L’opacitat aliementa l’anticlericalisme

S’acaba una setmana de notícies que ha tingut l’Església catòlica com el principal protagonista. Primer, l’anunci d’uns errors en les immatriculacions de béns; després, la iniciativa parlamentària d’ERC, Unidas Podemos i Bildu de proposar una comissió parlamentària per revisar els milers de denúncies per casos de pederàstia a l’Església catòlica i finalment, el suport del PSOE a fer aquesta investigació donat a correcuita i amb pirotècnica mediàtica. A partir de cada una d’aquestes notícies les xarxes socials van plenes d’opinions que tenen, la majoria d’elles un tuf d’anticlericalisme exagerat. Els comentaris, en general, no acostumen a ser massa afalagadors. A més, alguns titulars de premsa han tractat el tema de les immatriculacions sense rigor i, en alguns casos de manera forassenyada i més propers a les “fake news” que a la veracitat informativa. Segons la majoria de titular semblava que l’Església catòlica havia comès una gran estafa o es dedicava a fer apropiacions indegudes. A partir d’aquests titular, la creativitat narrativa ha anat desbocada, tot anava bé per acusar a la jerarquia catòlica de rapinyar les propietats privades o comunals.

La negativa del president de la Conferència Episcopal Espanyola a impulsar una comissió independent, similar a les fetes en altres països, per aclarir les denúncies de casos de pederàstia ha contribuït a remoure de nou les aigües de l’anticlericalisme de la nostra societat. Els ciutadans recelen del silenci, la foscor i l’opacitat que la jerarquia catòlica ha tractat, i encara continua tractant, aquest tema. En un país de pell sensible pels afers que estimulen l’anticlericalisme, no cal ser un analista fi per adonar-se que callar, dissimular o mostrar-se ambigu alimenta les sospites d’encobriment d’aquests delictes. Novament, la jerarquia de l’Església catòlica ha estat poruga i, en lloc de prendre la iniciativa de tractar amb transparència, claredat i amb taquígrafs la qüestió de la pederàstia n’ha fet un assumpte domèstic, sense adonar-se que és una matèria de projecció social. ¿Tant costava a la Conferència Episcopal Espanyola promoure  una comissió independent per estudiar les denúncies de pederàstia? Fer malament les immatriculacions, no ser rigorós en les inscripcions de les propietats o situar la investigació de la pederàstia fora del discerniment públic és alimentar l’anticlericalisme larvat de la nostra societat.  Però, els que ara miren complaents el ressorgiment dels menjacapellans recordin que la tràgica història del nostre país demostra que els grans beneficiats de l’anticlericalisme sol ser sempre l’extrema dreta.

No és just, més aviat interessat, situar el focus en els casos de pederàstia, a l’Església catòlica. Dit això, no es pot negar la greu responsabilitat adquirida per l’Església en els abusos continuats produïts en les seves institucions. És evident que cal anar a fons, investigar el que calgui, on calgui, rendir comptes i demanar perdó les vegades que fàcil falta. Tanmateix, hi ha massa silenci en altres àmbits on, per estar freqüentats per la joventut podien ser llocs on els pederastes actuessin. La nostra societat ha tingut en els anys 50, 60 i 70 del segle passat, moltes entitats esportives, socials, educatives i d’altre mena, on la joventut trobava espais d’educació, esport, oci i esplai. Cap d’aquestes entitats sembla que entri en les preocupacions dels promotors de la iniciativa parlamentària per investigar a l’Església catòlica. La qual, segons sembla, és l’únic subjecte de sospita. ¿No passava res en les altres entitats? ¿tot era normal? Sincerament, no m’ho crec.

La inusitada efervescència

El bisbe de Terol-Albarracín, Antonio Gómez, ha publicat l’article,  “La inusitada efervescència”, davant el neguit d’alguns clergues d’aprofitar les xarxes socials, en aquestes dies de confinament, per omplir-les de misses i actes piadosos. A continuació el publico íntegre traduït al català.

“Avui ha estat el primer dia on totes les esglésies de la nostra diòcesi (com de tantes altres) no s'han obert, tot i ser diumenge. M'atreviria a dir que la unanimitat de les persones creients ho han entès responsablement. Potser, alguna, que han fet de la seva fe un costum atàvica, no tant”.

Alguns sacerdots s'han posat molt nerviosos i ens han omplert els mitjans habituals, amb els quals ens solem comunicar, d'oracions, trucades a resar, la possibilitat de seguir la Missa per streaming, és a dir en directe via web, ens han enviat link, o sigui un enllaç o connexió, per poder veure el Santíssim exposat ... i algun altre ha sortit a fer una passejada pels carrers amb la custòdia com si es tractés d'el Corpus Christi (i em pregunto amb quina permís, perquè per a moltes coses som molt estrictes i per a altres no tant.)”

Tot aquest bombardeig em suscita moltes preguntes, ¿No sembla que tractem a les persones creients com que no sabessin resar i han de dependre del clergat per fer-ho? Què hem fet fins ara, tenir-los d'espectadors? No us sembla que tanta Missa per les pantalles manté a les persones en la passivitat de mirar? O és que volem justificar el nostre sacerdoci? És que els serveis religiosos de les televisions i les ràdios no són suficients? Fins ara sí ho han estat. Què és més important, una estona de pregària o de lectio divina amb la Paraula, o mirar una missa per una pantalla?

M'han arribat exemples de joves que al pis d'estudiants s'han reunit per llegir la Paraula i pregar per les necessitats més urgents. Es de famílies amb nens que han col·locat sobre unes estovalles blanc, una espelma i una Bíblia oberta i han resat junts, escoltant la Paraula de Déu. Alguna persona s'ha tancat a la seva habitació i llegint "l'evangeli de cada dia" ha guardat un silenci reparador. Una jove em va dir que va entrar a internet i va buscar "lectures d'avui" i va resar amb elles i amb la reflexió que portaven. Alguna família anciana, a l'hora de la missa de el poble s'han posat a resar el rosari per tots els que pateixen i ens ajuden. Una dona em deia: vaig buscar el silenci i em vaig unir a aquells que en algun lloc del món estaven en comunitat celebrant l'Eucaristia. No van necessitar retransmissions. A més, sabem que una pantalla mai t'ajudarà a recollir, i és tan necessari! Tots els creients són persones adultes, i es saben treure les castanyes de foc, encara que moltes vegades no els tractem així. La persona que creu resa i sap fer-ho.

Aquest temps de gràcia, també serveix perquè nosaltres els preveres i diaques parem una mica, reflexionem i reconstruïm la nostra vida pastoral, preguem més intensament, posem lentitud mentrestant activisme, llegim aquell llibre que vam deixar a mig començar al prestatge de la nostra llibreria, celebrem l'Eucaristia en pacífica i deserta soledat, reflexionem i sanemos les ferides que anem deixant obertes, en definitiva, busquem l'essencial del nostre ministeri.

Sembla que alguns tenim por a el buit, si no se'ns veu o se'ns escolta, i oblidem que una de les nostres tasques és l'oració pels altres, o vicaria. Haurem de mesurar quant hi ha en tot aquest desplegament mediàtic d'un afany insuperable de protagonisme. La Santa Missa és molt gran per ser viscuda en comunitat, les emeses només són per a les persones malaltes i impedides. Deixem de bombardejar a les bones persones amb tot tipus de reflexions, estampes, vídeos i oracions, que semblem més a comercials del religiós, que a persones de Déu.

En això també som consumistes, això que tant critiquem, i amés afavorim. Tot aquest desplegament penso que respon a aquest tipus de pastoral, poc pensada a la llum de l'Evangeli. Hi ha tantes dones i homes creients en el món, que celebren l'Eucaristia de cent a vent quan passa el missioner (de vegades mesos) i viuen la seva fe amb gran integritat! Però nosaltres som dels rics, també consumistes del religiós, amb dret a que no ens falti la Missa, encara que sigui televisada.

Dejunem també de sons i imatges en aquesta quaresma tan real i de desert. Mirem el nostre interior i fem silenci és on ens parla Déu. Visquem la intensitat de la pobresa, com ells, perquè a la fi tant allau de missatges és com la pluja que cau que ni amara la terra ni dóna fruits”.

¡Ànim i endavant!

Necessitats d’una mirada contemplativa

El darrer dia de l’any el papa Francesc presidí a la Basílica Vaticana les primeres Vespres de la Solemnitat de Maria Santíssima Mare de Déu. Durant la celebració d’aquesta litúrgia el papa pronuncià una homilia de la qual reprodueixo uns petits fragments.

«A l'arribar la plenitud dels temps, Déu envià el seu Fill" (Ga 4, 4). El Fill enviat pel Pare va acampar a Betlem d'Efrata, «tan petit per estar entre els llogarets de Judà» (Mi 5: 1); va viure a Natzaret, una ciutat mai esmentada en les Escriptures llevat que per dir: «¿Pot alguna cosa bona sortir de Natzaret?» (Jn 1, 46), i va morir descartat de la gran ciutat, de Jerusalem, crucificat fora dels seus murs. La decisió de Déu és clara: per revelar el seu amor Ell escull la petita ciutat i la ciutat menyspreada, i quan llegua a Jerusalem s'uneix a el poble dels pecadors i dels descartats. Cap dels habitants de la ciutat s'adona que el Fill de Déu fet home està caminant pels seus propis carrers, probablement ni tan sols els seus deixebles, el qual només comprendran plenament amb la Resurrecció el Misteri present en Jesús.

Les paraules i els signes de salvació que realitza a la ciutat desperten sorpresa i entusiasme. momentanis, però no són rebuts en el seu ple significat: aviat ja no seran recordats, quan el governador romà preguntarà: «¿Volen Jesús o Barrabàs lliure?» Fora de la ciutat Jesús serà crucificat, a la part alta del Gòlgota, per ser condemnat per la mirada de tots els habitants i burlat pels seus comentaris sarcàstics. Però des d'allà, des de la creu, el nou arbre de la vida, el poder de Déu atraurà a tots cap a ell. (...) Déu va aixecar la seva tenda a la ciutat, i mai es va apartar d'ella. La seva presència a la ciutat fins i tot en aquesta nostra ciutat de Roma, «no ha de ser fabricada, sinó descoberta, desvetllada» (Esort. Ap. Evangelii gaudium, 71). Som nosaltres els que hem de demanar a Déu la gràcia d'uns ulls nous, capaços d '«una mirada contemplativa, una mirada de fe que descobreix a Déu habitant a casa seva, als seus carrers, en les seves places» (ibíd., 71). Els profetes, en l'Escriptura, adverteixen contra la temptació de lligar-la presència de Déu només al temple (Jer 7:4).

Ell habita enmig del seu poble, camina amb ell i viu la seva vida. La seva fidelitat és concreta, és la proximitat a l'existència quotidiana ... dels seus fills. De fet, quan Déu vol fer noves totes les coses a través del seu Fill, Ell no comença des del temple, sinó del ventre d'una petita i pobra dona del seu poble. És extraordinària aquesta elecció de Déu! No canvia la història a través dels poderosos homes de les institucions civils i religioses, sinó de les dones de la perifèria de l'imperi, com Maria, i dels seus ventres estèrils, com el d'Isabel. (...) Déu mai ha deixat de canviar la història i la cara de la nostra ciutat a través de la gent dels petits i els pobres que l'habiten: Ell els tria, els inspira, els motiva a l'acció, els fa solidaris, els anima a activar xarxes, a crear vincles virtuosos, a construir ponts i no murs.

Som cridats a trobar-nos amb els altres i a escoltar la seva existència, de la seva crit d'ajuda. ¡Escoltar ja és un acte d'amor! Tenir temps per als altres, per dialogar, per reconèixer amb una mirada contemplativa la presència i l'acció de Déu en les seves vides, donar testimoni de la nova vida de l'Evangeli amb fets més que amb paraules és realment un servei d'amor que canvia la realitat. A el fer-ho, de fet, a la ciutat i també a l'Església circula un aire nou, el desig per tornar a posar-se en camí, per superar la vella lògica de l'oposició i les tanques, per a col·laborar junts, construint una ciutat més justa i fraterna.

Els dictadors no es beneeixen

Avui s’ha tret el dictador Franco del Valle de los Caídos. Avui és un dia una mica millor per a tots els qui van patir la seva dictadura. Tan se val on estigui enterrat ara, el que és important és que no està el seu mausoleu de la repressió. Aquesta exhumació era necessària per respecte als morts republicans que estan en les osseres d’aquesta basílica. Avui, som un mica més dignes. Ara està per resoldre el futur d’aquest gran mausoleu on perviu encara la força simbòlica del monumentalisme franquista, gran monument a la memòria de la indignitat.

Amb aquest exhumació del cadàver del dictador Espanya no ha trencat amb el passat franquista per més que alguns polítics no vulguin reconèixer-ho. El franquisme es ben viu i present en les estructures de l’Estat, en la mentalitat de molts espanyols. Franco perdura quan la repressió de l’Estat es basa en l’odi i la venjança. La transició democràtic fou també un exercici per canviar de règim preservant la colonització que el franquisme havia fet de l’aparell de l’Estat. Només cal mirar els cognoms d’algunes institucions claus de l’Estat per descobrir com perduren barrejats i reproduïts els noms de l’antic règim.

La imatge més icònica d’aquesta exhumació ha estat la participació activa del prior del Valle de los Caídos en tota la cerimònia. M’he esglaiat en veure’l beneir el taüt amb les despulles del dictador. És un signe més de com el franquisme és viu, fins i tot en l’església. Quanta vergonya veure viu el nacionalcatolicisme. Tot difunt es mereix rebre el perdó misericordiós. Però el que avui s’ha fet estava lluny d’una cerimònia d’acomiadament cristià. Franco porta 44 anys mort i per això la cerimònia d’avui, per uns era un acte de reparació d’un greuge i per altres era una ocasió per una exaltació del seu llegat dictatorial. La generosa cobertura mediàtica fou obscena i convertí l’exhumació en un nou funeral d’estat on els nostàlgics del franquisme han procurat treure’n rendiment. La generosa transmissió televisiva fou una injustificada propaganda de la indignitat i un espot electoral. Dins d’aquesta tensió no hi havia justificació pel responsori o la benedicció de les despulles. Tot gest cristià era buit de significació litúrgica i era una simple proclama política. Això és el que ha fet el prior del Valle de los Caídos. Lamentable.

Tots som església

He trobat encertada per aquestes dates quaresmals la lectura d’uns paràgrafs de la De la Constitució dogmàtica Lumen géntium, sobre l'Església, del Concili Vaticà II en la seva nota 16 dins l’apartat del Poble de Déu.

“Va decidir aplegar-los, els qui creuen en Crist en l'Església santa, la qual, prefigurada ja des de l'origen del món, preparada admirablement en la història del poble d'Israel i en l'Antic Testament, constituïda aquests darrers temps, fou manifestaria per l'efusió de l'Esperit Sant i assolirà la plenitud gloriosa a la fi del segles. Llavors, com llegim en els sants Pares, tots els justos descendents d'Adam, des del just Abel fins al darrer elegit, seran reunits davant del Pare en una Església universal.

Finalment, els qui encara no han rebut l'Evangeli guarden relació amb el poble de Déu per diferents motius. En primer lloc, és clar, aquell poble amb qui es van fer els pactes i les promeses, i del qual va néixer Crist segons la carn: poble estimadíssim per raó dels pares, conformement a l'elecció, ja que els dons i la crida de Déu són irrevocables.

Però el pla de salvació agafa també aquells qui reconeixen el Creador, entre els quals hi ha en primer lloc els musulmans, els quals diuen públicament que guarden la fe d'Abraham i adoren juntament amb nosaltres un sol Déu, únic, misericordiós, que ha de judicar els homes el darrer dia.

Aquest mateix Déu tampoc no és lluny d'aquells altres que, enmig d'ombres i imatges, cerquen el Déu desconegut, puix que a tots dóna vida, alè i tota cosa, i vol, salvador que és, que tots els homes se salvin.

Perquè els qui desconeixen sense culpa l'Evangeli de Crist i la seva Església, però busquen Déu amb sinceritat de cor i s'esforcen sota l'influx de la gràcia a complir amb obres la seva voluntat, coneguda pel dictamen de la consciència, poden aconseguir la salvació eterna. La Providència no nega els auxilis necessaris per a la salvació als qui sense culpa seva no han arribat encara a un clar coneixement de Déu i, amb tot, fan per manera, amb la divina gràcia, d'arribar a viure rectament. I tot allò que es troba en ells de bo i de veritable, l'Església s'ho estima com una preparació a l'Evangeli i com a vingut d'aquell qui il·lumina tot home perquè arribi a tenir la vida”

Vers una nova evangelització

Veient les dificultats de la societat per resoldre satisfactòriament els diversos problemas que incrementen l’exclusió, l’empobriment i la precarització d’amplis sectors es normal que moltes persones es preguntin: ¿serà més humà el futur?.  Avui coneixem part dels costos del creixement: atur, exclusió, precarietat i riscos en són els aspectes més colpidors. Però tant importants com aquests aspectes en són els nous valors que s’estan consolidant. S’incrementa l’individualisme. Hi ha gent que no té temps per anar a votar demà perquè se’n va d’excursió a la muntanya. Les evidencies demostren que la moral de la nova societat és, precisament, no tenir moral. La societat en la qual els cristians vivim la nostra fe està perdent la confiança en les seves possibilitats. Quan Joan XXIII amb el Concili Vaticà II obria les finestres de l'Església al món, els cristians descobrirem una societat que creia en el seu futur i que, malgrat les dificultats del present, volia seguir avançant cap un desenvolupament de les possibilitats humanes. La societat i les persones tenien sentit per si mateixes. Però avui, els signes dels temps en són uns altres.

En la societat hi ha un creixent desinterès pel misteri humà. No es que la secularització de la societat així endurit els cors humans vers Déu. La ciutat secular ha estat engolida per un cultura que només cerca l'èxit personal, el disposar d'una bona targeta de crèdit i fruir del màxim plaer. Es la cultura de la indiferència i de la insolidaritat. Indiferència davant de les discriminacions econòmiques que comporta el desenvolupament econòmic; insolidaritat perquè, malgrat hi ha cada cop més persones que ho estan passant malament, fem com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità: no fem de la solidaritat amb el pobre i marginat l'objectiu de la nostra caritat. Si mirem al nostre entorn podem preguntar-nos: a on són els bons samaritans ?, ¿fa prou la nostre església per estar al costat dels exclosos del sistema?. L’enquesta de la joventut envia senyals d’alarma: els joves desconfien de l’Església, la veuen distant i atrapada en les seves cuites internes.

Els cristians, els seguidors de Jesús, l’Església hauríem d'esdevenir una incomoditat en aquesta nova situació. Mentre una part de la societat satisfeta s'extasia en l'hedonisme i el narcisisme, i ha endurit els cors humans davant el sofriment del pobre, els cristians hauríem de testimoniar la radicalitat de l'amor de Déu i proclamar la possibilitat de l'esperança. Ens cal una nova evangelització. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ésser noticia gràcies al testimoni d'amor de la comunitat cristiana en forma de petites llavors d’esperança pràctica. La fe no es pot viure al marge d'una pràctica constant d'amor que doni credibilitat fidelitat a la nostra afirmació d'ésser fills de Déu i germans de les altres persones. Déu és Pare perquè nosaltres som fills i germans de tota la humanitat. És en aquestes situacions quan ha de sorgir amb força evangèlica com un alenar que esdevé llum del món. Ens cal esdevenir “testimonis de la veritat” de Jesús en el món.

El silenci preocupant dels bisbes espanyols

Queridos hermanos obispos españoles. Me permito dirigir a todos vosotros mi humilde reflexión con el más profundo respeto por vuestra responsabilidad de pastores de la Iglesia. Quiere compartir con todos vosotros mi inquietud ante vuestra actitud pasiva hacia la situación que vivimos en Catalunya. Me duele en lo más profundo del alma vuestra indiferencia ante las peticiones de diálogo por parte de quienes consideran que el independentismo es una opción política legítima, siempre y cuando se exprese, como ha sido hasta ahora, de forma democrática y pacífica. Como católico me incomodan los reiterados intentos, en los cuales han participado algunos destacados pastores de nuestra iglesia, de presentar la unidad de España como un valor casi sagrado. No hay peor idolatría que sacralizar las decisiones políticas humanas.

Os quiero transmitir, casi a modo de corrección fraterna, mi decepción por el escaso interés manifestado por muchos obispos españoles ante el escrito de trescientos sacerdotes y diáconos catalanes pidiendo abrir caminos de diálogo y reconciliación en relación al procés. Resulta desalentador percibir la indiferencia del episcopado español ante la voluntad de estos sacerdotes y diáconos, pastores de una iglesia que camina con el Pueblo de Dios, de proponer vías para resolver un conflicto que no encuentra, hasta ahora, las salidas políticas adecuadas. El texto de los sacerdotes y diáconos catalanes expresa el sentimiento vivo entre las comunidades cristianas de Catalunya sobre la sospecha de como los estereotipos y recelos dificultan establecer una comunicación fraternal sobre las dinámicas políticas existentes en Catalunya. En esta situación, es todavía más urgente pedir a todos un sobreesfuerzo para abrir todas las vías de diálogo y, ante el inicio de los próximos juicios a políticos catalanes y dirigentes sociales, apelar a la equidad, justicia y humanidad. Me ha decepcionado el silencio de muchos de los obispos españoles ante la carta de los sacerdotes y diáconos catalanes. Este silencio contrasta con el compromiso manifestado por algunos eclesiásticos catalanes que han sabido estar al lado de quienes hoy están en prisión y sus palabras pastorales han sido adecuadas para acompañar a quienes viven el momento político con desasosiego y desconcierto. Estos, a diferencia de vosotros, han sabido orientar las actitudes de los cristianos en estos momentos de incertidumbre. Confieso que esperaba que el episcopado español hubiera hecho lo mismo para contribuir a crear un espacio de dialogo orientado al acuerdo político, único espacio posible donde situar la salida de este conflicto.

Me da la impresión, y reconozco que ello me entristece enormemente, que buena parte del episcopado español ha adoptado una actitud de parte en lugar de tender puentes para recomponer el diálogo. Nuevamente, se repiten errores históricos que tan negativamente han perjudicado la imagen de la iglesia española en un pasado no tan lejano. El conflicto político que vive una importante parte del pueblo catalán con el Estado español merece una mejor atención por parte del episcopado español. El silencio entristece el alma porqué ante la injusticia los cristianos debemos ejercer la denuncia profética. Actualmente, algunos dirigentes políticos y sociales están en prisión preventiva acusados de unos delitos que no cometieron. Paradójicamente, son acusados de unos delitos, sedición y rebelión, que a los cristianos nos resuenan próximos porque son los mismos que sirvieron para lleva a Jesús a la cruz. Sinceramente, como cristiano, como miembro del cuerpo eclesial, me indigno ante este silencio espeso tras el cual se esconde buena parte del episcopado español. Ante una acusación injusta, el silencio no es la actitud esperada para quienes se presentan como cristianos.

Siempre hemos de volver a la oración para descubrir como la causa de Jesús nos ilumina nuestro camino en el mundo de la acción política. No podemos eludir la responsabilidad de situarnos como cristianos al lado de quienes están padeciendo una injusta acusación alentada y jaleada por afirmaciones fundamentadas en el odio y la venganza. Los cristianos hemos de procurar ser personas pacificadoras desde el convencimiento que debemos situarnos al lado de quienes sufren y padecen cualquier tipo de justica. Por todo ello, queridos hermanos pastores del episcopado españolo, os ruego que asumáis con vigor las palabras de la carta de los sacerdotes y diáconos catalanes cuando afirman que es “más a lo que nos une que lo que nos separa, y no anteponemos nunca ideologías ni leyes humanas al respeto recíproco y en la verdadera justicia. No hacemos nada por rivalidad ni por arrogancia y no miramos cada uno por nosotros, sino procuramos todo por los otros (cf. Flp 2,3-4), pidiendo juntos en la oración que el amor de Cristo y el amor recíproco en Cristo nos haga a todos promotores y testimonios de auténtica fraternidad cristiana entre todos”.

Desde este sentimiento de fraternidad plena, pido a los obispos españoles una orientación pastoral que, inspirada en la Doctrina Social de la Iglesia y respetuosa con los derechos de Catalunya, permita empezar el diálogo político sobre cuál debe ser la relación entre Catalunya y el Estado español. Ante la proximidad del inicio del juicio penal contra varios líderes políticos y sociales catalanes, acusados de unos delitos que muchas voces expertas niegan su naturaleza, os pido que como obispos, no actuéis por prejuicios y seáis sensibles a la búsqueda de la verdad y la justicia las cuales, como en todo proceso de discernimiento se ilumina con el recuerdo de la pasión y resurrección de Jesús.

Identitat, presència i catalanisme

Cóm es pot enfortir el catolicisme a Catalunya?. Quasi bé hi ha tantes respostes com persones que es formulen aquesta pregunta. Voldria donar la meva visió de la qüestió. En primer lloc, cal afirmar la identitat cristiana catòlica avui. Això porta a repensar aspectes importants de la fe a llum de les noves realitats de la societat. Fa anys un grup de monjos joves de Montserrat escriviren “Repensar la nostre fe”. Crec que ara cal seguir el mateix camí. 

Cal donar testimoni de l’esperança cristiana en una societat secularitzada. Això és així i no és possible un retorn a temps passats. Cal proposar els nostres valors i principis a les persones que avui poden estar cercant Déu. Creure és donar testimoni de la fe de creure allí on la realitat sembla negar-li tota possibilitat. Allí on es nega la justícia i la fraternitat, la solidaritat i l’amor. 

Finalment, la fe és una experiència personal i comunitària que és viu i s’expressa a través d’uns patrons culturals. Per això l’experiència creient es troba arrelada en els amplis sentits de la realitat catalana. Catalunya avui és el nostre espai de significació de la missió. En sentim catòlics des de la realitat de Catalunya i des d’ella ens obrim a l’experiència creient al costat d’homes i dones d’altres confessions i creences.

Quid pro quo

Vull respondre a un article d’Oriolt  publicat en el portal Germinans Germinabit. M’hauria complagut dirigir-me a ell amb els seus noms i cognoms, per altra banda prou coneguts, però respecto el seu anonimat, el qual sempre he interpretat, és un parer meu, que és escut protector per poder repartir a tot i a dret contra els que no pensen com ell, els seus i les seves visions eclesials. En aquest article torna a reiterar algunes de les seves obsessions: la vinculació d’alguns catòlics amb l’independentisme i, de manera particular, la col·laboració d’algunes institucions eclesials amb la realització del procés participatiu del dia 9 de Novembre. Resulta sorprenent que, abans que el Tribunal Constitucional sentenciés sobre el 9N, Oriolt ja el qualificava d’il·legal. És una opinió no jurídica, molt més ideològica, com d’altres que sostenen el contrari. Però això no és el nucli del seu article, la seva filípica és contra la col·laboració necessària que alguns catòlics Enric Puig, Carles Armengol i Màxim Muñoz, han prestat perquè pugui fer-se el 9N. En concret, critica durament que aquestes persones han facilitat la disponibilitat de moltes de les escoles catòliques per ser seu el procés participatiu. La seva acusació és que això trenca la neutralitat eclesial.

Oriolt, sobre aquest tema, com altres qüestions, no hi ha espai a la neutralitat perquè la qüestió en debat exigeix un posicionament definit. És pot estar a favor, en contra o abstenir-se; però no es pot ser neutral. El que el Govern de Catalunya demana als catalans es un pronunciament sobre quin futur polític volen per aquest país. Els partits polítics catalans han proposat diverses alternatives a la pregunta del Govern i han adoptat diferents actituds davant del 9N, però, en cap cas se’n desentenen. La crida a la neutralitat de la institució eclesial és propiciar la pitjor alternativa a la demanda feta pel Govern: negar el dret a la participació. Aquesta és la qüestió bàsica que fonamenta moralment el 9N. No n’hi ha una altra.

Per tot això l’Església catòlica no pot restar indiferent a que els catalans puguin exercir aquest dret. Gràcies a aquesta actitud les escoles catòliques poden educar en virtutd als seus alumnes i ensenyar que, en democràcia, un dels valors fonaments és la participació i la llibertat per poder expressar les opinions. Les societats democràtiques han construït diversos camins procedimentals per facilitar la participació. La pràctica política tradicional ha creat el sistema electoral, molt propi de la democràcia representativa, però aquesta forma no esgota altres mètodes participatius que van des de la democràcia participativa fins a la democràcia directa o els processos plebiscitaris. Un d’aquests darrers és el que es vol practicar-se el proper dia 9N a Catalunya. Tots persegueixen la mateixa finalitat: saber el que pensen els ciutadans. Entre el 70% i el 80% de la ciutadania catalana volen ser consultats. La consulta, no és una simple anècdota. Per això l’argumentació d’Oriolt és un bon exemple d’un cas de quid pro quo, una simple confusió i un mal ús de conceptes democràtics. 

Ser Església

¿Què és l’Església catòlica avui? ¿quin sentit té? ¿com es nodreixen els diferents carismes dels seus membres?. Aquesta pregunta, o de similars, ens les fem sovint moltes persones que sentim viva la pertinença eclesial. Les respostes no podem trobar-se en els referents dogmàtics. Aquests poden ajudar a formular o precisar millor les respostes. Però les respostes han de brollar de la pròpia experiència vital dels cristians i de les comunitats de fe. L’apel·lació a la doctrina o a la tradició no són suficients per aclarir aquestes qüestions. El camí a explorar per iniciar la recerca de les respostes és situar l’experiència cristiana en diàleg amb el món i preguntar-se com ser fidel a la Bona Nova en la societat actual.

Per definir el sentit de l’Església cal partir del diàleg amb les altres persones i compartir les seves vivència i esperances. Saber-ho fer i celebrar amb ells, amb un llenguatge entenedor i compartit, que la Bona Nova és un missatge de salvació. Fer Església no és d'apartar-se del món i des de l'exili parlar de Déu. Cal seguir caminant amb el conjunt d'homes i dones i, des d'aquest acompanyament, donar testimoni de la nostra fe. Així la comunitat de creients esdevindrà un espai de convivència de la fe i d’acolliment càlid de les persones en recerca del sentit de la vida o del consol al seu sofriment per les injustícies de la societat.

Aquest Església proposa la seva presència en el món com a seguiment de la pràbola del llevat en la massa. Gràcies a les recuperació de la dimensió profètica de la fe els cristians podem aportar esperança als cors afligits que esperen algun tipus d’alliberament. El profetisme no s'exerceix per estar en sistemàtica confrontació ideològica amb altres visions del món, sinó per combatre aquelles situacions que són font d'injustícia i opressió. L'Església, com institució, ha de saber trobar els camins concrets per mantenir el pols ètic de la societat a partir de l'exercici de la crítica profètica de la societat. Davant la crisi i les transformacions de la societat un servei fonamental de l'Església ha d'ésser el nodrir les consciències i ajudar als cristians allí on s'experimenta i es viu la fe. 

Tornar a l’inici: ¿perquè els cristians viuen així?

El sant pare ha rebut recentment en audiència els participants de la plenària del Pontifici Consell per a la Promoció per a la Nova Evangelització. Les tres idees que el papa Francesc ha desenvolupat durant el seu discurs han estat: importància del testimoni; urgència d'anar a la trobada; i projecte pastoral centrat sobre l'essencial.

El papa ha recordat que “en el nostre temps es verifica sovint una actitud d'indiferència cap a la fe que ja no es considera important en la vida humana” i que “és important que nosaltres cristians mostrem una manera concreta de viure la fe, a través l'amor, l'harmonia, l'alegria, el sofriment, perquè això planteja interrogants, com a l'inici del camí de l'Església : ¿per què viuen d'aquesta manera?, ¿què els motiva ? Són preguntes que condueixen al cor de l'evangelització que és el testimoni de la fe i de la caritat”.

A continuació ha afegit que “com a fills de l'Església hem de continuar el camí del Concili Vaticà II, desprendre'ns de coses inútils i nocives, de falses seguretats mundanes que pesen a l' Església i fan malbé el seu veritable rostre”. Per això, ha manifestat el pontífex que “necessitem cristians que facin visible als homes d'avui la misericòrdia de Déu, la seva tendresa per totes les criatures”.

Sobre el fet de sortir a la trobada, Francisco ha explicat que “la nova evangelització és un moviment cap a qui ha perdut la fe i el sentit profund de la vida. Aquest dinamisme forma part de la gran missió de Crist de portar la vida al món, l'amor del Pare a la humanitat”. A més - ha continuat el papa – “l'Església està dins d'aquest moviment, tots els cristians estan cridats a anar a la trobada dels altres, a dialogar amb els que no pensen com nosaltres, amb el que tenen una altra fe, o que no tenen fe. Trobar a tots, perquè tots tenim en comú el ser creats a imatge i semblança de Déu”. Per això, ha matisat el Papa “necessitem l'oxigen de l' evangeli, l'alè de l' Esperit de Crist Ressuscitat, perquè torni a encendre - l'esperança - en els cors. L'Església és la casa on les portes estan sempre obertes, no només per acollir tots i respirar l' amor i l'esperança, sinó també per sortir i portar aquest amor i aquesta esperança”.

Per concloure, explicant el tercer aspecte del seu discurs, el pontífex ha recordat que tot això en l'Església no es deixa a l'atzar ni a la improvisació, sinó que exigeix ​​un esforç comú. Per això, el sant pare ha advertit que “no serveix dispersar en tantes coses secundàries o supèrflues, sinó concentrar-se en la realitat fonamental, que és la trobada amb Crist, amb la seva misericòrdia, amb el seu amor i l'estimar els germans com Ell ens ha estimat”. Per això, ha exclamat, cal “un projecte animat per la creativitat i la fantasia de l'Esperit Sant, que ens empeny també a recórrer camins nous, amb valentia, sense fosilitzarnos!”. En acabar ha subratllat la importància de les catequesis com a moment d'evangelització. “És un servei preciós per a la nova evangelització el que desenvolupen els catequistes, i és important que els pare siguin els primers catequistes, els primers educadors de la fe en la pròpia família amb el testimoni i amb la paraula”.

Convocats en la diàspora

M’ha sorprés trobar en les xarxes socials comentaris elogiosos al que ha dit el papa Francesc en les recents entrevistes. Algunes persones han manifestat que preguen perquè el papa pugui tirar endavant els seus propòsits. El que més ha impressionat es llegir els comentaris d’algun amic que reconeix, quasi amb estupefacció, que s’han descobert resant un Parenostre perquè el papa Francesc pugui fer tot allò que ha dit. Ràpidament el seu missatge ha estat respòs per altres persones confessant que havien fet el mateix. Curiosament aquest diàleg en la xarxa l’han protagonitzat persones enquadrades en l’ampli molt de la cultura i de la comunicació.

El papa Francesc amb l’anunci de les seves idees i visions del món i de l’església està creant una àmplia corrent de simpatia en la societat i també, és veritat, certa desorientació en alguns sectors eclesials. Respecte als primers voldria destacar que són persones que s’han sentit convocades per les paraules del papa. Molts d’ells són cristians d’origen que al llarg de la seva vida apartat de l’Església i que avui es troben en una situació de diàspora eclesial o en els límits de la institució. Després de molts anys d’indiferència o de distanciament respectuós del món eclesial el papa Francesc, amb els seus gestos i declaracions, els ha fet tornar a mirar l’Església amb cert interès i identificació. Això és una gran novetat que demana articular una resposta pastoral cap a aquestes persones. El papa parla i actua, però les esglésies locals han de saber un relat i una estratègia per aquestes persones que es senten convocats en la diàspora. Un primer pas, podria ser, per exemple, convidar-los a pregar amb ells. 

Resistència o complicitat en la reforma de la cúria

El papa Francesc ha anunciat el seu propòsit de tenir una cúria vaticana amb "més representació i més col·legialitat". Una cúria amb "més diàleg en sentit bidireccional en una organització moderna i eficient". Una cúria amb una plena "revaloració de l'ofici episcopal". Una cúria amb "sobretot menys italians". Per fer-ho, el papa ha creat una comissió de cardenals que hauran de començar a treballar en el proper mes d’octubre. La reforma de la cúria no és un objectiu nou. Ha estat formulat de moltes maneres al des de fa temps, però sempre han sorgit nombrosos obstacles. Les resistències han estat enormes i insalvables. Fins i tot, els diferents papes que ho han intentat han hagut de renunciar-hi.

Alguns analistes consideren que el primer intent seriós de reforma començà trenta anys abans del Concili Vaticà II. En el document de 1931 titulat “De quibusdam rebus in ecclesiastico regimine emendandis", és a dir, "Sobre algunes coses que cal canviar en el govern eclesiàstic" ja es proposen diverses iniciatives de reforma curial. Es tracta d’un breu text escrit probablement pel redemptorista holandès Willem Marinus van Rossum (1854-1932) creat cardenal per Pius X l'any 1911 i prefecte de "Propaganda Fide" amb Benet XV i Pius XI.

Es un document dur i sever amb la situació de l’església del seu temps. Segons aquests document "la major part dels bisbes, en comptes de ser d'aquest caràcter fort tan necessari avui, en comptes de ser personalitats dinàmiques i actives, encara que homes piadosos i religiosos són efectivament al mateix temps mediocres, i inclusivament menys que mediocres. Alguns són apàtics , tímids, indolents o vanitosos, altres són conformistes, buròcrates o introvertits, molts són administradors maldestres i ignorants. [...] A vegades tot l'episcopat d'un país sembla una col·lecció de esguerrats”. Per De Valk, si realment ell és l’autor del text, "el problema està agreujat per la tendència de la Santa Seu de nomenar només prelats obedients i complaents".

La opinió sobre els cardenals tampoc és benèvola: “Pel que fa als cardenals - el senat de l'Església i els electors del Papa - la situació és encara pitjor, particularment en el cas dels que estan treballant a la cúria romana. El sacre col·legi conté massa prelats insignificants que han aconseguit el seu rang per no haver fet mai preguntes incòmodes. El mèrit de moltes eminències no és la seva excel·lent experiència pastoral o la seva cultura, sinó haver treballat en una oficina vaticana durant un lapse molt llarg. Sense cap coneixement real del món o de la vida de l'Església universal, són no obstant això promoguts automàticament i col·locats en llocs de comandament molt superiors al seu modestos talents”.

Aquesta crítica s’estén també en referència a l'excessiu component italià de la cúria: "gairebé la meitat dels cardenals i la gran majoria d'ells són italians, com si l'Esperit Sant tingués preferència per la nació italiana ("veluti si sols Italos Spiritus Sanctus dignes invenerit ut eos tamquam S. Pontificis et propers consultors et electors illustraret "). Això només agreuja la qüestió, perquè encara que els italians poden tenir molts talents, ells no són certament coneguts per les seves capacitats organitzatives. Per a l'Església universal, això és al mateix temps un insult i una injustícia. Els pocs excel·lents prelats estrangers presents a la cúria són un exemple de quin podria ser l'alternativa ".

Les alternatives proposades en el document de 1931 són diverses. En relació al nomenament dels bisbes es diu: “Calen canvis radicals en el sistema de reclutament o elecció [dels bisbes i dels cardenals]. El nomenament dels bisbes no hauria de ser deixat exclusivament a la Santa Seu, on generalment els candidats són pocs coneguts, mentre les informacions recollides són amb freqüència tendencioses o poc fiables”. En relació als cardenals es proposa: “per emfatitzar el caràcter universal de l'Església, el sacre col·legi hauria de ser internacionalitzat i el nombre dels italians hauria de ser dràsticament reduït. S'hauria de promoure el caràcter internacional de la cúria romana, els anomenats càrrecs cardenalicis haurien de ser abolits. Només els veritables prínceps d' l'Església, coneguts per les seves eminents qualitats, haurien de ser elevats a la porpra; homes educats, piatosos i entusiastes que coneguin el món, siguin experts, ben informats i, en conseqüència, capaços d'actuar com a veritables consellers del Papa ".

En relació a la informació que gestiona la cúria es suggereix que aquesta s’hauria d’enriquir amb "experts seleccionats internacionalment, que puguin actuar o reaccionar veloçment; s'haurien d'obrir nous canals de comunicació per a evitar que puguin arribar a la Santa Seu només informacions parcials i tendencioses. D'aquesta manera, l'estat dels assumptes de l'Església universal pot ser controlat més de prop i podrà ser més fàcil comunicar amb els bisbes, guiant-los i amonestant-los si fos necessari ".

Tot això fou escrit fa més de vuitanta anys. A la llum de la seva anàlisi i de les seves propostes sembla que s’hagi aturat el rellotge per la cúria vaticana. Espero que el papa Francesc pugui dur a bon port el seu propòsit sens que ningú l’aturi o l’aparti de la tan necessària reforma.

Res és absolut excepte Déu.

L’Església, com institució on ens trobem els creients, és l’espai privilegiat on recuperar i viure el record de llibertat expressat per Jesús.  La seva llibertat és una actitud al servei de la justícia als pobres i desfavorits del món. A l’Església es commemora l’amor a la llibertat per damunt de tota llei. L’espai eclesial és el record de la força de l’estimar al proïsme com a gran manament enfront l’acompliment acrític dels principis normatius. En l’Església els creients celebrem l’amor de Déu a través de l’entrega del seu Fill que, per amor, ens ensenyà el sentit extens de la força d’estimar.

No hi ha res més gran que estimar. Els camins de l’amor són diversos, les mediacions humanes per construir la societat justa són plurals i autònomes de la fe. Però hem de saber que cap d’aquests camins poden  viures com un absolut, sinó com un instrument al servei de la construcció del Regne de Déu, regne d’amor ple. Els camins humans són efímers o limitats davant la immensitat de l’amor de Déu encarnat en Jesús. Res pot ser superior a la donació màxima d’aquest amor, ni cap obra humana té l’absolut que ens permeti prescindir de Déu. El gran pecat d ela humanitat és la idolatria, el voler substituir Déu per algunes de les nostres obres que, per més perfectes que semblin, sempre estan sobrepassades per la gratuïtat de l’amor.

L’Església acompanya

L’exercici de la crítica profètica afecta  a tota la institució eclesial; però també és competència dels cristians que tenen un compromís polític i els cristians com a ciutadans compromesos amb la seva societat. Si l’autonomia dels laics deixa a la seva consciència les decisions més operatives en el camp de la política; no és menys cert que l’Església institució ha d’acompanyar-los en aquest procés de discerniment. La institució eclesial, especialment aquelles persones que tenen les capacitats per fer-ho, han de facilitar la capacitat de discerniment dels cristians. Fins ara el discerniment es reservava activitats de tipus espiritual, però la política també necessitat moments de discerniment per albirar per on va la voluntat de Déu. No es tracta de substituir l’autonomia personal ni la capacitat d’anàlisi política; es tractar d’educar a les persones a escoltar la veu de Déu.

És una tasca de molta responsabilitat, ja que és molt prim el llindar entre el proporcionar criteris pel correcte discerniment i la manipulació de la consciència. Els cristians laics en polític es troben sotmesos a moltes decisions que, per a seva singularitat, no sempre s’identifiquen a uns patrons que es puguin contrastar amb una pauta. Fins i tot, en algunes ocasions, les decisions s’han de prendre en soledat i sense possibilitats de contrast. El polític cristià ha d’estar prou preparat per poder fer servir la seva consciència com el darrer i vàlid referent alhora de prendre una decisió política. Per això, l’Església ha de saber acompanyar als cristians en la política aportant criteris de referència que puguin fer-se servir per educar les consciències.

Fatiga de les religons

Vivim en temps de grans canvis. Som espectadors de grans transformacions que tenen velocitats vertiginoses. Apareixen noves preguntes i les respostes envelleixen abans que puguin entendre’s. Mentre neix una nova realitat l’antiga encara perdura entre nosaltres. Ell que és vell no acaba de marxar i el que és nou no acaba d’arribar. Aquesta situació genera desconcert. Els individus segueixen fent-se les mateixes preguntes que sempre s’ha fet la humanitat: quin és el sentit de tot això?. Penso que els individus cerquen trobar les respostes allí on sempre han estat: en les religions.

¿Què diuen les religions?. Intenten donar respostes, las de sempre adaptades a la nova realitat , però no tenen massa acceptació. Tot i proposar valors i principis que tenen capacitat de transformació social i personal, no acaben de connectar amb les inquietuds de les persones d’avui. Les religions no ha sabut trobar el seu espai en l’ofici de viure.A primer vista, dóna la impressió de que assistim a una fatiga de les religions, com si el seu missatge fos quasi irrelevant pels individus d’avui.

Dubte si la situació és aquesta, o la fatiga de les religions està més vinculada al descrèdit de les institucions religioses. Aquestes moltes vegades han actuat d’elements dissuasoris de la credibilitat de les religions. Puc parlar amb més coneixement de la religió catòlica. Bona part del pontificat de Benet XVI, des del seu bon començament, ha estat dedicat a combatre situacions de greu descrèdit. El retorn del sagrat a les societats contemporànies dependrà de la capacitat de les religions de tenir un nou rostre comprensible a la cultura contemporània a la cultura contemporània i coherent amb els paràmetres socials comunament admesos

Les temptacions polítiques episcopals – II

Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en els comentaris que vaig començar la setmana passada i que continuo avui i en els propers dies.

La següent temptació és no assumir la secularització de la política. Malgrat la progressiva secularització de la política, principi assumit avui sense massa oposició, no tota l’Església l’assumí amb naturalitat. Les esglésies catòliques dels països de l’Estat en els anys 80 foren institucions activament compromeses amb la democratització dels seus països. Polònia fou el cas més paradigmàtic d’aquesta situació. La inèrcia pràctica introduïda per aquest compromís creà bastant confusió en els primers anys de democràcia en aquests països. Ja que semblava que l’Església li costava situar de nou el seu paper institucional en el nou context polític.

La política està desacralitzada. Per això no està demés recordar el sentit de la dita evangèlica de saber el que és de Déu i el que és del César. “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Mt 22,21).

La temptació anterior ens porta  a la següent. Es pensar que l’Església està unida a una determinada concepció de la política. Aquesta unitat tendeix a elevar a categoria moral determinades opcions ideològiques. Així ho expressa el Compendi de la Doctrina Social on es diu l’Església no es confongui amb la comunitat política i que no estigui vinculada a cap sistema polític. La comunitat política i l’Església, en el seu propi camp, són de fet independents i autònomes l’una de l’altra i ambdues estan, encara que de manera diversa, «al servei de la vocació personal i social dels mateixos homes».Àdhuc es pot afirmar que la distinció entre religió i política i el principi de la llibertat religiosa constitueixen una adquisició específica del cristianisme, de gran rellevància en el pla històric i cultural”. Però el passat actua de rèmora i fàcilment es cau en la temptació de voler que l’Església projecte una determinada visió política com la única possible i vertadera pels cristians.

Units en la diversitat

Sant Pau a l’epístola dels Corintis demana als cristians que no ens deixem enlluernar per les filies personals “uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d'Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.»¿És que el Crist està dividit? ¿És Pau qui ha estat crucificat per vosaltres? O heu estat batejats en nom de Pau?” (1Co 1,12-13). Es veu que la comunitat cristiana en el seu orígens ja es trobava decantada per simpaties i adhesions. Han passat vint-i-un segles i la situació no ha canviat massa. La comunitat creient ha fet de les seves tribus, grups, simpaties, mirades o sensibilitats banderes de diferenciació i, en molts casos, d’enfrontament. En lloc d’estar units en una adhesió al Crist, ens vanagloriem de les preteses veritats del grup renunciant a construir una experiència comunitària de la fe. Amagats en les trinxeres particulars no sabem ser col·lectivament sal de la terra i llum del món.

Des de la dispersió, a voltes instal·lada en cruels i doloroses pràctiques caïnites, unes matusseres i altres força sofisticades, tal com denuncià fa anys el bisbe Joan Carrera, no podrem recuperar la rellevància social de la fe. No es tracte de recuperar falses notorietats del passat, però sí de viure i proclamar una fe que vol ser una Bona Nova. La nova situació social del cristianisme l’ha fet ser “minoria creativa”, tal com descriví Benet XVI, però aquesta nova condició no comporta renunciar a proposar respostes que connecten amb les inquietuds vitals de les persones.  Els cristians hem d’ajudar a les persones que es troben cercant el rostre de Déu en mig d’un món en canvi i saber descobrir Déu en el rostre del sofriment.

Els catòlics som diversos, i hem de defensar la nostre pluralitat com a riquesa dels dons i talents de Déu, però el convenciment de la construcció de la fraternitat cristiana ens ha d’animar a donar exemple de ser una comunitat d’amor, enteniment i pregària comuna. La comunitat creient, la nostre església, ha de ser un lloc privilegiat on la raó i els sentiments s’identifiquen amb l’anunci de la Bona Nova. Des la dispersió, l’atomització o les disputes només podrem anunciar una fe empobrida,a voltes enyorada d’un passat i incapaç de proposar l’esperança del Regne de Déu. Hem d’estar units en la diversitat i no enfrontats per la discòrdia.