Hi ha molts cristians preocupats en determinar el que es pot fer i el que no. Actuen com a vigilants del dogma i de la moralitat, sempre entesa a través dels seu pensament. Però, ¿és aquesta la missió dels cristians en el món?. El que cal no és condemnar sinó estimar per alliberar a les persones de tot jou opressiu i treballar a favor de la justícia. “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3, 17)
Vivim en una societat on hi ha molts ídols que ens distreuen i ens poden aparten dels aspectes importants de la vida. En les cultures religioses la idolatria és una falta greu perquè allunya a les persones d’allò que és important: Déu. Els diners, les riqueses, la notorietat excloent i altres lluentors socials són idolatries modernes que anul·len l’esperit, ens fan egoistes, ens tanquen i ens separen de l’amor als altres. “Porteu-me una moneda romana. Ells li portaren i Jesús els preguntà: “De qui és aquesta figura?” Li digueren: “Del Cèsar” Jesús els respongué: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu” (Mc 12, 15-17).
La nostra societat ha banalitzat la mort fins el punt que ja no infon respecte fins que es mor alguna persona propera. Llavors tot són preguntes que no troben respostes convincents. Quan passa això ens envaeix la tristor i ens sentim desvalguts. Només ens sosté el record viu d’una vida que ja no hi és. Cal trobar el sentit, més enllà de la circumstància concreta, d’un fet que aparentment que ens sembla totalment irreparable. “Jo soc la resurrecció i la vida, diu el Senyor, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els que creuen en mi, no moriran mai més” (Jn 11,25-26).
