Estimar Déu estimant als altres

La perspectiva de la salvació ens aporta una doble responsabilitat: una relació personal amb Déu, a través de la qual experimentem la seva presència, i una descoberta del Déu amor a través de la nostre estimació al proïsme. En aquesta experiència d’obertura al proïsme, la persona també desenvolupa la seva relació amb Déu. En el fons és una única experiència, perquè estimant a les persones es vivifica la relació amb Déu.

Estimar a Déu estimat als altres. Això tindrà importants conseqüències en la manera com les persones comprenen el sentit de l’altre i el valor de les relacions socials. “En el cor de la persona humana s'entrellacen indissolublement la relació amb Déu, reconegut com a Creador i Pare, font i compliment de la vida i de la salvació, i l'obertura a l'amor concret cap a l'home, que ha de ser tractat com un altre jo, tot i que sigui un enemic (cf. Mt 5,43- 44). En la dimensió interior de l'home radica, en definitiva, el compromís per la justícia i la solidaritat, per a l'edificació d'una vida social, econòmica i política conforme al designi de Déu” (Compendi de la Doctrina Social nº 40). No podem estimar a Déu, sinó estimem al germà que veiem. L’experiència íntima de Déu és una comunió amb la història dels áltres expressada com història de la humanitat. No és possible la contemplació de Déu al marge del rostre del germà. En ell, Déu esdevé comprensible i és fa visible en la pròpia vida

Dijous sant, l’amor ens porta a Déu

De nou, ens trobem a Dijous Sant. El pòrtic d’unes celebracions que condensen tot el sentit de la fe cristiana. Cada dia de Tridu Pasqual és un itinerari íntim davant del misteri de la fe i la llum del Jesús el Crist que il·lumina les grans preguntes de la humanitat. ¿Quí és aquest Jesús que se’ns presenta en la litúrgiad’avui? Jesús és el Crist, l’ungit. A Israel bíblic els ungits eren els encarregats de dur a terme alguna missió divina. Per aquella cultura, els ungits eren els reis, els sacerdots i algun profeta. Però avui, en una societat secularitzada, ¿quins són els ungits?, ¿quins són els cridats a dur la missió divina?.

La litúrgia de Dijous Sant ens dóna prous indicis per respondre a aquesta pregunta. Els diferents textos de la missa de la Cena del Senyor ens ajuden a comprendre que tots els creients podem formar part d’aquests ungits. Ho som formalment a través dels olis crismals del bateig i de la confirmació, com també ho serem en el darrer moment de la vida. Però també serem ungits amb la missió divina quan estimem. El manament de l’amor, tan commemorat avui quan se’ns recorda l’amor tan gran de Jesús per nosaltres, ens introdueix a la missió divina. Per això, a l’estimar sense condicions esdevenim de nou ungits per dur a terme els plans de Déu. “Estimeu-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat” (Jn 15,12). Per això, on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu.

La fe expressiva en l’amor

He trobat en la pàgina Parròquies i Evangelització un escrit de Pere Domènech que expressa molt bé el sentit de l’amor cristià. Resumeixo el que s’anomena Decàleg de la fe expressiva en l’amor. L’escrit d’en Pere comença recordant-nos el que es diu a Gàletes 5,6 “Per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no ser-ho; només compta la fe que actua per l'amor”. A partir d’aquesta afirmació en Pere Domènech es pregunta i respon: “La veritat de fons i de vida de l’Evangeli és estimar als altres i a Déu. Com estimar als altres?. Fent el bé. Com estimar a Déu?. Fent el bé als altres i deixant el cap i el cor oberts al sentit de Déu. Ningú veu Déu, però el seu silenci i les seves petjades poden trobar-se en el cor i en la vida, en una actitud de fons i englobant de la vida en totes les seves expressions”. La proposta resumida en diversos punts és:

1. La raó ha de guiar el teu cor. És tota la persona la que estima, i aquesta ha de ser assessorada sempre per la raó.
2. Estimaràs sense buscar utilitat.
3.  No confondre amor amb egoisme. L’amor només pensa en el bé i en la realització de l’amic i de la persona estimada.
4. L’amor ajuda a superar les dificultats i diferències. Amb l’amor i per l’amor, “sentiràs l’alegria de viure”,
5.  L’amor t’exigirà disponibilitat.
6.  No oblidis que l’amor és un art. En qualsevol art, són necessaris tres passos per aprendre’l: domini de la teoria, domini de la pràctica, i considerar-lo com quelcom fonamental en la teva vida.
7. Descobriràs que l’amor humà no és un joc barat.
8. Amb l’amor construiràs convivència. Comunió fraterna.
9. Déu és la font de l’amor. Sant Joan ens diu que Déu és amor i llavor de tot amor. “L’Amor és Déu” (1 Jn 4,7)
10. L’amor és la font de vida. Amb el teu amor donaràs sentit a les persones amb les quals convius, i elles seran per a tu, motiu de bé i encaminament de sentit a la vida.

Onades de tendresa

Diu Joan Sales a Incerta gloria:  “la vida és bonica”. Quanta veritat. L’apreciació de l’escriptor d’una de les millors novel·les de la literatura catalana queda immediatament justificada. En primer lloc, la vida és bonica perquè hi ha moltes bones obres a fer. Cert. Hauríem de viure dues vides o més, per fer totes aquestes bones obres . Però com que només en tenim una, l’hem d’aprofitar per deixar passar l’oportunitat de fer les bones obres que ens toquen fer. Perquè, ben segur, que cada persona tenim assignades les bones obres que hem de fer. El bon Déu, de la mateixa manera que té clar el nombre d’estels que hi ha i els compte un a un, segur que té anotat les bones obres que cadascú ha de fer al llarg de la vida. Després, cada individu farà el que vulgui en honor a la llibertat que el mateix Déu li ha donat.

Les bones obres poden començar per un mateix, com diu Joan Sales. Per estimar els altres, primer ens cal estimar-nos a nosaltres mateixos. Tothom té “nafres per posar-hi bàlsam, amics desgraciats a qui tornar la felicitat perduda”. Només ho hem de descobrir. Cal sortir d’un mateix i mirar al voltant per adonar-nos de quines són aquestes persones que esperen la nostra tendresa. Onades de tendresa. ¿Qui fa un lleig a un gest amable, a una carícia oportuna, a un silenci acompanyant? Cada persona podem esdevenir protagonistes de la tendresa humana. Tothom pot fer obres benefactores cada dia. No endurim els nostres cors. La capacitat de fer el bé és immensa. Com també la capacitat de fer el contrari. Només ens cal tenir uns bons criteris morals per discernir el bé del mal. Al final, tot queda reduït a un bon exercici de la nostre llibertat. Però no podem defugir d’aquesta responsabilitat. Fent el bé les persones poden ser felices i estar en pau amb elles mateixes.

El vel esquinçat

En els relats de la passió s’explica que en el moment de la mort de Jesús “la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix” (Mc 15,38). Els teòlegs interpreten aquest text en ele sentit de mostrar l’esquinçament del vel del temple com una imatge evocadora de que a partir d’aquell moment no hi ha separació entre l’espai sagrat i el profà. La mort de Jesús unifica en una sola experiència humana el camí cap a Déu i la seva presència en tot el món.

Diu el teòleg Xavier Alegre, comentant aquest text en el llibre col·lectiu La Bíblia i els immigrants editat per Armand Puig, que a partir d’aquell moment “allò que separa de Déu no són els elements cúltics propis de la religió jueva, sinó els elements ètics, és a dir ,tot allò que, sortint de dins l’ésser humà, de la seva actitud negativa envers els altres, fa mal al proïsme”.  Així, un cop desaparegut el vel, el culte resta supeditat a la reconciliació de la humanitat en un sol poble estimat per Déu. 

Civilització de l’amor

Confessar-se creient és afirmar el sentit de la pràctica de l’amor en la relació personal amb els demés. La pràctica d'amor testimonia que hi ha un camí possible per una nova societat. La dimensió confessant de la fe està orientada a l’ortopraxis, sempre atenta a donar raons pràctica del valor de l’amor, més que a la preocupació de la validesa de l’ortodòxia com a garant de la fe. Les Benaurances són el referent per orientar aquest testimoni dels cristians. Gràcies al testimoni dels creients, tothom podrà reconèixer “els favors del Senyor, els prodigis que ha fet en bé dels homes: dóna beure a l'assedegat i sacià de menjar el famolenc” (Sl 106, 8-9).

Amb el testimoniatge apropem el Regne de Déu al món. L’amor incondicional als demés fa possible que Déu estigui més a prop perquè comencem a construir el seu Regne a la terra. Davant la pobresa, precarietat i exclusió de moltes persones, o les continues morts d’immigrants en el Mediterrani, els cristians podem testimoniar que és possible una altra manera de viure i d’estar en el món. Si tots els cristians ho féssim, el món no seria tants injust. La comunitat cristiana ha de ser una evidència de la possibilitat del Regne de Déu davant la creixent desigualtat de la nostra societat. Els cristians no podem restar indiferents davant la nova pobresa emergent. Hem de fer-nos càrrec d’aquesta nova realitat i donar-hi resposta assumint com a propi el patiment de moltes persones injustament marginada.

Aquesta adhesió a la causa de la pobresa no hauria de ser una resposta emotiva davant del sofriment de moltes persones, sinó el compromís actiu a favor de la causa de la justícia. Si l’egoisme és causa de moltes de les injustícies del món, els cristians hem de testimoniar la força de l’amor i fer-ne d’ell un anunci joiós d’esperança. La pràctica dels cristians, les vivències de les comunitats cristians han d’evidenciar que l’amor al proïsme pot ser el motor del canvi social, de lluita contra les injustícies i fonament d’una nova civilització fonamentada en el convenciment de que l’amor és una alternativa real a les injustícies del món.

Caminar amb el món i en el món

Els cristians estem convocats a ser testimonis de la veritat. Aquesta és l’amor que Déu té a la humanitat. Ser testimonis de l’amor del Déu pare, aquest és el repte. El concili Vaticà II proposà que testimoniar l’amor cal caminar amb el món i en el món. Els cristians no ens hem d’apartar de la vida terrenal, al contrari. Hem de saber trobar propostes de santificació de l’existència  a partir de les realitats temporals.

L’Església ha d’acompanyar als cristians en aquest itinerari de fidelitat al testimoniatge de la veritat. En tot moment, les institucions eclesials han d’alimentar la presència dels cristians en el món sense pretendre substituir els espais allí on la vida pren cos i s’experimenta. El papa Pau VI, en la seva encíclica Octogesima Adveniens, advertí del perill de crear estructures cristianes substitutives de les institucions de la societat civil: “l’acció de l’Esperit Sant és operant en l’acció dels cristians al servei dels seus germans, en els llocs a on aquests juguen la seva existència i el pervindre”. La comunitat creient està convidada a caminar amb el món i en el món.

Sal i llum del món

El seguiment de Jesús pels cristians hauria d’esdevenir una incomoditat per les consciències acomodades de la nostra societat. Mentre bona part de la societat consumista elogia l’individualisme, s’extasia en l’hedonisme i el narcicisme i té el cor endurit davant la situació del pobre; els cristians hauríem de testimoniar la radicalitat que prové del seguiment del Jesús que confessa l’amor de Déu pare. Aquest, en la seva condició d’Abba, ens aplega en un agermanament universal. Confessar-nos seguidors de la causa de Jesús es reconèixer la filiació en Déu que fa de l’amor al proïsme el centre de l’experiència de fe.

L’evangelització del món consisteix en proclamar aquesta centralitat de l’amor de Déu que permet afirmar que esperem contra tota esperança que es farà justícia per les vídues i els orfes, pel pobres i desvalguts. És tracta d’una esperança activa que neix del compromís actiu dels cristians  a favor de la causa de Jesús. D’aquesta confiança en que l’esperança esdevé història neix la nostra felicitat. Som feliços perquè descobrim la plenitud de l’amor estimant als demés i això omple de sentit la vida. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ser  notícia joiosa gràcies a l’amor que professem els cristians. Julià l’Apòstata deia que les comunitats cristianes s’identificaven per l’amor que es tenien i tenien vers als demés. Déu no pot ser proclamat pare, si els cristians no som fills i germans dels altres a través de la pràctica de l’amor total i desinteressat.                                        

De nou en el camí de Jericó

¿Com parlar de Déu?. Hi ha vàries possibilitats. A mi, m’agrada parlar del Déu encarnat. Doncs és gràcies a la seva presència en la història que es fa comprensible el seu amor. L'Encarnació de Déu no s'esgota en l'Ascensió del Crist, sinó que perdura en la Pentecosta que celebrarem properament. Som nosaltres, els membres de l’església els que hem de continuar aquesta encarnació en la història. Nosaltres hem de ser testimonis d’aquesta gràcia expressada en l’amor misericordiós de Déu a favor dels que pateixen i totes aquelles persones que es troben abatudes en el camí de la vida.

En el nou camí de Jericó, que és la nostra existència en el món, hem de saber actuar com a bons samaritans. Només així donarem resposta convincent a la transcendental pregunta que Déu feu a la humanitat a través de Cain : “¿on és el teu germà?. 

Amor, renúncia i bona educació

He vist una pel·lícula excel·lent, Barbara del director alemany Christian Petzold. És una història plena d’humanitat situada en un règim polític, la República Democràtica Alemanya, fortament totalitari i opressiu. La força interior de la protagonista, Barbara, metgessa represaliada i per això destinada a un hospital rural, l’ajuda a salvar l’ofec del sistema i permet teixir una gran història d’amor gratuït i desinteressat. L’amor de Barbara comporta sacrifici i renúncia personal en benefici d’una altra persona que necessita la salvació. La narració de la història permet una sòlida lectura cristiana del gest que decideix assumir aquesta doctora. La seva actitud permet comprendre que l’amor és pot viure intensament en la pròpia quotidianitat de la vida. Només cal tenir convenciments i una experiència interior ferma. Gran pel·lícula que cal veure.

L’exemple extrem de Bàrbara contrasta amb les poques mostres d’amor educat que trobo en el meu entorn darrerament. Sóc usuari habitual del metro i cada cop és més freqüent veure com hi ha persones que porten un nen a braços que han d’estar dretes perquè ningú els cedeix el seient. De la mateixa manera que en alguns transport públic han desaparegut els seients reservats a determinades persones que el poden necessitar, també és habitual trobar actituds incíviques. ¿S’ha tornat la gent més mal educada?. No crec. Però el que succeeix és que moltes persones estan concentrades en els seus llibres electrònics o telèfons mòbils que no veuen el que passa al seu entorn. Són persones desvinculades de la seva realitat immediata. Certament, podem estar més connectats a la globalitat, però això impedeix alguns cops adonar-nos de la realitat immediata.

Revestits de l’home nou

El relativisme moral és un signe del nostre temps. Aquest preocupa a les autoritats de l’Església i és tema de comentaris de pensadors i analistes socials. Vivim en uns moments on sembla que tot és possible sense cap ordre d’importància. Dóna la sensació que els valors tenen sentit si serveixen utilitàriament per resoldre com sortir d’una situació, però no perquè ells estableixin un sentit moral davant la vida. Els cristians podem quedar atrapats per aquest relativisme, no per falta de referents, sinó per una excés de normes que pretenen regular el seu comportament en excés. Davant d’això cal recuperar el sentit dels manaments tal com transmeté Jesús dient que el manament més gran és estimar al germà.

Si, el manament més gran, és estimar als germans, per defugir del pietisme desencarnat o un relativisme angelical es discernir, a tothora i en tot moment, com es viu i concreta aquest amor. En l’Antic Testament, especialment en el llibre de la Saviesa o en alguns textos paulins, es troben algunes recomanacions que donen bones orientacions per fer una lectura operativa dels manaments. En primer lloc cal buscar allò que és de dalt en lloc d’estar preocupats per allò que és de la terra per això cal “morir, doncs, allò que en vosaltres és terrenal: immortalitat, impureses, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria ... ara, desfeu-vos de tot el que sigui ira, enfuriment, dolenteria, injúries, paraules deshonestes” (Col 3,5-9). Enfront d’aquestes actituds les exhortacions paulines proposen uns valors i comportaments alternatius. Les persones renovades vol dir  “revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement” (Col 3,10). Els nous valors a revestir-se són: “sentiments de compassió entranyable, bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres. Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona” (Col 3,12-14).

Un cop acomplerts aquests valors en queda un darrer, aquell que verifica la coherència d’aquesta amor : el compartir-ho tot. Així ho llegim en la pregunta angoixada que el jove seguidor li fa a Jesus:"Mestre, ¿què hauria de fer de bo per obtenir la vida eterna?". Jesús li contestà: ... "Compleix els manaments" ... El jove li respon: "Tot això ja ho he complert" ... "Si vols ser perfecte, vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres ... Després torna i vine amb mi". Quan aquell jove sentí aquesta resposta, se n’anà tot trist, perquè era molt ric”. (Mt 19,16-22). El compartir, sigui el que sigui, però especialment la riquesa, és la gran prova on es verifica l’autenticitat de l’amor cristià.

L’amor dóna enteniment

Creure és testimoniar l’amo. La litúrgia del Dijous Sant situa al creient davant aquesta qüestió. La celebració litúrgica d’aquest dia convida a meditar textos com: "us dóno un manament nou,diu el Senyor, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat" (Jn 13,34). Més enllà del text, la litúrgia ens ajuda a contemplar la profunditat d'aquesta estimació que l'evangelista ens ha volgut transmetre. L'exemple vivent d'aquest estimar el trobem en gest pasqual del lavatori dels peus. Aquest gest ensenya que l’acte del servei és la millor manera de fer palès aquest amor que Jesús ens deixa com herència preuada.

L’amor és el camí per abastar el misteri de Déu. Amb aquest gest de servei Jesús ens "demostrà fins a quin punt els estimava" (Jn 13:1-15). Per això durant aquesta celebració es canta "on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu". Tot ajuda a densificar el misteri de la fe. La necessitat de Déu, la recerca de la claror de la seva mirada, esdevenen evidents per la llum de l'amor de Crist i el seu darrer manament: que ens estimen. El mateix Jesús mostra que l’amor és servir als altres. A partir del gesto amorós tot allò que no es comprenia, la foscor que ens envoltava es fa claror, de tal manera que allò que no s’entenia ara es fa evident. "Ara no entens això que faig" (Jn 13,1-15) li diu Jesús a Pere; de la mateixa manera que molts de nosaltres no entenem moltes coses quan estem a la fosca, però a través de l'amor la llum il·lumina la nostra incomprensió.

Misericòrdia i severitat de Déu

Dintre de no massa estarem a les portes de la Pasqua. En aquest itinerari pasqual, camí cap a la llum s'evidencia que l'aliança de Déu amb el seu poble és també una confrontació d'Ell amb les divinitats estrangeres. El text de l’Èxode que explica la Pasqua és violent. La Pasqua, el pas del Senyor, es podria haver manifestat d'una altre manera, menys contundent i exterminadora. La victòria de Déu, que farà "justícia contra les divinitats d'Egipte" (Ex 12, 1-14) no havia d’exigir, per exemple, la mort dels primogènits d'Egipte. M'hauria agradat un Déu més misericordiós amb els enemics del seu poble.

¿No hi havien altres camins per vèncer les idolatries dels injustos?. Alguns cops costa assimilar la violència en que s’associa la presència de Déu dels israelites. Alguns dels paratges de l’Antic Testament transmet aquesta sensació. Hi ha una dualitat en Déu, la misericòrdia i una violència extrema. Això m’ha comportat alguna dificultat quan he pretès explicar la meva vivència de Déu a persones que estan explorant el cristianisme. Em pregunten el perquè d’aquest Déu tan sever i dur. El meu camí cap a Déu és Jesús, que mostra un rostre de Déu bondadós i ple d’amor misericordiós. Però  reconec que aquesta imatge del Déu exterminador i impecable no sempre el sé assumir.

Bondat divina, amor humà

El salm 85 diu que Déu “és a prop per salvar els seus fidels, i la seva glòria habitarà al nostre país. La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra i la bondat guaitarà des del cel. El Senyor donarà la pluja i la nostra terra donarà el seu fruit. La bondat anirà al seu davant, encaminarà les seves petjades” Entenc aquest fragment com una lloança a la petitesa humana i la total provisionalitat dels nostres propis actes. Res està fora de l’esguard de Déu i és ell que proveeix. Afirmar que el fruit de la terra, com a metàfora de l’esforç humà, és resultat de l’acció benèfica de l’acció de Déu és una bona vacuna contra el cofoisme de l’imperi de la raó tècnica.

La vida té un misteri que sobrepassa el mateix coneixement científic. Com a contrapunt el salmista ens proposa que el camí de la divinitat el marca la bondat. No hi ha res millor que la bondat, la qualitat de les persones bones. Ser bo és estimar, estimant obrim els camins de Déu i així es fa present entre nosaltres. Aquest amor desinteressat, gratuït, obert a acollir al proïsme, com al germà del qual cal tenir-ne cura, és la nova encarnació de Déu en la història humana. És així com la salvació de l’amor es fa història entre nosaltres. Sota el sublim gest de l’acolliment amorós hi ha una manifestació. On hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Aquesta és la teologia de vida quotidiana. 

Aportar esperança als desesperançats

Recentment he hagut d’escriure un article sobre la declaració del Concili Varticà II Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa. Rellegint els documents conciliars i altres reflexions he copsat la importància que el Concili donà al fet de la llibertat. Els cristians som persones lliures, perquè la llibertat es troba arrelada en la matriu de l’experiència creient i forma part de la Bona Nova proclamada a la societat: la memoria passoinis, mortis et resurrectionis Christi.

La fe cristiana és un exercici constant d’aquesta memòria perquè confessa el valor màxim de l’amor de Jesús. Qui proclamà que creure en Déu és estimar plenament als que es troben en als marges de la història, als qui semblen no comptar per res, els perdedors dels triomf social, els perseguits i marginats, els exclosos i empobrits, els oprimits i rebutjats. Conèixer a Déu, com a resultat de l’experiència creient neix de la vivència d’un amor sens límits que aporta esperança als qui no en tenen, es senten fracassats o exclosos.

L'ètica de l'amor

Sobre l’amor se’n parla molt i s’han fet moltes teories i manuals d’autoajuda. L’amor és objecte de prèdica i de campanyes comunicatives. Molta gent parla de l’amor i en canta les excel·lències, però ¿què en sabem?; pot ser menys del que es diu. El cert és que hi ha moments en la vida on les persones han de demostrar que entenen el que és l’amor i l’han de practicar. Són moments disruptors de la placidesa vital perquè exigeixen posar a prova la solidesa de les conviccions i adoptar actituds que situen a les persones davant la disjuntiva entre l’egoisme i generositat. És en aquestes circumstàncies quan l’amor pot mostrar el seu rostre o queda amagat sota excuses i subterfugis. Les persones poden arribar a dominar l’art de l’autojustificació a l’infinit.

Sobre la pràctica de l’amor he viscut una història personal que considero que és model de com les persones poden arribar a estimar sense condicions. Conec una persona que té un germà que necessita amb certa urgència un transplantament de ronyó. El problema s’ha plantejat a primera hora d’un dia qualsevol d’aquesta tardor, la resposta havia de ser ràpida i no permetia ambigüitats. Així ha estat. Sense marge de temps per pensar, aquesta persona donà el pas endavant, és el fiat evangèlic desinteressat d’aquí em teniu, i ha ofert el ronyó al seu germà. Tot seguit ha anat a una farmàcia per saber si el seu grup sanguini era compatible com a donant. Encara no ho sap. Però l’acte d’amor ja estava fet.

Aquest gest, situat en el pla domèstic em serveix per adonar-me que l’ètic de l’amor és aquest pas generós i desinteressat fet per aquesta persona. Estimar sense esperar res a canvi, estimar com a donació desinteressada. Les persones fem masses càlculs alhora d’estimar, de tal manera que la generositat de l’amor queda emmascarada per un joc d’interessos personals, inconscients però efectius alhora de matissar el valor de l’amor. Deia Sant Ignasi de Loiola que cal estimar, però si fent-ho es percep algun tipus de plaer o de recompensa significa que l’amor no és tan després. Aquesta gets comentat mostra el rostre sense restriccions de l’amor i es una proposta de que com es pot estimar. 

Oferir tot el que tinc, oferir tot el que sóc

Molts cops m’he preguntat quin és el nucli de la meva fe, ¿en què crec?. Més enllà de tota especulació o elaboració intel·lectual  tinc clar el que respongué Jesús a la pregunta del mestre de la llei sobre quin era el primer dels manaments. Jesús, sense desvirtuar el nucli de la creença jueva, indicà que el primer manament és “escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces” , però amplià aquest horitzó amb un nou segon manament: “el segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests” (Mc 12,29-31). Després d’aquestes paraules l’amor al germà esdevindrà el camí de comprensió de Déu i el camí a la seva experiència. La qual  portà a Jesús a considerar a Déu com a  Pare perquè tots som germans. L’amor al germà es situat al mateix nivell que l’amor a Déu. Més endavant l’experiència creient portarà a comprendre que no es pot estimar a Déu sense estimar als germans. Per això, "si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena" (Mt 25,23).

Un cop assumida aquesta afirmació contundent la segona pregunta és: ¿què és estimar?. A l’Evangeli hi ha vàries respostes a la mateixa pregunta. Totes les respostes, bé sigui la paràbola del judici final (Mt 25, 31-46) o la resposta de Jesús al jove ric “vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mc 10, 21), indiquen que creure és practicar l’amor. Al màxim d’aquest amor és aquesta sentència: “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13). Tot són camins per intentar descobrir el sentit del Transcendent a través de l’amor als germans. Perquè l’experiència de Déu passa per l’encarnació del seu amor i la transformació del nostre amor en caritat. “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (1Jn, 4,12). Des d’aquesta experiència, creure és una obertura enfora que ens remet al germà per anar vers Déu. Com digué sant Lleó Magne “cap gest de bondat està mancat de sentit davant de Déu, cap misericòrdia resta sens fruits”.

Creure és estimar, perquè Déu és amor. Aquest estimar és donació generosa als altres tal com ho feu la vídua pobre del relat de l’evangeli i que Jesús proposa com exemple “tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure” (Mc 12, 44.). Estimar és, oferir tot el que tinc i tot el que sóc perquè els altres esdevinguin persones, tinguin dignitat, visquin en pau i justícia. És en aquest camí quan Déu es deixarà trobar i es revelarà com experiència transcendent. Així, estimant les persones donem i ens omplim d’humanitat. En el gest de l’amor quotidià, ben segur lluny de tota heroïcitat extrema, es condensa l’acte creient. Perquè l’amor és el que identifica als cristians. L’emperador romà Julià l’Apòstata explicà que allò que distingeix els cristians és predicar i viure un amor que mai hauria nascut en el si del paganisme i que proporcionava dignitat i sentit de la vida fins i tot a aquells als quals ningú estava disposat a atorgar un mínim de respecte. Aquesta és l’experiència creient.

Amor eficaç

L’amor i la seva pràctica, la caritat, estan a la base de l’experiència cristiana. Per això m’agrada viure la litúrgia del Dijous Sant perquè recorda la centralitat de l’amor pels cristians i m’interroga sobre el meu compromís en l’estimació. Sempre he cregut que la política permet viure amb intensitat l’amor cristià. Des de que vaig llegir de jove el llibre Creer es comprometerse del canonge de Màlaga, José Maria González Ruiz, la meva vida ha estat presidida per el binomi fe i compromís polític. No se desdir-me’n de cap dels dos.

Hi ha cristians que manifesten molta prevenció a l’acció política i, en un altre extrem, es situen cristians que consideren que la política és la única mediació possible per realitzar, ara i aquí, el Regne de Déu en la història. Em trobo més còmode en la possibilitat de creure que, com diuen alguns il·lustrats, que la societat no es canvia només amb exhortacions morals, però que per canviar-la políticament calen referents morals. El moralisme ha estat un dels riscos del cristianisme. Durant massa temps el cristianisme ha esdevingut un moralisme amable i un pensament reconfortant allunyat de l’anàlisi de la realitat social. Cristianisme i societat convivien en plans diferents.

La política, amb totes les seves mancances, limitacions i alteracions, ofereix una mediació històrica per l’amor i l’esperança. Aquesta mediació permet identificar les causes que impedeixen el desenvolupament moral de l’amor i l’estimació als demés. No és suficient denunciar les múltiples situacions d’injustícia que es donen al món, el que cal és canviar aquest món que genera injustícia i aportar els referents morals que permeten construir la política sobre una base sòlida. La política hauria d’oferir un instrument eficaç perquè l’amor cristià sigui eficaç i tingui una dimensió estructural; però també hauria de permetre deixar-se interpel·lar, amb tota naturalitat, pels referents morals que defineixen la nostre societat.

Amor social

Forma part del nucli bàsic de la tradició cristiana que l'amor ha d'estar present i penetrar totes les relacions socials, especialment aquells que tenen el deure de proveir al bé dels pobles. La Doctrina Social de l’Església és ben clara al respecte. “la caritat, senyora i reina de totes les virtuts. La salvació desitjada ha de ser fruit principalment d’una efusió de caritat; volem dir aquella caritat cristiana que reuneix en si tot l’Evangeli i que, disposada sempre a sacrificar-se pel proïsme, és l’antídot més segur contra l’orgull i l’egoisme del món” (Compendi nº 581). Aquest amor és anomenat “caritat social” o "caritat política" i s'ha d'estendre a tot el gènere humà.

L’«amor social» es situa a les antípodes de l'egoisme i l'individualisme. És una visió no unidimensional de la política i de la vida social, com succeeix en la majoria de visions que es queden en una lectura exclusivament sociològica. La política no pot oblidar que el desenvolupament integral de la persona i el creixement social són dues realitats interdependents. L'egoisme, per tant, és l'enemic més deleteri d'una societat ordenada: la història mostra la devastació que es produeix en els cors quan l'home no és capaç de reconèixer un altre valor i una altra realitat efectiva que dels béns materials, la recerca obsessiva sufoca i impedeix la seva capacitat de lliurament.

Estimar Déu estimant als demés

La perspectiva de la salvació ens aporta una doble responsabilitat: una relació personal amb Déu, a través de la qual experimentem la seva presència, i una descoberta del Déu amor a través de la nostre estimació al proïsme. En aquesta experiència d’obertura al proïsme, la persona també desenvolupa la seva relació amb Déu. En el fons és una única experiència, perquè estimant a les persones es vivifica la relació amb Déu.

Estimar a Déu estimat als demés. Això tindrà importants conseqüències en la manera com les persones comprenen el sentit de l’altre i el valor de les relacions socials. “En el cor de la persona humana s'entrellacen indissolublement la relació amb Déu, reconegut com a Creador i Pare, font i compliment de la vida i de la salvació, i l'obertura a l'amor concret cap a l'home, que ha de ser tractat com un altre jo, tot i que sigui un enemic (cf. Mt 5,43- 44). En la dimensió interior de l'home radica, en definitiva, el compromís per la justícia i la solidaritat, per a l'edificació d'una vida social, econòmica i política conforme al designi de Déu” (Compendi de la Doctrina Social nº 40). No podem estimar a Déu, sinó estimem al germà que veiem. L’experiència íntima de Déu és una comunió amb la història dels demés expressada com història de la humanitat. No és possible la contemplació de Déu al marge del rostre del germà. En ell, Déu esdevé comprensible i és fa visible en la pròpia vida.