Una beatificació inoportuna

La recent beatificació de Joan Roig al temple de la Sagrada Família ha estat escàndol per uns i per altres l’exercici legítim del dret a la llibertat religiosa. El sector de les activitats escèniques, i el món de la cultura en general, sempre molt sensibles a les qüestions de les pràctiques religioses, han protestat immediatament. Consideren que hi ha un tracte desigual. Les activitats escèniques estan tancades fins a una nova ordre del Procicat i aquest autoritza la celebració d’un esdeveniment religiós que aplega a més de 600 persones. No s’enten. ¿Per què aquesta diferència de criteris? L’única raó que explica aquesta diferència de tracte és l’exercici d’un dret fonamental garantit per la constitució. Res a objectar formalment. Els drets fonamentals només es poden limitar en determinades ocasions i sota l’empara d’una llei especial. No és el cas. Però, es pot renunciar a l’exercici d’un dret fonamental quan això pot ser molt d’escàndol o de privilegi. En aquest cas, la consciència, més enllà del que digui la norma,  ha de ser prou madura per discernir com actuar. L’acompliment de les normes no exonera la responsabilitat moral de les actuacions, personals o col·lectives. En l’acte de beatificació del passat dissabte han fallat els criteris de l’Estat i de la Generalitat en relació a la celebració d’actes religiosos i ha fallat la misericòrdia de l’Església catòlica amb els afectats i perjudicats per la Covid 19.

Entenc i comprenc la indignació del sector de les arts escèniques. El tancament dels teatres i la prohibició de les seves activitats situa a molta gent al límit de les seves possibilitats en situació molt crítica per la disminució del seus ingressos. Els criteris governamentals per tancar les sales culturals no s’apliquen per igual en els temples religiosos. Davant d’això és molt comprensible les airades protestes d’aquest sector que es sent agreujat per la laxitud de criteris davant la celebració de la beatificació. Res d’això hauria passat si s’hagués aplaçat la beatificació. El reconeixement de la santedat pot esperar moments propiciatoris. Però la diòcesi de Barcelona no ho ha entès així. Han fet al contrari que la diòcesi de Vic. El bisbe de Vic, conjuntament amb els Frares Caputxins de Catalunya, promotors de la beatificació de tres frares caputxins,  han decidit que “en el context actual era més prudent posposar la celebració sense fixar una nova data de moment (...) en el context sanitari actual s’ha considerat que era més prudent evitar actes que afavoreixen la mobilitat i la concentració de persones com reclamen les autoritats sanitàries”. A Barcelona, la llibertat de culte s’ha imposat a la llibertat de la cultura.

Els responsables de la diòcesi de Barcelona no han estat prudents i no han renunciat al privilegi associat a la consideració de la pràctica religiosa com un dret fonamental constitucional. Han fet un celebració inoportuna i inadequada pels moments que estem vivint. La diòcesi de Barcelona ha tirat pel dret sense adonar-se que el seu gest és un motiu d’escàndol per moltes persones que la crisi de la Covid 19 les ha situat en una situació desesperant. La seva manca de misericòrdia ha estat motiu d’escàndol per moltes persones. Com a cristià lamento que ni els organitzadors de l’acte de la Sagrada Família ni els devots assistents, on hi havia algunes autoritats, hagin tingut present les encertades paraules  de l’Evangeli “no sigueu mai ocasió d'escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, ni per a l'Església de Déu” (1Co 30,32). El recent traspassat mossèn Josep Cardús encertà amb la següent afirmació perfectament aplicable en aquesta ocasió “primer es la gent, i la practica religiosa va en segon”.  Lamentablement, la meva diòcesi no ha renunciat al seu privilegi i ha preferit situar la pràctica religiosa per davant de la gent.

He vist que el bisbat de Barcelona ha demanat disculpes per si alguna persona s’ha pogut sentit ferida per la cerimònia de beatificació. És d’agrair. Però, com es desprèn del meu escrit, la qüestió de fons és haver-se fet la cerimònia i no haver renunciat, com a gest de solidaritat, al privilegi atorgat pel reconeixement constitucional. La Constitució garanteix el dret a la pràctica religiosa, però no impedeix renunciar a l’exercici d’aquest dret. I aquest dissabte era una bona ocasió per fer-ho.

522 raons per la dignitat

La propera beatificació de 522 catòlics assassinats durant la Guerra Civil està generant una àmplia controvèrsia. Darrerament un grup d’entitats ha promogut un manifest contra aquest esdeveniment. No és cap insult, com diuen els promotors de la campanya contra les beatificacions, que l’Església catòlica honori la memòria d’aquelles persones mortes per la seva fe. Morir per causa de la fe, en l’Església catòlica, té un reconeixement de martiri i es motiu de beatificació. Això és el que farà el 13 d’octubre. La sana consciència laica hauria de respectar aquest acte, tant pel dret que té l’Església en fer-ho com pel que representa de reparació d’una indignitat comesa. Perquè la mort d’aquest 522 persones no és un insult sinó un atac a la dignitat humana, que avergonyeix la consciència cívica i no hauria de deixar indiferent a ningú. No em serveix, ni com excusa intel·lectual, pretendre relativitzar l’assassinat dels catòlics pel paper que havia tingut una part de l’Església durant la II República o en la mateixa insurrecció. No pot ser excusa, perquè al costat d’aquesta església conspiradora hi havia una altra església que estava al costat de les classes populars i era estimada i respectada.

A l’any 1971 a l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans l’Esglèsia catòlica, en la seva proposició 34 deia: “demanem perdó perquè no sempre vam saber ser instruments de reconciliació en el si del nostre poble, dividit per una guerra entre germans”. Era un pas decidit per assumir la seva responsabilitat per haver contribuït activament a donar suport al franquisme. Gràcies a la legitimitat atorgada per la Carta Col·lectiva signada per quasi tots els bisbes de l’època, la guerra i la dictadura franquista camuflaren el seu odi repressiu sota el nom de Creuada. El seu acarnissament fou absolut i cruel. Encara avui moltes famílies busquen els seus morts per poder estar en pau amb la memòria dels seus avantpassat. Els bisbes i sacerdots dels anys 70 del segle passat sense poder fer l’ús exacte dels mots que calia saberen demanaren perdó. Anys després, quan els mots podrien haver estat més acurats el camí iniciat en l’Assemblea Conjunta quedà en via morta exceptuant algunes declaracions excepcionals d’algun prelat.

La indignitat repressiva continuada del franquisme tingué un contrapunt real d’horror en la mort de moltes persones només durant la Guerra Civil per la seva condició de catòlics. Com que no és una qüestió de veure quin bàndol té més morts, el que cal es condemnar qualsevol barbàrie destructiva feta contra qualsevol persona. Els morts de la ira desenfrenada, especialment en els primers mesos de la guerra en el territori republicà també han de ser motiu de condemna. L’odi expressat en aquells moments no és cap excusa per acumular noves animadversions anticlericals. No crec que des de la perspectiva de la laïcitat una persona es pugui trobar còmode amb el manifestat contra les beatificacions. La laïcitat exigeix una valoració suprema de la dignitat humana que els promotors del manifest no saben veure en el gest de les beatificacions. Només puc entendre aquest tipus de posicionaments tan crispats si al darrera d’ells més que una defensa del valor de la laïcitat, el qual jo també defenso, no existís una anticlericalisme i anticatolicisme encobert sempre atent a manifestar-se.

El camí de la reconciliació, gran principi que presidí durant molt anys la política de l’oposició espanyola, que permeté l’Assemblea Conjunta del 1971,  i que fou bàsic per l’èxit de la transició, exigeix la reparació dels odis desencarnats comesos durant la guerra i el franquisme. Per això l’esforç de moltes persones en aconseguir la compensació moral de qualsevol víctima. Aquest camí emprés des de fa uns quants anys ha tingut moltes dificultats que cal denunciar i superar. Tothom, sigui quin sigui les causes de l’horror que patí, té el dret a entrar a formar part de la memòria històrica amb la dignitat que en el seu moment fou manllevada. Sense que això signifiqui negar el mateix dret a altres persones que ho busquen per altres camins. Per això, cal respectar que l’Església catòlica vulgui fer-ho amb aquelles persones que foren assassinades pel simple fet de ser cristianes. Recordo amb molta satisfacció com en la beatificació de Josep Samsó tota la cerimònia estigué presidida per aquesta voluntat de reconciliació de la memòria històrica col·lectiva i d’una història que encara té ferides obertes. Confio que aquest esperit de reconciliació i de perdó serà l’esperit que presidirà l’acte de beatificació del proper 13 d’octubre. 

Els vint màrtirs de Montserrat

Ben aviat, el proper 13 d’octubre, es celebrarà la beatificació de vint monjos de Montserrat assassinats durant la Guerra Civil. Aquest monjos foren morts per raó de la seva fe. Això justifica plenament la seva beatificació. Altres monjos també moriren en aquesta contesa. Dos en combat o per malaltia com a membres de l’exèrcit franquista, un altre assassinat quan estava adscrit a un altre monestir benedictí i dos més que no es sap massa com fou la seva mort. La sala capitular del monestir de Santa Maria de Montserrat evoca aquest fet amb diversos signes i representacions artístiques. El nom dels monjos morts es troben escrits en un peça de marbre vermellós a l’atri de l’església al costat de l’entrada del monestir. També se’m fa present el record personal de quan de petit feia d’escolanet a la cripta on estaven enterrats els cossos recuperats d’alguns dels monjos màrtirs al costat del sarcòfag de l’abat Marcet. Aquest indret m’infonia un gran respecte de tal manera que alguns cops hi havia baixat tot sol, per l’escala de cargol que ve de la sagristia, per estar-hi un estona per tal d’apreciar el valor del silenci d’aquest lloc.

Durant anys hi hagut un espès silenci que ha contribuït a minorar el perfil humà i cristià d’aquells monjos que donaren la seva vida per causa de la seva fe. He tingut la sensació de que alguns cops tota evocació del seu record es podia mal interpretar com una adhesió a un passat que es volia oblidar. Semblava que la memòria d’aquests màrtirs s’havia de contrapesar amb els nombrosos morts de la repressió franquista. Aquest equilibri del terror paralitzava tota evocació i al final només mereixien l’atenció els morts provocats per el delit venjatiu d’un bàndol: el que havia guanyat la guerra. Sense adonar-nos del mur de silenci que cobria el testimoni martirial d’uns cristians morts per la folia de l’horror de l’altre bàndol.

Per sort, en els darrers anys, l’exercici seré de revisitar el passat, sobretot per recuperar el nom dels fets que ens han forjat la nostra memòria històrica, s’ha parlat decididament de la vàlua d’aquests màrtirs de la fe. Els nostres màrtirs cristians haurien de ser reivindicats també com a propis per a totes les persones que estan contra l’horror de l’odi que mata i aniquila. Aquests màrtirs tenen un lloc destacat en la memòria històrica del nostre poble. El pare Bernabé Dalmau, monjo de Santa Maria de Montserrat, en el llibre Els màrtirs de Montserrat ens aporta prou informació per fer un reconeixement del testimoniatge martirial d’aquest vint monjos. Les seves morts tenen un espai propi al costat d’altres cristians que moriren en circumstàncies similars. Tal com diu el pare Dalmau “la lloança al Senyor i la invitació a la santedat que la beatificació suscita mereixen que a casa nostra sigui coneguda la manera com donaren suprema prova de caritat”. Aquest llibre ens ajuda a conèixer la biografia i les notícies de les morts d’aquests propers beats cristians.