La secularització, una oportunitat per la fe

En el col·loqui del Pare General dels jesuïtes, Arturo Sousa, a l’església del Sagrat Cor de Barcelona afirmà que la secularització no és un drama per la fe. Al contrari, és una gran oportunitat per treure de la fe totes aquelles adherències que l’ha anat desnaturalitzant al llarg de la història. Aquest podria ser el resum de la resposta del pare Sousa, a la pregunta ¿què podem fer els cristians davant la forta secularització de les societats contemporànies?. Els cristians no ens hem de lamentar de la secularització, afirmà el pare Sousa. L’enyorança de temps passats no ajuda a situar el cristianisme en sintonia amb el temps actuals. Cal adoptar un canvi de perspectiva i entendre la secularització com un signe positiu del temps a través del qual Déu està parlant als creients d’avui.

Davant la secularització, no calen respostes defensives. El fonamentalisme religiós, no és cap resposta positiva. És un error, perquè, en el fons, buida de sentit el fet religiós i es converteix en una negació de la mateixa religió similar al proposat per qualsevol ateisme. El fonamentalisme religiós no és una religió, és una idolatria. La secularització és un fenomen real de les nostres societats per això, en lloc de reeditar noves formes de cristiandat, des d’una nostàlgia de temps passats, el que cal es preguntar-nos: ¿Què ens diu Déu en aquests moments a través de la secularització? ¿de què ens allibera la secularització?

Els processos de secularització són positius perquè permeten alliberar al cristianisme d’una sèrie de factors que no ajuden a les persones que es troben en camí de recerca del sentit de la vida tinguin curiositat per saber que aporta el cristianisme a través de la Bona Nova de Jesús. Perquè, tot i la secularització de la societat, les persones segueixen formulant-se les grans preguntes que donen plenitud a la vida. El cristianisme ha de saber escoltar la demanda d’aquestes persones, oferir-los la Bona Nova i ajudar-los en el camí de trobar el referents vitals. L’Església ha de saber estar al costat d’aquestes persones que estan cercant en la religió aquells significants que sostenen la vida.

La secularització és una gran oportunitat per evitar fer cristians automàticament per raons socials. Si la societat la societat i les seves institucions no són cristianes els individus podran optar, com un exercici de la seva llibertat, ser cristians. En una societat secular ser cristià és una elecció. El món secularitzat ajuda a treure de les institucions públiques i dels relats polítics els referents cristians i separar els àmbits de la fe i de la política com dos realitat autònomes. L’Església ha viure esperançada aquest canvi d’època convençuda de que el Senyor està present també en a través de la mateixa secularització. La secularització ens allibera.

Les religions en temps de crisi

Les religions en temps de crisi 2 maig 2017 Les religions són avui un fet sociològicament rellevant en les societats globalitzades. Així ho confirmen les dades dels experts. Els estats moderns i les societats són seculars, s’estructuren i funcionen com si Déu no existís; però les religions no estan fora de les societats tal com pretenien les idees secularitzadores. La pràctica social ha invalidat un dels pressupòsits dels pensadors moderns: si l’estat era secular llavors la societat es secularitzaria i la religió deixaria de socialment rellevant. La cultura política, i les pròpies religions, havien acceptat com a cert el paradigma de la secularització: quan més moderna és una societat, més secularitzada està i les religions s’afeblirien progressivament. Però els fets demostren que no ha estat així. Al contrari. 

Aquest canvi de perspectiva ha qüestionat la manera com la cultura política havia assumit la Modernitat. Aquest pensament és molt propi del context cultural europeu, però no té la seva equivalència en la societat nord-americana. Als Estats Units d’Amèrica la Modernitat no ha estat mai associada a la secularització. El progrés de la primera no comportava el desenvolupament de la segona. Aquesta experiència, junt a la situació europea actual, obliguen a cercar unes altres explicacions per entendre, comprendre i explicar avui els fenòmens de la secularització. Pot ser a Europa caldria parlar d’una pèrdua de pes de las institucions religioses i d’una individualització de l’experiència religiosa en lloc de parlar de secularització. Perquè l’existència d’aquests fenòmens no implica assumir que la societat és secularitzi tal com ho entenien els partidaris del secularisme. 

A més, ara es dóna un fenomen nou: la globalització afavoreix l’augment de la pluralitat religiosa de les societats occidentals. La majoria de religions en expansió tenen alguns trets en comú: estan molt desinstitucionalitzades i els seus membres estableixen lligams transnacionals. Així, un treballador musulmà o hindú a casa nostra està més proper als musulmans o hindús d’altres països que als treballadors d’aquí. Es tracta d’una actualització del fenomen propi en les societats nord-americanes i identificat com denominacionisme 

La revifalla de les religions comporta també una recuperació de l’espiritualitat que pot basar-se o no en elements religiosos. Aquests fenòmens trenquen l’aparent uniformitat de les societats europees entorn a una religió majoritària i dominant. Ara, les antigues tradicions dominants, ho segueixen essent però sense tenir el monopoli del fet religiós. Per això, un repte que tenen algunes religions es saber aprendre a viure junts. La situació actual invita a reflexionar sobre aquestes qüestions per tal de situar de nou els conceptes: secular, secularització en clau del nou context social. Cal aquesta reflexió per tal d’articular la política pública adequada que permeti gestionar el comportament social d’aquelles persones que poden emprar el fet religiós per cohesionar la seva identitat. De nou, una veu ben preparada recorda que la religió ha d’integrar-se en l’agenda política.

Secularització i laïcitat

Un dels trets distintius de les societats contemporànies, i en la nostra molt més recentment, és la secularització de l’espai públic. Vulgarment es diu que això demostra que la societat és laica, però això és una equivocació. La societat és el que són els seus membres, mai es pot definir la societat com laica. El que és més apropiat és afirmar la secularització de la societat perquè ara els poders públics, en lloc de legitimar-se per la voluntat divina, ho fan per les decisions de la voluntat popular. Aquesta circumstància dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals perquè es donen les condicions que permeten a totes elles aportar els seus punts de vista en diàleg amb altres propostes de significats.

La secularització de la societat i laïcitat de les institucions públiques són la millor garantia de llibertat per les religions modernes, malgrat que algunes pensin el contrari. L’espai públic dóna a les religions l’oportunitat d’a oferir els seus valors i exigir respecte a la seva missió. Gràcies al respecte i tolerància, virtuts pròpies de les comprensions positives i obertes de la laïcitat, les religions poden donar raó de la seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història. La secularització i laïcitat haurien de facilitar que els agents polítics tinguessin una relació de respecte a la diversitat religiosa de la societat.

Lamentablement, les visions instrumentals de la política i de la religió encara perduren entre les religions i les forces polítiques. Encara hi ha que creu que la confessionalitat de l’estat és un bé i altres que creuen que des de les institucions de l’estat cal negar el pa i la sal a les religions. Per sort, aquestes actituds són residuals, però com que es retroalimenten de tant en tant tenen notorietat mediàtica. Cal procurar que tot quedi en un simple foc d’encenalls.

La sal del mon

Existeix preocupació per l’esdevenidor de les església i, en concret, pel futur de l’Església catòlica. Es té la impressió que la proposta de fe dels catòlics és poc rellevant en la societat contemporània. Es percep que, tot i existir institucions catòliques molt prestigiades i respectades, com pot ser Càrites, la societat és cada cop més indiferent a les propostes dels catòlics. Fins i tot, en els darrers temps, existeix un pressió mediàtica força hostil als catòlics i que ha trobat en certs temes: pederàstia, vinculacions eclesiàstica amb estructures de poder, escàndols econòmics, actitud bel·ligerant de la jerarquia en la defensa de determinats privilegis o el tancament doctrinal en relació als aspectes de la moral sexual, polítiques de gènere i acolliment de famílies no tradicionals; motius més que suficients per crear actituds hostils al món catòlic que, segons com s’expressin, evoquen l’anticlericalisme d’altres èpoques.

La resposta catòlica no pot ser només defensiva, que també. La comunitat creient catòlica ha de valorar serenament que pot haver-hi de cert en les crítiques i assumir que ha de revisar alguns postulats, pràctiques i actituds per situar-se de forma comprensible en el món. Però, en cap cas es tracta de caure en el parany de diluir el seu missatge original i empeltar-se de elements mundans per tal d’adaptar-se al que és el món avui. Això fora un error. No es tracte de fer allò que diu la dita “donde fueras, haz lo que vieras” que en català abans es deia “terra on vagis, fes el que facin”. Aquestes dites expressen l’elogi màxim de l’adaptabilitat i la’acomodació. Fer això, seria trair la fidelitat a  la pròpia identitat cristiana i renunciar a proclamar l’originalitat de la fe. Més aviat el que cal és saber interpretar, en termes de secularització, el que ens proposa Jesús quan ens diu “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi” (Mt 5,13). En poques paraules Jesús ens diu el que hem de ser i fer, i els ris que correm si renunciem a actuar en aquest sentit. Som nosaltres, la comunitat creient, qui ha de saber actuar en coherència.

La necessària secularització de l’Islam

Un dels efectes de les anomenades primaveres àrabs, la majoria acabades amb més pena que glòria, ha estat l’apertura d’un tímid debat sobre la relació entre política i Islam, que és el mateix que parlar del paper de la religió islàmica en la societat. És evident que aquest és un dels grans temes que ha de resoldre avui l’Islam per situar-se, com a religió, en les mateixes condicions de reflexió cultural que les religions cristianes. De no fer-ho, el risc que corre l’Islam és deixar el terreny fèrtil pels que fan una lectura radical de la doctrina de Mahomma. La radicalització política extremista de l’Islam està estretament relacionada amb la comprensió que els musulmans tinguin de la vinculació de la religió amb la política. Dit d’una altra manera, com les societats de tradició cultural islàmica es secularitzen.

Per resoldre aquest dilema, per combatre l’Islam polític expansiu, alguns pensadors islàmics, proposen que l’Islam es quedi reclòs en les mesquites. Els patrocinadors d’aquesta visió volen combatre les manifestacions de l’Islam polític el qual, segons el seu poder en cada país, aprofita les estructures de govern per aplicar la moral islàmica directament a tota la població.  En aquests casos acostuma haver-hi una estreta relació entre els sermons a les mesquites, les fatwas, i les disposicions legislatives

Recloure l’Islam a les mesquites és un error. Aquesta visió representa seria l’aplicació lliberal de la privatització de la religió en un context islàmic. No crec que aquest sigui el camí. Cal optar per reconèixer que l’Islam, com tota religió, és una qüestió personal, que es viu en les conviccions íntimes del cor, però que no renuncia a tenir una presència pública i presentar les seves propostes per construir la moral cívica. L’Islam ha d’avançar en l’acceptació de la secularització de les societats islàmiques i en la seva reformulació com a religió oberta al diàleg amb la cultura moderna. Cal estendre el que avui són experiències exitoses en petits cercles de reflexió religiosa a sectors més amplis de les comunitats musulmanes. El camí està plegat de dificultats, però cal emprendre’l sense masses demores. 

La religió en el diàleg intercultural

La majoria de cristians vivim la fe en mig de la societat secularitzada. La secularització ha esmicolat els diferents referents socials que cristianitzaven la societat i facilitaven la vivència religiosa. Moltes coses respiraven deïtat, així creure era més fàcil que no creure. Però ara, les circumstàncies han canviat. Déu ha estat, en bona mesura, expulsat de la societat i s’ha pretès recloure a l’àmbit privat o circumscrit al silenci dels temples. El retorn de la religió, ha vingut, en part, afavorit pels recents fluxos migratoris. Alguns dels nous ciutadans tenen unes vivències religioses diferents forjades en països on no existeixen diferencies entre l’àmbit privat i el públic. Països on les cerimònies o els símbols religiosos s’expressen en l’espai públic sense cap limitació.

Aquesta diferent vivència de la religió entre els nou vinguts i els ciutadans de la societat d’acollida ha creat un important xoc cultural. Les persones immigrants no entenen la secularització perquè en els seus esquemes mentals no és comprensible que una societat pugui existir sense referències a la religió. Els ciutadans de la societat d’acollida es situen en l’extrem oposat com a conseqüència d’haver assumit amb naturalitat la secularització. Aquesta diferent sintonia altera el diàleg intercultural introduint alguna que altra dificultat no desitjada. L’existència d’espais de diàleg interreligiós ha ajudat a vèncer alguns obstacles, però encara queda molt feina a fer en l’àmbit del diàleg intercultural a fi de millorar la comprensió del paper de la religió en una societat secularitzada. Que, en qualsevol cas, ha de compartir renunciar al sentit de la societat secular, però tampoc ha de significar la privatitzada o ocultació del fet religiós. Cal seguir dialogant per fer de la interculturalitat una oportunitat per les religions.

Creure en la societat post-secular

A Itàlia s’ha fet un estudi sobre els pelegrins que van a un dels santuaris més visitats al món: la basílica de sant Antoni de Pàdua. Quasi quatre milions de persones visiten aquest santuari cada any. La investigació s’ha fet sobre un determinat perfil de visitants, en concret, sobre 200 mil pelegrins que van anar al santuari durant una setmana. El perfil socio-religiós d'aquests pelegrins revela alguns trets sorprenents. El primer: l'edat mitja majoritària dels visitants és entre 45 i els 59 anys d'edat, el 36,6% del total. Però sorprèn el 26,4% de visitants entre els 30 i els 44 anys i un 14% de joves entre els 16 i els 29 anys. La segona dada sorprenent és el nivell d’estudis. Els visitants del santuari són més cultes que la mitjana de la població italiana i molt més dels que s’afirmen practicants regulars.

La tercera dada: una gran part dels pelegrins, gairebé la meitat, van a missa de forma esporàdica, bàsicament per Nadal, Pasqua i en alguna altre ocasió. La quarta dada és ben sorprenent: el visitants del santuari creuen en les veritats centrals del cristianisme en una proporció molt més alta que els practicants regulars. El 83,4% creuen en la resurrecció de Jesús i de totes les persones. Entre els catòlics practicants aquesta creença es dona en el 31,4% de la població.  Cinquena dada important, els pelegrins van al santuari de sant Antoni no tant per implorar una gràcia o un miracle, sinó simplement per agrair o bé perquè busquen en ell una protecció espiritual.

La investigació permet afirmar que el perfil de pelegrí reflecteix una condició molt moderna del fet creure coherent al que ha estat definida com la de creient en la societat secular en els termes definits per Charles Taylor. És la condició del creient en una societat en la qual la fe en Déu és només una possibilitat més entre altres. Les dades confirmen que creix una religiositat amb poca Església; que és molt popular, però no com s’entenia en el passat sinó amb trets nous i moderns. On el sant es presentat no com un taumaturg sinó com un referent, un model, per orientar la vida, i l’experiència religiosa cerca un contacte directe amb la divinitat. Ens trobem sobre una nova manera de creure en una societat post-secular

Secularitzar la primavera àrab

Els fonamentalismes creixen arreu. Sorgeixen com a resposta d’un entorn canviant percebut com a incert,ple de riscos i amenaces. Els fonamentalistes poden sorgir per fanatisme polític, ideològic o religiós. Aquest no es mou només dins dels àmbits religiosos, sinó que sempre han tingut una expressió política i social. Una característica recent d’aquests fonamentalismes és que volen incidir en les agendes polítiques i es situen en l’arena política com a forces influents.

L’anomenada primavera àrab ha donat espai polític a diversos fonamentalismes. Aquests estan condicionant molt els progressos d’aquestes tendres democràcies per tal que no s’allunyin del que ells consideren que són els paradigmes islàmics que han de determinar la política. La gran vacuna contra aquesta temptació és aprofundir la secularització d’aquestes societats i la laïcitat de les institucions polítiques. Aquets principis polítics consolidats a Occident estan fora de l’horitzó dels països democràtics àrabs. Aquest és, sens dubte, una de les tasques urgents d’aquests països 

Europa es desecularitza

Els experts en sociologia religiosa expliquen que s’ha passat del temps de la secularització amb auguris de la fi de les religions en les societats europees, especialment sota l’impuls dels desitjos materialistes i individualistes, a un temps de desecularització. O, per ser més exacte, un temps d’una nova rellevància social de les religions en un món global.

Hi ha una eufòria religiosa que brolla impulsada pel ressorgiment de la religió en molts països del món global. La vella societat europea es troba sobrepassada per uns esdeveniments inesperats. Els europeus segueixen en el seu balneari espiritual mentre en la resta del món s’observa una efervescència dels fenòmens religiosos. Com a molt, alguns europeus han suggerit la recuperació d’una espiritualitat sense religió. Tot i que els mateixos experts suggereixen que el retorn de les religions al vell continent europeu és qüestió de temps.

Les religions en temps de crisi

El sociòleg de les religions, José Casanova, professor a la universitat de Georgetown, pronuncià una interessant conferència dins del seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la Fundació Jordi Pujol. Pel reconegut sociòleg de les religions, aquestes són avui un fet sociològicament rellevant en les societats globalitzades.

Els estats moderns i les societats són seculars, s’estructuren i funcionen com si Déu no existís; però les religions no estan fora de les societats tal com pretenien les idees secularitzadores. La pràctica social ha invalidat un dels pressupòsits dels pensadors moderns: si l’estat era secular llavors la societat es secularitzaria i la religió deixaria de socialment rellevant. La cultura política, i les pròpies religions, havien acceptat com a cert el paradigma de la secularització: quan més moderna és una societat, més secularitzada està i les religions s’afeblirien progressivament. Però els fets demostren que no ha estat així. Al contrari. Aquest canvi de perspectiva ha qüestionat la manera com la cultura política havia assumit la Modernitat. Aquest pensament és molt propi del context cultural europeu, però no té la seva equivalència en la societat nord-americana. Als Estats Units d’Amèrica la Modernitat no ha estat mai associada a la secularització. El progrés de la primera no comportava el desenvolupament de la segona. Aquesta experiència, junt a la situació europea actual, obliguen a cercar unes altres explicacions per entendre, comprendre i explicar avui els fenòmens de la secularització. Pot ser a Europa caldria parlar d’una pèrdua de pes de las institucions religioses i d’una individualització de l’experiència religiosa en lloc de parlar de secularització. Perquè l’existència d’aquests fenòmens no implica assumir que la societat és secularitzi tal com ho entenien els partidaris del secularisme.

A més, ara es dóna un fenomen nou: la globalització afavoreix l’augment de la pluralitat religiosa de les societats occidentals. La majoria de religions en expansió tenen alguns trets en comú: estan molt desinstitucionalitzades i els seus membres estableixen lligams transnacionals. Així, un treballador musulmà o hindú a casa nostra està més proper als musulmans o hindús d’altres països que als treballadors d’aquí. Es tracta d’una actualització del fenomen propi en les societats nord-americanes i identificat com denominacionisme

La revifalla de les religions comporta també una recuperació de l’espiritualitat que pot basar-se o no en elements religiosos. Aquests fenòmens trenquen l’aparent uniformitat de les societats europees entorn a una religió majoritària i dominant. Ara, les antigues tradicions dominants, ho segueixen essent però sense tenir el monopoli del fet religiós. Per això, un repte que tenen algunes religions es saber aprendre a viure junts. La conferència del professor José Casanova fou una invitació a continuar reflexionant sobre aquestes qüestions per tal de situar de nou els conceptes: secular, secularització en clau del nou context social. Cal aquesta reflexió per tal d’articular la política pública adequada que permeti gestionar el comportament social d’aquelles persones que poden emprar el fet religiós per cohesionar la seva identitat. De nou, una veu ben preparada recorda que la religió ha d’integrar-se en l’agenda política.