El gest d’Odón Elorza

La notícia no deixa de ser una informació sorprenent: el Congrés ha confirmat que només un dels 350 diputats va renunciar a les dietes de desplaçament i allotjament que cada mes s'abona per a l'exercici de la seva tasca a Madrid, en les setmanes de suspensió d'activitat parlamentària com a conseqüència de la declaració de l'estat d'alarma per combatre el coronavirus. Cara al gran públic, en el seu moment, els grups parlamentaris i molts diputats individualment van anunciar que donarien part dels seus sous a diferents causes que ells decidirien, però a la cambra baixa només consta que un diputat, Odón Elorza, va comunicar formalment la seva renúncia a la dieta.

Odón Elorza, del diputat de PSOE per Guipúscoa i exalcalde de Sant Sebastià, a les dues setmanes després d'entrar en vigor l'estat d'alarma, va expressar per carta a la presidenta de Congrés la seva renúncia als 1.900 euros de dieta que mensualment rep per ser diputat de fora de Madrid mentre durés l’estat d’alarma. Els diputats tenen dret a una indemnització mensual per "afrontar les despeses que els origini l'activitat de la Cambra", una dieta que no tributa a Hisenda  i que sí que és compatible fins i tot amb el sou de ministre, en el cas dels membres de Govern que tenen escó. Aquesta quantitat és de 917,03 euros pels diputats electes per Madrid i de 1.921,20 euros pels de la resta de circumscripcions. Aquesta és, precisament, la quantitat que Elorza va renunciar perquè a conseqüència del confinament, no anava a incórrer en despeses de desplaçament a Madrid, que és per al que està pensada la indemnització.

Segons notícies periodístiques a començaments d'abril les formacions polítiques Bildu, Junts per Catalunya, la CUP i Compromís van enviar peticions a la presidenta de Congrés demanant que no se’ls abonés aquest mes aquesta indemnització per dedicar aquests diners a fer una donació a la sanitat pública per combatre el coronavirus. També va arribà un escrit d’Unides Podem demanant retallar el 50% del sou a tots els diputats, també per dedicar aquesta quantia a la sanitat. Però la Mesa de Congrés va desestimar totes les propostes per retallar les retribucions als diputats perquè, d'acord amb l'informe redactat pels lletrats, la Cambra està obligada a garantir els recursos per a tots els parlamentaris en igualtat de condicions. L’altra cosa és que siguin els propis diputats els que, individualment, renunciïn a cobrar la indemnització per despeses o que donin, a títol particular, el que considerin oportú. Ara per ara, només ho ha renunciat Odón Elorza. Una altre tema és el que hagin fet cada diputat personalment com a mostra de la seva solidaritat. Ara per ara, això forma part de la intimitat de la consciències dels diputats i diputades.

Reinventar la política XI - Etica del carrer

Existeix també una valoració a la baixa, per part dels poders polítics, del paper de les associacions intermèdies en l'articulació de la societat. La seva desconsideració va deixar el camí lliure per a l'exercici tecnocràtic del poder. Encara que l'escassa vertebració del teixit social és motiu que els partits polítics trobin notables dificultats per projectar les seves propostes cap a la societat i prendre el pols del sentir social, afectant tot això negativament a les bases de la seva legitimitat. Això es posa de manifest en el progressiu allunyament que mostren els partits polítics respecte el que es coneix com "ètica del carrer", a través de la qual afloren els interessos dels sectors marginals i perdedors presents en la nostra societat, de manera que aquests no troben, ni disposen, de canals permanents de diàleg amb el poder.

Imaginar que la legitimitat dels vots, encara que aquests concedeixin majories més que suficients, permeti prescindir de la societat civil ha donat al trast al desenvolupament d'una democràcia participativa i en el seu lloc a afavorit concepcions més restringides de la democràcia. Com a resultat de la poca participació el poder polític i els poders de la societat tendeixen a estar més centralitzats i fer-se més impenetrables. Fins i tot poden sentir-se més còmodes els qui sempre han buscat qualsevol pretext per cercenar alguna de les llibertats dels ciutadans o retallar-les lleugerament. El progressiu afebliment dels mecanismes socials participatius s'acompanya amb la persistència d'un aparell d'estat que en alguns nivells és extraordinàriament opac als controls democràtics i, per desencert, ha estat dirigit per persones amb un tarannà democràtic adquirit en cursos intensiu de reciclatge polític.

L'ús de "dossiers" reservats, obtinguts a través de sòrdids mecanismes, com a escut protector davant una possible investigació pública o com a element de negociació fan més indefens al ciutadà i fa l'efecte que estem assistint a una pugna entre els valors i funcions de la comunitat política organitzada i els grups econòmics poderosos. Si no assistim a un atac formal a la democràcia, sí que està en curs una operació de reducció del paper de l'Estat. Operació que, com subproducte, s'acompanya d'una crítica continuada a la classe política. Amb aquest tipus d'actuacions es posa de manifest la vulnerabilitat i fragilitat dels drets de les persones davant l'absència de control de certs components de l'estat i el benefici que tal situació sembla reportar a els qui, freturoses de qualsevol legitimitat democràtica, busquen beneficiar-se de tal estat de coses per estendre els seus poders econòmics i uns altres per escapar-se del control democràtic.

Clavegueres de l’Estat

Una expressió habitual, i molt emprada darrerament, és la de clavegueres de l’Estat. Generalment, es fa servir per descriure el joc brut impulsat des de les mateixes estructures de l’Estat. Aquesta realitat molt viva ara, no queda lluny d’altres èpoques en les quals el poder polític emprà les institucions de l’Estat per fer feines èticament insostenibles, generalment de forma camuflada, per resoldre qüestions que no volien o podien ser abordables políticament. En la història recent del nostre país hi ha el cas GAL. Mirant el passat més llunyà recordo, per exemple, l’enfonsament per part d’agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior francesa l’any 1985 del Rainbow Warrior buc insígnia de Greenpeace; el “suïcidi” a la presó de la militant ultraesquerrana Ulrike Marie Meinhof, fundadora de la Fracció de l'Exèrcit Roig, també conegut com el grup Baader-Meinhof, el 9 de maig de 1976 a la presó d’Stuttgart; o l’escàndol Watergate l’any 1972 quan Richard Nixon emprà el FBI per pagar uns lladres per entrar il·legalment i col·locar aparells d'escolta a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata (DNC). Tots aquest escàndols de les anomenades clavegueres de l’Estat són una mala pràctica per la democràcia

A l’Espanya convulsionada pels escàndols de corrupció política i atònita per la incapacitat política del govern de l’Estat per resoldre políticament la reivindicació independentista de Catalunya, comencen a ser evidents signes d’un ús extralimitat d’algunes institucions de l’Estat. Alguns governants volen anar per una drecera poc democràtica per resoldre qüestions estrictament polítiques. Els exemples comencen a ser nombrosos. Per exemple, un dels imputats en el cas Púnica, Francisco Granados, havia estat acusat d’espiar, entre altres, a polítics del seu propi partit emprant recursos públics. Un altre cas és la laxitud en ús de recursos públics és la facilitat que té el diari El Mundo de disposar informes reservats, o en procés d’elaboració, trets de les dependències de les forces de seguretat. Resulta preocupant la fuga d’informació del Ministeri de l’Interior espanyol. Un altre cas és la concurrència de determinats periodistes a l’escorcoll de la casa d’Oleguer Pujo o la suposada informació policial sobre la qual es construí el gran titular contra l’alcalde Trias. Tots aquests casos són mostra d’un ús interessat políticament de la informació gestionada per les forces de seguretat.

La incapacitat d’alguns polítics de fer política, ha situat l’acció de govern en un immens fangar. Ara per ara, els partits de la indignació, de la ràbia i de la impotència semblen recollir abastament aquest estat emocional dels ciutadans. Si no es posa aturador en aquest estat de la situació, en la primera convocatòria electoral que es produeixi en aquest país, algunes forces polítiques recollirien aquesta protesta i altres partits polítics, de formulació més tradicionals, tindran importants davallades en la confiança ciutadana. No sé si aquest horitzó el que dissuadeix a promoure eleccions anticipades, tot esperant que escampi el temporal, amaini la indignació i les formacions tradicionals es puguin transformar en una oferta electoral atractiva. Probablement, és aquesta expectativa la que explicaria alguns moviments de l’arc polític de les darreres setmanes i les profecies fetes la reconversió d’algunes marques electorals. Tot està per veure i tot està força obert. Mentrestant, la ciutadania veu com els seus problemes s’eternitzen més enllà del desitjable i observen críticament els jocs d’estratègia electoral.

L'autobús de la vergonya

Segons les cròniques anunciades els detinguts de Santa Coloma havien d’anar a Madrid en un autobús de la Guardia Civil, per això el titol del post, però al final han anat en furgonetes. Tan se val, la reflexió és la mateixa. Tinc una estranya sensació de vergonya per aquest fets de Santa Coloma de Gramenet. En primer lloc, perquè la ciutat no es mereix el que està passant. Santa Coloma de Gramenet és una ciutat que es fa estimar i que sedueix. És una ciutat amb moltes dificultats econòmiques perquè té poc espai lliure per urbanitzar i l’activitat industrial és residual. Però, malgrat totes aquests dificultats Santa Coloma de Gramenet ha tingut una classe política valenta que ha aconseguit aixecar la ciutat a partir de la lluita, l’esforç i el treball constant. Ara, no es mereix que els titulars l’associïn a un fet lamentable.

Sento també vergonya perquè aquests furgons policials porten detingudes unes persones que encara desconeixem de què se’ls acusa, mentre que en Fèlix Millet s’ho mira des de casa seva. Si els primers han estat detinguts i incomunicats per ordre judicial per tal d’evitar destruir proves i evitar construir, si és el cas, exculpacions a les acusacions; un altre jutge a deixat en llibertat a Fèlix Millet tot i que s’hagi autoinculpat. Quina confiança podem tenir els ciutadans en la justícia?. Per què aquests comportaments judicials tan diferents?. Quines garanties tenim els ciutadans que la justícia pugui ser percebuda com igualitària?. Un altre aspecte preocupant és la sorpresa de veure com detalls processals que són considerats secrets de sumari surten als diaris amb pells i senyals o que les detencions de possibles imputats es fa sota les càmeres de televisió. Com, qui i des d’on es filtra aquesta informació?.

La resposta a aquests interrogants no em porten a qüestionar la justícia, de la mateixa manera comen el post d’ahir comentava que cal defensar la política i als empresaris. Però darrera de la política, la justícia i els empresaris hi ha persones. El que cal és que en aquests àmbits hi hagi persones ben preparades, plenes de seny i d’ètica. Per això, en uns moments de tribulació com aquests, quan una part de l’opinió publicada i les enquestes fetes amb SMS (quina enganyifa) bramen contra la política i els polítics, cal defensar que, ara es quan ens cal fer política. És el moment de recuperar el sentit més gran i noble d’aquesta concepte. Cal l’acció política per trobar, entre tots, el consens que permeti situar la política en el lloc on li correspon dins d’una societat madura.