tot s’obsessionen, en guardar determinades pràctiques. Tota la seva experiència religiosa sembla passar per l’observança d’un conjunt de normes i pràctiques. L’excés de zel pot arribar a desvirtuar el sentit de la fe i fer-li oblidar que, en tota religió, hi ha un principi bàsic universal: estimar als demés i fer el bé. “S’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat”. (Jo 4,23-24)

En l’ofici de viure hi ha el perill de caure en la rutina i deixar de fer les coses de forma conscient i responsable. Podem anar tirant fent les coses com sempre s’han fet o deixar de preguntar-nos que fem per millorar la vida dels demés. Perquè viure és viure amb els demés. “Us demano una cosa: que ens estimem els uns als altres” (2Jo 1,5)

divendres, 11 de novembre del 2016

Glosses per la vida quotidiana

El perdó és una actitud i un gest bàsic per humanitzar la societat. Les relacions entre les persones no poden fonamentar-se en l’odi, la rancúnia o el desig de venjança. Això empobreix qui s’empara en aquestes actituds. Cal saber perdonar sincerament des del cor. La misericòrdia restableix la convivència basada en l’amor. “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar.” (Lc 17, 3-4) 

Hem sentit molts cops l’expressió benaurats els justos. És cert, les persones justes són dignes de tota admiració i elogi. Cal treballar a favor de fer justícia a tots nivells. Hi ha necessitat de justícia en l’àmbit social, però també hi ha moments per ser justos en les relacions quotidianes: en la família, en la feina, amb els veïns, els companys. En definitiva, la vida ofereix molts àmbits on les persones hem d’actuar amb justícia. “Decanta’t del mal i fes el bé / i tindràs una casa per sempre, / els justos posseiran el país / hi habitaran per sempre més”. (Sl 36)

Totes les religions tenen espais sagrats on es venera la presència del sagrat. Temples, sinagogues, mesquites i altres espais on les persones religioses es troben, tots aquests llocs estan reservats a la contemplació del que és el sagrat i a la celebració que apropa les persones al transcendent fent-les sentir membres d’una comunitat. “Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare”. (Jo 2,16)

dijous, 10 de novembre del 2016

Quadern de Navarra I

He estat uns dies per Navarra. El centre operatiu era Pamplona des d’on amb la meva dona intentarem copsar la riquesa d’aquesta terra. Anàrem als màxims llocs que les nostres possibilitats ens permeteren. Tot anant a Pamplona participarem de la pregària comunitària de nona en el monestir de la Trapa de l’Oliva al costat del riu Aragón. Un vell monestir creat l’any 1149. La grandiositat de l’església es magnificava pel seu silenci i foscor. Tot respirava pau i convidava a allargar el temps. Sortint del monestir l’esclat de la natura gràcies a les aus migratòries de la llacuna de Pitillas. La vida parlava on la sobrietat es manifestava encantada i misteriosa en el parc natural de las Bárdenas Reales.  El pas per Olite ens transportà al temps de castells i fades.

El camí a la vall de Baztan fou un petit homenatge a l’excel·lent escriptora Dolores Redondo i la seva gran trilogia que té aquestes terres com a referents obligats. El camí cap el nord permet gaudir de les cases senyorials d’Elizondo, intuir el sentit de la porta d’Amaiur, mentre es puja el port d’ Otsondo on tots els colors de la tardor es fonen en un esclat inimaginable de sensacions. Després, al final del port s’arriba còmodament a l’antic monestir de sant Salvador a Urdax on en temps foscos els inquisidors aplicaren el seu terror. A quatre passes, entre grans i nobles cases, sobresurt la casa de Pedro Axular, un gran clàssic de la literatura vasca de la primera mitat del segle XVII. La llengua basca domina tota la vall. La seva peculiar sonoritat età present en cada racó d’un paisatge amable i generós. A un sospir de França i intuint la proximitat del mar tanca aquesta part del Pirineu es troba Zugarramurdi. Lloc encisador, ple de llegendes i històries negres, però de paisatge envigorit per les seves coves fosques i profundes.

Retornant a Pamplona, el camí ens portà a descobrir que el restaurant recomanat per un bon amic a Ituren estava tancat. Desfent el camí la parada obligada fou a les termes d’Elgorriaga per fer un breu most per seguir la ruta de sensacions. Després de passar per Doneztebe, petit i endreçat municipi, gaudirem de l’esclat de natura del parc natural del Señorio de Bertiz. Majestuosos arbres amb tots els colors possibles del temps de tardor. Tot era harmoniós. La verdor de l’herba humida contrastava amb els grocs, taronges, vermells, castanys i tota la degradació imaginable de les fulles caduques. El festival de colors, fruit de la degradació de la clorofil·la que fa emergir els carotenoides i les antocianines, convida a la contemplació i deixar-se amarar per un natura que ens recorda el pas del temps de les estacions.  

dimecres, 9 de novembre del 2016

Déu creà un home i una dona

Ahir, gràcies a l’amabilitat de l’Apostolat del Mar, vaig participar en una taula rodona amb un jueu i dos musulmans per parlar del diàleg interreligiós i la convivència. L’ajudant de rabí de la comunitat israelita de Barcelona, Jorge Burdman, aportà una visió original i molt interessant del sentit de la diversitat religiosa. Referint-se a les religions monoteistes comentà que totes tres, cristians, jueus i musulmans tenen uns referents a partir dels quals s’articulà cada una de les religions. Els cristians tenen a Jesús, els jueus a Abraham i els musulmans a Muhammad. A partir d’aquestes persones es desenvoluparen aquestes religions i es consolidaren com les grans religions de la humanitat en relació a un Déu creador. 

Les religions monoteistes, afirmà Burdman, tenen en comú també que els seus llibres sagrats situen l’origen de la humanitat en l’acte creador de Déu. En el Gènesis Déu creà el món, els ésser viu i culminant la seva obra al final creà a Adam i Eva. Les religions monoteistes assumeixen el sentit d’aquest relat poètic de la creació. Sobre aquesta qüestió les tres religions es reclamen continuadores de la vida engendrada en el primer home i la primera dona de la humanitat. L’originalitat, i saviesa, del punt de vista de l’ajudant de rabí Burdman, és la constatació que Déu no creà cap religió. Déu creà un home i una dona a partir dels quals la humanitat es desenvolupà i poblà la terra. En aquest gest creatiu, el Déu expressat per cada una de les religions monoteistes es compromet amb la humanitat a partir d’infondre vida i coneixement a una dona i a un home. Per això, les religions quan dialoguen no han de perdre de vista dues coses: que elles són fruit de la creació humana, no de la inspiració divina, i que Déu el que creà per completar la seva obra foren un home i una dona germen de la humanitat. Per això les religions quan dialoguen han d'humanitzar.

dimarts, 8 de novembre del 2016

Nou relats de sofriment

La jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona acabà amb els testimonis de nou persones que havien patit, en diferent grau, els efectes de la violència del terror o de la tortura al País Basc o Navarra. Cada una d’elles, per damunt de la seva experiència particular del dolor, elogiaren el valor de la convivència. Foren nou relats de sofriment dur, sense possibilitats de dissimular el patiment. Cada una de les persones havia viscut en primera persona les tensions provocades per les accions violentes del terrorisme d’ETA i dels seus entorns, l’actuació repressiva descontrolada de les forces policials de l’estat o de grups com els GAL.

Aquestes nou persones tenen noms forces coneguts en la societat basca o navarresa: tres regidors del PSN que portaren escortes durant deu o més anys (Mercedes Sánchez, José Luis Uriz y Julia Cid); Eneko Etxeberria, germà de «Naparra»; Txema Jurado, exregidor de l’esquerra abertzale pres durant tres anys pel cas Udabiltza i després absolt; Oihan Ataun, torturat; José Ignacio Meijide, membre de Gesto por la Paz; Ana Fernández, germana de Sara Fernández, morta en accident de trànsit camí de la presó de Valdemoro; i Aitziber Berrueta, filla d’Angel Berrueta, forner que fou assassinat per un policia nacional i el seu fill; ruptura familiar en el cas de Julia Cid mare d’un detingut d’ETA i .

Les diferents intervencions foren colpidores, emocionalment intenses perquè alguns testimonis era el primer cop que expressaven públicament el patiment que la violència els havia provocat. Persones que cada dia tenien por alhora de posar en marxa el cotxe per temor que explotés una bomba adherida als baixos o que cada cop que sentien l’ascensor temien que el vinguessin a detenir novament. Cada una d’aquestes persones presentaren amb tota cruesa el patiment associat al terror, qualsevol terror. Tot i que fa cinc anys que ETA prengué la decisió d’acabar amb la violència, encara hi ha vàries qüestions no resoltes que continuen sent font de sofriment. El més evident és el manteniment de la política de dispersió dels presos que penalitza als familiars dels presos.

Els nous testimonis de la taula “Des del dolor a la convivència” parlaren sense rancúnia, sense odi i, alguns d’ells demanaren perdó si havien provocat patiment de forma directa o indirecta. Un dels intervinents, destacat militant socialista navarrès, demanà perdó perquè fou el seu partit qui des de les responsabilitats de govern emparà el terrorisme d’estat o ignorà la violència emprada per les forces de seguretat. La majoria d’intervencions insistiren en que calia avançar en el camí de la veritat aclarint els casos d’assassinats no resolts o de tortures impunes. S’ha de justícia a les víctimes del terror i afirmar rotundament que no cal repetir cap d’aquestes situacions allí testimoniades.

dilluns, 7 de novembre del 2016

Si odiava, ells havien vençut

El títol d’aquest post fou la contundent conclusió d’Iñaki García Arrizabalaga, a qui els Comandos Autónomos Anticapitalistes, una escissió d’ETA, mataren el seu pare l’any 1980, en el seu diàleg amb Lourdes Zabalza, germana de Mikel Zabalza trobat mort al riu Bidasoa ara fa 25 anys després de la seva detenció per la Guardia Civil i llarga estada a la caserna d’ Intxaurrondo. Aquesta conversa fou el pòrtic de la jornada jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona. Els testimoni de vida d’aquestes dues persones fou contundent: no ha d’haver-hi lloc a l’odi ni a la venjança al País Basc o Navarra després del final de violència d’ETA ara fa cinc anys. Hi ha massa dolor en la societat basca i navarresa per no avançar cap la reconciliació. No cal esperar fer justícia a tothom per iniciar el camí del perdó i la convivència. La justícia és important per esclarir molts fets que encara són denses penombres, però la convivència i la pau no poden esperar.

La convivència ha de construir-se superant els sentiments d’odi i de venjança que encara planegen entorn a la violència d’aquest anys. ETA, i els grups armats afins, i els GAL, i la violència de l’Estat, han deixat un dolor intens al País Basc i Navarra que encara és prou viu. El sofriment té rostre i la mirada del patiment somou les consciències. Però, tot i aquest desassossec, moltes persones volen caminar cap una societat reconciliada i en pau. Iñaki García Arrizabalaga i Lourdes Zabalza reiteraren que cal mostrar empatia amb les víctimes de tota mena de violència. Reclamen el dret a reconèixer la veritat dels fets, de com morí Mikel Zabalza o saber qui assassinà a Juan Manuel Garcia Cordero. Però la germana i el fill dels que han patit el terror reclamen que no s’oblidi aquesta violència perquè les generacions joves no poden perdre la memòria d’aquests fets a fi de bé, que no tornin a passar mai més. Si es perd a memòria es poden tergiversar els fets o, simplement, es poden oblidar.

Iñaki García Arrizabalaga i Lourdes Zabalza alertaren sobre l’ús partidista de les morts, com si les diferents víctimes del terror poguessin inscriure’s en llistes diferents o en bàndols oposats. No  hi ha dolors diferents perquè totes les víctimes estan en el mateix bàndol i enfront d’elles s’alineen els autors d’aquests sofriments. És necessari que hi hagi més gent que doni el pas i, des del seu antic compromís amb el terrorisme o amb l’exercici de la repressió d’estat, diguin que matar o torturar foren uns actes horribles, abominables. Persones que denuncien que ni els fins polítics d’ETA ni la defensa de l’Estat democràtic justificaven l’ús de la violència, la tortura o els assassinats dels darrers anys. Cal recórrer el camí de pacificar la societat basca i navarresa, i el primer pas és assumir com a pròpies totes les víctimes per tal que elles no siguin mai objecte de la cobdícia política. Després d’escoltar durant força estona aquest dos testimonis, l’hemicicle del Parlament navarrès després d’un llarg i espès silenci trencat per una intensa ovació agraint la fortalesa interior d’aquests dos testimoniatges. Dues persones valentes que han donat la cara per explicar el seu sofriment i demanar justícia i reconciliació.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Massa dolor per consolar

Després d’uns dies de silenci en els meus post, per unes vacances de tardor, retorno a la quotidiana costum d’escriure algunes reflexions. He estat quasi tota una setmana a l’antic regne de Navarra. Durant aquest temps he tingut diverses vivències que procuraré anar esmicolant en els propers dies. De totes elles, que han estat molt variades i diverses, voldria desatacar-ne bàsicament una: el privilegi de participar amb la meva dona com a convidats en la jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona i que serví per presentar també la constitució de del comitè permanent d’aquest foro a Navarra. El “Foro Social por la Paz” nasqué l’any 2013 per promoure la participació de la societat civil en l’impuls del procés de pau a Navarra a Euskadi després que ETA anunciés, l’any 2011, la fi de les seves activitats terroristes. Des de llavors, s’han produint diverses iniciatives encaminades a fer possible la convivència entre sectors de les societats basques i navarreses enfrontades per anys de violència de tota mena.

En la jornada del proppassat divendres una sèrie de ponències i taules rodones tractaran sobre com "teixir ponts entre els que han patit diferents expressions de violències". En la presentació de la jornada Fernando Armendáriz i Teresa Fagoaga, en nom dels promotors d’aquesta iniciativa, digueren que “cinc anys després del final de la violència d'ETA, i malgrat tot el que s'ha avançat, hi ha temes en què no s'ha progressat o bé els passos fets han estat insuficients, com els bloquejos al desarmament per part dels Estats francès i espanyol ". Però, tot i aquestes evidents dificultats, cal seguir construint ponts per la convivència, treballar per aconseguir "una pau permanent basada en la justícia" i sumar a aquesta iniciativa  al màxim nombre de persones de tot tipus de sensibilitats disposades a contribuir des de la societat civil a un desmantellament i desarmament d'ETA, la integració de les persones preses i fugides, el respecte als drets humans i l'aposta per la convivència.

La presència durant tota la jornada de la presidenta del Parlament de Navarra, Ainhoa Aznárez y de l’alcalde de Pamplona, Joseba Asirón , així com altres dirigents de tots els partits del parlament navarrès, excepte UPN i PP, i representants de la societat civil navarresa, evidenciaren l’interès despertat per aquesta iniciativa i l’esperança que serveixi per pacificar una societat que ha patit molt dolor durant masses anys. En següents comentaris aniré aportant les meves reflexions sobre el que vaig sentir i viure en una intensa jornada en el parlament navarrès a la qual vaig tenir el privilegi d’assistir-hi.