Glosses per la vida quotidiana

Amb l'arribada d'un nou any, moltes persones aprofiten aquest ocasió pe plantejar-se bons propòsits, tot i que qualsevol moment del calendari resulta idoni per transformar la pròpia vida. L'etapa que acabem de deixar enrere esdevé una oportunitat valuosa per reconèixer un model d'existència que ja ha mostrat els seus límits. En aquest sentit, és fonamental aprendre de l'experiència viscuda i ser conscients que, sovint, havíem estructurat el nostre dia a dia sobre uns principis febles i volàtils. Ara se'ns presenta l'ocasió de construir, al llarg d'aquest temps que encetem, un horitzó diferent fonamentat en valors renovats que ens permetin aprofitar plenament aquesta nova oportunitat.

“Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la claror de la seva mirada. Pausa
La terra coneixerà els teus designis
i tots els pobles veuran la salvació”.
(Salm 67/66, 2-3)

L'expressió predicar en el desert ens resulta del tot familiar, ja que habitualment la vinculem a l'acte de parlar sense ser escoltats o a la frustració de comprovar que les nostres paraules no troben cap ressò. La frase també pot ser entesa com un elogi a una forma de procedir molt determinada, on el desert esdevé l'escenari privilegiat del silenci. És gràcies a aquest recolliment que les idees troben l'espai necessari per ser meditades i poden madurar tant en el cor com en la ment. Davant del soroll constant que caracteritzen el món modern, el silenci ens convida a recuperar el sentit de la vida i a destriar allò que és realment essencial. En aquest context, la cerca del silenci es transforma en un sender necessari per endinsar-nos en el nostre propi desert personal, convertint l'absència de soroll en una eina de descobriment interior. “¿Què dius de tu mateix? Sóc una veu que crida en el desert” (Jn 1,22-23)

Glosses per la vida quotidiana

La litúrgia dels dies de Nadal ens presenta el triomf de la llum sobra tota foscor. La metàfora de la llum és prou entenedora per il·lustrar-nos que sense ella aniríem a les palpentes. Avançaríem sense saber on anem perquè la foscor ens privaria veure-hi. L’amor als altres és la llum que ens permet caminar veient-hi i avançar sense ensopegar. Qui no estima està a les fosques. “Els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum, i res no els fa ensopegar, però els qui no els estimen estan en la fosca”.(1Jn 2,9-11)

La vida mundana ens tempta constantment amb els seus enganys de felicitat. Promet vies ràpides a la felicitat associades a les riqueses, al consum, a l’egoisme i a la indiferència davant el sofriment o l’esgotament dels recursos de la natura. Enfront d’aquest camí, la causa de Jesús proposa un treball pacient a favor de la veritat i la justícia, i la construcció d’una esperança comuna respectuosa amb els béns naturals. No es tracta de fugir del món, però sí de viure-hi amb unes actituds renovades per cercar allò que és vida i font d’amor als germans. “No estimeu el món ni res del que hi pertany. Si algú estimava el món, no tindria l'amor del Pare. Perquè allò que pertany al món són els desigs carnals, l'afany de posseir, les ostentacions. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre”. (1Jn 2,15-17)

Les festes de Nadal ens porten a assaborir el sentit pregon de la fe. Tots aquests dies són una contemplació del que és la fe i el que significa creure. La llum i la vida s’ha fet present entre nosaltres i ens exigeix el nostre compromís a partir de la quotidianitat per ser-ne testimonis. En aquests moments de tanta incertesa, de manipulació de la veritat i d’individualismes que odien als altres, ens cal trobar de nou la llum que es font de sentit. “Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” (Jn 1,1-5)