El remei és la concòrdia

Tot seguit publico la meva intervenció en el recent acte El remei és la concòrdia organitzat per e-cristians a la parròquia de santa Maria del Remei al barri de les Corts de Barcelona. Agraeixo la seva invitació  perquè em permeté explicar, a través de lectures d’escrits altres persones, alguns suggeriments per avançar en el camí de la concòrdia. Perquè crec fermament, com escriví en el seu moment Stefan Zweig, “El nostre món té espai per a moltes veritats i no només per a una, i simplement si les persones volguessin, podrien conviure unes amb les altres ". Animat per aquest desig vaig acceptar l’amable invitació per participar en aquest acte, juntament amb altres persones, que representàvem la pluralitat de mirades cristianes sobre la concòrdia a Catalunya avui. La meva intervenció consistí en la lectura d’una nota del bisbes de la Tarroconense, un resum de la homilia del monjo de santa Maria de Montserrat, Josep Miquel Bausset i, per acabar, unes paraules del papa Francesc.

“Els Bisbes de Catalunya, en el moment que està vivint el nostre país i en els plantejaments de futur que s’estan debatent, amb respecte per les diverses sensibilitats que es van expressant, demanem que es fomenti i promogui la cultura del diàleg. «Hi ha una paraula -diu el papa Francesc- que mai no ens hem de cansar de repetir i sobretot de donar-ne testimoni: diàleg». Pensem que és un moment important perquè els governants i els agents socials facin gestos valents i generosos en favor del diàleg i la concòrdia.

Com a bisbes sempre estarem compromesos a cercar la comunió i el respecte mutu, i creiem que és el que podem demanar a tothom. Ens sentim hereus de la llarga tradició dels nostres predecessors, que els portà a afirmar la realitat nacional de Catalunya i alhora ens sentim urgits a reclamar de tots els ciutadans l’esperit de pacte i d’entesa que conforma el nostre tarannà més característic.

Volem recordar un cop més que «defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per a integrar la diversitat que la configura» («Al servei del nostre poble», 2011, n. 5). Per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional, especialment la seva llengua pròpia i la seva cultura, i que es promogui realment tot allò que porta un creixement i un progrés al conjunt de la societat, sobretot en el camp de la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials i les infraestructures.

El veritable progrés dels pobles exigeix també l’eradicació de la corrupció. És absolutament prioritari i just que en tots els àmbits públics del conjunt de l’Estat es combati la corrupció, que tant de mal fa a la societat. Ens dol i ens avergonyeix que la corrupció s’hagi pogut convertir en quelcom natural –com afirma el papa Francesc- fins al punt d’arribar a constituir una pràctica habitual en les transaccions comercials i financeres, en els contractes públics o en moltes negociacions que impliquen agents de les administracions públiques. Cal un esforç decidit per canviar aquesta manera d’actuar.

Tal com es diu en el document «Església, servidora dels pobres» (2015, n. 11), «és necessari que es produeixi una veritable regeneració moral a nivell personal i social i, com a conseqüència, una major estima pel bé comú, que sigui veritable recolzament per a la solidaritat amb els més pobres i afavoreixi l’autèntica cohesió social. Aquesta regeneració neix de les virtuts morals i socials, s’enforteix amb la fe en Déu i la visió transcendent de l’existència, i condueix a un irrenunciable compromís social per amor al proïsme».

Finalment, demanem als catòlics de totes les opcions polítiques que siguin instruments de pau i concòrdia enmig de la societat catalana, i no deixin de pregar el bon Déu per «una pau cristiana i perpètua» del nostre poble”. (Nota del bisbes de la Tarrgonense, Tarragona 11 de maig de 2017)

Faig meves les paraules pronunciades pel monjo de santa Maria de Montserrat, Josep Mique Bausset, pronunciades en la homilia de la missa conventual del 4 de març de 2018.

“Com Jesús, també avui l’Església ha de denunciar els qui profanen el Temple de Déu, que és cada home i cada dona. L’Església, com Jesús, no pot mirar cap a un altre costat, com si no passés res i ha de denunciar la mentida, la injustícia i la corrupció” (...) “És normal que hi hagi líders socials i polítics en presó preventiva acusats de rebel·lió i de sedició, quan Amnistia Internacional ha demanat la seva llibertat? Va ser normal la violència que es va produir l’1 d’octubre, quan Amnistia Internacional també ha denunciat com a excessiva la força policial? No és injust que una part del govern legítim de Catalunya, com va dir el bisbe de Solsona, estigui empresonat” (...) " Jesús no va mirar cap a un altre costat i per això expulsà els mercaders del Temple. L’Església tampoc no pot mirar cap a un altre costat”.

Voldria acabar amb unes paraules pronunciades del papa Francesc en el seu viatge apostòlic a Egipte a finals d’abril de 2017: “Enmig de tants motius per desanimar-se, de nombrosos profetes de destrucció i de condemna, de tantes veus negatives i desesperades, sigueu una força positiva, sigueu la llum i la sal d'aquesta societat, la locomotora que empeny el tren cap endavant, portant-ho cap a la meta, set sembradors d'esperança, constructors de ponts i artífexs de diàleg i de concòrdia”

Les mentides del magistrat

Un jutge pot ser moltes coses, però no pot dir mentides. I això és el que ha fet l’ex president del Tribunal Constitucional espanyol Francisco Pérez de los Cobos. Aquest magistrat va inflar el seu currículum quan es va postular, el 12 de gener passat, per ser magistrat del Tribunal Europeu de Drets Humans. En el seu currículum indicà que tenia un bon nivell d'anglès i un molt bon nivell de francès, una informació que s'ha demostrat que no és certa ja que aquestes són les dues llengües que l'han fet suspendre l'examen per ser magistrat d’aquest tribunal europeu. Però, si amb això no n’hi havia prou el magistrat Pérez de los Cobos tampoc va fer cap menció a la seva militància al PP entre el 2008 i el 2011. Els jutges no poden mentir perquè han d’emetre judicis sobre les possibles mentides que diuen els altres. ¿Quina categoria moral tindria un jutge si és el primer en dir mentides? La credibilitat moral del jutge ha de fonamentar-se en la seva integritat. Lamentablement l’ex-president del Tribunal Constitucional no la té perquè ha estat senyalat com a mentider.

Les mentides camuflades per oblits o exegeracions del magistrat Pérez de los Cobos han servit per confirmar la fragilitat del sistema jurídic espanyol. Aquest fet, que pot semblar anecdòtic, si es posa en context amb altres esdeveniments, far dubtar sobre la solidesa del sistema jurídic espanyol cada cop més qüestionat per la seva complicitat amb el poder. Es preocupant que el màxim tribunal de l’Estat ha estat presidit durant quatre anys per una persona que falseja el seu currículum. L’engany del magistrat Pèrez de los Cobos m’ha fet recordar la petita reflexió que ha penjat un monjo de santa Maria de Montserrat, el pare Josep C. Laplana, “un cop cada setmana els monjos recitem al cor el salm 94 (93), i quan arribem al verset 20, que diu: “¿Us podeu avenir amb un tribunal corromput que inventa delictes en nom de la Llei?” ens mirem de reüll els uns els altres amb mig somriure i tots pensem en el mateix.”. Efectivament, molts ciutadans pensem el mateix.

Ètica civil i moral religiosa II

Cóm construir l’ètica civil? És possible fer-ho a partir de visions del món més d’un cop enfrontades? El bisbe emèrit de San Sebastià José Maria Setién proposa abordar aquesta qüestió, no en clau de tensió o conflicte, sinó a partir del reconeixement polític del conjunt de valors presents en la societat i que dialoguen per a construir l'ètica civil (Setién, 2007). Des d'aquesta perspectiva, l'Estat ha d’endegar, quan es volen abordar algunes de les qüestions que posen en debat diferents sistemes de valors, obrir un procés de trobada i diàleg entorn a com tractar aquestes qüestions. Aquesta activitat, diu el bisbe Setién, forma part de les obligacions de l'Estat doncs identificar els valors comuns és una forma de construir el ben comú. També és competència, en aquest cas de les tradicions religioses, abordar aquestes qüestions des de l’especificitat de la fe i dels principis propis de les seves creences. No obstant això, diu el bisbe Setién, l'Església no pot pretendre que l'Estat assumeixi i imposi coactivament la seva pròpia concepció de l'home i del sentit de l'existència humana, amb totes les conseqüències ètico-morals que d’això puguin derivar-se (José María Setién “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC). 

Entorn de la construcció d’una ètica civil hi ha punts de vista molt contraposats. La manera més efectiva de resoldre la tensió moral és assumir que els valors que integren l'ètica civil emergeixen de la mateixa societat a través del diàleg i el consens. No surten de cap imposició, sinó de la trobada sincera. En aquest cas, el paper de l'Estat ha de ser facilitar les condicions perquè es produeixi aquesta trobada i perquè els distints agents i actors socials intervinguin amb llibertat, dialoguin i estableixin aquests valors que ha de ser comunament acceptats. L'Estat ha de promoure la trobada i el diàleg que facilitin l'ètica cívica, però per respecte a la laïcitat que li és pròpia, no pot emetre judicis a favor o en contra de les aportacions religioses o d'aquelles opinions que les rebutgen.

La Model

Avui, la ciutat de Barcelona, i per extensió Catalunya, han posat fi a la presó Model. Des de petit ha estat un referent a la meva vida. No perquè hi anés, sinó perquè els meus pares vivien al carrer Entença i era força natural passar-hi per davant. Tots els noticiaris han fet programes especials per commemorar aquest fet. Però, de tot el que s’ha fet m’ha sorprès negativament com el periodista Jordi Basté ha construït la seva notícia particular sobre la Model. Basté ha explicat que, a fi de comentar les últimes hores de funcionament de la presó ha dormit a la cel·la 443, una cel·la especial ja que és la mateixa on va estar reclòs Salvador Puig Antich. El periodista ha fet notícia després aquesta experiència.

No m’ha agradat gens ni mica el que ha fet en Jordi Basté. Com ha escrit un amic meu, en Manuel Punsola, el mític escalador de la via Punsola-Reniu al Cavall Bernat de Montserrat, “no m'agraden els periodistes que volen convertir-se ells mateixos en noticia”. El gest de dormir, el dia que tancaven la presó Model, a la cel.la on va passar la darrera nit de la seva vida Puig Antich, és un signe d’egolatria, i “una manca d'ètica, de criteri, de formes, senzillament denigrant. Tant pel personatge, que forma part de la nostra memòria històrica, com per el moviment que va defensar: La lluita antifranquista.”. Comparteixo el punt de vista d’en Manuel Punsola. En Jordi Basté ha ofès el patiment de moltes persones que dormiren en aquestes cel·les unes, privades de llibertat per haver delinquit, i altres, contra la seva voluntat, per haver lluitat a favor de la llibertat. Davant d’aquest sofriment humà, tot el sofriment, li escau millor el silenci i no la banalització per tenir més audiència.

La veracitat en política

Veracitat és la qualitat de veraç. Una persona veraç és aquella que diu habitualment la veritat. ¿Hi ha espai per la veracitat en política? Pel que he sentit dir a Pedro Sánchez, penso que no. He seguit amb atenció la roda de premsa que ha fet el dirigent del PSOE al finalitzar la seva entrevista amb Pablo Iglesias, el líder de Podemos. Era una trobada important, ja que ella era un test per saber si encara hi havia possibilitat per un govern d’ampli acord a España. De totes les coses que ha dit Pedro Sànchez m’han sorprès una afirmació perquè, pel seu contingut, es situaven més enllà de la conjuntura política.

La primera afirmació ha estat una recomanació feta pel líder del PSOE a Pablo Iglesias. Les paraules, més o menys textuals, han estat  “le recomiendo que diga una cosa, pero que no la crea”. Aquesta frase és un elogi de l’art de mantenir. La mentida forma part del cinisme polític que practiquen alguns dels polítics d’aquest país. Quan es parla de regeneració de la política, espero que també es contempli la recuperació de la moralitat en política. 

Confiança per conviure

¿Quins són els valors comuns que ens permeten viure uns amb els altres? ¿Com es construeix el consens cívic? ¿Hi ha alguns valors superiors més enllà del consens circumstancial? ¿Quin és el paper de les religions en tot això?. La major diversitat religiosa i cultural de les societats modernes ha obligat a revisar el sistema de valors i principis que articulaven la convivència cívica. Bàsicament perquè aquest diversitat ha incorporat en l’esfera pública visions no sempre coincidents amb els principis generals que havien ordenat la convivència.

Per poder definir aquests valors cívics ha d’existir un clima de confiança que permeti establir un diàleg entre creences i cosmovisions diferents. El diàleg és l’única camí que pot recórrer la humanitat a fi de conviure civilitzadament. Aquest diàleg sincer comporta acceptar que tothom té unes conviccions i ètiques particulars però que hi ha la voluntat de construir uns principis compartits útils per la convivència. El diàleg és l’única camí possible a recórrer per conviure amablement amb els demés. Aquest diàleg no pot ser una cosa d’uns pocs, sinó un procés obert al qual han d’incorporar-se el màxim nombre de persones. Només així es podrà construir el gran acord de convivència necessari avui. 

Principis ètics de l'economia

No hi ha masses notícies que parlin de la llum que hi ha al final del túnel de l’actual crisi econòmica. No es sap si s’ha tocat fons i ben aviat arribaran bones notícies, o tot està aturat. Sembla que no anem a pitjor, però tampoc a millor. Instal·lats en aquesta llarga pausa és un moment bo per reflexionar sobre algunes dimensions de la crisi. Per exemple, la seva dimensió ètica. Sense negar la vessant tècnica de la crisi, les veus clares, entre les quals ha sobresortit el papa Benet XVI, han parlat de la dimensió ètica d’aquesta crisi. L’encert de les seves paraules és haver mostrat al món que l’ètica forma part de la mateixa economia. L’ètica s’insereix dins de l’economia i la seva absència apropa aquesta a una crisi antropològica.

La Doctrina Social de l’Església (catòlica) és un bon instrument per comprendre les interrelacions de fons entre l’ètica i l’economia. Aquesta doctrina aporta uns principis que han de regular tota activitat econòmica per tal d’orientar-la al desenvolupament humà. Els principis bàsics a defensar són: la dignitat de la persona humana, els drets humans, el bé comú, la subsidiarietat, la participació, la solidaritat, el destí universal dels bens, l’opció preferencial pels pobres i els valors fonamentals de la vida social com són la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. Sense aquests criteris l’economia s’allunya del pla de Déu i dels homes. 

Convicció i responsabilitat

El diàleg del president Mas amb Rubalcalba i Navarro ha estat una bona notícia. El diàleg en política és necessari ja que permet crear consens acostant punts de vista discrepants. A més, escoltar i parlar, independent de que s'arribin acords és un exemple de virtuts cíviques que eduquen la convivència. El diàleg institucional del president de la Generalitat, com abans havia fet amb Rajoy, situa el debat polític en un marc de raonabilitat i no de confrontació gestual. Sense la necessitat d'arribar a cap acord l'actitud dialogal situa l'estratègia política sota la protecció de la intel·ligència, tt i que des d'aquesta perspectiva la realitat quedi matisada pel do de l'oportunitat.

Tot polític coneix la duresa de l'exercici del realisme pràctic. Es el dilema plantejat pel sociòleg Max Weber quan fixava l'atenció en la tensió que es dóna entre l'ètica de la responsabilitat i l'ètica del convicció. Probablement el bon govern exigeix un exercici prudent i equilibrat de les dues perspectives ètiques. De tal manera que, tot i que el cor i el convenciment siguin a voltes impacients i exigents, la responsabilitat intervé per introduir la perspectiva de la plausibilitat. Això comporta que algunes decisions considerades justes i necessàries en una determinada conjuntura s'hagin de repensar perquè la realitat imposa altres lògiques. Per això el dogmatisme o la inflexibilitat són males conselleres del bon govern. Més aviat el governant ha de ser prudent en les seves afirmacions, estalviant contundències innecessàries o postures maximalistes. Els esdeveniments, les conjuntures visibles o submergides, imposen els seus ritmes que es manifesten en allò que es pot anomenar l'oportunitat política. Quan passi això forma part del bon govern la explicació clara, pedagògica i sincera. Buscant la bona comunicació i l'enteniment sense defugir admetre errors passats o decisions precipitades. Fer-ho ennobleix a qui ho fa.

Ètica religiosa i ètica laica

El govern fiancés vol promoure l’ètica laica com a proposta bàsica de referents per la convivència. Penso que és fàcil generar un ampli acord sobre la finalitat: cal uns referents ètics comuns acceptats per tothom. La meva prevenció és com s’han de denominar aquest conjunt de referents, doncs el nom pot condicionar la seva recepció social, respecte i sentiment d’implicació en la construcció d’aquests valors. No crec que el projecte ètic comú hagi de dir-se ètica laica. Perquè les ètiques s’adjectiven segons quina sigui la perspectiva des de la qual s’elaboren.

Els experts diuen que poden establir-se tres tipus d’ètica. La primera és la religiosa. Es tracta d’un ètica que apel·la explícitament a un referent religiós per orientar els quefer personal i comunitari. Si el referent és el Déu de Jesucrist llavors aquesta ètica és qualificada de cristiana. En contraposició, existeix l’ètica laica. Aquesta és aquella que per identificar els seus referents no apel·la a cap divinitat o religió. No li cal; però no està en contra del fet religiós, simplement és neutral. L’altre ètica possible és l’ètica laïcista. És aquella que considera que tot projecte ètic s’ha de definir partint d’una eliminació dels referents religiosos perquè contaminen i afecten negativament tota proposta ètica autònoma.

Posats a construir una ètica comuna i acceptada com a pautes personals i comunitàries de convivència el que cal és sumar al màxim aquelles tradicions del pensament que tenen propostes ètiques. Per això, cal sumar les propostes ètiques d’origen religiós amb les propostes ètiques d’inspiració laica per construir un marc ètic consensuat i aquest, per evitar confusions podria anomenar-se ètica cívica. La qual, com a projecte ètic de convivència, seria neutre davant del fet religió, per això té punts en comú amb la perspectiva de l’ètica laica. Però com que incorpora algunes visions que tenen el seu origen en la fonamentació religiosa, també es podria considerar inspirat per l’ètica religiosa. 

L’ètica de les decisions polítiques

¿On es troba la fonamentació ètica de les decisions polítiques?. Aquesta pregunta és central en la doctrina social de l’Església catòlica. També hauria de ser una qüestió que tot polític es plantegés sovint.  El papa Benet XVI ha intentat respondre a aquesta pregunta. En una intervenció a Westminster Hall - City of Westminster Viernes el 17 de setembre de 2010 afirma:  “la tradició catòlica manté que les normes objectives per a una acció justa de govern són accessibles a la raó, prescindint del contingut de la revelació. En aquest sentit, el paper de la religió en el debat polític no és tant proporcionar aquestes normes, com si no poguessin conèixer-les els no creients. Menys encara proposar solucions polítiques concretes, alguna cosa que està totalment fora de la competència de la religió. El seu paper consisteix més aviat a ajudar a purificar i il·luminar l'aplicació de la raó al descobriment de principis morals objectius”

Les perspectiva aportada per Benet XVI és atorgar un paper “corrector” de la religió respecto a la razón. Pel Papa aquest paper “no sempre ha estat benvingut, en part a causa d'expressions deformades de la religió, tals com el sectarisme i el fonamentalisme, que poden ser percebudes com a generadores de seriosos problemes socials. I, a la vegada, aquestes distorsions de la religió sorgeixen quan es presta una atenció insuficient al paper purificador i vertebrador de la raó respecte a la religió”. Així raó i religió es fecunden i el seu diàleg aporta un horitzó útil pel discerniment ètic en la política.

Benet XVI considera que “sense l'ajuda correctora de la religió, la raó pot ser també presa de distorsions, com quan és manipulada per les ideologies o s'aplica de forma parcial en detriment de la consideració plena de la dignitat de la persona humana. Després de tot, aquest abús de la raó va ser el que va provocar la tracta d'esclaus en primer lloc i molts altres mals socials, en particular la difusió de les ideologies totalitàries del segle XX. Per això desitjo indicar que el món de la raó i el món de la fe - el món de la racionalitat secular i el món de les creences religioses - necessiten un d'un altre i no haurien de tenir por d'entaular un diàleg profund i continu, pel bé de la nostra civilització”  Totes aquest paraules foren pronunciades per Benet XVI en la seva trobada amb representants de la societat britànica en ocasió del seu viatge a Gran Bretanya l’any 2010.

No hi ha política sense ètica

Cal molta creativitat i imaginació per pensar de nou la política en un context de profunda desafecció en una part de la població. Les formes d’articular l’acció política han esdevingut obsoletes. La crisi es tan pregona que algun cop es formula la pregunta: es pot reformar l’actual política, o cal crear un sistema polític nou?. Avanço algun suggeriment. Probablement estem més a prop de la nova creació que la reforma. En aquesta direcció suggereixo una idea. En el cas que es vulgui transitar de la reforma a la nova creació cal no deixar de banda els valors ètics de la política. La política s’ha de concebre com un espai on es fan possibles els valors que es desitja que presideixin les relacions humanes. Cal prestar molts cura entre el que es diu i el que es fa, entre el que es pensa i es diu.

He trobat una cita antiga que resulta clarificadora del nou horitzó de la política. La cita és de Leonardo Sciascia. “Parlant de política, Borges digué que havia fet la menys possible, tret del període de la dictadura. Però allò –afegí- no fou política sino ètica. Pel contrari jo (Sciascia) m’he ocupat sempre en política; i sempre en un sentit ètic. Algú diria que això ha estat la meva confusió i el meu error; voler intercanviar la política amb l’ètica. Però seria una ben saludable confusió i un ben feliç error si els italians, i especialment en aquests moments, hi caiguéssim”.

Ètica civil i ètica religiosa III

La construcció de l'ètica civil és un deure i una responsabilitat de la societat civil. L’elecció del que s’ha de considerar com més positiu per a la realització del ben comú ha de ser generat per la societat. No és competència de l’Estat. L’ètica civil no es pot deduir, com pretén el positivisme jurídic, del procés formal de la creació de les lleis. Les lleis, per més democràtiques que siguin, tenen necessitat d’un fonament ètic més enllà dels seus procediments formals. No és suficient la idea de legitimitat ètica proposada per Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán de que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas, facit legem”.

On resideix el fonament moral de les decisions preses en seu parlamentària? L'alternativa a la visió del positivisme jurídic no és el Dret Natural tal com insisteix bona part de la Doctrina Social de l'Església. El camí plausible és la denominada ètica civil que emergeix del sistema d'ètiques particulars pròpies del pluralisme social. L'ètica civil o l'ètica de mínims és el patrimoni ètic que han de compartir tots els membres de la societat. Acceptant que cap tradició de pensament o religiosa considera que els seus adeptes o fidels s’han de regir només per això, sinó per l'ètica de màxims pròpia del grup al fet que pertanyen.

L’Estat, guiat pel seu desig de construir el ben comú, ha d'integrar en l'ordenament jurídic, la síntesi consensuada dels valors i comportaments aportats per la societat civil. Dintre d'aquest marc de diàleg la tradició religiosa cristiana, al costat d'altres religions, han de fer presents amb decisió i claredat els seus valors i principis. En aquest esforç de construir l'ètica civil integrada com part del ben comú, les formes són importants. Qui participi en aquest diàleg sobre valors i principis han de comprendre que les seves aportacions són sempre propostes sotmeses a un escrutini compartit amb altres punts de vista.

En aquest diàleg sobre valors i principis cada tradició religiosa i de pensament participants aportarà aquelles consideracions derivades de les seves fes i creences. Indudablement, l'Església catòlica aportarà la seva visió de com ha de ser l'ordenament de la societat. És evident que els catòlics ha de presentar la seva opció radical a favor de la dignitat i el valor de la persona, de tal manera que és la persona la mesura o referència crítica per definir el que s’ha de considerar com bé comú. La majoria de religions tenen la seva centralitat ètica en la persona. Per això, les aportacions de les religions són essencials per mantenir viva l’atenció vers els valors que defineixen la dignitat humana. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la principal aportació que poden fer les religions, dintre del marc de la laïcitat de l'Estat, a la construcció dels valors ètics comuns.

Els valors específics que la tradició cristiana entreveu com la concreció de la dignitat humana estan relacionats amb la llibertat i el seu exercici; la veritat i la garantia de poder-la proclamar; la lluita per la justícia i la pau; el respecte a la pluralitat i la diversitat; la llibertat de consciència i la responsabilitat en l'exercici de la llibertat; i una concepció de la humanitat vinculada al Déu que defensa el sentit més ple del que es la persona. En definitiva, l'amor que, en la seva dimensió de caritat política, ha d'inspirar la convivència social base comuna de l’ètica civil.

Ètica civil i ètica religiosa II

Cóm construir l’ètica civil? És possible fer-ho a partir de visions del món més d’un cop enfrontades? El bisbe emèrit de San Sebastià José Maria Setién proposa abordar aquesta qüestió, no en clau de tensió o conflicte, sinó a partir del reconeixement polític del conjunt de valors presents en la societat i que dialoguen per a construir l'ètica civil (Setién, 2007). Des d'aquesta perspectiva, l'Estat ha d’endegar, quan es volen abordar algunes de les qüestions que posen en debat diferents sistemes de valors, obrir un procés de trobada i diàleg entorn a com tractar aquestes qüestions. Aquesta activitat, diu el bisbe Setién, forma part de les obligacions de l'Estat doncs identificar els valors comuns és una forma de construir el ben comú. També és competència, en aquest cas de les tradicions religioses, abordar aquestes qüestions des de l’especificitat de la fe i dels principis propis de les seves creences. No obstant això, diu el bisbe Setién, l'Església no pot pretendre que l'Estat assumeixi i imposi coactivament la seva pròpia concepció de l'home i del sentit de l'existència humana, amb totes les conseqüències ètico-morals que d’això puguin derivar-se (José María Setién “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC).

Entorn de la construcció d’una ètica civil hi ha punts de vista molt contraposats. La manera més efectiva de resoldre la tensió moral és assumir que els valors que integren l'ètica civil emergeixen de la mateixa societat a través del diàleg i el consens. No surten de cap imposició, sinó de la trobada sincera. En aquest cas, el paper de l'Estat ha de ser facilitar les condicions perquè es produeixi aquesta trobada i perquè els distints agents i actors socials intervinguin amb llibertat, dialoguin i estableixin aquests valors que ha de ser comunament acceptats. L'Estat ha de promoure la trobada i el diàleg que facilitin l'ètica cívica, però per respecte a la laïcitat que li és pròpia, no pot emetre judicis a favor o en contra de les aportacions religioses o d'aquelles opinions que les rebutgen.

Ètica civil i ètica religiosa

En l’agenda política dels propers mesos apareixen diversos temes que tornaran a obrir el debat sobre l’ètica civil. És evident que l'Estat ha d'actuar segons uns principis ètics que serveixen de fonamentació a les normes jurídiques a l’hora d’ordenar la convivència cívica. Aquests valors ètics provenen del respecte de la dignitat humana i als seus drets. Tots els ciutadans han de compartir aquesta sensibilitat. Aquests valors són irrenunciables i inqüestionables, i formen part del patrimoni cultural comú. La base d'aquesta ètica civil està formada pel conjunt d'elements que, per acord comú, defineixen la dignitat humana. No obstant, aquesta ètica civil, malgrat sorgeixi del diàleg entre les diferents sensibilitats presents en la societat davant els aspectes rellevants de l'existència humana, no implica que, com diu el bisbe José María Setién en el seu llibre “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC, l’existència d’un acord total en la manera d'entendre el que defineix la persona i en què ha de consistir la seva plena realització.

Per això, entorn a l’ètica civil poden aparèixer en determinats moments alguns conflictes amb algunes tradicions religioses. En algunes ocasions, l'ètica civil i tots els seus desenvolupaments normatius posteriors no coincideix amb les ètiques religioses. Un primer nivell de problema apareix perquè el caràcter imperatiu de les normes ètiques, siguin les pròpies de l'ètica civil de l'Estat o les relacionades amb les religions, no s'expressen de la mateixa manera. Mentre l'ètica filosòfica o religiosa afecta a la consciència de les persones; l'ètica subjacent en l'ordenament jurídic és autònoma a aquesta consciència, ja que la seva font de legitimitat està en l'autoritat i les normes jurídiques són vinculants per sobre del pensament particular. L’autoritat s’ha secularitzat i les confessions religiosos han renunciat a la confessionalitat de les institucions públiques.

El conflicte entre les disposicions legislatives i els principis religiosos es dóna amb la seva màxima expressió quan les dues ètiques, la civil i la religiosa, aborden aspectes relacionats amb aspectes que afecten als valors bàsics del sentit de la vida. En aquest punt, les institucions religioses, que la seva missió és ajudar a formar la consciència individual dels creients, es poden confrontar amb certes decisions preses legítimament en l'àmbit autònom i secular de la política. La solució d'aquest conflicte no passa ni per la volta al convencionalisme polític o l'adopció d'un laïcisme excloent. Cal assumir el conflicte i, a continuació, explorar les seves solucions des d’un marc més proper a la realitat de la societat civil.