divendres, 31 de juliol del 2015

Crida a la societat francesa per combatre l’islamisme

El document Davant l’Islamisme, la República no ha de tremolar comentat ahir, acaba amb una sèrie de demandes. Tot seguit es resumeixen les més rellevants. Els signants del document demanen que no hi hagi cap càlcul polític que justifiqui un compromís amb els partidaris del fonamentalista que instrumentalitzar l’Islam. Es demana a tots els polítics, començant pel president de la República, el primer ministre, membres del govern, tots els partits polítics i els càrrecs electes ser valents i oposar-se a les reivindicacions contràries als valors universals i el principi de laïcitat que acostumen a fer a les corrents o persones relacionades o properes als Germans Musulmans i els salafistes. Cap compromís amb els proposen un projecte fonamentalista i totalitària de l'Islam. L’islamisme imposa una guerra i la seva arma principal és el terrorisme, però l’islamisme també exigeix ​​gran batalla ideològica que cal assumir col·lectivament.

Es demana als electes locals, en concret, no retrocedir a la pressió dels islamistes que intenten, més enllà de la barbàrie terrorista, imposar un estil de vida retrògrada anti-republicà i antidemocràtic. No cal només prevenir el terrorisme, sinó lluitar contra els espais on no impera el dret, el comunitarisme; llocs que acostumen estar infestats de reclutadors de l’islamisme polític. Els signants del manifest rebutgen el clima de terror que ha promogut l’islamisme. Ningú hauria de ser perseguir per les seves opinions, les seves creences o no creences. El poder judicial ha d'imposar sentències exemplars  d'acord amb les lleis. Cal transmetre un missatge clar de la intransigència que la República amb els fanàtics i els seus aliats. Aquests són els religiosos que legitimen la violència i neguen a condemnar aquests no musulmans en nom d’un suposat relativisme moral.

La societat civil ha mobilitzar-se per defensar els valors de la República i combatre l'odi. L’islamisme alimenta les corrents d'extrema dreta i els partidaris de la xenofòbia, i també alimenta les seves visions antidemocràtiques i odioses. Cal Rebutjar aquesta polarització del debat. Es demana als intel·lectuals no cedir al xantatge de l’islamofòbia. Mentre cal lluitar contra el racisme i la discriminació que sovint afecten a persones de fe o cultura musulmana, s’ha d’estar atent per evitar la instrumentalització de les lluites antiracistes per grups obscurs que pretenen llimar la llibertat d'expressió i el dret a blasfemar, i que es neguen a condemnar els crims atroços i especialment eviten nomenar els seus autors: l'islamisme, el salafisme o el salafisme gihadista. No és banal recordar que la cultura de la violència és consubstancial a totes les corrents de l'Islam polític. És ingenu considerar que hi ha "islamistes moderats".


Davant de tota aquesta situació els signants del document demanen a tots els francesos i a les persones que resideixen al territori de França i a tots els amics de la República, a seguir treballant junts contra la misogínia, el racisme, la xenofòbia, l'antisemitisme i la homofòbia, a fi de construir país fratern, unit més enllà al voltant de la base republicana més enllà de les diferències, divergències i contradiccions. 

dijous, 30 de juliol del 2015

Enfrontar-se a l’islamisme

Recentment s’ha publicat a França, en ocasió de la festa de la República, el document Davant l’Islamisme, la República no ha de tremolar. És un text molt important, fins i tot ha estat qualificat de capital en relació a l’Islam i l’islamisme a França. El seu objectiu és afirmar la "cultura musulmana" enfront de l’islamisme i afirmar el valor de la laïcitat i els valors universals.  Vol ser una veu davant la coerció que alguns islamistes fan per silenciar les opinions de musulmans francesos de respecte als valors republicans. Aquestes opinions són atacades i combatudes, no només pels islamistes, sinó també pels seus còmplices, conscients o inconscients. Els signants, persones plurals i diverses, són ciutadans de cultura, tradició o confessió musulmana; ateus, agnòstics o creients; són d'àrabs, africans, perses, berebers, turcs o kurds; tots són i volen ser considerats francesos.

Els signants del document es presenten com a demòcrates adherits al principi de la laïcitat i als valors de la República. Diuen que són “homes i dones lliures, universalistes, amants de França, la seva cultura i els seus valors”. Manifesten que estan en contra dels “usurpadors i aprenents de bruixot que s'erigeixen i s’autoproclamen autoritats religioses clericals i representants naturals de l'Islam polític”. Manifesten que estan farts que aquests usurpadors i aprenents de bruixot parlin en nom seu i per això han decidit “assumir la nostra responsabilitat” per manifestar “el seu refús contra aquests usurpadors” que apareixen com autoritats clericals i des de fa anys “pretenen parlar en nom de tots els musulmans francesos”.

El document manifestat que l’Islam majoritari a França, de tradició sunnita, no dóna cap paper al clergat. També manifesten la seva oposició al CFCM (Consell Francès del Culte Musulmà) perquè està impregnat “per vectors de les corrents de l'Islam polític i per altres idees, vinculat a estats estrangers que no compleixin amb els principis de la laïcitat o les regles de la democràcia”. Aquest organisme no pot usurpar "la representació de més de cinc milions de musulmans a França" amb la complicitat dels governs com ha estat durant diversos anys. Això s’ha d’acabar. “L'Islam és una opció espiritual personal i íntim. L'Islam no és hereditària i no s’hereda”. Els signants del document són conscients que cal enfrontar-se el que el difunt Abdelwahab Meddeb presentava com "la malaltia de l'Islam", és a dir, “l'islam polític”.


Per totes aquestes raons, i amb motiu de la celebració de la Revolució Francesa, que va establir la República i afirmà les llibertats individuals i col·lectives, això com la Declaració dels Drets Humans, els signants del document fan una sèrie de consideracions que seran comentades demà.

dimecres, 29 de juliol del 2015

Barcelona, consistori no exemplar


Reconec que tinc dificultats de ressonància emocional amb el regidor Jaume Asens. Sóc persona de primeres impressions, és un defecte, però fent balanç considero que puc està satisfet d’aquestes intuïcions emotives. Jaume Asens, ja abans que fos regidor, mai m’ha provocat empatia. Segurament deu ser una bellíssima persona i de tracte excel·lent, però la seva psicofisiognomia no em crea sentiments de confiança. No ocupa cap lloc en el meu món de les simpaties. Però, deixant de banda aquesta consideració subjectiva guiada per la racionalitat emotiva, reconec que tinc altres raons, més objectivables per situar-me enfront de les idees defensades per Jaume Asens com a responsable municipal i representant del govern municipal. La seva afirmació que “és anomalia democràtica” exercir com ajuntament actuacions penals en casos de desordres públics ho trobo una barbaritat impròpia d’un regidor que, a més, es lletrat destacat del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Segons el tercer tinent alcalde de l’ajuntament de Barcelona, aquesta institució deixarà de personar-se de manera penal en les causes derivades de destrosses a la ciutat provocades per activistes.


Discrepo totalment del punt de vista del regidor Asens. Tot servidor públic ha de tenir custodia dels bens públics. Per això, si unes persones, com a conseqüència d’uns aldarulls, fan malbé mobiliari urbà o altres bens de la comunitat o privats considero que l’ajuntament ha de defensar allò que és del comú i el que és privat. Perquè aquest bens danyats, en el cas de que siguin públics, formen part del bé comú que tot servidor públic ha de custodiar. No comparteixo la justificació d’estalvi econòmic que tal mesura representarà per l’ajuntament barceloní. En el ben entès de que les despeses de les costes judicials i serveis jurídics no compensa el que es pugui ingressar atesa la insolvència dels demandats. El meu desacord és en el caràcter d’educació cívica que pot representar la persecució pública del consistori contra aquells que destrossen allò que és del comú. Així doncs, la mesura d’actuació penal hauria de tenir una voluntat exemplificadora i no restitutiva. La vertadera anomalia democràtica és que una càrrec electe local pugui considerar normal desentendre’s del dany d’un bé públic o del comú. No fer-ho, a més d’una mofa a la convivència democràtica, és un abús de poder fet per l'autoritat atorgada democràticament. 

dimarts, 28 de juliol del 2015

Europa, una identitat en transformació

Europa porta anys cercant la seva identitat més enllà de la realitat dels seus estats nacionals. La globalització, ara, i abans els processos de descolonització, han situat a primer pla les antigues contradiccions que comporta el procés de construcció de la unitat política del continent. Els intents en aquest sentit no han estat mai reeixits del tot. L'interès d'accentuar i situar en primer pla els interessos econòmics ha devaluat la necessitat de la unitat política. La segona mitat del segle XX i tot el que va del XXI Europa ha estat l'espai de confrontació de dues visions del que hauria de ser l'Europa del futur. Dues visions contraposades i, ara per ara, la victòria s'ha decantat sens cap dubte pels partidaris de potenciar la visió d'Europa només com un mercat unificat sota el dictat de les polítiques econòmiques d'alguns estats.


La il·lusió que podia tenir el projecte europeu, entès com ha possibilitat d’esdevenir una gran realitat política integradora de les diversitats de les diferents nacions europees s'ha esvaït bastant. La crisi econòmica ha aguditzat aquesta sensació de deriva del projecte europeu. Per respondre a aquest desafiament de la crisi els estats hegemònics en el context europeu han primat les respostes orientades a enfortir l'economia financera com expressió d'una particular visió del capitalisme. Aquest propòsit ha provocat greus crisis en alguns països comunitaris i ha entorpit la construcció de la unitat política europea. Ha malmès la definició de la identitat política comuna. La sortida a la crisi ha significat l'enfortiment dels principis del lliure mercat al marge de tot control polític. És més, la política europea ha quedat supeditada a com es resolien els problemes de l’incontrolat capitalisme financer. És així com els europeus hem perdut una nova oportunitat per donar un pas en la construcció d'un projecte d'Europa comú i políticament sòlid.

dilluns, 27 de juliol del 2015

Prevenir el salafisme gihadista

Cal seguir prestant una atenció especial l’evolució del salafisme a Catalunya. El salafisme té acceptació entre la comunitat musulmana perquè projecta entre els musulmans la idea de que estan perseguits per ser persones de rectitud moral provada, a més de prometre una futura de victòria i accés al paradís si preserven els costums musulmans. A més, el salafisme radical proporciona a alguns musulmans amb problemes d’identificació a la societat catalana suficients referents d’identitat per reconstruir el seu sentiment de pertinença. Tot el discurs apocalíptic salafista està completat amb unes regles de comportament precises i estrictes. Els pressupòsits teòrics i els paràmetres de comportament són bastant similars als observats en els moviments sectaris presents en el judaisme i cristianisme. El salafisme no pot esdevenir el referent de les comunitats musulmanes catalanes.


Al construir aquest discurs cal tenir present el que diuen alguns coneixedors del món salafista. El corrent salafista funciona com un multinacional religiosa. Actualment és, i ho serà més en els propers anys, un jugador clau en l'Islam occidental. Però el musulmà salafista si adopta elements de la cultura occidental pot arribar a perdre el seu entusiasme. En conseqüència, la millor estratègia per combatre el salafisme no és atacar-lo frontalment, doncs en aquest combat el resultat final resulta un enfortiment d’aquesta actitud intransigent. El que cal és integrar, de manera normalitzada les corrents salafistes en el moment que afloren dins les comunitats musulmanes simplement com un moviment rigorista. Segons els experts, si s’actua en aquest moment és possible desactivar la derivada extremista en que pot derivar el salafisme. 

diumenge, 26 de juliol del 2015

Combatre la radicalització islamista

La majoria de països de l’entorn europeu, alarmats per les adhesions aconseguides pel salafisme gihadista, han començat a dissenyar polítiques públiques contra la radicalització d’alguns musulmans. Són actuacions encaminades a prevenir i intervenir en les comunitats musulmanes per identificar i aïllar l’integrisme salafista radical. El govern de Catalunya ha de continuar abordant directament aquesta qüestió complementant el bon treball que la policia catalana fa en aquest sentit. La primer consideració a tenir present és que el terrorisme d’inspiració islamista és un problema complex i com a tal no pot resoldre’s amb propostes simples. Han de ser respostes multinivell. Les iniciatives públiques poden ser assumides directament o propiciar que siguin impulsades des de la societat civil.

La radicalització islamista s’ha de combatre, en part, en el terreny del debat teològic. És fonamental ajudar a la comunitat musulmana a divulgar una correcta interpretació de l'Islam davant les raons dels radicals violents. És necessari no associar directament salafisme amb gihadisme, ni ambdós amb el terrorisme. No tots els salafistes són terroristes, ni tots els terroristes són salafistes. També és prudent diferenciar la violència terrorista i la radicalització política de l’Islam.

Al darrera dels terroristes pot existir una patologia psíquica a una reacció de pèrdua d’identitat associada a la desconnexió social. La radicalització i la deriva terrorista es produeix avui bàsicament a través de les xarxes socials. Les presons són una de les fonts d’extensió de les idees radicals. La desatenció social dels fills de musulmans detinguts és una via de la seva radicalització. El testimoniatge d’antics terroristes d’inspiració islàmica té efectes pedagògics. Les mesures preventives han de recolzar-se en l’àmplia comunitat musulmana moderada la qual ha de ser la gran aliada contra la radicalització de l’Islam.

dissabte, 25 de juliol del 2015

El gest

Recordo una frase del que fou polític i ministre, primer amb la UCD i després el PSOE, Francisco Fernández Ordóñez, promotor d’importants reformes jurídiques que trencàvem amb el passat franquista, com foren la llei del divorci i el codi de família. Aquest exemplar polític digué: "no crec en una política de gestos, però hi ha gestos que defineixen una política". Penso el mateix. Suposo que una cosa semblant deu pensar també el regidor de la CUP a l'ajuntament de Barcelona, Josep Garganté, que llençà un feix de bitllets falsos als seus companys de ple regidors de Convergència i del PP. Aquest gest esperpèntic demostra que hi ha polítics que entenen la política com a simple agitació i espectacle. Les darreres eleccions municipals ha donat entrada als consistoris d’algunes forces polítiques que, per la manera com es comporten, dóna la impressió que confonen la política amb la bronca, el grit o l'ocurrència.


Lamentablement alguns polítics quan no tenen arguments pel debat polític s’agiten i es comporten perdent el senderi i indignament. Al principi de la política existia la paraula com a manera d’entendre’s les persones. Fora de la paraula només hi havia espai per la barbàrie i l'anorreament del discurs sorgit de la raó. El gest del regidor de Barcelona, a més de ser un acte propi d’una persona mal educada i barroera, és un gest que nega el sentit noble de la política. Quan no hi ha espai per la paraula, només és possible la barbàrie, tant es val que sigui refinada com extrema o violenta. El gest del regidor Josep Garganté és una mostra de l’expressió primitiva de com entendre el conflicte entre interessos oposats. Mentre existeixi el conflicte la política educada i amable les persones poden resoldre els conflictes sense barbàrie, però si es nega la possibilitat de la paraula, llavors el conflicte s’escapa al control de la raó i es transmuta sota la duresa dels grits, insults i comportaments obscens. 

divendres, 24 de juliol del 2015

Preguntes que perduren

Pot semblar una obvietat, però cal insistir que el capitalisme no és un sistema polític; sinó un model de desenvolupament econòmic que, al llarg de la seva existència, ha conviscut amb diferents tipus d'organització del poder polític. En el darrers anys, les societats occidentals han buscat compaginar aquest model de desenvolupament amb diferents cultures polítiques. El fracàs dels països organitzats sota la cultura política i un desenvolupament dictat per les idees socialistes, ha aprimat el ventall de possibilitats pel pensament polític inspirat per l’ideal socialista. En qualsevol cas, i al marge dels errors històrics, les preguntes que ens podem formular són les idèntiques a les fetes al llarg de la recent història de la humanitat: ¿com el model econòmic pot generar menys injustícies i desigualtats, sense disminuir-ne de la seva eficiència? o ¿quin és el sistema polític millor per servir al interès comú?.

Totes aquestes preguntes continuen vigents i són més pertinents que mai perquè les disfuncions econòmiques han estat font de moltes injustícies i noves desigualtats. La defensa de la llibertat i el respecte a la diversitat no poden generar desigualtats socials i alterar la cohesió de la societat. Per evitar que això sigui així, la socialdemocràcia ha procurar tornar al seus fonaments originals. Però aquest retorn als orígens no pot interpretar-se com una crida al fonamentalisme polític. Aquesta tornada als moments inicials exigeix un pensament polític creatiu per evitar qualsevol forma de dogmatisme. En aquest procés, cal defugir d’esdevenir una versió política de l'integrisme religiós.


La responsabilitat de la socialdemòcrata és avui afirmar-nos hereus d'una tradició de pensament i cultura política que neix com a resposta moral a les injustícies socials. Volem renovar aquesta tradició política, no per afirmar acríticament els seus principis sinó per ajustar-los  a la nostra realitat i respondre als mateixos reptes morals que els primers socialdemòcrates. El temps canvia les estratègies i els camins polítics, però no altera les consciències i l’esperit de revolta davant les injustícies socials. Seguim fent-nos les preguntes de sempre i volem trobar noves respostes. Mirem endarrere per sentir-nos partícips d'una esperança de la humanitat i hereus dels seus combats contra la injustícia. Però bàsicament mirem al present a fi de identificar les noves injustícies que reclamen la nostra atenció i exigeixen noves respostes que ens permetin progressar cap un futur millor.

dijous, 23 de juliol del 2015

La raó política socialdemòcrata és moral.

La cultura política dominant en les societats occidentals s’ha despreocupat en excés de les qüestions morals. L’acció de govern sovint és amoral en el moment de la seva presa de decisions i els governants són jutjats, no per la justesa de les seves decisions sinó per la seva eficàcia. Els criteris economicistes han substituït els referents morals. Determinada esquerra política, sota la urgència d’assegurar el bon govern dels afers públics, han accentuat la visió pragmàtica de la política. Obsessionada per poder presentar balanços econòmics equilibrats i sostenibles han menystingut la importància de l’ètica alhora de prendre les decisions.

Aquesta situació ha provocat la substitució del relat polític per una simple caricatura i l’oblit dels ideals. Sense ideals la política ha esdevingut la gestió de la realitat i del seu present sota l’atenta mirada dels comptables de l’estat. Tot era admès per quadrar les finances públiques a fi d’evitar el desajust. Sota l’aparent acord a uns referents comuns, la socialdemocràcia europea s’ha adaptat a aquesta situació. La majoria dels governs comunitaris, al marge de la seva adscripció ideològica, s'han allunyat dels ideals socialdemòcrates. Sobretot s’han girat d’esquena als anhels morals que justificaren la cultura política socialdemòcrata. A la fi de tota una etapa present, la socialdemocràcia europea s’ha quedat sense un relat polític propi distintiu d’altres propostes polítiques. La política sembla haver-se reduït a una cursa sense límits per arribar i mantenir-se en el poder. Aquest objectius anul·la tota altra consideració i, de manera preocupant, el motiu de la raó política socialdemòcrata,

dimecres, 22 de juliol del 2015

¿Són perilloses les religions?


Alguns esdeveniments que impacten l'opinió pública per la seva violència extrema tenen en comú una motivació religiosa més o menys explícita. Aquesta coincidència ha fet dir, a més d’un pensador amb prou presència ens els medis de comunicació, que les religions són violentes i porten la destrucció en la seva matriu d'identitat. El pensador francès Jean-Louis Schlegel, filòsof i sociòleg de la religió, en una conferència sota el títol "¿Són les religions perilloses? ha dit que aquestes afirmacions són expressió d’una cultura religiosa feble o totalment ignorant del fet religiós.

És evident que associar avui religió i violència, tothom pensa amb l’Islam. Hi ha prous evdències per creure encertada aquesta apreciació. Però és evident que la mateixa reflexió és extensible a les religions cristianes, catòliques i protestants, partíceps anys enrere en guerres vinculades a la religió. Només cal repasar la història per adonar-nos de l'existència de diversos conflictes en el passat prou evidents de l'associació entre religió i violència. A més d'aquest fet Jean-Louis Schlegel evoca que actualment la violència associada a la religió, no és només una fet referit a l'Islam. A l'Índia, el govern nacionalista anima continuament els fanàtics hindús a atacar a musulmans i cristians per considerar-los hostils a religió majoritària del país. A Birmània, els budistes persegueixen la minoria musulmana rohingya. Els cristians de Rwanda, animats per alguns bisbes i sacerdots cristians han participat activament en el genocidi de 1994.

Determinades tradicions de pensament, sempre predisposades a testificar en contra de tota manifestació religiosa, estant aprofitant aquests fets per alimentar actituds antireligioses i s’escarrassen a reforçar la idea de que les religions són violentes. En contra d’aquesta percepció, la realitat viva de les comunitats de fidels de les diferents religions és tota una altra. De tal manera que es pot afirmar que "la gran majoria dels fidels creuen en la pau per a si mateixos i per als altres". Les tesis de que les religions són violentes són similars, en quant a orientació bàsica, als defensors del suposa xoc de civilitzacions. Tant uns com altres, defensen el supòsit d'una concepció monolítica de les religions i de les civilitzacions, sense reconèixer que en el seu sí hi ha diversitat i conflictes per punts de vista i actituds diferents davant els compromisos i les exigències morals de la seves respectives fe.  

dimarts, 21 de juliol del 2015

Els socialistes i els morts de Suruç

He quedat estupefacte per un missatge que he rebut dels socialistes de Barcelona, signa pel seu primer secretari, convocant-me a anar a protestar, davant el consulta de Turquia, per la mort en atemptat d’Estat Islàmic d’una trentena de joves, la majoria militants socialistes. El missatge justificava la concentració per manifestar la “repulsa davant l’atemptat atroç perpetrat a la ciutat de Suruç i que ha acabat amb la vida de més de 30 persones,  la majoria joves socialistes de Turquia”. Entenc la ràbia i indignació que poden sentir els socialistes barcelonins davant d’aquestes morts, i comprenc que vulguin manifestar la seva solidaritat en forma de protesta, però em sorprèn aquesta expressió restringida de la solidaritat.

La folia de l’Estat Islàmic porta mesos assassinant selectivament a cristians, iazidites i xiïtes a Síria i Iraq, a Egipte o qualsevol territori sota el seu domini. La fi del Ramadà estigué plena d’atemptats cruels contra els xiïtes. La més cruel fou l’atemptat en cotxe bomba a la localitat iraquiana de Jan Bani Saad on moriren més de cent xiïtes que estaven en el mercat comprant productes per celebrar la fi del Ramadà. On han estat les protestes dels socialistes barcelonins per aquestes morts i tantes altres morts anteriors moltes de les quals els motius era la fe dels morts? No puc sentir-me còmode ni participar en aquesta manera sectària d’entendre la solidaritat. Aquesta no distingeix ni famílies, ni religions, ni afiliacions, ni pàtries, ni res que la converteixi amb un ús interessat de dolor davant la tragèdia aliena.

Les morts continuades de l’Estat Islàmic formen part de les informacions dels telenotícies i sembla que les societats occidentals només reaccionen quan els morts són propers d’alguna manera a elles. Quant els mort són, d’alguna manera, dels nostres. Això fou evident davant dels atemptats de París i després els turistes de Tunísia, quan aquests generaren forces protestes i moviments de solidaritat. Però aquestes societats estan desmemoriades, quietes i passives davant les continuades morts de cristians, iazidites i xiïtes que diàriament són aniquilats a Síria, Iraq, Egipte, Líbia o en qualsevol altre territori del Magreb sota el domini del terrorisme boig de l’Estat Islàmic. Per aquests morts, la solidaritat no existeix i el record són uns pocs segons els butlletins del telenotícies o unes breus línies en els diaris. 

dilluns, 20 de juliol del 2015

Regeneració de la política

És evident que la política necessita una revisió en profunditat. Per uns, es tracta de repensar el sistema polític de dalt a baix. Es proposa revisar el sistema institucional sobre el qual s’articula l’acció política tradicional. Hi ha forces opinions que demanen obrir la representació política a la participació ciutadana, amb diferents graus i intensitats. Segons aquests punts de vista, la millora de la qualitat democràtica comporta una reformulació de la representació dels ciutadans accentuant el caràcter participatiu. Però no és aquesta la única mesura que cal emprendre per vèncer la desafecció que provoca la pèrdua dels valors democràtics. Hi ha un conjunt de mesures d’organització del poder polític que són urgents a fi de recuperar la confiança en la política com a instrument de defensa d’interessos i en els polítics en concret.

Algunes persones consideren que cal actuar també en l’àmbit de la moral política. Les virtuts cíviques han de presidir l’acció política i aquesta ha de procurar ser èticament coherent amb aquesta moral. És necessari parlar del compromís moral de la política. Sense aquesta consciència les mesures institucionals quedaran orfes de referents i esdevindran mal·leables sota els interessos personals. La política necessita recuperar, a més d’aquest sentit moral, el valor de la conversa com instrument de relació humana. Gràcies a les converses les persones dialoguem i establim acords i pactes. La conversa és el primer estadi de la política. El pas al diàleg exigeix saber escoltar activament les opinions dels altres; sense elles és difícil construir un futur identificat amb el bé comú.


Per això, tota reforma del sistema polític, a més de les transformacions institucionals pertinents i canvis en la pròpia organització del poder política, exigeix acceptar domini de la visió moral a més de considerar que, al principi de tota acció política hi ha la paraula. La paraula que dóna sentit, ens relaciona i es serveix per trobar els pactes necessaris per avançar al màxim de cohesionats en la construcció del futur desitjat.

diumenge, 19 de juliol del 2015

Silenci

He llegit en el magnífic llibre de Jaume Cabré Les incerteses que necessita del silenci per escriure. Parla d’un silenci volgut i triat. A mi em passa el mateix. Cada cop em costa més travar un text ple de sorolls exteriors que penetren en el meu interior i em distreuen. Sempre he patit pel soroll. Puc suportar-lo quan esdevé una remor imperceptible que m’acompanya i trio el que vull escoltar, però no sempre és així. Els sorolls acostumen a ser inoportuns. Arriben sense avisar i tenen la capacitat d’exasperar més la laboriosa feina de filar les paraules en el text. Sento el soroll i l’amplifico més del que voldria fins a distreure’m totalment. Sóc un amant del silenci i de les parlar en veu baixa. Quasi un xiuxiueig.


Tinc la sensació, cada cop més estesa, de no poder dominar els sorolls. A més, percebo que omplen cada cop més els meus espais i cap d’ells els he cridat perquè m’acompanyin. Van i venen, com les onades del mar. Quan sembla que els he vençut, inoportunament es colen per el lloc menys inversemblant. La gent, cada cop crida més per relacionar-se. Les televisions van soltes de volum perquè estic envoltat de persones que sordegen. Ara, per cort, l’únic soroll que sento són uns amables grills que omplen de polifonia sonora la llarga tarda d’estiu. Per sort, durant un minuts, el soroll ambiental també a sestejat per deixar-me escriure sobre el silenci. 

dissabte, 18 de juliol del 2015

Actuar contra la radicalització islamista


La radicalització islamista és un procés continu que es dóna dins la comunitat musulmana. En aquest trànsit cap a la radicalitat algunes persones adopten primer visions rigoristes de la seva religió on les formes tenen més pes que els continguts de fe; després el rigor alimenta comportaments integristes tant en les actituds com en les vestimentes i manera de fer. Alguns d’aquests musulmans poden evolucionar a l'extremisme violent i, finalment, al terrorisme. Al costat d’aquests musulmans, hi ha persones que, sense provenir de la tradició musulmana, se’n poden convertir i, després d’un breu període d’iniciació, esdevenen fanàtics del gihadisme violent. Les autoritats públiques han de vigilar aquesta deriva cap el terrorisme que poden adoptar alguns musulmans. L’expert francès Pierre Conesa indica, en el seu informe per frenar la deriva terrorista d’alguns musulmans, que la política pública contra la radicalització violenta hauria de fonamentar-se sobre tres components.


Primer, una acurada política de prevenció. Les autoritats públiques ha d’actuar per prevenir la radicalització, de forma general, de les comunitats musulmanes. Aquesta acció comporta treballar amb una població gran, tot i que mereix una atenció especial els joves musulmans. Resulta clau identificar els factors de vulnerabilitat que fa atractiu el terrorisme d’origen islamista a una part de la població. En segon lloc, cal tenir una política de desradicalització. Són actuacions i accions que cal emprendre per tal que una persona que ja s’ha radicalitzat abandoni els seus punts de vista. Finalment, polítiques de desconnexió. Actuacions socials orientades a convèncer a un individu a abandonar els seus punts de vista i la seva visió del món. La desconnexió no comporta automàticament la desradicalització. 

divendres, 17 de juliol del 2015

Importància dels conceptes i els mots II


Tot i aquestes adulteracions conceptuals el llenguatge vulgar ha acabat imposant el terme gihad per exemplificar la radicalitzat extrema de l’Islam i el gihadisme com a sinònim de terrorisme d’inspiració islàmica. Al fer ús d’aquests termes fora bo no ignorar que hi ha musulmans que, des d’una experiència religiosa, fan de la seva vida una gihad de perfecció interior.

Pierre Conesa en el seu informe “Quelle politique de contre-radicalisation en France”  proposa, a fi de moure’s en un marc semàntic correcte, parlar de “moviment salafista radical" o de “salafisme gihadista” enlloc de "moviment radical islamista". És evident que el terme "islamista" és ambigu i un ús pejoratiu obvia l’existència d’un islamisme radical que és polític, però no violent. Tot i que el mateix comentari es pot fer en relació del terme salafisme, els experts consideren que pot fer-se servir l’expressió “moviment salafista radical” perquè ajuda a establir una atenció d’alerta davant d’un interpretació de l’Islam que pot tenir una deriva cap el terrorisme. Existeix una lectura del salafisme originada a l’Aràbia Saudita que és un bon brou de cultiu per la transició cap el radicalisme polític-religiós perquè prohibeix tota interpretació de l’Alcorà i frena la integració social. Cal tenir present que ni el salafisme és l'única font dels radicals islàmics violents, ni tots els terroristes són salafistes

Un altre terme que mereix una petit aclariment és el concepte desradicalització. Aquesta idea, aplicada com estratègia d’intervenció social, és fa servir avui en el context europeu per combatre el radicalisme adoptat per alguns musulmans i per evitar que pugui derivar en formes d’extremisme terrorista. En l’informe del Senat francès s’afirma que la  desradicalització “consisteix en un conjunt d'accions socials, psicològiques o de comportament per ajudar els individus radicalitzats de renunciar a anar més enllà en els processos que condueixen a la violència física o verbal i per tornar a un estil de vida legal i pacífica". Aquesta separació, segons es diu en aquest informe "es refereix a la sortida d'un o més individus de la violència política” com poden ser el casos persones, considerades jihadistes que tornaven de Síria i l'Iraq. Aquest procés suposa que persones que s’hagin incorporat a l’Islam radical una vida normal i sigui evident la seva renúncia a la violència com estratègia política.

dijous, 16 de juliol del 2015

Importància dels conceptes i els mots I

L’ús dels termes islàmic o islamista per definir un determinat tipus de terrorisme introdueix força confusió en un tema on cal tenir les idees força clares. S’observa que hi ha persones vinculades al terrorisme de d’inspiració islàmica que tenen pocs coneixements sobre l’Islam i les pràctiques religioses de la majoria de musulmans. Alhora de parlar de terrorisme vinculat a grups relacionats amb l’Islam, i per tal de no estigmatitzar als musulmans, és recomanable emprar un llenguatge més precís. En un recent informe del Senat francès sobre el terrorisme d’origen jihadista es comença l’anàlisi precisant la importància d’emprar adequadament el termes. S’adverteix que, en el cas d’emprar termes com islamista o islàmic al parlar de terrorisme cal deixar clar que, com a molt aquest terrorisme pot presentar-se com inspirat per l’Islam, però que no pot considerar-se mai islàmic o derivat de l’Islam.

Un altre terme que mereix una precisió semàntica és el mot jihad. En els darrers anys, l’opinió pública associa la jihad a la “Guerra Santa” patrocinada per l’Islam i, per extensió, a un tipus de terrorisme. Cal precisar que el concepte jihad és l’esforç que ha de fer tot musulmà per augmentar la seva pietat per assolir la perfecció interior i ser millor persona. En aquests sentit, la jihad és un principi positiu. El terme també té una significació vinculada a termes militars i polítics. En aquest cas és la resposta ofensiva o defensiva que fan els musulmans quan són atacats per no musulmans. El terme jihad fou recuperat com a concepte polític l’any 1980 després de la invasió de l'Afganistan i per influència de les monarquies del Golf per designar una guerra mundial per salvaguardar Islam. A partir d’aquest moment s’estén l’ús del terme jihad amb un significat diferent a l’original. L’ús actual com a expressió associada al terrorisme és una perversió del seu significat original.


dimecres, 15 de juliol del 2015

Per una nova socialdemocràcia.CAT

Des de fa temps es té la sensació que els partits polítics tradicionals han entrat en crisi. Dóna la impressió que, a més d’estar afectats per la corrupció d’alguns dels seus militants i les limitacions del propi sistema de representació política, en alguns hi ha una crisi més profunda relacionada amb el que és la crisi de la seva pròpia identitat com a instrument al servei de la defensa d’uns interessos i la representació simbòlica. Les formacions socialdemòcrates històriques pateixen aquest problema. Les corrents socialdemòcrates aparegueren a finals del segle XIX i XX com alternativa als greus problemes socials de la seva època. Com a resposta política es volíen diferenciar d’altres que, tenint la mateixa preocupació, eren poc sensibles a la llibertat i la democràcia. Aquesta fou, durant anys la tensió entre la socialdemocràcia i els socialistes radicals i els comunistes. Els socialdemòcrates defensaven que era possible la justícia social sense necessitat de negar la llibertat i la democràcia. Si pels socialistes radicals i els comunistes el camí cap a una més gran justícia social exigia anular les llibertats formals en benefici de la revolució política, la socialdemocràcia, en nom de la mateixa democràcia, volia arribar a uns objectius similars a partir d’una reforma gradual del sistema polític.

En ple segle XXI, els governs occidentals han aconseguir part dels grans objectius de la socialdemocràcia europea del segle XX. Fins i tot, els Estats Units, país políticament poc sensible als horitzons socials dels socialdemòcrates, el president Obama ha anat aplicant polítiques socials molt orientades a vèncer les desigualtats i augmentar la protecció del benestar dels nord-americans. Però tot té matisos. Malgrat l’aparent coincidència formal, cap govern blasma les polítiques socialdemòcrates, alguns d’aquests governs actuen en direccions oposades a les polítiques socials i a la defensa de la democràcia.

La paraula socialdemòcrata ha esdevingut un mot d’ordre per alguns governs tot i que les seves accions de govern no tinguin res a veure amb les polítiques socialdemòcrates. La socialdemocràcia ha de repensar els seus objectius perquè, si bé és cert que model polític de l’Estat del Benestar ha significat el triomf dels seus principis, no tota acció de govern els exemplifica. Ara cal tornar a recuperar l’originalitat del pensament socialdemòcrata afirmant els dos pols que articulen la seva identitat: la qüestió social i la defensa de la democràcia. Es podria afegir una tercera dimensió associada als principis i virtuts que articulen la convivència cívica. Part de la crisi de l’actual sistema polític i econòmic es fonamenta en la pèrdua dels referents morals que havien articulat la convivència cívica en la societat moderna, dimensió que cal recuperar per poder articular la cohesió social.

En el cas de Catalunya l’afirmació d’aquestes dues dimensions es complementa i s’amplia amb la qüestió nacional. Aquesta té una raó de ser pròpia, com a continuïtat històrica d’una identitat com a poble, però també perquè ofereix la possibilitat de desenvolupar de forma concreta i positiva els ideals socialdemòcrates en un país. A Catalunya hi ha espai per una nova socialdemocràcia amb perfil propi basat en l’afirmació dels eixos nacional, social, democràtic i cívic. Eixos que s’han de complementar amb una clara vocació europeista tant en els aspectes de construcció d’una Europa com espai de llibertat i justícia com en la dimensió de lligam amb altres corrents socialdemòcrates. La nova dinàmica política oberta amb l’horitzó real cap a la independència de Catalunya junt amb els límits d’algunes formacions polítiques que fins ara havien representat els interessos materials i simbòlics dels catalans, convida a pensar que el mapa de representació política dels catalans està canviant profundament i que encara canviarà més.


La transformació futura de l’espai polític català permet explorar la possibilitat de consolidar un espai polític vertebrat a partir d’una visió renovada de la socialdemocràcia sorgida d’una indignació i revolta davant les desigualtats de la societat, clarament compromesa amb la independència de Catalunya i vindicadora d’una regeneració de la democràcia juntament amb una voluntat de construir un nou llenguatge polític que aporti significats i valors a la societat d’avui. En definitiva, aquesta nova socialdemocràcia ha de ser, a més d’una proposta política, una resposta moral als problemes d’avui.

dimarts, 14 de juliol del 2015

Creure

La fe, la íntima vivència de la fe, és el que aporta singularitat a l’experiència religiosa. Tenir fe és una de les decisions més lliures que les persones podem prendre. És un fiat que apropa la decisió personal a la resposta confiada de Maria a l’anunci de la seva futura maternitat per part de l’arcàngel Gabriel. La llibertat humana s’exerceix quan, a la crida de Déu, en el moment en que es deixa trobar, la persona respon: sí crec. Per més que la fe pugui viures com herència familiar o per influència social, o un camí de conversió, sempre hi ha el moment íntim de proclamar el fiat que obre el cor a l’experiència intransferible de Déu.


Quan Déu s’ha deixat trobar a un home o a una dona, aquests són lliures de respondre al seu encontre o ignorar-lo. És la mateixa llibertat que Déu ha situar en el cor humà el que fa possible la resposta creient. És una resposta de confiança incondicional, difícil d’entendre per alguns. La cultura de cada època aporta els mots apropiats per fer més intel·ligible l’experiència creient, però no sempre les paraules són les justes per transmetre la riquesa que s’experimenta a la resposta de la crida de Déu. El fiat  de la religió pot semblar al marge de tota demostració empírica, però el creient el percep com una experiència viva i real.

dilluns, 13 de juliol del 2015

Notes al vol

Apunto quatre notes en un paper tot escoltant una interessant xerrada sobre l’Islam i Europa. Revisant el que he escrit observo que he fet un comentari al marge quan algun participants ha insistit en que cal avançar cap un Islam d’Europa. Es demana progressar en una reflexió teològica unificadora dels musulmans europeus que sigui singular i diferent a l’univers teològic dels països de cultura musulmana.


Tot i estan d’acord amb aquesta proposta, que he defensat en múltiples ocasions, constato que no deixa de ser força sorprenent i, en certa manera, paradoxal. Mentre els europeus, trobem enormes dificultats per construir un sentiment de pertinença comú que ens identifiqui com a ciutadans d’un projecte que es diu Europa unida, ¿volem demanar als europeus musulmans que facin un exercici similar en relació a la seva religió?. Deixo la pregunta per una posterior reflexió.

diumenge, 12 de juliol del 2015

L’ús cultural de tapar-se els cabells

Diu Lamia Karray en el seu llibret El Hijab que estudis científics revelen que des de la prehistòria les dones tenien la costum de cobrir els cabells. Diverses troballes demostren que aquesta circumstància es apreciada a la civilització sumèria, a Mesopotàmia, 4.000 anys abans de la nostra era. En aquests casos es suposa que aquesta costum no tenia els seus orígens en un fet religiós, sinó en la distinció de classe social. Molts anys després, el primer rei d’Assíria, en el segle XII abans de la nostra era l’ús del vel esdevingué obligatori per les dones. Aquesta pràctica perdurà en diferents civilitzacions de l’Orient Mig durant molt segles.

El judaisme incorporà aquesta costum, però fou el cristianisme qui construí una narrativa per justificar-la. Sant Pau, a la primera carta dels Corintis justifica i obliga a les dones a tapar-se els cabells. “Quan un home prega o profetitza amb el cap cobert, deshonora el seu cap, i quan una dona prega o profetitza amb el cap sense cobrir, deshonora el seu cap, perquè és igual que si anés rapada. Per tant, si una dona no es vol cobrir, que es talli els cabells; però si li fa vergonya de tallar-se'ls o de rapar-se, que es cobreixi. Pel que fa a l'home, no s'ha de cobrir el cap, perquè és imatge i glòria de Déu, mentre que la dona és la glòria de l'home. No és l'home que va ser tret de la dona, sinó la dona de l'home. Ni tampoc l'home no va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l'home. Per això la dona, per respecte als àngels, ha de portar al cap un signe de la dignitat que té” (1Co 11,5-10).


Les paraules paulines, sense fer esment a una base teològica pròpiament de l’ús del vel, aporta una argumentació per justificar que les dones es cobreixen els cabells. Es bo recordar aquest fragment de la carta als Corintis, perquè alguns cops algunes reflexions fetes des de la pròpia fe cristiana, obliden que en la seva tradició també hi havia unes orientacions que fomentaven l´ús del vel en les dones. En aquest text sant Pau descriu una visió pejorativa de la dona, de tal manera que l’esment al vel aporta una connotació de segregació a les dones per considerar-les inferiors als homes.

dissabte, 11 de juliol del 2015

Hijab

Recomano la lectura del petit llibre El Hijab de Lamia Karray, doctora en Ciències i empresària. Aquest opuscle ha estat publicat per l’Associació tunisiana-catalana Tourjman-Turmeda amb el suport de la Diputació de Girona. En molt poques pàgines l’autora situa al lector sobre el debat del vel en el món musulmà i com aquesta qüestió és contemplada en els textos sagrats islàmics. L’autora explica com la costum de les dones de tapar-se els cabells prové de temps prehistòrics i que la costum islàmic no genera un acord teològic unànime entre els savis islàmics.

Els pensadors tradicionalistes interpreten de manera tancada determinades sures de l’Alcorà. Aquesta lectura ha condicionat determinades tradicions musulmanes que, amb una lectura rigorista del llibre sagrat, han cregut que les dones han de tapar-se els cabells i, en el cas extrem, tot el cos. El punt de vista del pensadors progressistes discuteixen les lectures tradicionalistes i consideren que els versets corànics esmentats per aquells no es refereixen a preceptes religiosos sinó a unes pràctiques de vestimenta relacionades a les costums d’urbanitat.


divendres, 10 de juliol del 2015

Muhàmmad a Medina

Muhàmmad clou l'estructura teològica de l'Islam den l'etapa anterior mequí. Durant els anys en que viu a Medina després de fugir de la Meca,  Muhàmmad, segueix recitant versets de l’Alcorà. Durant aquesta etapa es consolida el seu guiatge polític i militar de la comunitat musulmana. A Medina, Muhàmmad va proposar el conjunt de regles destinades a ordenar el culte i els rituals islàmics.  Poc a poc, la prèdica de Muhàmmad s’allunya de les costums jueves presents en els seus primers sermons. És fàcil identificat aquest petjada, ja que el primer Islam té elements com: l’observança d'alguns dejunis, oracions i ritus, o l'obligació de pregar cap Jerusalem que provenen de la tradició jueva. No obstant, la traïció dels jueus que un primer moment hostatjaren al Profeta a Mediana modificarà la seva actitud vers el judaisme.

A Medina Muhàmmad va fixar els grans principis de l'Islam: les cinc oracions diàries, l'obligació de donar almoina als pobres en una quantitat fixada en el 10% dels ingressos anuals, el dejuni en el mes del Ramadà i pelegrinar a la Meca un cop a la vida, sempre que fos possible. Ràpidament, Muhàmmad es va convertir en el cap religiós i polític dels àrabs, i en un contundent cabdill militar. Com a cap religiós, Muhàmmad tenia cura dels seus seguidors que havien emigrat amb ell a Medina des de la Meca. L'Islam, a partir d'aquest primer grup, es va convertir en un element bàsic de la vida socioeconòmica de Medina i serví per cohesionar una societat molt desagregada prld diferents orígens tribals i les tradicions culturals. Muhàmmad va mostrar una gran intel·ligència política en utilitzar la religió per superar les diferències tribals que fragmentaven el poble àrab.


En els anys de Medina Muhàmmad esdevingué, a més d’un cap religiós i un líder polític, un cabdill guerrer per afrontar les agressions dels àrabs de la Meca i els escèptics a l’Islam. Muhàmmad actuà enèrgicament contra els jueus que havien trencat el pacte que havien amb ell. Expulsà a dos tribus jueves de Medina i a una tercera tribu, la dels Banu Qurayza, assassinà els homes i les dones i els nens foren venuts com a esclaus. Algunes de les noves sures revelades a Medina en aquella època justifiquen l’ús de la violència, la guerra santa, les ràtzies contra les caravanes de la Meca. Són moments ens els quals Muhàmmad no dubte d’eliminar els seus oponents polítics i els crítics a l’Islam.

dijous, 9 de juliol del 2015

Crida per una llista unitària de polítics

La meva dona i jo, barcelonins adults, socis de diverses entitats de l’àmplia societat civil catalana, curtits en moltes difícils lluites per la democràcia i la justícia social, i compromesos en la política dels darrers mesos i esperançats somiadors de la independència de Catalunya, constatem que comencem a no entendre massa cap on anem, especialment després de les últimes propostes dels darrers dies. Quan tot semblava ben orientat perquè els catalans recuperéssim la unitat, i amb ella la il·lusió per la independència de Catalunya, els maleits càlculs tacticistes d’uns pocs per aconseguir el poder, o les animadversions d’altres contra el president Mas, estan a punt de malmetre el somni de molts.

A partir del discurs del president Mas en el Fòrum de Barcelona tot han estat retrets, càlculs especulatius, sumes negatives i més d’una impostura per evitar sumar-se a la proposta del President han dut a explorar camins tortuosos per refer la unitat i la il·lusió.  Francament, ens dol constatar, que per més que es presenti com una superació de les limitacions de la realitat,  s’intenti presentar la proposta d’una llista sense polítics com un èxit, és un fracàs com a societat. Ho és com a plantejament, perquè significa que la política s’ha degradat fins l’extrem que els catalans no podem confiar que els polítics liderin el procés cap a la independència perquè ens malfiem d’ells, quan més lluny millor. Sincerament, la nostra lluita personal per recuperar la democràcia en aquest país comportava acceptar la política i els seus actors com uns eixos irrenunciables per la bona convivència cívica.

Però la proposta de la llista cívica és una fal·làcia construïda amb molt bona intenció per resoldre l’atzucac de la unitat impossible, però que ha estat assumida per alguns com un camí  per treure’s del damunt al president Mas. Aquest obstinació política ha conduit a que unes entitats, molt necessàries en el procés de construcció del camí cap a la independència de Catalunya, hagin d’intervenir arbitrant unes baralles de pati amb el risc de sortir-ne elles i tot malparats. Tant l’Assemblea Nacional de Catalunya com l’Omnium Cultural tenen un funció social inqüestionable, i així ho demostren els seus resultats dia darrera dia, però no crec que sigui bo pel país confondre el seu paper. Les entitats de la societat civil, aquestes o qualsevol altres, tenen una funció que no es pot desvirtuar o alterar pels entrebancs de les tàctiques polítiques. No crec que sigui funció d’aquestes entitats, ni representar a tota la societat ni suplir als partits polítics en la seva tasca de representació dels interessos ciutadans. Cada entitat i els partits tenen una legitimitat democràtica, formalment similar, però la naturalesa d’aquesta varia ostensiblement en la mesura que el volum de ciutadans implicats és diferent i la seva finalitat social també. Mentre les entitats de la societat civil representen els interessos dels seus associats, els partits polítics, a més de representar els seus electors, tenen l’objectiu de l’interès general. Aquest matís és important alhora d’interpretar la funció social d’uns i altres.

La proposta de llista cívica sense polítics, i totes les possibles variants, especialment en relació a fer noves eleccions d’aquí poc, cada cop més creien que són ocurrències. A part dels aspectes comentats anteriorment, aquesta proposta té molts riscos addicionals. Un d’ells és pensar en la vida parlamentària i l’acció de govern post 27S en el cas que les forces independentistes no tinguin la majoria suficient. En aquest supòsit, un grup de ciutadans no polítics actius i ben intencionats haurien d’assumir l’acció política d’oposició i enfrontar-se en una activitat legislativa de quatre anys sense polítics. No es pot minimitzar aquest risc, a no ser que l’optimisme desbordat per la possibilitat de que la llista cívica sense polítics impedeixi especular que, en lloc de ser la llista guanyadora, no ho sigui. La glopada d’il·lusió de la unitat no pot eliminar fer sumes i adonar-se que no tot està guanyat només per presentar una llista cívica. Encara hi ha molt camí a recórrer i, en aquest trànsit, no es pot descartar la desil·lusió electoral. La dificultat d’entesa entre els polítics que han de liderar el procés alimenta i augmenta la desconfiança entre els ciutadans de tal manera que la il·lusió es pot tornar en escepticisme. Alguns ciutadans es pregunten: ¿qui pot confiar en uns polítics que són incapaços d’entendre’s per avançar units cap l’objectiu de la independència de Catalunya?.

Davant la total incertesa de la llista cívica, els seus riscos, la sensació d’esgotament per tant ocurrència d’última hora, crec que només hi ha un camí possible i desitjable. Tornar a posar en el centre del debat polític, d’on no hauria d’haver sortit mai, la proposta feta en el seu moment del president Mas i assumir que es fa una llista de país unitària de polítics, encapçalada pels líders polítics clarament a favor de la independència. Una llista encapçalada per Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernández no porta a cap equívoc ni genera confusions. Aquests dirigents i els seus partits han de ser qui pactin els noms de la resta de la llista. El seu objectiu és proposar als catalans una llista capaç de generar confiança i il·lusió en el camí cap a la independència. Aquesta és la proposta que la meva dona i jo, membres actius de la societat civil fem i que convidem a altres persones a assumir-la i difondre-la. 

dimecres, 8 de juliol del 2015

La intolerància franquista a la llibertat religiosa

La notòria diversitat religiosa actual de la societat espanyola és un fet relativament modern en la història del nostre país. El nostre país ve d’un passat, la dictadura franquista, que negà la democràcia. El règim instaurat per la Guerra Civil anul·la tot pluralisme polític, social i religiós perquè el seu ideari polític proposava unificar els espanyols en un projecte imposat per les armes. Des d’aquesta perspectiva, el pluralisme religiós hauria trencat la unitat patrocinada durament per la dictadura franquista, a més de pervertir el substrat ideològic propiciats per l’Església catòlica. La majoria de bisbes catòlics d’aquella època havien elaborat una bona justificació del cop d’estat militar a partir de la defensa de la fe unitària i identitària d’Espanya. La fe catòlica, única i vertadera, era la salvaguarda de la Nova Espanya que el franquisme volia construir.

Paradoxalment, la qüestió del pluralisme religiós provocà fortes tensions dins del règim franquista. Mentre els sectors falangistes i tradicionalistes defensaven la visió tancada i integrista de la fe lligada a la comprensió de l’Església catòlica com a societat perfecta, els sectors democratacristians proposaven una tímida apertura del règim per vèncer l’aïllament internacional. Aquestes dues visions s’enfrontaren en moltes ocasions i, en més d’una ocasió el motiu fou la tolerància religiosa i el respecte al pluralisme religiós. Als any 50, les tensions foren evidents en les negociacions del nou concordat que havia de substituir el de 1851 i al final de la dècada dels 60 el conflicte sobre la Llei llibertat religiosa tornà a evidenciar aquests conflictes. El cert és que el franquisme, que havia trobat en l’Església catòlica un bon aliat per implantar el seu sistema polític, ara començava a patir crisis internes per la mateixa evolució del catolicisme espanyol, especialment per tot un sector d’eclesiàstics que estaven aplicant els acords del Concili Vaticà II.


dimarts, 7 de juliol del 2015

L’Islam davant l’Islam

Un dia darrera l’altra es parla de fets que associen l’Islam amb terrorisme. La resposta primària a aquests esdeveniments suggereix és sempre molt similar: retallar llibertats en benefici de la seguretat. Alguns polítics no dubten de tornar a parlar de guerra de civilitzacions. Tot es capgira per la por. Els noticiaris parlen de gihadistes detinguts a casa nostra. Els serveis policials especialitzats alerten del perill salafista i ens entra una por terrible. A Tunísia, de sobte, les autoritats polítiques troben arsenals en diferents mesquites. En aquest país, paradigma de la democràcia islàmica, prenen consciència que tenen un problema amb una sèrie de predicadors que en lloc d’exaltar la pau atien l’odi a Occident. Dóna la impressió que els atemptats de Sousse del passat 26 de juny  hagin fet caure les venes que impedien adonar-se de la seva realitat, sempre en difícil equilibri entre la democràcia i l’Islam.

Els medis de comunicació estimulen les nostres pors i alimenten la idea de que el pitjor està per venir. Tot sovint parlen de l’expansió territorial de l’Estat Islàmic i alerten de que tots els atemptats tenen ara la mateixa inspiració: fer present el califat d’al Baghdadi arreu del món. Novament la por encongeix el cor. Poques són les notícies que analitzen aquest fenòmens des d’un altre punt de vista. Se’n parla poc dels països que han estat cooperadors necessaris perquè l’Estat Islàmic sigui avui l’encarnació del terror islamista. No es comenta amb massa convicció els errors de la geoestratègia mundial com una causa no gens remota de la flama que encengué el foc a l’Orient Mig. Sobre aquestes qüestions hi ha un silenci espès. Com tampoc es fa l’exercici d’acarar l’Islam amb si mateix.


Per no incomodar als nostres conciutadans musulmans es callen dubtes i reflexions que haurien de ser ja evidents. L’Islam hauria de revisar les seves creences bàsiques i els seus fonaments teològics. És una trampa tranquil·litzadora afirmar que els terroristes que actuen en nom de l’Islam no són musulmans. Error. Són musulmans que estan convençut que l’Islam els crida a la gihad per estendre la seva fe a tot el món. Han de ser els mateixos musulmans els que afirmin que l’Islam està contaminat per unes visions contraries a la fe genuïna de Muhàmmad. No fer-ho es continuar instal·lats en la confusió. Per entendre’ns, l’Islam ha de fer el mateix que els cristianisme feu, en un  moment, amb les Creuades o, en un temps més recent, amb el franquisme: entendre i comprendre que havien de demanar perdó d’una interpretació de la fe en Jesús que havia corromput l’essència de l’Evangeli. Aquest és el gran repte que té per endavant l’Islam. L’Islam s’ha d’enfrontar amb ell mateix.

dilluns, 6 de juliol del 2015

Tragèdia grega


La resposta grega a les exigències de les autoritats comunitàries mereix un elogi i una reflexió. Elogi de la dignitat. Amb el seu gest, els grecs ens han donat a la resta d’europeus de tenir seny i orgull. No en va aquest poble fou el creador d’un gènere teatral conegut com la tragèdia grega. En part l’argument d’un tragèdia consistia en la representació de la caiguda d’un personatge important. Aquest fet era representat, seguint uns canons i pautes molt concretes. La resposta grega a les seves dificultats per fer front el pagament del seu deute, i la forma com han respost al repte de la Unió Europea, ha convertit la tragèdia grega en una tragèdia europea.

En el fons, el que la crisi grega ha posat en evidència les limitacions i contradiccions del projecte europeu. És evident que una moneda única i un banc central han d’acompanyar-se per polítiques fiscals i econòmiques compartides. Situació que ara no es dóna per les visions centrípetes dels diferents països de la unió. Aquest desgavell crea disharmonia de polítiques i asimetries que esdevenen greuges per alguns països. En tota la crisi grega la raó econòmica ha pesat més que la raó política. Confirmant novament la supeditació de la política a l’economia, una de les raons dels problemes actuals. La debilitat de la raó política ha deixat camp per córrer als poders econòmics i les institucions internacionals que defensen els seus interessos. Aquestes institucions, ara tan severes amb els grecs, han estat incapaces, reiteradament de preveure les bones solucions per sortir de la crisi que elles mateixes havien tolerat, quan no coadjuvat, en part.

Hi ha una altra política possible a l’esclavitud del deute. Però, la sortida real no és només econòmica, sinó també política però això la tragèdia europea és constatar la manca d’una autoritat europea democràticament decidida per tos els europeus. La classe política dominant en les institucions comunitàries estan força afeblides, especialment l’actual president de la Comissió Europea, persona que no té massa confiança pel seu passat polític enfront del govern del seu país. Pot ser ara, en aquest moment que els grecs han convertit la seva tragèdia en una tragèdia de tots, la sensates tornarà a presidir les negociacions comunitàries amb Grècia i haurà una voluntat compartida de trobar una solució satisfactòria per totes les parts. Més enllà de les primeres manifestacions d’intransigència d’alguns ministres d’economia europeus hi ha signes que van en aquest sentit. És temps pels grans acords per evitar el patiment dels grecs i assumir, tots plegats, que en el passat hi ha coses que no s’han fet prou bé i que cal corregir, tant a Grècia com a Europa, alguns d’aquests errors. Ara, és el moment de la política i no de la tragèdia.

diumenge, 5 de juliol del 2015

El franquisme i la qüestió protestant


És evident que el franquisme fou hostil a la diversitat i al pluralisme religiós, no podia ser d’altre manera. El respecte al pluralisme religiós anava en contra del relat que els pensadors franquistes havien construït per justificar, primer la insurrecció militar i després el règim polític instaurat el 1939 sota la dictadura del general Franco. Per la seva part, la majoria de la jerarquia de l’Església catòlica volia treure’n profit de la situació política de l’Espanya franquista a favor del seu projecte de nova cristiandat. Després d’uns anys difícils i d’enfrontaments durant l’etapa republicana, ara bona part dels catòlics espanyols pensaven que era el moment oportú per aprofitar les institucions de l’estat per evangelitzar i imposar la seva moral a tota la societat.


Per comprendre com el franquisme abordà la qüestió de la diversitat religiosa només cal conèixer l’evolució de la tradició protestant durant aquests anys i, de manera particular, l’evolució de les relacions que el franquisme tingué amb les esglésies protestants. L’anàlisi de la qüestió protestant durant el franquisme aporta forces llums per entendre l’estat de la qüestió religiosa espanyola de finals del segle XIX i del XX. Però també informa de les pròpies contradiccions a l’interior del franquisme. Resulta interessant veure com la qüestió protestant introdueix importants tensions, a la dècada dels 50 i inicis del 60, entre els sectors falangistes i tradicionalistes del règim, i les seves corrents demòcrata cristianes més aperturistes.

dissabte, 4 de juliol del 2015

Síndrome del redemptor

La lectura d’un excel·lent article de Francesc Marc Àlvaro Democràcia, any zero on critica una frase sentida a la plaça de sant Jaume el dia de la presa de possessió del nou consistori: “és un dia històric: a Barcelona governa la ciutadania” m’ha evocat una reflexió de Hans Magnus Enzensberger sobre la crisi política de la burgesia europea. En un petit opuscle, editat els anys 70 del segle passat, aquest reconegut assagista alemany, comentava que la burgesia europea té tendència a pensar que quan a ella entra en crisi, està en crisi la mateixa humanitat. En sentit invers, això mateix és el que expressa aquesta afirmació sentida a la plaça sant Jaume de Barcelona.

Qui afirmava que era un dia històric oblidava que els canvis de consistoris era una fet que es produïa amb tota normalitat des de feia trenta i sis anys. El que ara succeïa era que una nova força política prenia el relleu com a majoria de govern a l’ajuntament de Barcelona. Evidentment, era un fet històric probablement per ells, però no massa més enllà. El canvi de majories en alguns ajuntaments ha estat interpretat, com una posada a zero del comptador de la política, sense adonar-se que la seva victòria electoral no la inauguració d’un nou paradigma polític. Seria molt pretensiós, per la seva part, interpretar els seus bons resultats com evidència d’una transformació social més profunda.


Tot això em fa pensar que en política és fàcil caure en un síndrome del redemptor. El qual fa creure al polític, o a una força política, que han estat escollits per redimir a les persones a través del seu alliberament. Aquest síndrome seria una conseqüència pràctica del lideratge messiànic que els electors atorguen a determinades persones per vèncer determinades situacions considerades amenaçadores per no desitjades. És molt fàcil transitar del messianisme a l’actuació redemptora que anorrea el passat. L’oblit del passat, sostreu de la memòria col·lectiva els mateix ideal de progrés, encara que aquest fos imperfecte. La pretesa redempció, vol eximir al record d’acomplir la seva funció social de mantenir vives uns significats que han servir per unificar i donar identitat. Malfiem-nos dels aquests redemptors polítics, perquè darrera de les seves propostes alliberadores s’amaguen velles manipulacions polítiques, encara que aparentin ser noves i de força acceptació popular populars. 

divendres, 3 de juliol del 2015

Refer la unitat política, l’únic camí possible

La proximitat del 27S introdueix nous elements al debat polític. Darrerament, per tal de salvar la unitat de les forces independentistes, hi hagut l’ocurrència de proposar una llista patrocinada per la societat civil sense cap polític, una llista de “civils”. Aquesta idea ràpidament se la feu seva Oriol Junqueres com a resposta a la llista amb el president proposada per Artur Mas.

Una llista d’aquestes característiques és un fracàs de la política. La suplantació de  la política per la societat civil és també una alteració de la funció que han de fer les iniciatives socials. Les quals haurien de seguir assumint el paper de sensibilització de les consciències cíviques i abandonar qualsevol temptació de substituir els polítics. La proposta de llista cívica tot s’altera. Renunciar el lideratge del president Mas és prescindir d’una persona que la societat li ha atorgat aquest paper. Sincerament, sembla que s’hagi obert la caixa dels trons i que tot val per apartar-lo de seguir al capdavant del procés dels catalans cap a la independència.


El camí sensat a seguir és refer la unitat malmesa per les desconfiances i obsessions d’alguns líders polítics, especialment d’aquells que semblen més interessats en apartar del poder a Artur Mas que fer Catalunya independent. Les formes sofisticades per aparentar la unitat dels independentistes no animen a l’esperança. Més aviat són prova d’un fracàs d’alguns dirigents polítics i poden esmorteir la il·lusió independentista. Si realment es vol avançar cap a la independència el camí es molt simple: aparcar les possibles desconfiances i altres actituds destructives, i aconseguir que Artur Mas i Oriol Jonqueres es posin d’acord, per més el que hagin dit, i acordin fer una llista única a favor de Catalunya. 

dijous, 2 de juliol del 2015

L’Estat Islàmic ha fet un any

Ara fa un any els dirigents d'Estat Islàmic varen anunciar l'establiment del califat i demanaren als musulmans de tot el món jurar lleialtat al califa Abu Bakr al Baghdadi, La proclamació no era només un acte propagandístic, sinó l’afirmació d’una decisió que no tenia marxa enrere: els musulmans sunnites salafistes radicals tenien un territori on fer realitat la seva particular visió de l’Islam.

La consolidació de l’Estat Islàmic es deu, en bona mesura, a la ceguesa de la comunitat internacional, que no sabé interpretar la caiguda de les ciutats de Raqqa a Síria (juny de 2013) i Faluja a l'Iraq (gener del 2014). En uns primers moments consideraren aquests fets com a esdeveniments més d’una guerra local entre forces opositores dels règims de Síria i Irak. La caiguda de Mossul, cinc mesos després, fou el detonant per comprendre que el que estava passant era la manifestació d’un fenomen de més abast que unes simples conquestes de guerra.  com una varietat de fets simples, abans de prendre conscient de la gravetat de la situació amb la de Mossul cinc mesos després.

L’arrelament de l’Estat Islàmic en els territoris de Síria i Irak és com a conseqüència de la fallida de l’estat, especialment en les seves funcions de proporcionar benestar, en aquests territoris. Els governs d’aquests països, en lloc de procurar la millorar social i garantir el funcionament de les estructures d’estat, han estat l’origen principal del seu fracàs. Aquest ha estat el cas del règim de Bachar al Assad. Mentre que a Irak, a més de la debilitat del l’estat, el govern de Nuri al Maliki, sota la tutela dels Estats Units, propicià l’enfortiment dels xiïtes en detriment d’una àmplia part del territori que era sunnita. El col·lapse de l’Estat, tant a Síria com Irak, és la raó de l’acceptació de l’Estat Islàmic per part de la població dels territoris ocupats.


Hamit Bozarslan, en un article a Le Monde, explica que Ibn Khaldun (1332-1406), gran  historiador, filòsof i polític àrab d'origen andalusí, suggerí que la desfeta de l’estat en tant que estructura que unifica el temps i l’espai de les societats, porta a l’enfonsament de la mateixa societat. Quan això passa la ciutat no té en ella mateixa recursos per reaccionar contra els prínceps esdevinguts tirans, llavors apareixen en els seus marges bàrbars disposats a emprar la violència per ocupar la ciutat. Això és el que ha passat en aquestes societats. Han aparegut múltiples milícies que han creat una nova situació basada en la instauració d’una economia de guerra, la modificació de fronteres internes i canviar les relacions de poder a Síria i Irak. El que era primer una revolta militar es radicalitzà com a conseqüència de da’wa, la crida religiosa. Al final emergí l’Estat Islàmic basat en el seguiment fidel a una desena de versets corànics elogiosos de l’espasa, la creació d’una visió rudimentària però pràctica i la creença que són enviats d’Al·là per imposar una nova autoritat social. En les seves actuacions Estat Islàmic unifica territoris, resol conflictes interns, dicta la seva justícia, renega de la cultura en general lloant la jahiliyya (ignorància pre-profètica). L’Estat Islàmic representa és una terrible i brutal resposta resposta a la desintegració de l'Estat i el col·lapse social a Síria i Irak.

dimecres, 1 de juliol del 2015

Estat Islàmic XVI.¿Com nomenar l'Estat islàmic?

En el medis de comunicació hi ha un debat sobre com nomenar l'Estat islàmic. No és una qüestió menor, perquè els noms aporten significació i defineixen els conceptes. Alex Salmond, l'exlíder del Partit Nacional Escocès, al ser preguntat sobre aquesta qüestió va dir: "hem de començar per entendre que en la guerra de la propaganda, el llenguatge és crucial." De tal manera que "qualsevol descripció dels terroristes que els doni la imatge que representen una religió o un estat (...) és una gran èxit” .

Alguns polític i comentaristes han demanat no fer servir el terme Estat Islàmic. David Cameron. Dilluns, el primer ministre britànic va comentar a John Humphrys, presentador de la BBC en una entrevista recent: "m'agradaria que la BBC evités dir " Estat islàmic ", perquè EI no és un estat islàmic. Es tracta d'un règim bàrbar atroç. És una perversió de l'Islam ". Davant d’aquest prec, el periodista puntualitzà que és difícil fer servir un altre nom per designar a aquesta l'organització terrorista, ja que aquests termes són els que ells mateixos fan servir. “Quin nom hauria preferit”, preguntà el periodista a Cameron. El primer ministre contestà que era millor dir "l’anomenat Estat Islàmic" o "ISIL". La resposta resulta sorprenent perquè el terme ISIL vol dir, ni més ni menys que "Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant" o "Estat islàmic a l'Iraq i el Llevant" i aquest fou el primer nom utilitzat pel grup fins a la proclamació del califat 29 juny 2014. D’aquí que fer ser Estat Islàmic o ISIL és exactament el mateix



El Govern francès, tractà aquesta qüestió l’any 2014. El seu ministre d'Exteriors, Laurent Fabius afirmà que "el grup terrorista en qüestió no és un estat, per això recomano no utilitzar el terme “Estat islàmic", ja que provoca confusió entre Islam, islàmic i musulmà. Això és el que àrabs anomenen 'Daech' jo anomenaria "carnissers de Daech '". Els mitjans de comunicació francesos també han qüestionat emprar el mot Estat Islàmic i han discutit com nomenar l'organització terrorista. Per exemple, l’Agència France Presse explicà el setembre de 2014 en el seu bloc "Making Of" que a partir d’aquell moment els seus periodistes no farien servir el terme "Estat islàmic" i, com alternativa, emprarien el nom "l’organització l'Estat Islàmic", "el grup Estat Islàmic" o simplement  "els gihadistes d’EI ". La seva raó fonamental és que EI  "no és un estat real, amb fronteres i reconeixement internacional", i en segon lloc perquè "per a molts musulmans, els valors que afirma aquesta organització no són valors islàmics”. Pel que fa al terme àrab "Daech" es decidí no fer-lo servir perquè és difícil d'entendre per a la majoria dels lectors de notícies. Es podria explicar que "Daech" és l'acrònim en àrab de "Daoula Islamiya fi wal-Iraq Al-Cham", o simplement "Estat Islàmic a l'Iraq i el Llevant." Tot i que l'acrònim va ser creat deliberadament pels opositors el grup causa del seu so desagradable en àrab.