De res massa

Si fa pocs dies parlava de l’estoïcisme i afirmava en quins aspectes m’hi identificava, avui puc complementar aquesta confessió amb l’elogi de l’epicureisme. Aquest sistema filosòfic defensa la recerca d'una vida bona i feliç mitjançant l'administració intel·ligent de plaers i dolors, l'ataràxia ("absència de torbació") i els vincles d'amistat entre les persones. Afirmar una certa capacitat de contenció davant del plaer o del dolor, no comporta negar-los, sinó saber administrar-los adequadament tal como proposen els partidaris epicureismes. Com diu un bon amic meu, es seguir la filosofia grega “de res, massa” tal com deia una sentència gravada en el temple de Delfos que Sant Jeroni atribuí a un dels set savis de Grècia. Bon lema per identificar un dels camins de la felicitat.

De res massa aporta una bona guia per orientar el comportament dels individus. En el Regla de sant Benet, en les recomanacions per l’abat es diu “en la correcció ha

d'obrar amb prudència i no fer "de res massa", no sigui que, volent fregar massa el

rovell, es trenqui el vas”. Aquesta recomanació és una bona guia per caminar per la vida, en tots els àmbits i a tots els nivells. El plaer o la felicitat preconitzat pel epicureisme anava més enllà del gaudi del cos, tal com era entès pels hedonistes, doncs havien de trobar-se equilibrats amb el desenvolupament de l’intel·lecte. La felicitat, tal com jo penso, ha trobar-se en l’equilibri de la ment i el cos, i en aquesta relació harmònica neix la serenitat. Aquest visió particular de l’epicurisme m’ha portat a considerar que el camí de la felicitat es troba en el gaudi de coses petites, properes i fàcils de construir a partir d’un mateix i amb les persones que estimes.

Testimoniar els valors cristians

He llegit que hi ha algun bisbat que farà una campanya específica per presentar els valors cristians a la societat a través de grups de joves voluntaris que han d’anar a la societat a anunciar-los . En una missa solemne el bisbe de la diòcesi imposarà una creu missionera a tots els que "lliurement" s'ofereixin com a voluntaris. Aquesta creu tindrà gravades, per una cara, les imatges de Crist i unes mans d'un jove recollint la sang que cau del seu costat i, per l'altra, la d’una Mare de Déu molt apreciada a la diòcesi. Així els joves que rebin la creu "es comprometran a parlar a altres joves de Jesucrist, els donaran notícia del, que són estimats per Ell, que l'ha donat la seva vida per ells".

És evident que els cristians no hem de renunciar a explicitar i defensar la nostra fe i els valors que considerem que són la nostra identitat com a religió. Es tracta de valors i de virtuts que han de guiar-nos en la nostra vida i en els nostres compromisos socials perquè són ells els que ens permeten testimoniar la vida, mort i resurrecció de Jesús. Són valors i virtuts han de ser salvaguardats sempre al llarg de tot el procés de secularització que ens toca viure. El problema és com es dóna aquest testimoniatge. El dilema és si cal impulsar campanyes específiques o testimoniar la fe, dia darrera dia, a través de viure l’amor en la seva màxima expressió i explicitant les raons últimes de les nostres esperances.

Sóc més partidari, en lloc de fer actes puntuals i intensos en els quals es parla de la fe, procurar testimoniar aquesta allí on la vida flueix de manera continua. És allí, on molts cops hi ha dificultats per expressar-se la fe, on els cristians hem de parlar i donar exemple de la justícia, solidaritat, fraternitat i atenció als més dèbils i marginats. I al fer-ho explicar que aquests principis neixen de la vida, mort i resurrecció de Jesús de Natzaret.