La centralitat d’Abraham a l’islam

La figura bíblica d'Abraham va jugar un paper molt important en l'experiència espiritual monoteista de Muhammad i el posterior desenvolupament de l'islam com a religió. Per Mohammad l'islam era una religió idèntica, i en continuïtat, amb el monoteisme d'Abraham qui considerava el fundador o reformador del monoteisme del culte de la Kaba. A l'Alcorà, hi ha 25 sures on es fa referència a Abraham. Quan diversos erudits van arribar a la conclusió que algunes d'aquestes sures no foren revelades a Medina, sinó que ho foren a la Meca, hi va haver un canvi radical de perspectiva en els estudis islàmics. Al considerar que algunes sures on s'esmenta a Abraham foren transmeses a Muhammad a La Meca es va introduir una nova perspectiva per entendre el sentit del seu missatge religiós. Des del primer moment, Muhammad va apel·lar als coraixís perquè tornessin urgentment al monoteisme el qual havien abandonat, no feia gaire, en favor del politeisme. Per influir sobre els seus conciutadans Muhammad va vincular el seu missatge a la figura del patriarca Abraham, com apel·lació  a la memòria d'un monoteisme perdut i en defensa de l'adoració a un únic Déu. ¿Per què Muhammad va utilitzar aquest recurs? ¿Per què va escollir a Abraham com a referència del seu missatge? ¿Per quin motiu Abraham podia commoure els coraixís?

Hi ha diverses respostes a aquestes preguntes. La més simple és considerar que Muhammad, a l'associar la seva predicació amb el monoteisme de l'Antic Testament probablement buscava despertar l'interès dels coraixís, o al menys una part d'ells, a l'esmentar un personatge amb el qual havien d'estar familiaritzats per tradició cultural i religiosa. L'objectiu d'aquest relat, probablement, no era altre que activar la comprensió cognitiva dels coraixís per assumir més fàcilment la seva predicació. Però, segurament va haver-hi raons religioses de més calat perquè Muhammad vinculés la seva predicació amb la figura d'Abraham. Potser va estar influït pels punts de vista expressats per alguns dels hanifa presents en aquells moments a la Meca, els quals es presentaven a si mateixos com a seguidors de la dīn Ibrāhīm, la religió d’Abraham. Alguns erudits suggereixen que algunes persones van poder influir en Muhammad per fer-li descobrir, durant el període de la Meca, la rellevància d'Abraham i el seu monoteisme.

La seducció de Muhammad

¿Per què la revelació transmesa per Muhammad captà l’atenció d’alguns habitants de La Meca?. Els erudits no es posen d’acord en determinar el contingut de les primeres prediques de Muhammad. A finals del segle XIX i inicis del XX, els islamòlegs opinaven que Muhammad captà l’atenció dels seus conciutadans perquè proclamà un missatge escatològic. La Fi del Món i el Dia del Judici final semblaven imminents i per això calia recórrer un camí de reconeixement de la bondat de Déu. Muhammad, diuen aquests erudits, proposà unes pràctiques molt concretes a través de les quals les persones podien aconseguir la salvació. A inicis i durant tot el segle XX, les hipòtesis del islamòlegs es traslladares al camp de l’ètica social. Segons aquest punt de vista Muhammad, davant de la transformació de la societat beduïna a finals del segle VI per l’aparició d’una classe social urbana de rics mercaders, bandejà les riqueses i proposà una nova societat més justa socialmente a fi d’agradar a Déu. Segons aquests estudiosos, si en algun moment Muhammad feu servir l’escatologia fou per espantar als seus conciutadans a fi de canviar d’actitud.

Avui, alguns islamòlegs del segle XXI estan recuperant els antics punts de vista a favor de l’escatologia sense renunciar a donar importància a la dimensió social. Aquesta nova perspectiva presenta la novetat del missatge de Muhammad com una crida a la reivindicació d’un monoteisme ampli i integrador, en el qual podien confluir els seus seguidors amb cristians i jueus. Es tractava d’afirmar una imatge de Déu diferenciat dels models politeistes d’aquell temps i sensible a la justícia social. Des d’aquesta nova perspectiva la dimensió escatològica es situa en l’horitzó de la història, sense concretar quan serà, només Déu ho sap, però cal preparar-se per estar a punt per quan sigui l’eschaton. Aquest marge ampli temporal sobre el Dia de Judici final permet als seguidors de Muhammad confrontar-se als imperis Bizantí i Persa a fi d’alliberar-los dels pecats dels seus governants i situar aquests pobles en condicions d’agradar a Déu. Però aquest voluntat inicial s’anà transformant quan la primitiva comunitat de seguidors de Muhammad foren conscient de que podien construir una nova religió i aquesta podia ser útil per construir un nou imperi.

Muhammad, profeta escatològic

Durant tot el segle passat els estudis sobre els primers moments de l'Islam no han destacat la importància que tingué la visió escatològica en el pensament de Muhammad. Tot i la urgència escatològica que batega en tot l'Alcorà, la majoria d'estudis dels darrers temps s'han mostrat reticents a acceptar la influència de la percepció de la imminència del judici i de la fi del món en el pensament religiós de Muhammad. Més aviat, molts d'aquests estudis transmetreren la idea que l'islam primitiu era un moviment més "pragmàtic" que "apocalíptic". Deien que la primitiva comunitat de creients estava orientada a la consecució d'uns objectius molt pràctics capaços d'aconseguir el canvi social i polític. Es pensava que la primera comunitat de creients treballava activament per combatre la injustícia social i econòmica de la seva societat i organitzar un moviment àrab capaç de crear un imperi com els imperis del voltant. Tot i que la primitiva comunitat pogués expressar idees religioses, aquestes estaven supeditades a les preocupacions socials, a l'afirmació del monoteisme i la vindicació d'una ètica social i un model de vida que fossin complaents a la voluntat de Déu. Alguns estudiosos arribaren a presentar les idees religioses de Muhammad supeditades a una agenda social més àmplia.

No obstant això, com ha senyalat Shoemaker, això no sempre va ser així. La majoria dels primers erudits occidentals de l'islam van captar la centralitat de la percepció de la proximitat del Judici Final en l'experiència religiosa de Muhammad. Snouck Hurgronje, Frants Buhl, Tor Andrae i Paul Casanova defensaren aquest punt de vista. Hurgronje, per exemple, destacà que els primers musulmans consideraven l'aparició de Muhammad com un senyal que la fi del món era a prop, de tal manera que pensaven que Muhammad no moriria abans que arribés aquest moment. Aquests erudits insistiren que la proximitat de la fi del món era el motiu principal de la predicació de Muhammad. La resta del seu missatge religiós era complementari a l'anterior. Bona part dels estudis de finals del segle XIX i inicis del XX presentaren a Muhammad com un profeta escatològic. No obstant això, els estudis posterior anaren en una altra direcció i relegaren la visió escatològica a una posició secundària donant preeminència al dimensió social i política de Muhammad. Aquest tendència, sembla haver-se aturat, i alguns estudis recents tornen a situar la visió ecatológica en el centre de la predicació de Muhammad.

La coranització de la política i la religió - II.

A la mort de Muhammad el moviment dels creients va ser liderat per una sèrie de persones que van ser denominades com Amir al-Mu'minin, expressió traduïda com a comandant de les creients. Al voltant de 75 o 100 anys després, el concepte ampli de comunitat de creients, en el qual s'incloïen tant els seguidors de Muhammad com a jueus i cristians per ser monoteistes, es va anar restringint fins al punt de referir-se únicament als que eren seguidors de l'Alcorà. Diu Donner que aquest procés de transformació de la comunitat de creients va ser acompanyat amb l'extensió de l'ocupació de dos termes extrets del propi Alcorà: islam i musulmà. El primer va començar a utilitzar-se per designar la nova religió i el segon per definir els seus seguidors. Un cop assumit aquest canvi conceptual, al voltant de l'any 700, sobre la naturalesa de la comunitat dels seguidors de Muhammad es va produir el fenomen de projectar aquests conceptes cap al passat. De tal manera que es va considerar que Muhammad havia fundat una religió, l'islam, i que des de l'inici seus seguidors eren musulmans. Aquest canvi conceptual es va introduir de forma gradual dintre de tal manera que al llarg del segle VII i VIII van coexistir les dues idees de comunitat de creients i islam per definir una mateixa realitat. Aquest procés va significar la recuperació de la figura de Muhammad especialment emfatitzant el seu paper de profeta i ressaltant la centralitat de l'Alcorà com a revelació de la paraula de Déu.

¿Aquest procés de recuperació de Muhammad i l'Alcorà significa que el seu paper va ser menor en la primitiva comunitat de creients? No hi ha una resposta precisa a aquesta qüestió al no tenir documentació que aporti informació sobre quin va ser el seu paper en la primitiva comunitat. És evident que tots dos, Muhammad i l'Alcorà, van ser determinants en l'aparició de la comunitat de creients, el que es desconeix és de quina manera van influir en el seu desenvolupament. A partir de la poca informació que es disposa es pot suggerir alguna hipòtesi al respecte. Pot ser que al principi l'Alcorà fos un llibre més dins de la col·lecció de llibres piadosos o espirituals que utilitzés aquesta comunitat de creients. El lideratge social i polític desenvolupat per Muhammad en aquesta primera etapa pot haver quedat eclipsat per la comprensió profètica de la seva figura. L'Alcorà presta poca atenció a Muhammad, gairebé ni és esmentat, atès que l'interès no està en la seva figura sinó a remarcar la importància de Déu. Tot són suposicions en no tenir fonts documentals sobre aquesta etapa.

La coranització de la política i la religió - I.

Fred M. Donner, professor expert en islam i el món àrab, a partir de l'anàlisi de les dades disponibles, considera que durant el període omeia les institucions de l'Estat islàmic foren repensades i, si calia nominades de nou, amb conceptes trets directament de l'Alcorà. L'objectiu d'aquest exercici era legitimar l'Estat i el govern omeia a partir de referents religiosos relacionats amb la revelació divina i els ensenyaments de Muhammad. Aquest exercici, que en principi pretenia consolidar el poder polític dels omeies, va proporcionar una identitat musulmana centrada en Muhammad i l'Alcorà. Aquest procés ideològic pot qualificar-se com coranización de la religió i de la política, o islamització de l'Estat.

Les evidències reunides per Donner suggereixen que Muhammad més aviat no va crear al principi una religió sinó que es va sumar-se i impulsar un corrent de renaixement monoteista que deuria existir en aquells moments. Mentre la creació d'una religió precisava d'estructurar els principis i normes que havien de regular la comunitat religiosa, l'afirmació monoteista comportava simplement reconèixer una fe i afirmar unes creences. Això últim, és el que sembla va fer Muhammad en un primer moment en La Meca. La comunitat de fe fundada per Muhammad, en els seus primers moments, s'identificà en la confessió de l'existència d'un Déu únic i res més. De tal manera que aquest monoteisme permetia reunir, en una sola comunitat de creients, als seguidors de Muhammad, jueus i cristians, ja que tots admetien l'existència d'un Déu únic. Hi ha diverses evidències d'això, potser la més notòria és l'anomenada Constitució de Medina.

Quan Muhammad s'instal·la amb els seus seguidors a Medina aportà a la societat del seu temps un grup humà les relacions, a diferència dels clans i tribus del seu temps, no estaven basades en el parentiu sinó en la fe. En concret, en la creença del monoteisme. Aquest renaixement del monoteisme va fer que els seguidors de Muhammad fossin identificats amb el nom de moviment de creients sense més qualificació. Aquesta designació era deguda al fet que els seguidors de Muhammad es denominaven a si mateixos com mu'minun, els creients. El terme mu'min, creient, o termes semblants, és usat unes 1.000 vegades a l'Alcorà en termes de presentar-los com els destinataris del llibre. El terme muslim només s'empra unes 100 vegades.

La successió de Muhammad – V

L’elecció de Abu Bakr significà la consolidació del domini de la tribu dels Coraix per damunt de les restes de tribus de la Península Aràbiga i l’intent de l’aristocràcia mequí per dominar l’islam. Però els esdeveniments no es desenvoluparen com l’aristocràcia mequí esperava. El curt temps que durà el lideratge de la comunitat musulmana per Abu Bakr no permeté consolidar el domini del poder per part d’aquest grup de mequins. 

Durant aquests primers anys l’islam instituí una meritocràcia alhora de participar en els beneficis del poder. En un lloc destacat, es trobaven els musulmans de primera fornada. Aquells que havien emigrat amb Muhammad de La Meca a Medina, els anomenats muhajirun. No era masses, i dins d’aquest tenien un lloc destacat els anomenats companys de Muhammad. Tot aquest grup de musulmans pertanyien a la tribu dels Coraix. No era un grup totalment homogeni. Sobretot perquè el clan dels Hasim, en el qual havia nascut Muhammad, però també el del seu gendre Alí ibn Abi Talib, volia dominar el poder dels musulmans. Davant d’aquesta situació, els altres clans de la tribu s’hi oposaren, doncs consideraven que el clan Hasim ja havia tingut un paper rellevant en la història de l’islam amb Muhammad. 

El següent grup en importància dins del primer islam eren els ansar, els medinesos que havien acollit als emigrants de La Meca i després s’havien convertit a l’islam. Els ansar junt amb els muhajirun, els emigrants, formaven el nucli essencial de l’islam de la primera època. Després de la conquesta de La Meca, 630, aquest nucli s’amplià, però amb una posició perifèrica o subordinada, amb els mequinesos benestants convertits a darrera hora. Aquest sempre foren considerats uns sobrevinguts i no foren tinguts massa en compte pels musulmans del primer moment. Aquestes gradacions dins de l’islam permeté estructurar el poder, i el repartiment dels beneficis per de les conquestes, segons el temps d’antiguitat de pertinença a l’islam. Certament, a la vista dels esdeveniments d’aquest anys es pot afirmar sens cap mena de dubte que, en els primers moments, el poder de la comunitat estigué sempre sota el control de la tribu Coraix i aquesta s’esforçà per fer no deixar-lo en cap moment.

La successió de Muhammad – IV

És evident que la mort de Muhammad alterà els difícils equilibris de la comunitat musulmana de la ciutat de Medina i les seves relacions amb els musulmans de La Meca. Al desaparèixer el líder religiós i polític que havia aglutinat fins ara els musulmans el sistema de poder quedà vulnerable a les lluites obertes entre clans i tribus que estructurava el incipient estat islàmic. La primera qüestió que es posà damunt de la taula de negociacions per escollir en nou líder fou la naturalesa del lideratges: ¿polític i religiós?, ¿religiós o polític?. Darrera del dilema es barrejaven interessos que anaven més enllà del camp estrictament religiós. El que estava en discussió era l’assalt al poder d’una tribu o d’un clan, sol o amb aliances de govern per intentar dominar en benefici propi l’incipient estat islàmic. 

Els diferents clans i grups de pressió articularen un sistema polític per liderar la comunitat. Aquest sistema, amb el temps, fou denominat califat en el ben entès que el terme designa el "domini del califa", el domini del successor de Muhàmmad. En els primers moments aquest sistema polític no va ser identificat com califat, ni califa el líder màxim del mateix. Amb el temps, associada a la consolidació del lideratge polític de la comunitat musulmana, el terme califa va ser aplicat als que exercien de líders i es va projectar cap al passat anomenant també califes als primers successors de Muhammad. 

 Inicialment el sistema del califat fou liderat pels deixebles directes de Muhammad com una continuació del sistema religiós i polític establert per ell. No obstant pels resultats pràctics, aquesta qüestió s'ha de matisar perquè el criteri que s’imposà en el debat successori considerava el califa no havia de donar continuïtat a la dimensió espiritual de Muhammad, ja que aquesta havia finalitzat amb la seva mort. Defensaven la idea que el califa fos més un successor del lideratge polític ja que el profetisme era una qualitat no hereditària. En sentit contrari, es situava una part menor del grup dirigent, especialment els familiars més propers a Muhammad, que pensava que el califa havia de tenir la direcció política i la guia espiritual de la comunitat. Aquesta dicotomia ocasionà tensions, conflictes i enfrontaments militars i condicionà l’elecció i el govern dels primers successors de Muhammad en el lideratge de la comunitat musulmana. Part d'aquesta tensió entorn a la naturalesa del califat ha perviscut des de llavors fins als dies d'avui i està en base dels enfrontaments entre sunnites i xiïtes.

La successió de Muhammad – III

Al final, un cop superat el tràngol d’una intent d’escissió dins de la comunitat musulmana, part dels creients medinesos i els mequinesos, es posaren d’acord en escollir a Abu Bakr al Siddiq (573-634) com el nou líder de la comunitat musulmana. Abu Bakr era amic de Muhammad i fou un dels seus primers seguidors; a més era el seu sogre per ser pare d'Aixa la seva esposa favorita. El sobrenom al Siddiq significa el sincer, el verídic. Sembla ser, segons explica la tradició musulmana, que Abu Bakr al Siddiq havia estat un mercader amic de Muhammad molt abans que aquest rebés les primeres revelacions. La tradició musulmana diu, com a prova de la confiança que Muhammad tenia amb aquell, la circumstància que Abu Bakr fou la persona encarregada de dirigir les pregàries quan Muhammad estava greument malalt o que fos el líder de la primera peregrinació dels musulmans a la Meca. 

L'elecció d'Abu Bakr com a successor de Muhammad provocà l'enuig d'alguns musulmans que consideraven que Alí ibn Talib, cosí i gendre de Muhammad, era l'única persona legitimada per succeir per ser la persona més propera a aquell. Alguns autors suggereixen que la trobada de Saqifah fou un veritable cop d'estat d'Umar ibn al Jattab i Abu Bakr, entre d'altres, per fer-se amb el control del poder sobre els musulmans. Com que Alí ibn Abi Talib no fou escollit com a líder dels musulmans els seus partidaris van crear una facció activa entre els musulmans, els anomenats Shi'ah Ali o "seguidors d'Ali" els quals, des d’aquell moment anaren oposant-se a la successives eleccions de notables musulmans com a líders dela comunitat argumentant que no eren familiars de Muhammad. Aquest tema no es va apaivagar, en part, fins a l'elecció d'Alí com a califa després de la mort de Uthman qui va ser el tercer líder de la comunitat. Tot i això, l’elecció del successor de Muhammad va deixar unes ferides tan grans dins la comunitat musulmana que han perdurat fins el dia d’avui en forma d’enfrontament entre sunnites i xiïtes.

Les guerres de la Ridda

L'any 632 morí Muhàmmad. A partir de la seva mort moltes de les tribus que li havien jurat obediència abjuraren de la seva conversió a l'islam i es negaren a pagar els corresponents impostos. Durant aquests dies aparegueren diversos persones que es reivindicaven com a profetes i es revoltaren contra els musulmans reivindicant la seva condició d'enviats de Déu. La mort de Muhammad havia fet emergir les tensions que existien dins de les tribus de la Península Aràbiga, tant des del punt de vist polític com religiós. Davant d'aquests conflictes, Abu Bakr, el líder de la comunitat de creients, va emprendre diverses campanyes militars, de molt curta durada, per aixafar aquestes rebel·lions. La primera batalla va ser la de Dhu-l-Qassa i la més cruel de totes elles va ser la batalla de Aqraba, plana pròxima de la regió de Yamama (Najd) contra Musàylima, que fou derrotat i mort al desembre de 632 pel prestigiós general Jalid ibn al Walid.

La fi de les guerres de la Ridda permeté al califa Abu Bakr emprendre la conquesta dels territoris veïns. Un dels artífexs importants d'aquesta expansió va ser el general Jalid ibn al Walid, heroi de la repressió de les rebel·lions de la Ridda. Aquest militar, notable pel seu domini de l'art de la guerra, se li coneixia amb el sobrenom de Sayf Allah a Maslul, l'espasa a la mà de Déu. Els dots de comandament i d'estratega d’aquest militar foren decisius per mantenir la unitat política de l'islam en els primers compassos del califat. Gràcies a l'habilitat guerrera de Jalid ibn al-Walid es va poder forjar la unió política de les diferents tribus beduïnes de la Península Aràbiga durant el primer califat. Aquesta unió, més enllà notable valor polític en clau de construir un estat pels àrabs, va modificar profundament els paradigmes socials imperants entre les tribus d’aquell temps.