El referèndum, punt de trobada

En política l’eficàcia d’un govern es mesura, entre altres coses, per la seva capacitat d’anàlisi de la realitat. Això és avui molt important en les societats complexes. Aquesta anàlisi ha de permetre desagregar els problemes complexos en unitats més simples les quals puguin ser abordades per l’acció de govern. Les relacions de Catalunya amb Espanya és un problema complex. Es una qüestió amb múltiples facetes, actors implicats, afectes afectats i esperances sostingudes. Les dificultats de resoldre aquest problema complex és el que el govern de Madrid no ha assumit perquè no ha entès correctament la seva complexitat i vol aplicar unes solucions pensades per altres situacions. D’aquí les dificultats de poder dialogar correctament entre l’Estat amb Catalunya fora de l’ordeno i mando, o la rigidesa de la normativa treta de l’espai polític.

Una part dels ciutadans de Catalunya han expressat, de moltes maneres, la seva voluntat d’independitzar-se d’Espanya. Aquesta voluntat ha tingut una clara traducció en forma de majoria parlamentària. Aquesta és la realitat. Un Estat democràtic ha de saber donar resposta a aquesta situació. Com també l’Estat ha de saber atendre el fet de que hi ha una part important de catalans que no volen la independència de Catalunya. Aquest dialèctica prefigura l’espai polític català. Davant d’aquesta situació, els estats democràtics adopten sempre la mateixa estratègia: seure amb les parts implicades, parlar, dialogar i trobar la millor resposta al que és una demanda de la societat catalana. Uns a favor de marxar d’Espanya i altres de quedar-s’hi. No hi més sortida que preguntar als catalans on volen estar: amb Espanya o fora d’Espanya en forma d’una República catalana. Qualsevol altre solució és un nou problema que enverina l’estat de la qüestió. Però aquesta solució és negada, una i altra vegada per les forces més tancades de l’Estat que en nom de la unitat indivisible d’Espanya no volem dialogar per fer política. Aquesta és la qüestió bàsica. No es pot admetre cap altra sortida que no sigui política i que passi per qüestionar, en forma de referèndum, la unitat d’Espanya. En aquest solució s’hi haurien de poder trobar els partidaris de la independència com els seus detractors.

L'Església catalana camina en mig del poble

Avui s’han conegut diversos manifestos i declaracions d’eclesiàstics i d’institucions eclesials catòliques que tenen com a rerefons el proper referèndum. Per la complexitat d’elaboració d’aquests escrits els seus redactors no han pogut valorar els gravíssims fet d’ahir. Desconec si hi hauran notes posteriors. Però ben segur que pel to dels escrits. Els bisbes de Catalunya, prenent distància dels esdeveniments polítics, feren una nota el passat mes de maig que ara es repeteix com a mostra de la seva orientació pastoral respecte la situació política de Catalunya. En el seu moment vaig escriure que els bisbes de Catalunya s’havien alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya havien recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Seguint aquesta tradició de compromís amb les aspiracions del poble català hi hagut un comunicat conjunt dels abats de Sant Maria de Montserrat i de Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà respectivament, que afirmen amb contundència que els polítics "aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.. És una nota de paraules mesurades al mil·límetre, on la brevetat del text impedeix aplicar la mirada cristiana, especialment a la llum de la Doctrina Social de l’Església, a la gènesi del conflicte polític que es viu avui a Catalunya.

Finalment, avui també s’han conegut varis posicionaments prou rellevants. Un manifest de 300 capellans i diaques, prou representatius de les diòcesis catalanes i de les ordres religioses de Catalunya. Per evitar equívocs, defugint de l’ambigüitat que solen emprar altres eclesiàstics, aquests mossens afirmen amb contundència “valorant totes les circumstàncies que han portat a la convocatòria per part del Govern de la Generalitat d’un referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre i davant la impossibilitat de pactar les condicions per a dur-lo a terme de forma acordada, considerem legítima i necessària la realització d’aquest referèndum” i conviden a votar en consciència “en exercici del dret fonamental que té qualsevol persona a expressar lliurement les seves posicions”. Cristianisme i Justícia, el centre de reflexió social i teològica de la Companyia de Jesús, que te la seu a Barcelona però d’abast a tot Espanya ha publicat una reflexió sobre el moment polític que es viu a Catalunya, amb una atenció especial a l’escalada de tensions dels darrers dies. Per aquesta institució “l'exercici del poder sense política és autoritarisme. S'ha volgut traslladar als tribunals una feina que no els correspon. Apostem per la resolució política i negociada, i no judicial ni policial, del conflicte entre els governs català i espanyol”.

Justícia i Pau, una altra institució de llarga trajectòria en l’església i societat catalana, en un comunicat ha declarat “la nostra extrema preocupació, rebuig i consternació per les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme el Govern i altres institucions de l’Estat espanyol, que suposen una gravíssima ingerència en el dret a l’autogovern i en el funcionament de les institucions catalanes i que suposen un atemptat contra garanties democràtiques i drets i llibertats bàsics, com ara la llibertat ideològica, d’expressió i de participació política i secret de les comunicacions”. Aquesta institució afirma “ens reafirmem en la Declaració de Justícia i Pau en favor de la legitimitat i conveniència d'un referèndum d'autodeterminació”. Una part important de l’Església catòlica catalana, en aquests moments, ha sabut interpretar la gravetat del moment i s’ha situat al costat del poble català seguint l’orientació donada pel papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

La nota dels bisbes de Catalunya

Els bisbes de Catalunya han tret un petit comunicat on parlen amb autoritat sobre la realitat del país. Els bisbes han donat un pas important per sortir d’un llarg silenci mantingut en els darrers temps sobre el moment polític de Catalunya. És evident que davant dels dilemes de la societat catalana l’Església catòlica no pot estar en  silenci o amagar-se en la indiferència de la neutralitat. En aquest sentit, recordo la lucidesa d’un article de l’enyorat bisbe Joan Carrera “Notes sobre pastoral i immigració”, escrit l’any 1966, que acabava dient: “com que no hi ha neutralitat possible –perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament–, l’Església, si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquella lliure realització i esdevindria –volent-ho o no– instrument de colonització”. Els bisbes de Catalunya han opinat i s’han alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya han recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Entenc que algun catòlic impacient li hauria agradat que els bisbes de Catalunya haguessin estat més concrets i, per exemple, s’haguessin adherit ja al Pacte Nacional pel Referèndum. Però, com que també cal tenir present que alguns catòlics deuen trobar excessiu el que es diu en aquesta nota, els bisbes de la Tarraconense han optat per fer públic aquest aquesta text i prou. Als possibles catòlics molestos pel pronunciament dels bisbes caldria recordar-los que la Doctrina Social de l’Església catòlica empara el que diuen els bisbes i també, si haguessin estat més explícits. Es oportú evocar l’article 413 del Compendi de la Doctrina Social: “el referèndum és també un instrument de participació política, en el qual s’acompleix una forma directa d’accés a les opcions polítiques. La institució de la representació no exclou, de fet, que els ciutadans puguin ser interpel·lats directament amb vista a les opcions de més gran rellevància de la vida social”. D’acord amb el que diu aquest article, no s’haurien equivocat els bisbes si haguessin estat més concrets en la seva nota. Probablement, no és encara el moment de fer-ho. Ben segur que properament ja tindran ocasió de recordar a la societat en general, i a la política en concret, el dret dels ciutadans al referèndum tal com senyala la Doctrina Social de l’Església catòlica.

Mentrestant, els catòlics alineats amb el procés cap a la independència, hem de seguir treballant per ampliar la base social que demana celebrar un referèndum a Catalunya.  Ho fem perquè, tal com diu l’article 565 del Compendi de la Doctrina Social “per als fidels laics el compromís polític és una expressió qualificada i exigent del compromís cristià al servei dels altres”. Per coherència amb aquest servei seguirem lluitant per aconseguir celebrar el referèndum, perquè creiem que és un dret de totes les nacions i els seus ciutadans. En el cas que la complexitat del moment polític ho aconselli, també reclamarem als bisbes de Catalunya que de nou es pronuncien per ajudar a discernir quin ha de ser el comportament cívic dels catòlics. Estic convençut que, quan sigui el moment, els pastors de l’Església Catalunya sabran assumir la seva responsabilitat seguint la tradició dels seus predecessors. Perquè, com molt bé diuen en la seva nota, recollint una cita del papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.