Les intolerables paraules del cardenal Rouco

El cardenal Antonio M. Rouco és insuportable. Cada cop que parla genera un tsunami que no desacredita l’Església catòlica. Les seves paraules d’ahir en el funeral d’Adolfo Suárez el situen a l’avantsala de les idees d’alguns dels pronunciaments militars del segle XIX i XX. Cal agrair-li que sigui sincer. No s’amaga mai i surt al cos a cos quan cal. És clar en el seus conceptes, però tediós en la seva parla. Les seves homilies, plenes de continguts arcaics, són pesades i donen la impressió que estan recitades des de la desgana. La seva oratòria, monòtona i espessa, em recorda les homilies d’alguns rectors rurals que parlen baix i ràpid perquè a l’acabar la missa han d’agafar el cotxe i anar ràpidament a celebrar la missa en un altre poble.

En un mes el cardenal Rouco ha dit verdaderes barrabassades. En el funeral d’Estat commemorant les víctimes del 11 de març del 2004 evocà els “obscurs objectius de poder” dels autors de l’atemptat. Molts comentaristes interpretaren que ressuscitava la teoria de la conspiració. Ahir, en un altre funeral d’Estat, en aquest cas per recordar al difunt Adolfo Suàrez, comentà que “Espanya pot trobar-se de nou en risc de guerra civil”. Horrible. El cardenal Rouco es situa en la línia de pensament catòlic que en els anys trenta representaren el cardenal Isidre Gomàs, autor de la carta col·lectiva de la majoria de bisbes espanyols donant suport a la revolta del general Franco, o del cardenal Enric Pla i Daniel, autor d’una carta pastoral Las dos ciudades, on es justificava la insurrecció  militar i s’aportava la fonamentació teològica perquè la guerra pogués ser considerada una Creuada.

Un breu apunt final. És urgent regular els funerals d’Estat per obrir-los a les diferents sensibilitats religioses i de creences. Això era evident en el funeral de les víctimes del 11 de març de 2004. Algunes de les persones mortes en aquest atemptat ni eren catòliques i altres, explícitament, eren d’altres confessions religioses. Res d’això va importar-li al cardenal Rouco. Ahir, la situació podia tenir matisos, en el ben entès que el funeral era per una persona declarada catòlica. Aquesta circumstància podia matissar la crítica al caràcter catòlic de la cerimònia. El que s’hauria de discutir és perquè el celebrant havia de ser de nou el cardenal Rouco i no el president de la Conferència Episcopal espanyola. Si el funeral té la dimensió d’Estat és millor que el celebrant principal representi a tota l’Església catòlica i no una part al marge de la seu d’on es celebri.  

La necessària laïcitat

El funeral en record de les víctimes de l’atemptat del 11 de març del 2004 demostra les dificultats que encara hi ha al nostre país per desenvolupar la necessària laïcitat dels espais i institucions públiques. És incomprensible que en un acte celebrat per expressar el dol institucional per les morts injustes d’aquell atemptat terrorista el cardenal Rouco obviés qualsevol referència a la diversitat de creences de les víctimes. Com tampoc és admissible que les institucions públiques acceptin com a natural aquestes plantejaments.

Algunes persones decidiren que el cardenal Rouco oficiés un funeral catòlic i ningú, començant pel propi cardenal, qüestionà el format de la cerimònia. Aquesta falta de sensibilitat mostra la prepotència que algunes jerarquies catòliques, i la indiferència d’algunes autoritats públiques, tenen davant d’altres confessions. El funeral d’ahir fou un total falta de respecte i sensibilitat per la pluralitat de creences o no creences de les persones mortes en l’atemptat. També fou una cerimònia de mala educació dels celebrants de l’eucaristia catòlica vers els representants de les altres confessions presents en el funeral. Tot un despropòsit de l’encara president de la Conferència Episcopal Espanyola.

Espero que els nous aires impulsats pel papa Francesc siguin els que hagin guiat l’elecció de Ricardo Blázquez com a nou president dels bisbes. Sé que el seu talant es sensible a la diversitat religiosa de la nostre societat i a la necessària laïcitat que han de presidir les manifestacions de les institucions públiques. Crec que és una bona elecció i la seva presidència donarà un nou aire a l’Església catòlica espanyola. Aquesta laïcitat no significa eliminar la referència religiosa en esdeveniments com els d’ahir, però vol dir assumir el sentit de la diversitat religiosa de la societat i donar a cada religió la rellevància que li correspon en aquests actes públics, així com respectar aquelles manifestacions que no tenen cap referència religiosa. La laïcitat positiva o inclusiva vol dir respecte per les creences i les religions en l’espai públic, però mai ni la discriminació de les religions ni la imposició d’una sobre les altres.

Madrid i Barcelona, dos models i dues vies eclesials,

La missa del dia de la família a Madrid promoguda pel seu cardenal arquebisbe, Antonio M. Rouco, ha estat de nou, com acostuma ser-ho en els darrers temps, notícia. Però, aquest any ho és per una significació especial. La missa familiar madrilenya, tot un esdeveniment de magnificència de masses, era una aposta personal del cardenal Rouco en la seva estratègia de mantenir un pols bel·ligerant amb el govern de torn, sempre interpretant que és la millor manera de defensar els interessos de l’Església catòlica espanyola. La noticia és que la celebració d’enguany, confiada de nou en la seva dinamització al moviment Camino Neocatecumenal i animada pel propi Kiko Argüello, no ha tingut el reconeixement esperat pel papa Francesc.

El papa Francesc ha manifestat el seu suport clar i explícit a la cele·lebració organitzada de forma més discreta i menys espectacular per l’arquebisbe de Barcelona a la basílica de la Sagrada Família. En aquest lloc incommensurable on la teologia està en les pedres el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha notat la proximitat directa pel papa tant per la presència del seu llegat personal, l’arquebisbe Vicenzo Paglia, persona sensible als plantejaments de la Comunitat de Sant Egidi, com per la menció clara i directe d’aquesta esdeveniment feta del propi papa Francesc durant la cerimònia de l’Àngelus romà. L’arquebisbe Paglia, persona senzilla i afable, ha manifestat una mentalitat oberta i comprensible amb les noves realitats del nuclis de convivència més enllà de la forma tradicional de família defensada pel catolicisme.

El gest del papa Francesc no ha passat desapercebut per ningú. Mentre a Madrid, el cardenal Rouco, recolzant-se amb els moviments cristians més tancats i prou sorollosos amb tot el que sona a neo-cristianitat, s’ha tornat a posicionar en relació a les polítiques governamentals. Mentrestant, a Barcelona, el cardenal Martínez Sistach ha continuat la tradició de fer de la missa de la família una celebració diocesana sense la càrrega política que es respirava, com els altres anys, a la capital de l’Estat. Madrid i Barcelona, Rouco i Martínez Sistach, els dos cardenals, representen dues maneres d’entendre les relacions entre l’església catòlica i la societat. Un fomenta la confrontació a pit descobert, l’altra, més proper al pactisme dels catalans, promou el diàleg i la comprensió. El papa Francesc, home d’enteniments i acords, amant del consens i del convenciment, ha optat per Barcelona. El seu gest honora a l’arquebisbe de Barcelona, la diòcesi i un estil de ser i fer església propi de la comunitat catòlica catalana.

El cardenal Rouco i la unitat d’Espanya

La Conferència Episcopal Espanyola es troba immersa en importants  mudances amb més efectes col·laterals dels esperats. Un dels seus principals damnificats és l’actual, i encara, President cardenal Rouco Valera. Les seves càbales per controlar l’elecció del secretari i portaveu de l’episcopat no han reeixit tal com s’esperava. Un grup important de bisbes han escollit, contra tota inicial previsió, pel càrrec de Secretari General al capellà José Antonio Gil Tamayo. Excel·lent professional i gran persona, que aportarà al front d’aquesta secretaria diàleg i amabilitat que, ben segur, contrastarà amb el caràcter rom del seu predecessor, el bisbe Juan Antonio Martínez Camino. La seva marxa és un pas més per desfer la triple A que presidí, ans enrere les principals decisions de l’episcopat espanyol: Antonio Cañizares, Juan Antonio Martínez Camino i Antonio Maria Rouco Valera. El següent a plegar és aquest al capdavant de la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola.

Sembla que el cardenal president vol que se’l recordi com un paladí de la unitat d’Espanya. En la seva intervenció en la inauguració de la Permanent de l’episcopat afirmà, amb tota naturalitat, “la unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú de la nostra societat que ha de ser tractada amb responsabilitat moral”. Fa uns quants anys, aquest fou també l’eix argumental del cardenal Cañizares al parlar del futur d’Espanya. El cardenal Rouco ha tornat a insistir en el mateix argumentari: la solució política en relació a l’Estat, la unitat, té una consideració moral. La seva argumentació, intuïda per les seves paraules, és una clara presa de posició per unes de les opcions que estan en el debat polític a Catalunya. Opino que podria haver defensat, amb la mateixa vehemència moral, que també és un bé moral que els catalans són un subjecte polític que poden decidir quin futur volen en la seva relació amb Espanya. És més, em sembla que és més bé moral poder fer aquest exercici de democràcia que la solució política que es doni a la relació Catalunya- Espanya, doncs tan moral serà la unitat com la separació.

Cal escoltar més veus eclesials catalanes parlant sobre els valors morals que es troben al darrera dels temes que integren l’agenda política actual. Els catòlics necessitem escoltar veus preparades que orientin les actuals actituds i decisions polítiques. El silenci d’algunes veus pot interpretar-se de moltes maneres, des de l’ambigu calculada fins l’opció tàcita tàctica per evitar prendre partit per alguna de les alternatives confrontades. Em dona la impressió que hi ha encara molta timidesa o tebiesa, o una simple contenció interior, alhora d’ajudar a la comunitat catòlica a conformar el seu criteri moral l’actual moment i en el futur quan hagi d’enfrontar-se com a ciutadans a la necessitat de prendre una decisió a favor d’una alternativa o una altra. En tot cas, el que em sembla clar que el bé moral és que la ciutadania pugui escollir lliurament quin és el camí a seguir en la relació de Catalunya amb Espanya. 

13TV, una infàmia

Reconec que no veig massa sovint aquesta cadena de televisió. Però aquests dies, especialment a partir del fenomen de la Via Catalana, he volgut conèixer el tractament periodístic que es donava a tota la qüestió catalana. He quedat esgarrifat. No sé avenir-me de la capacitat d’insult i tergiversació que aquesta cadena fa sobre Catalunya, els catalans i tot el que sigui catalanisme. No entenc com la Conferència Episcopal Espanyola, propietària del 55% d’aquesta cadena, pot tolerar aquesta qüestió. Estic avergonyit d’aquesta situació. La infàmia, l’odi i la crispació no són virtuts cristianes. Tot el contrari.

Les Benaurances, guia per orientar l’acció pràctica dels cristians, demanen, entre altres coses, ser pacificadors. L’Evangeli, la norma indiscutible per tot cristià, ens convida a ser persones de pau,d e concòrdia i no afavorir els enfrontaments. La cadena 13TV fa exactament el contrari. Sense cap mena de dubte, els valors i les virtuts que transmeten els diferents informatius d’aquesta televisió no poden ser considerats cristians. Considero que la Conferència Episcopal Espanyola hauria d’exigir, en nom dels propis valors cristians, un gir radical en la línia informativa d’aquesta cadena televisiva. El periodisme incendiari, irritant i incitador de la batussa, estil propi de la COPE anys enrere, ara s’ha apoderat de la televisió del bisbes. Cardenal Rouco, com a president de la Conferència Episcopal, ¿que pensa d’aquesta situació?, ¿per què la tolera? ¿hi està d’acord?. És urgent que doni una resposta convincent a aquestes preguntes.

Les xarxes socials segons Benet XVI i el cardenal Rouco

Un petit detall circumstancial, més enllà de l’anècdota, revela la peculiar personalitat de l’arquebisbe de Madrid recentment escollit de nou president de la Conferència Episcopal espanyola. El dia abans que el cardenal Rouco pronunciés el discurs inaugural de la plenària dels bisbes espanyols, Benet XVI, adreçant-se als membres del Consell Pontifici per les Comunicacions Socials, parlà dels “nous llenguatges comunicatius”. Entre les dues intervencions hi ha un profunda dissonància. Mentre el Papa parlà de les noves tecnologies de la comunicació en un to positiu, sense negar els dubtes i els problemes associats al seu ús i abús; el cardenal Rouco, que en la seva intervenció en la plenària també parlà de les xarxes socials, enfatitzà aquests riscos per minimitzar els aspectes positius d’aquests nous llenguatges comunicatius.

L’antropologia positiva de Benet XVI contrasta amb la mirada recelosa i temorosa del cardenal arquebisbe de Madrid. Aquestes dues actituds vitals oposades es projecten també amb la seva comprensió de l’Església i de quines han de ser les seves prioritats. Les visions pessimistes impulsen estratègies de confrontació contra quasi bé tothom perquè consideren que són culpables de la decadència de la societat i la crisi eclesial. Benet XVI opta per una altra mirada sobre la mateixa realitat. El Papa, coincidint amb la diagnosi de la situació, propicia anar a trobar i dialogar amb el món a partir de la raó i el seu discurs. És un actitud que contrasta amb la bel·ligerància permanent impulsada pel cardenal Rouco contra tot aquell que no pensa com ell.

La proximitat de la Jornada Mundial de la Joventut ha introduït una relativa sordina als seus pronunciaments per tal de no entorpir les relacions amb el govern i facilitar l’èxit del viatge de Benet XVI a Madrid; però la treva s’acabarà a finals del proper mes d’agost. L’horitzó de les properes eleccions generals tornarà a animar la confrontació d’una part de l’episcopat espanyol amb el govern socialista. Mentrestant, alguns sectors catòlics exploren dia rere dia la possibilitat d’entrar en l’arena política amb un partit catòlic sota la protecció episcopal i emparats per un potent medi de comunicació. L’esperança, les petites espurnes d’esperança, són la renovació que s’ha donat en algunes de les comissions de la Conferència Episcopal. La presència d’alguns bisbes prou diferenciats de la corrent que dóna suport al cardenal Rouco pot ser un bon antídot per evitar antigues confrontacions episcopals. També és positiu que alguns grups i moviments cristians conservadors, com e-cristians i l’Associació Nacioal de Propagandistes, han manifestat la seva oposició a la creació d’un partit catòlic. Caldrà esperar nous esdeveniments.

Presidir la Conferència Episcopal no és liderar l’Església catòlica

El més de març comença amb la notícia de la reelecció del cardenal Antonio Maria Rouco com a president de la Conferència Episcopal Espanyola. El més de febrer s’acomiadà amb el seu discurs en l’obertura del plenari dels bisbes espanyols. Escric el meu primer comentari del mes de març sobre aquests fets. De les paraules del cardenal Rouco es dedueix que no hi ha res de nou en els esquemes mentals de l’arquebisbe de Madrid. Les seves preocupacions, obsessions, pors i convenciments són els de sempre. Els seus discursos són sempre uns atacs a una realitat que no li agrada gens i que tot, o quasi tot, sembla estar malament. Hi ha una profund pessimisme antropològic en les seves paraules.

Un sector dels bisbes espanyols han tornat a confirmar en la cúpula dirigent, encara que sigui de forma ajustada, al sector dur i atemorit de l’episcopat. Aquest, presoner dels seus temors i de les seves pors, troba en la confrontació la millor sortida a les inquietuds i preocupacions del sector de l’episcopat que li dóna suport. Es tracta d’un grup de bisbes que comparteixen un estat d’ànim similar i que es cohesiona per la incomoditat davant de la transformació de la societat. Per les declaracions d’alguns d’aquests bisbes és evident que analitzen la realitat social des d’una comprensió tradicionalista. Amb els seus punts de vista s’allunyen del conservadorisme civilitzat i educat i es reconforten amb els valors de la reacció i la confrontació. La mateixa incapacitat de confeccionar una cúpula dirigent més plural i amb altres sensibilitats, demostra la voluntat de tancar files entorn de les pors que els mantenen units.

Una part dels bisbes espanyols han confirmat que, davant la transformació de la societat, de les seves crisis, interrogants i relativisme de valors, s’accentuen els perfils més tradicionalistes que enllacen amb etapes eclesials anteriors. Pretenen instaurar una Església catòlica que, en lloc de vindicar el sentit de la tradició per aportar una proposta de salvació compartida amb les ànsies d’esperança de les persones, confia evangelitzar de nou ocupant la totalitat de l’espai polític. Els màxims responsables de la Conferència Episcopal s’instal·len en un discurs defensiu, ple de retrets, sense cap insinuació de diàleg per construir ponts d’esperança; transmeten un enyor d’èpoques restauracionistes. Això explica que cardenal Rouco hagi estat escollit, per quart cop, el màxima dirigent de la Conferència Episcopal espanyola.

Però, ¿significa això que el cardenal Rouco lidera l’Església catòlica espanyola?. Crec que no. Això sí que és un problema per l’església. Al deixar fora dels àmbits de direcció de l’episcopat espanyol a persones que, per la seva trajectòria i experiència, podien aportar una visió més dialogal i inclusiva, més còmode amb l’esperit d’una època, han restat credibilitat a la nostre església i l’han distanciat una mica més dels homes i dones del nostre temps. La societat necessita líders espirituals capaços d’aportar llum i valors davant una situació social plena d’interrogants i que sàpiguen fer de l’Església catòlica llum del món i sal de la terra. Una cosa és presidir i l’altre és liderar l’Església catòlica espanyola.