diumenge, 30 d’abril del 2017

Egipte, el papa elogia la cultura de la trobada

El viatge del papa a Egipte podia resumir-se amb una petita frase: elogi de la cultura de la trobada. La ràpida visita del papa a Egipte, vint-i-set hores, el país àrab amb més població musulmana i una respectable minoria cristiana, entorn el 10% de la població, era necessària. Ho era perquè en les actuals circumstàncies calia un poderós gest de solidaritat amb els cristians coptes ortodoxes. Aquests cristians, molt més nombrosos que els coptes catòlics, són víctimes continuades de la violència extremista dels fonamentalistes radicals islamistes. Són una església de màrtirs que pateixen la intransigència d’aquests fonamentalistes contra tot pluralisme religiós i són acusats, políticament d’haver donar suport inicial al cop d’estat del mariscal Abdel Fattah al Sissi el 2013 contra el legítim govern democràtic de Muhammad Mursi líder dels Germans Musulmans. Després, el temps ha demostrat que la repressió del dictador al Sissi també s’ha girat contra els coptes acusant-los d’ofendre l’islam. La trobada i pregària conjunta amb el patriarca Taudros II de l’església copta ortodoxa és un gran signe d’ecumenisme i solidaritat fraternal.

La visita del papa Francesc també era necessària per refer les relacions institucionals a alt nivell amb el món musulmà que havien quedat malmeses ara fa sis any per les declaracions d’un altre papa, Benet XVI, a Ratisbona. La visita del papa Francesc, a la universitat al Azhar, gran centre de formació teològica dels sunnites, fundat al segle X i amb 300.000 alumnes, s’ha d’interpretar dins d’aquest marc de visualització de normalització de relacions institucionals entre catòlics i musulmans. Tot i que des del Vaticà i algunes importants autoritats musulmanes havien procurat mantenir ponts de diàleg permanent, no havien sovintejat els contactes a alt nivell. La trobada del papa Francesc amb el gran imam rector d’al Azhar, Ahmed al Taieb, és una gran signe de reconciliació i voluntat de cooperació en el diàleg per la pau i contra la manipulació violenta de la religió. El papa ha insistit que l’educació és clau per evitar l’ús violent de les creences religioses alimentades pels fanatismes de tota mena. La cultura de la trobada facilita l’acostament del cristianisme amb l’islam i la consolidació dels diàlegs que ambdues religions sostenen des de fa temps. En la visita a la universitat de al Azhar el papa Francesc fou acompanya pel patriarca Bartolomé I.

El viatge del papa a Egipte tingué una projecció política difícil d’evitar. El dictador al Sissi ha rebut un reconeixement explícit del papa Francesc, pocs dies després d’haver-lo rebut per part de Donald Trump, que li van molt bé per reforçar la seva candidatura a les noves eleccions presidencials de l’any vinent a les quals ja ha anunciat que vol presentar-se. Per més que la diplomàcia vaticana ha preparat uns discursos papals calculats al mil·límetre, la veu pública del papa no tingut la contundència que alguns sectors de la societat egípcia esperaven. Esperaven més contundència condemnant la dura repressió del dictador al Sissi. El realisme diplomàtic ha obligat trobar un difícil equilibri polític amb els contactes del papa amb al dictador al Sissi.

En l’agenda papal hi havia l’objectiu de normalitzar i consolidar un marc de relacions amb el sunnisme moderat. La visita del papa havia de servir per reforçar aquest sector de la tradició sunnita, el més conscient que cal emprendre un procés de renovació de l’islam encaminat a adaptar-lo a la secularització de la societat i a la separació de la religió del poder polític. Passos imprescindibles perquè la umma sigui compatible amb els valors democràtics d’una societat civil plural i diversa religiosament.  Aquest sunnisme moderat controla avui el discurs religiós des de la universitat de al Azhar. Aquesta universitat és un gran centre de formació teològica i ideològica de l’islam sunnita. Cal tenir present, encara que sigui com a referència, que el terrible Estat Islàmic són també sunnites. Alguns dels teòrics d’aquesta secta islàmica gihadista han tingut relació intel·lectual amb aquesta universitat. Per això, la presència del papa Francesc, les seves paraules i gests han d’interpretar-se en aquest context especial en que avui es mou el sunnisme. Les paraules del papa Francesc a la universitat de al Azhar defensant el diàleg interreligiós anaven en el sentit de reforçar aquesta visió dialogant de l’islam enfront de lectures més tancades o fonamentalistes. Per tal de deixar clar el seu punt de vista el papa afirmà “cap acte de violència pot ser fet en nom de Déu”  i tot seguit digué “en el camp del diàleg interreligiós este cridats a caminar junts amb la convicció que el futur de tots depèn també de la trobada entre religions i cultures”. Valentes paraules fetes en un context on podien haver-hi teòlegs musulmans que pensessin exactament el contrari. En la seva intervenció, el gran imam rector de la universitat, pot ser per neutralitzar alguns sectors del sunnisme més intranquils per la visita del papa, després de condemnar el terrorisme de matriu islamista, recordà que els cristians, o països de cultura cristiana, i altres religions, també són responsables d’alguns greus crims fets en nom de la religió. Al Taieb, per evitar qualsevol temptació de relacionar terrorisme amb islam, afirmà “si obrim les portes a acusacions tan obertes com es fan contra l’islam, cap religió, cap règim, cap civilització o història no pot aparèixer com a innocent de terrorisme o violència”.

Considero que el papa Francesc a Egipte ha deixat un potent missatge a favor de la pau al denunciar que “la violència és la negació de tota autèntica religiositat”  perquè “només la pau és sagrada i cap acte de violència pot ser perpetrat en nom de Déu, perquè profanaria el seu nom”. Després d’alertar contra el retorn dels populismes demagògics advertí que per més que hi hagi extremistes violents que diuen actuar en nom de Déu, les religions no són el problema, sinó part de la solució. Gràcies a les religions, afegí el papa, es podrà ajudar a madurar les noves generacions a “perquè, davant la lògica incendiària del mal, responguin amb el pacient creixement del bé”.

dissabte, 29 d’abril del 2017

Glosses per la vida quotidiana

No estem sols. Per més que la vida torci els seus camins, per més que ens puguem trobar-nos aclaparats pels esdeveniments, hem d’experimentar interiorment que no estem sols per afrontar aquests moments. Sempre hi ha la solidaritat humana que aporta esperança i ajuda a remuntar el defalliment. No tinguem por. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món. (Mt 28,20)

Les persones tenim valors i principis que organitzen i estructuren la nostra vida. Hem de viure d’acord amb ells i fer-los explícits a les altres persones. Al fer-ho, donem testimoni de les nostres creences. No hem de tenir cap recança en explicar en què creiem. Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust ¿amb què la tornarien salada? No serà bona per a res.(Mt 5, 13)


Si compartim el que tenim amb les altres persones que no tenen tots en sortim guanyant i enriquint. Uns perquè reben allò que no tenien i altres, el que donan, perquè el seu cor s’omple de la joia de ser solidari i generós. L’amor ens convida a compartir i ha col·laborar amb la felicitat dels altres. “Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, ¿què és això per a tanta gent? Jesús digué que fessin seure tothom. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. Els repartia tant com en volien”. (Jn 6, 9-12).

divendres, 28 d’abril del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Sovint mirem i no veiem, escoltem i no sentim. Són situacions que tenim davant nostre i no som capaços d’entendre-les perquè tenim el cor de pedra o la ment enfosquida. Hem de saber vestir-nos amb un enteniment nou perquè la realitat se’ns faci comprensible. Llavors comprendrem el sentit de tot plegat. “Llavors se’ls obrí el cor perquè comprenguessin en sentit de les Escriptures”. (Lc 24, 45)

Tota persona és digne de ser respectada i tinguda en compte. No podem ser còmplices dels valors mundans que valora per interessos i en rebutgen algunes segons les circumstàncies. Tota persona és interessant. No podem participar en la cultura del rebuig practicada tant sovint, fins i tot per nosaltres mateixos sense adonar-nos. “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho fet, i els nostres ulls se’n meravellen”. (Salm 117)

Hi ha moments que la vida és com un xuclador. Espanta i preocupa. Els esdeveniments ens intranquil·litzen i sembla que no sapiguem per on anar. Però si escoltem el nostre interior hi descobrim principis i virtuts sòlides que ajuden a anar segurs per la vida. Hem demanat al Senyor que em guiés, ell m’ha escoltat, res no m’espanta. (Salm 33)

dijous, 27 d’abril del 2017

La profanació de la Mare de Déu de Montserrat

La notícia és que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat ha estat emprada per l’organització juvenil Arran, formació independentista propera a la CUP, de forma fraudulenta per provocar l’escarni de l’Església catòlica. Aquesta organització ha fet públic un vídeo on dues noies apareixen petonejant-se i tocant-se en al cambril de la Mare de Déu de Montserrat. El vídeo porta el títol de Les lesbianes també estimem, també follem. Segons el petit manifest que aquesta organització ha fet públic s’ha fet aquest acte propagandístic el dia 26 d’abril amb motiu de la diada de la visibilitat lèsbica i per denunciar la misogínia i la lesbofòbia de l’Església, “defensora d'una moral que amaga les lesbianes i les titlla de desviades, de malaltes, de voler destruir la família”. Hauria estat tot un detall esmentar d’on han tret els d’Arran aquesta opinió a fi de comprovar si és un principi d’autoritat eclesial o una simple opinió d’un eclesiàstic. No està demés, si s’acusa tenir cura de precisar la font. El manifest continua afirmant que “és per això que Arran atempta contra la moral de l’Església i en profana els seus símbols sacres, en resposta legítima dels seus atacs constants a la forma de ser i viure de les lesbianes”.

Aquesta performance d’Arran i el seu manifest han ferit el meu dret a exercir la meva llibertat de consciència i respectar els meus símbols religiosos que estimo i venero. Però em sento desprotegit alhora de preservar la meva creença perquè contra ella, sembla que tot val. És una situació asimètrica respecte als autors del manifest. He d’estudiar cada paraula que pugui fer servir per criticar el manifest d’Arran perquè, en la mesura que es presenten com una organització lèsbica “com a lesbianes, hem decidit fer visible” i altres afirmacions d’un estil similar, donen al seu manifest un caràcter de gènere per la qual cosa he de tenir cura a no transgredir la llei de 2014 “Per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia” del Parlament de Catalunya. No fos que un comentari meu s’interpretés que té fonaments discriminatoris contra algun d’aquests drets, aleshores podria ser denunciat, i per la inversió de la prova tal com preveu la llei en el seu article 30, hauria de demostrar que anava de bona fe sense ànim de discriminar. Bé, espero que els meus comentaris no siguin interpretats en aquest sentit. Bàsicament perquè respecto molt, i per motius personals més, el tema de l’orientació sexual de les persones.


Dit això, no puc deixar de passar per alt qualificar el manifest d’Arran com un insult a la intel·ligència a més d’una ofensa a les meves creences íntimes. Les persones autores del manifest no deuen estar massa al dia del canvi de rumb que ha fet l’Església catòlica amb el tema de la homosexualitat gràcies al papa Francesc. Les persones responsables del manifest traspuen un anticatolicisme ideològic que els impedeix comprendre que els cristians tenim una pluralitat d’orientacions sexuals en l’Església, sense que això ens faci perdre el nostre sentiment de pertinença eclesial. El text és una provocació gratuïta i fora de lloc. M’he quedat amb el dubte de no saber avaluar adequadament l’abast jurídic del terme profanar, especialment si es pot interpretar com incitació a l’odi. Ho deixo dit a tall d’inventari perquè alguna persona, més formada en aquests temes, pugui treure’n conclusions que permetin que l’escarni no surti gratis. Quan això passi, algunes persones s’ho pensaran dues vegades abans de dedicar-se ofendre gratuïtament la orientació religiosa de les persones i profanar els seus símbols. 

dimecres, 26 d’abril del 2017

Nigra sum sed formosa

Variacions lliures sobre la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Josep Torres i Bages

I Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida. Mare de tots, ajuda’ns a superar les adversitats, especialment a qui pateixen les greus conseqüències de la crisi econòmica o altres infortunis que els manlleva l’esperança.

II Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges, que portareu al món el bàlsam de incorrupció, Jesús fill Déu, obteniu-nos l’honestedat dels costums públics. Vetlla per la honestedat dels nostres polítics i servidors públics, així com per la bona responsabilitat social dels empresaris i l’ètica dels comunicadors socials.

III Profetessa admirable, que beneíreu i lloàreu l’Etern més que no pas totes les jerarquies angèliques plegades, feu que sigui desterrat d’aquest poble vostre l’esperit de maledicció i de blasfèmia. Ajuda’ns a ser bones persones, amables i acollidors dels nostres germans emigrants, refugiats i exiliats.

IV Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans. Mare protectora vetlla per la convivència en pau i harmonia dels catalans, que les discrepàncies ens facin créixer en saviesa, però mai enfrontar-nos.

V Santa engendradora de l’Etern, filla del vostre fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendrareu. Mare bondadosa vetlla perquè el poble català no renunciï mai a ser sobirà, defensi la seva identitat i preservi la seva llengua.

VI Verge poderosa, forta i generosa en l’amor, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada.


VII Senyora de Montserrat, que acolliu les pregàries dels fidels que diàriament venen a venerar-vos, aconseguiu per les ciutats, viles i pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua, i un futur ple de justícia i cohesió social.

dimarts, 25 d’abril del 2017

Més enllà dels gihadistes i la islamofòbia

Avui escric a patir de simples impressions molt subjectives i matisades pels filtres personals. És evident que tot això condiciona la manera de llegir la realitat. Tot aquest preàmbul és per reconèixer com a molt positiva la noticia del dia: la important detenció de suposats gihadistes vinculats amb greus atemptats a Bèlgica d'ara fa un any. Un gran èxit dels mossos. Tots els elogis per ells i la seva tasca d’informació. Davant d’una notícia d’aquesta magnitud els mitjans de comunicació s'han esplaiat i han destacat el perill que aquests musulmans radicals representaven per la seguretat de la nostra societat. El que em preocupa és el transsumpte de fons que alguns medis estan deixant anar: Barcelona es la seu dels irreductibles violents musulmans i ara, i així ho demostren les evidències, perfectament connectats amb els atemptats gihadistes més greus. Com que aquestes notícies no queden equilibrades per altres que ajudin a pensar que la comunitat de catalans musulmans són unes persones tranquil·les i pacífiques, podria donar-se el cas que l’opinió pública quedés atrapada per les imatges més negatives dels musulmans sense distingir massa el gra de la palla. 

Els populismes polítics s’aprofiten d’aquesta situació per estimular discursos de la por i de defensa dels de casa primer, per sustentat les seves estratègies per assaltar el poder. Dóna la impressió que una part de la societat política. En la mesura que aquest populisme vol fer-se més transversal per captar més vots del centre polític, com està fent ara Marine Le Pen a França, la islamofòbia pot ser un bon recurs per mobilitzar vots atemorits per l’aparició d’un islam polític a Europa. Ahir un amic, ben coneixedor de la realitat francesa, em comentava que tenia constància que una part del vot gai francès havia basculat cap al Front Nacional perquè propiciava una política de contenció al creixent pes polític de l’islam a França. Curiosament, aquest argumentari d’un sector dels gais francesos, coincidia amb les reticències que alguns gais catalans tenen amb l’islam per la seva homofòbia. És d’esperar que la prudència política ajudi a frenar el creixement de la islamofòbia populista. Però també caldria ser més imaginatius per introduir en l’opinió pública una imatge més real de l’islam de Catalunya.

dilluns, 24 d’abril del 2017

Corrupció

El país torna a estar mogut, i commogut, per un nou important cas de corrupció política que afecta al partit del govern de l’Estat, així com els sumaris oberts d’altres casos que ja estan en seu judicial. La corrupció política sembla estructural al sistema polític espanyol, tot i que cal matissar aquesta idea per no treure’n falses conclusions. Com, per exemple, afirmar que tota la política és corrupte o tots els polítics són corruptes. És una conclusió equivocada, molt distorsionada de la realitat. La majoria de polítics són persones honrades, abnegades i entregades a defensar el que consideren que és l’interès general. Però en política, també es dóna, que algunes persones han perdut el referent moral del comportament honrat, de la mateixa manera que en altres activitats ha passat el mateixa. Perquè el fenomen de la corrupció va més enllà del món de la política, és una actitud moral que afecta a molts àmbits de l’activitat humana. Hi ha sensació de degradació moral de la societat que facilita l’aparició de la corrupció en molts camps de l’activitat humana.

Corrupció és un substantiu que té molts adjectius. Cada un d’ells delimita un camp d’actuació diferent. Hi ha corrupció política, econòmica, empresarial, sindical, judicial, policial, eclesial, esportiva i així una llarga llista d’àmbits on les desviacions del comportament humà faciliten l’aparició de diversos. La corrupció és un dels resultats de la cobdícia humana i representa un desordre moral. Com diu el papa Francesc, avui es parla molt de la corrupció però cal assumir que la corrupció, generalment, comença “per una petita cosa, no sé, per no ajustar bé la balança i allò que era un quilo: no, fem 900 grams però que sembli un quilo. La corrupció comença amb poc” i després pot ser que no tingui aturador. “A poc a poc, a poc a poc, es cau en el pecat, es cau en la corrupció”. Cal tenir els ulls oberts per no caure en aquesta temptació molt present en la societat actual, en part per la pèrdua de referents morals. 

diumenge, 23 d’abril del 2017

Sant Jordi

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Poema "Sant Jordi Gloriós" de Josep Maria de Segarra

dissabte, 22 d’abril del 2017

Glosses per la vida quotidiana

L’amor als altres hauria de ser el motor de la història i allò que donés el sentit a la vida de les persones. L’amor és més poderós que la mort perquè aporta gruix a la vida. L’amor tot ho pot. L’amor acompanya als que estan sols. L’amor deslliure els presos i aixeca de la pols al desvalgut. On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu. “Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”.(Jn 13,1)

L’experiència de Setmana Santa evoca allò que és important i els aspectes de la vida que són secundaris o accessoris. La seva renúncia ens allibera i ajuda a centrar-nos per descobrir que la vida és prou important com per no ser viscuda en lloc de centrar-nos en les nostres pors. Aquests dies d’intensa pregària ajuden a trobar allò que és del món i renuncià a la mundanitat. “Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt” (Col 3,1)


Pot passar que caminem per la vida sense adonar-nos qui tenim al costat o sense entendre el sentit dels esdeveniments. Cal aturar-se i contemplar els fets per treure’n el seu sentit. Cal saber escoltar el nostre entorn i contrastar-lo amb els valors i principis que ens sostenen. Així descobrirem el com ens parlen els signes dels temps. “¿No és veritat que els nostre cors s’abrusaven dins el nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?” (Lc 24,32)

divendres, 21 d’abril del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians som persones esperançades, compartim amb altres el convenciment de que les injustícies seran vençudes per la tenacitat humana de fer el bé. No renunciem  a esperar en un món millor on regni la justícia i la pau. La força d’aquest esperança és el convenciment que la resurrecció venç tota mort. “No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers. No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa, sense vacil·lar ni doblegar-se, fins que l'haurà implantada a la terra; i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les seves decisions.” (Is 42, 1-4)

Les persones, en general, no som de pedra picada. Som febles i més volubles del que ens pensem. Malgrat tenir principis i conviccions fermes, som vulnerables a les incongruències pròpies de la condició humana. Hem d’assumir i acceptar-ho confiant que l’amor dels altres sabrà perdonar les nostres faltes.“T’ho dic amb tota veritat: Quan el gall cantarà, m’hauràs negat tres vegades” (Jn 13, 38)


Vivim en un temps on l’individualisme s’imposa. Al darrera d’aquesta actitud hi ha un fort egoisme que impedeix l’adhesió a grans causes i evita qualsevol compromís estable. L’amor al proïsme i la donació sense límits se’n ressenten perquè sóc apreciats. Cal tornar a parlar i practicar dels grans valors i virtuts que donen sentit a la vida. “El Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes” (Mt 20,28)

dijous, 20 d’abril del 2017

Els munafiqun (hipòcrites)

Quan Muhammad s’assentà a la ciutat oasis de Yatrib (Medina) ho feu per petició dels dirigents d’unes tribus d’àrabs que volien millorar la convivència en aquest indret. Després d’un temps  Muhammad aconseguí signà una acord, conegut com la Carta de Medina. Aquest acord aconseguí pacificar les relacions entre les diferents tribus àrabs i també entre els àrabs i les tribus jueves instal·lats en l’oasi. No obstant això, hi va haver un petit grup de jazrachíes dirigits per Abd Allah ibn Ubayy ibn Salul que, si bé van acceptar les bases del pacte i el paper de Muhammad en la resolució del conflicte, només ho van fer forçats per les circumstàncies i no van deixar d'actuar contra la comunitat de musulmans. Aquest grup de persones organitzades com a grup opositor són identificades per la tradició musulmana com els munafiqun, els hipòcrites.


Aquest grup, i el seu líder especialment, mai van ocultar les seves discrepàncies amb Muhammad però ho dissimulaven. La paraula munafiqun és un terme islàmic utilitzat per descriure un musulmà que exteriorment practica l'islam però que d'amagat aconsella no creure o fins i tot ignorar la religió, és a dir un hipòcrita. Les tensions entre els musulmans i els hipòcrites van quedar ben identificades en el mateix Alcorà en la sura 2 (la Vaca) en les aleies 8-12. Muhammad va carregar durament contra la fracció dels hipòcrites. Això explica les referències molt clares en l'Alcorà contra aquest grup. A l'Alcorà s'ataca directament als hipòcrites: "Quan se'ls diu:" Veniu al que Al·là ha revelat, veniu a l'Enviat! ", Veus que els hipòcrites s'aparten de tu completament" (sura 4, les Dones, aleia 61); "Els hipòcrites i les hipòcrites són tots un. Ordenen el que està malament i prohibeixen el que està bé. Tanquen les seves mans. Han oblidat a Al·là i Ell els ha oblidat. Els hipòcrites són els perversos "(sura 9, el Penediment, aleia 67) entre altres cites. Sobre la hipocresia, l’Alcorà té tota la sura 63, una breu sura de només 11 aleies, dedicada als hipòcrites.

dimecres, 19 d’abril del 2017

Abd al Malik, califa omeia a dos temps


A la mort de Muawiya, el primer califa omeia, l’any 680, el succeí el seu fill Yazid que fou califa entre 680 i 683, que fou succeït després per Muawiya II que dimití de califa l’any 684 sense cap successor clar. Mentrestant, els sectors contraris a la consideració del califat com una institució hereditària s’aglutinaren entorn a Ibn al Zubayr que des de La Meca es proclamà califa i aglutinà la majoria de musulmans exceptuant Síria. Els omeies, reduïts al seu feu de Síria decidiren atorgar el califat a Marwan que fou califa entre 684 i 685. A la seva mort el succeí el seu fill Abd al Malik, l’any 685, no va aconseguir moltes adhesions entre els musulmans més enllà dels omeies siris.

Aquesta situació reflecteix les dificultats que va tenir el clan dels omeies per assegurar-se el poder de la comunitat musulmana després de la mort de Muawiya. Malgrat el llarg califat de Muawiya, entre 661 a 680, els omeies no van aconseguir afermar la seva autoritat política, de tal manera que a la mort d'aquell, els esdeveniments successoris van obrir una gran inestabilitat política que va conduir a una nova i llarga guerra civil. Els següents califes, breus al capdavant de la comunitat musulmana, Yazid i Muawiya II, no van resoldre els problemes polítics oberts pels problemes de governança dels omeies. En aquest context, a la mort de Muawiya II, 685, alguns musulmans de Síria van escollir líder de la comunitat a Abd al Malik, mentre que la resta van abandonar als omeies i van prestar jurament de lleialtat a Ibn al Zubayr qui s'havia proposat com a líder dels musulmans a la Meca.


La contraposició dels dos lideratges, Abd al Malik i Ibn al Zubayr marcarà profundament el desenvolupament de la comunitat musulmana. Fins al punt que la segona guerra civil s'ha de donar per conclosa amb la derrota i mort d'Ibn al Zubayr a l'any 692 i es considera que aquesta data, no la de 685, és la que s'hauria de prendre com a referència per situar realment l'inici real del lideratge polític d'Abd al Malik en la comunitat musulmana novament reunida sota una única autoritat. A partir d'aquest moment Abd al Malik va poder emprendre la tasca de facilitar la transformació de la primitiva societat tribal musulmana a una nova societat organitzada sobre uns nous valors i unes institucions que permetessin la construcció d'un estat.

dimarts, 18 d’abril del 2017

Confiança en Déu

Cal saber deixar-se en mans de Déu. Cal fer-ho més sovint, enfront l'arrogància de creure que els humans sols ho poden aconseguir-ho tot. És bo tenir autoestima i autoconfiança, però mai com un valor absolut. Ha d’haver-hi un espai per deixar que Déu entri a la vida personal. Està bé que s’insisteixi sobre el valor de la confiança personal, però això no negant l’existència d’un altre nivell de confiança en la qual hi ha espai per Déu. Isaïes 12,2 ens parlar d’això quan diu “Ell és el Déu que em salva. Confio, no m’espanto. D’Ell em ve la fortalesa i el triomf. És Ell qui m’ha salvat”. La vivència d’aquesta confiança permet dir, com l’autor del Salm 79: “Feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”. El salmista més endavant comenta el camí cap aquesta confiança “no ens apartarem mai més de vos, guardeu-nos la vida”. 

En el salm, el 80, el clam de Déu alerta dels perills d’anar per uns altres camins que signifiquen la pèrdua d’aquesta confiança: “No tingueu deus estrangers, no adoris els deus dels pagans (...) Però el meu poble no escolta la meva veu / Israel no vol fer cas de mi / i els abandono al seu cor obstinat(...)/ Tant de bo que el meu poble d’Israel m’escoltés i seguís els meus camins”. La confiança és un camí, com tot en la vida. Cal caminar evitant caure en els perills de les noves idolatries. La idolatria és, junt amb la indiferència al proïsme una de les principals temptacions pels cristians.

dilluns, 17 d’abril del 2017

Torna el nacionalcatolicisme

M’he escandalitzat pel decret de la ministre de Defensa demanant que les banderes onegessin a mig pal en totes les dependències militar espanyoles per la mort de Crist. També m’ha escandalitzat el profund silenci de les autoritats eclesiàstiques espanyoles davant d’aquest fet. No he sentit cap recriminació a aquesta decisió, perdoni’m si algun eclesiàstic ha dit criticat a la ministra. He trobat un escàndol que el govern espanyol no portés a la seva ministre de Defensa al Tribunal Constitucional per haver vulnerat el principi constitucional de no confessionalitat de l’Estat. Tot un despropòsit. Contrasta la rapides del govern d’Espanya per aixecar la sospita d’anti-constitucionalitat quan es tracta de l’independentisme català amb la seva impassibilitat davant la vulneració de l’article 13 de la Constitució per part de la ministra de Defensa.

El Partit Popular al govern d’Espanya ha actualitzat el vell nacionalcatolicisme. En el temps de la ràdio, dels partes de notícies o del Nodo, quan arribava la Setmana Santa es canviava la programació dels cines, on només es podien veure pel·lícules de l’estil de Judas o la Ferida Lluminosa, mentre les ràdios tocaven música religiosa. Llavorseren temps de banderes a mig pal a tot arreu. El nacionalcatolicisme havia imposat la moral i l’escenografia del règim, i el règim feia dels pecats morals delictes. Però la Constitució del 1978 trencava amb aquest confessionalisme i proclamà que cap confessió tindria la consideració de religió d’Estat. Per sort, la societat espanyola guanyà solidesa democràtica a l’igualar les creences, respectar la llibertat de pensament i protegir les diferents pràctiques religioses. Però la ministre de Defensa ha pres una decisió que, miris com es miri, és totalment pre-constitucional i ens mostra que encara hi ha molta a feina per assolir la plena separació entre l’Església catòlica i l’Estat. 

diumenge, 16 d’abril del 2017


BONA PASQUA 


Rosari Monumental Montserrat

"No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat.No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com havia predit"






dissabte, 15 d’abril del 2017

Dissabte Sant


DISSABTE SANT


Rosari Monumental de Montserrat

Poble meu, ¿què t'he fet?
¿En què t'he entristit? Respon-me !


divendres, 14 d’abril del 2017

Divendres Sant

DIVENDRES SANT


Rosari Monumental - Montserrat

Mireu el meu servent prosperarà, s'elevarà i serà posat molt amunt
(Is 52,13)



dijous, 13 d’abril del 2017



DIJOUS SANT


Resultat d'imatges de lavatorio pies jueves santo

Mantingueu la fe, l'esperança i l'amor; però de tots tres, l'amor és el més gran 
(1Co 13,13)


dimecres, 12 d’abril del 2017

Meditació sobre el salm 76

El salmista d’aquest cant està convençut de que Déu l’escolta i per això no es dóna per vençut. Aquest salm presenta la fragilitat dels guanys considerats com a mer resultat del triomf personal. La debilitat de l’arrogància derivada de creure que puc manipular la voluntat de Déu a favor meu o que puc prescindir d’Ell. La providència opera, simplement cal estar atent a destriar la seva intervenció.

L’autor del salm 76 es queixa davant l’aparent oblit de Déu: “penso en les èpoques llunyanes, recordo els temps antics, de nit rumio dintre meu u en pregunto a mi mateix: ¿és que el Senyor ens ha abandonat per sempre?, ¿ha deixat per sempre d’estimar-nos?, ¿és que Déu s’ha oblidat de compadir i la seva severitat li endureix el cor?. L’individu perplex retreu a Déu el seu silenci davant dels mals. La persona es rebel·la davant el silenci de Déu. ¿On està Déu?. Quants cops ens hem formulat la mateixa pregunta. Aquesta pregunta té el seu zenit en l’exclamació de Jesus “¿per què m’has abandonat?”. Pregunta que no obté resposta i que ressonarà en el nostre interior durant la passió de la Setmana Santa.

Però Déu no abandona. Déu no està en el mal. M’equivocaré si cerco Déu allà on no es troba. No és en la força del mal on Déu es manifesta. Déu no envia el mal per temperar els esperits. Ell està al costat dels que pateixen. Com es diu a 1S 2,1-10: “es el Senyor que dóna pobresa o riquesa, que abaixa o maleeix. Aixeca de la pols al desvalgut, treu al pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos i donar-li possessió d’un soli gloriós (...) Ell guarda els passos dels qui l’estimen, mentre els injustos queden immòbils a les tenebres, ningú no triomfa per la pròpia força”.

Certament, tal com diu Isaïes (Is 50,7) “El Senyor m’ajuda i per això no hem dono per vençut

dimarts, 11 d’abril del 2017

La laïcitat com oportunitat per humanitzar

Sobre la laïcitat s’ha escrit molt i, ben segur es seguirà donant-t’hi voltes. És un tema recorrent. Alguns cops dóna la impressió que darrera del debat s’amaga un altre interès que resta amagat. Per alguns, combaten aquella versió de la laïcitat que deriva en laïcisme. D’altres, s’apunten precisament a la laïcitat si ella porta al laïcisme. Pels primers, el laïcisme és perillós perquè anul·la la religió. Pels segons el laïcisme és necessari perquè així la societat s’espolsa la tutela religiosa i les persones són més lliures. Pels primers, el laïcisme es viu com por a perdre una posició preeminent en la societat gràcies a la qual es podien imposar, no proposar, una visió particular de la moral. Pels segons, el laïcisme permet satisfer els desitjos anticlericals acumulats davant les successives manipulacions polítiques i socials fetes per les tradicions religioses. Crec que ambdues visions representen una lectura excloent de la laïcitat.

És possible una altre visió totalment oberta i inclusiva. La laïcitat és una oportunitat perquè diferents sensibilitats, unes religioses i altres fonamentades en l’exercici de la llibertat de consciència, es trobin i dialoguin sobre els problemes que preocupen a les persones. Davant dels importants i nous problemes que els homes i dones d’avui han de donar-hi resposta és necessari que les diferents tradicions de pensament capaces d’aportar sentit es trobin a la plaça pública. Aquest és l’espai que obre una comprensió no excloent de la laïcitat. Pot ser ens haurien d’acostumar a no fer servir cap adjectiu per definir aquesta laïcitat. Cal reservar els adjectius per aquelles comprensions que es situen en una idea de la laïcitat com a combat contra les religions. Ja que, des dels seus origen, la laïcitat no s’ha fonamentat en cap visió excloent de les tradicions de pensament orientades a humanitzar la societat.

dilluns, 10 d’abril del 2017

Carme Chacón i Montserrat

Els morts, com els vius, mereixen un gran respecte perquè les persones tenen dignitat per damunt del que puguin pensar o fer. Alguns cops, per respecte, el silenci és la millor mostra de respecte pels mort; en altres ocasions els obituaris són hagiografies on es diuen coses que en vida no es deien o es deia el contrari.  Res d’això es mereix Carme Chacón. Vull parlar bé de la Carme Chacón ara que s’ha mort perquè vull compartir els meus sentiments amb els lectors del meu blog. És el meu petit homenatge sincer a la seva memòria.

Vaig conèixer poc a la Carme Chacón durant la meva etapa al PSC. No vaig tenir-hi mai una relació fluïda o propera, més aviat el meu contacte fou casual, excepte per un tema que és el que vull explicar. Vaig parlar llargament per primer cop amb la Carme Chacón gràcies a en Josep Maria Sala en una escola d’hivern dels socialistes catalans. Era a finals del 2007. Feia poc que ella era ministre d’Habitatge en el govern de José Luis Zapatero i per aquella època jo era president de la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Vaig intuir que ella, com a ministre de l’habitatge del Govern d’Espanya, podia ajudar a resoldre un problema que preocupava a la comunitat benedictina del monestir de Santa Maria. La gran plaça de Santa Maria, construïda per Puig i Cadafalch a primers del segle XX, estava molt malmesa i calia fer una intervenció complexa  per evitar-ne el seu enfonsament. Aprofitant aquesta obra el sentit comú aconsellava intervenir en les altres dues places properes a fi d’ordenar urbanísticament tota aquella zona del santuari.  Era una obra molt costosa que ni la comunitat podia assumir ni el govern de la Generalitat, presidit en aquell temps per José Montilla, podia esmerçar-hi els recursos necessaris. Calia trobar un ajut extraordinari per resoldre aquesta problemàtica.

Aprofitant la presència de Carme Chacón a l’escola d’hivern vaig pensar que era bona ocasió per exposar-li la situació i demanar-li si el seu ministeri, a través d’una intervenció singular, podia donar un cop de ma per solucionar el problema. Quan vaig trobar un moment adient, gràcies a l’amic Josep Maria Sala, vaig plantejar-li el tema a la Carme Chacón. Va escoltar-me atentament, tant l’exposició de l’estat de la qüestió com l’argumentari que vaig plantejar-li per justificar la intervenció del seu ministeri. En poques paraules vaig comentar-li que l’Estat espanyol era un dels membres del Patronat de la Muntanya de Montserrat i que era habitual que els patrons fessin, de tant en tant, algunes aportacions extraordinàries per subvenir alguns dels problemes singulars que es donaven a Montserrat, i que l’Estat espanyol feia temps que no n’havia fet cap aportació en aquest sentit. A més, era propi del Patronat, d’acord amb les competències atribuïdes per llei, vetllar per un conjunt d’actuacions en l’entorn del monestir i del santuari més enllà de la gestió del Parc Natural.

Pocs dies després d’aquesta conversa la Carme Chacón va fer-me arribar que veia bé assumir aquesta intervenció i que parlaria amb el President de la Generalitat per comunicar-li el compromís del ministeri i articular a través de la presidència de la Generalitat la relació institucional amb la comunitat de Santa Maria de Montserrat. Al final, s’acabà signant un conveni a la sala de la façana del Monestir on el ministeri de l’Habitatge del Govern d’Espanya es comprometia a finançar la totalitat de les obres per rehabilitar i urbanitzar les tres places davant la façana del monestir de Montserrat. El dia de la signatura del conveni, aprofitant els moments previs a l’acte formal, mentre estàvem al gran balcó del monestir que dóna a la plaça de Santa Maria vaig fer observar a la Carme Chacón com en el perfil de la muntanya es veia la creu de sant Miquel. Ella, amb un somriure franc, va comentar-me que el fill que esperava es diria Miquel. Descansa en pau, Carme Chacón.


diumenge, 9 d’abril del 2017

Els màrtirs coptes

He llegit l’excel·lent article “El cos d’un Déu sacrificat” de Rafael Argullol i gràcies a ell he descobert la força simbòlica de les mans crispades del Crist del retaule d’Isenhem pintat per Matthias Grünewald. Les mans desencaixades, amb els dits intensament desordenats i tensos, expressen el màxim dolor davant la mort de tants innocents que el Crist assumeix en el seu patíbul. Al començament de la Setmana Santa,  aquest Diumenge de Rams, hem viscut atònits els atemptats d’Estats Islàmic als cristians coptes d’Egipte. Horror, indignació, impotència, ràbia, estupefacció, revolta, solidaritat, silenci i pregària, aquests i molts altres són els sentiments que tinc davant de tanta crueltat que continua provocant el fanatisme religiós islamista.

Fa pocs anys, el grup Ansar Al-Xaria, sucursal de l’anomenat Estat Islàmic a Líbia, retransmeté el degollament de 21 cristians coptes. El fet passà amb certa impasibilitat occidental. Deuríem estar preocupats per altres temes domèstics. Avui han estat dues explosions en dues esglésies coptes, una d’elles la catedral d’Alexandria, mentre celebraven el diumenge de Rams. De nou, els cristians coptes són subjectes de martiri en mans de fanàtics islamistes. Musulmans que fan una lectura textual i radical de l’Alcorà i de la tradició islàmic. Però, a tots els efectes, creuen actuar en nom de Déu i els seus mandats. 

Durant molt anys, els coptes han estat assassinats a Egipte i les seves esglésies cremades per turbes d’islamistes fanàtics. Tot i ser uns 10 milions a Egipte, els cristians coptes són una minoria fortament perseguida i humiliada pels extremistes islàmics. A més, ara els consideren culpables del cop d’estat militar contra el règim dels Germans Musulam. No sé si la propera visita del papa Francesc a Egipte ha atiat el conflicte, però la seva visita ha de portar el consol dels catòlics a l’Església copta i comunió santa amb el seus màrtirs. Si en el Crist inanimat i desfigurat de Matthies Grünewald hi trobem representat el dolor de la humanitat que assisteix perplexa els crims dels fanàtics religiosos, la solidaritat activa dels cristians amb els coptes ha d’aportar l’esperança de la resurrecció.

dissabte, 8 d’abril del 2017

Glosses per la vida quotidiana

La mort corporal és la negació de la vida tal com la percebem. Quotidianament les notícies ens mostren la mort com un fet familiar. Però hi ha moltes altres morts que neguen la possibilitat d’una vida plena. Són les morts que corrouen l’ànima i deixen males sensacions quan ens adonem que estem presoners del nostre egoisme. Llavors necessitem experimentar l’amor, el que donem i ens donen, per descobrir-nos vius. “Us dic amb tota veritat que els qui guarden les paraules que jo he dit no tastaran mai la most” (Jn 8,51)

 La persona justa confia que, tard a d’hora, hi haurà justícia. Hi confia i treballa a favor de la justícia. La confiança no és passivitat. Tot el contrari. Confiar és tenir el convenciment de que allò que es fa val la pena i viure esperançat que al final, allò que s’espera serà. “Senyor de l’univers que coneixeu a fons els justos, que penetreu tot l’interior dels homes feu-me veure com feu justícia , ja que és a vós que jo he confiat la meva causa”.(Jr 20,12)

divendres, 7 d’abril del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Vivim en un món on hi ha admiració per la falsedat i la hipocresia. En general, les persones critiquem els comportaments dels altres i som benèvols amb el que fem, fins i tot arribem a justificar totes les nostres contradiccions. ¿Quina autoritat tenim per judicar als altres quan som benèvols amb els nostres judicis?. “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra” (Jn 8,7)

Algun cops ens sentim cansats o desanimats. Percebem que les coses no ens van bé o considerem que el món no se’n surt en resoldre els seus problemes. Tot i així, cal mantenir viva la confiança i esperar que les circumstàncies canviaran si ens posem en marxa per canviar-les. Mentrestant, cal obrir el cor per ser acollits pels altres.“No m’amagueu la vostra mirada en aquesta hora de perill; escolteu atentament, no trigueu més a respondre ara que us invoco”. (Salm 101)

Som més esclaus de la mundanitat del que ens pensem. Al llarg de del dia ens trobem davant situacions que exigeixen discernir cóm actuar. Són moments que demanen petits instants de judici moral a fi de saber a quin costat es troba la veritat. Aquests moments posen a judici interior les nostres virtuts i principis. Segons quina sigui la nostra resposta serem lliures o ens mantindrem esclaus. “Si us manteniu ferms en el que jo us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures” (Jn 8, 31-32)

dijous, 6 d’abril del 2017

Proclamació de l’islam de França – V

El passat 28 de març es publicà a França un document, Proclamation de l’islam en France, escrit per Dalil Boubakeur, rector de la Gran Mesquita de Paris, on es fixen les condicions per l’exercici de l’islam a França. Ha estat considerat un document històric perquè significa una presa de posició clara i precisa a favor d’un determinat model d’islam. Per la seva importància aniré publicant el contingut d’aquest document.

El text d’avui és la continuació del dia anterior i acaba el manifest

20. En la seva vida diària, tot musulmà ha de mostrar moderació i buscar un equilibri.

21. Tots els musulmans ha de consumir carn halal. El patiment dels animals no pot ser acceptat per Allah. Per tant, cal reduir al mínim el sofriment causat a l'animal.

22. Durant el mes de Ramadà, tots els musulmans s'abstenen de menjar, beure, tenir relacions sexuals, i fumar si fuma, des de la sortida fins a la posta del sol, per commemorar el la revelació alcorànica. En cas de no fer-ho, el creient està obligat a substituir el seu dejuni per una caritat o dejunar un altre dia. Les persones malaltes i les dones durant la menstruació i l'embaràs, estan exempts del dejuni. La norma que suspèn el dejuni quan es viatja no val,  òbviament, per a un viatge de diverses hores amb tren o amb avió. D'altra banda, el Ramadà significa que els musulmans mostren respecte cap als seus veïns: això vol dir no molestar-los, especialment a la nit.

23. El profeta Mahoma (la pau sigui amb ell) havia proclamat,  en la Constitució de Medina, que tots els que creuen en la unicitat de Déu , ja siguin musulmans, jueus o altres, formaven part de la mateixa comunitat del llibre. D'això es desprèn que qualsevol forma d'antisemitisme és contrari a l'ensenyament del Profeta Muhammad (la pau sigui amb ell). En termes més generals, seguin el seu exemple, l'Islam comporta les virtuts de la tolerància i la benevolència, perquè només Déu és jutge.

24. Està prohibit expressament a qualsevol musulmà iniciar una guerra, perquè aquest tipus de gihad està permesa només en autodefensa contra un agressor (Alcorà 2, 190). A més, si l'oponent està disposat a fer la pau, els musulmans tenen el deure de cercar amb ells per aconseguir la pau. D'això es desprèn que els criminals que es fan passar per "gihadistes" són usurpadors impius de la gihad i, en conseqüència, usurpadors impius de l'Islam, que és la religió de pau.


25. La gihad més noble és l’esforç d'auto-control, de transcendència, per aconseguir les millors virtuts dels musulmans.

dimecres, 5 d’abril del 2017

Proclamació de l’islam de França – IV

El passat 28 de març es publicà a França un document, Proclamation de l’islam en France, escrit per Dalil Boubakeur, rector de la Gran Mesquita de Paris, on es fixen les condicions per l’exercici de l’islam a França. Ha estat considerat un document històric perquè significa una presa de posició clara i precisa a favor d’un determinat model d’islam. Per la seva importància aniré publicant el contingut d’aquest document.

El text d’avui és la continuació del dia anterior

13. Com s'indica en la tradició profètica, la pràctica de l'oració de cap manera hauria de produir confusió o desordre.

14. França no és una terra d'Islam: és una terra on coexistien moltes religions, incloent l'Islam, així com les persones que són ateus o agnòstics. En aquest context, cada musulmà ha de respectar els valors i les lleis de la República Francesa. Per exemple, com que la blasfèmia i la caricatura religiosa estan permeses per la legislació francesa, una persona es pot considerar ferida o ofesa, però no per això ha d’exigir la seva prohibició o reaccionar amb violència. En termes més generals, òbviament, cap musulmà té el dret d'exigir que França canviï els seus valors i lleis perquè s'adaptin a la seva pròpia fe, ja que cap cristià, cap jueu, cap ateu, agnòstic no tenen aquest dret.

15. A l'efecte de la llei de 1905, la laïcitat és el principi de neutralitat de l'Estat, l'administració, dels serveis públics, i dels funcionaris respecte a la religió i l'espiritualitat. En altres paraules, la República Francesa no finança cap culte,  ni accepta cap petició en nom d'una religió, ni promou cap religió, ni fa cap ingerència en la vida d'un culte, simplement dona a les comunitats religioses els mateixos drets i els mateixos deures que qualsevol associació de ciutadans del país, sigui de religiosa o no. D’acord amb aquesta definició, l'existència de la religió musulmana en la societat francesa és compatible amb la laïcitat.

16. La laïcitat no és un principi d’intolerància cap a la manifestació de la religió en l'espai públic. Aquells que volen redefinir-la se equivoquen i ignoren greument la llei 1905.

17. Pel que fa als versets dedicats al pudor en la vestimenta d’homes i dones, cal recordar el principi general de vestir púdicament en tot moment, i no amb vestits específics esmentats. D'això es dedueix que els homes i dones musulmanes simplement tenen el deure de vestir decentment.

18. En l'esperit de la contextualització necessària per practicar la fe musulmana d'avui, el càstig corporal, la poligàmia, no tenen justificació ni raó de ser. D’acord amb el mateix esperit, és necessària la igualtat entre homes i dones.

(continua)

dimarts, 4 d’abril del 2017

Proclamació de l’islam de França – III

El passat 28 de març es publicà a França un document, Proclamation de l’islam en France, escrit per Dalil Boubakeur, rector de la Gran Mesquita de Paris, on es fixen les condicions per l’exercici de l’islam a França. Ha estat considerat un document històric perquè significa una presa de posició clara i precisa a favor d’un determinat model d’islam. Per la seva importància aniré publicant el contingut d’aquest document.

El text d’avui és la continuació del dia anterior


7. Tot musulmà té el deure de la solidaritat: ha de donar almoina en benefici dels pobres, en proporció als seus mitjans.

8. Tot musulmà té el deure de conrear el seu coneixement amb la ciència i el coneixement de tota mena. Per això, l'obscurantisme, la negació de la ciència, el rebuig dels avenços científics, són lectures errònies de l'Islam.

9. Déu va crear l'univers i tot el que conté. Les més avançades teories científiques actuals deixen sense resposta la qüestió de la causa del naixement de l'univers. D'això es desprèn que són compatibles amb l'Islam.

10. Déu va crear la humanitat. No hi ha cap contradicció entre la creació de la humanitat segons l'Alcorà, el que revela metafòricament que Adam va ser format de la terra, i les més avançades teories científiques actuals, segons el qual la humanitat ha estat formada com a conseqüència de l’evolució de les espècies terrestres.

11. Déu va crear la humanitat amb voluntat fraternal. Tot musulmà ha de militar en qualsevol circumstàncies a favor de la pau i contra la guerra, per la germanor i contra el racisme, per la concòrdia i contra el discurs de l'odi.


12. Quan algú escolta mentides i prejudicis sobre el que és l'Islam i el que són els musulmans, la millor resposta d'un musulmà és realitzar actes de caritat.

(continua)

dilluns, 3 d’abril del 2017

Proclamació de l’islam de França – II

El passat 28 de març es publicà a França un document, Proclamation de l’islam en France, escrit per Dalil Boubakeur, rector de la Gran Mesquita de Paris, on es fixen les condicions per l’exercici de l’islam a França. Ha estat considerat un document històric perquè significa una presa de posició clara i precisa a favor d’un determinat model d’islam. Per la seva importància aniré publicant el contingut d’aquest document.

El text d’avui és la continuació del dia anterior

Proclamació

1. L’Islam de França no és un nou Islam ni innovador. L’Islam de França és simplement aclarir la doctrina a la llum de les realitats d'avui. L’Islam de França és el resultat de la re-interpretació del text en el seu context, és a dir, ijtihad.

2. Cada musulmà ha de tenir cura de no buscar la seva cultura religiosa de fonts, de predicadors, de predicadors televisius, que no són reconeguts pels acadèmics més respectats per la comunitat. S'ha de preferir llegir directament els escrits d'estudiosos. Ha de guardar-se del pecat de la vanitat, que és donar lliçons als altres sobre el que és una bon o un mal musulmà fent-ho des d’una peremptòria cultura religiosa, poc profunda i imprecisa.

3. Cada musulmà ha de tenir cura de no caure en l'observació irreflexiva i obsessiva de regles sense cap propòsit espiritual. Tot musulmà ha de protegir de les desviacions superficials, per centrar-se en el compliment dels principis espirituals de la seva fe.

4. És musulmà qui creu en la unicitat de Déu, un déu universal i la revelació divina a l'últim profeta Mahoma (la pau sigui amb ell).

5. Tot musulmà té el deure de respectar l'ètica de la reciprocitat en tots els aspectes: ha de tractar els altres com voldria que el tractessin a ell. La tradició profètica diu: "No seras realment musulmà fins que vulguis pels demés allò que vols per tu”


6. Tot musulmà té el deure de ser misericordiós, l'Alcorà posa l'accent en la necessitat de saber perdonar.

diumenge, 2 d’abril del 2017

Proclamació de l’islam de França – I

El passat 28 de març es publicà a França un document, Proclamation de l’islam en France, escrit per Dalil Boubakeur, rector de la Gran Mesquita de Paris, on es fixen les condicions per l’exercici de l’islam a França. Ha estat considerat un document històric perquè significa una presa de posició clara i precisa a favor d’un determinat model d’islam. Per la seva importància aniré publicant el contingut d’aquest document.

Preàmbul

La Gran Mesquita de París, una institució creada per una llei estatal, és conscient de les seves responsabilitats dins de la comunitat musulmana francesa, en termes de reflexió, interpretació i il·luminació religiosa. Ella sap que és el seu deure acompanyar als francesos de confessió musulmana en el seu camí espiritual.

Ella està preocupada per l'augment, dins de la societat francesa i entre una part de les seves elits polítiques, mitjans de comunicació i els intel·lectuals, de demonització extrema de la minoria musulmana: la islamofòbia. Aquesta última és el resultat da la islamopsychose, una representació delirant, és a dir, desconnectada de la realitat del que és realment l'Islam i el que són els musulmans francesos.

Ella s’alarma pel fet que la islamofòbia i la islamopsychose francesa són sens dubte comparable als nostres dies a la gravetat per l'antisemitisme francès de finals del segle XIX.

Ella condemna la tendència actual per atorgar a les autoritats, que no són musulmanes,  la tutela a fi de situar amb paternalista el fet religiós musulmà a la societat francesa: això, és un desafiament a la llibertat religiosa i de la separació d'església i estat.

Ella es preocupa per l'ascens, dins de la comunitat musulmana francesa, d’una interpretació errònia de l'Islam, basada en una lectura selectiva del text, esbiaixat, i al peu de la lletra, que condueix a l'obscurantisme, a la pedanteria ignorant, la misogínia, el sectarisme i el rebuig dels valors republicans. No obstant això, s'observa que els predicadors d'aquesta lectura equivocada de l'Islam són marginals a França, i que els creients que s'adhereixen a ella són una minoria.

Ella constata que, segons els més recents estudis sociològics, aproximadament tres quartes parts dels francesos de confessió musulmana viuen un islam pacífic, tolerant, benvolent, republicà i laic.

Ella observa que la gran majoria dels francesos de confessió musulmana demanen un text que clarifiqui els seus drets i obligacions en la seva fe.


Oberta al diàleg espiritual que aquest text no deixarà de suscitar, la Gran Mesquita de París expressa a través d’aquest text, a l'atenció de la comunitat musulmana francesa, i també a tots els homes i dones de bona voluntat a França i de tot el món, aquesta proclamació. (continuarà)

dissabte, 1 d’abril del 2017

Glosses per la vida quotidiana

No sempre surten les coses com voldríem. Molts cops, ens entristim perquè veiem que els nostres consells són desatesos. En aquests moments hem de ser perseverants i esperançats. No es tracta de dubtar de nosaltres mateixos, sinó de saber trobar el moment oportú per tornar a exposar les nostres opinions. “A vosaltres us conec i sé que no teniu dins vostre l'amor de Déu. Jo he vingut en nom del meu Pare, i no em voleu acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acollireu” (Jn 4,42-43)


No podem perdre mai l’esperança. En tothom moment hem de confiar de que existeix, més enllà de les voluntats personals, una força en la vida i en la història que transforma les adversitats en bé. Hem de sentir aquesta certesa com a pròpia i treballar per fer-la possible. “El Senyor és a prop dels cors que sofreixen, salva els homes que se senten desfets. Els justos sofreixen molts mals, però el Senyor sempre els allibera” (Salm 33)