Han trigat, però al final l’episcopat
espanyol, a través de la Permanent de la Conferencia Episcopal, s’han
pronunciat sobre la situació a Catalunya. La nota dels bisbes, plena d’equilibris
i d’ambigüitats calculades per evitar que ningú se’n pugui apropiar a favor de
les seves tesis, te un to i un enfoc molt diferent als antics discursos patriòtics
que ens tenien acostumats. Això és positiu. Suposo que el govern d’Espanya hauria
esperat un condemna en tota regla del procés català, però no ha estat així. Els
bisbes han moderat el to i han procurat rebaixar la tensió.
Els bisbes demanen diàleg i
entesa per salvaguardar la convivència, el respecte els drets i les institucions.
La intenció és lloable, però per avançar en aquest sentit cal entendre que el
problema que s’ha de resoldre no és la qüestió catalana, com suposen els
bisbes, sinó la mateixa naturalesa de l’Estat. El problema no és Catalunya,
sinó Espanya. El que ha posat a primer pla la crisi catalana és l’esgotament d’un
model d’Estat i la necessitat de redefinir la seva identitat.
L’apel·lació al diàleg, i la
defensa dels drets i les institucions que fan els bisbes és important avui perquè
aquests dies l’Estat està vulnerant de forma continuada alguns dels drets
fonamentals: el dret de reunió, la llibertat d’expressió i el dret a ser
consultats. La nota dels bisbes espanyols recorda que la verdadera solució del
conflicte passa pel diàleg. Això vol dir, tornar a situar el conflicte en l’àmbit
de la política i no de la incomprensió, menyspreu o repressió com fa l’Estat. Amplis
sectors de la societat catalana han reiterat la petició de diàleg sense cap
resposta política. M’hauria agradat que els bisbes espanyols haguessin acabat
la seva nota apel·lant, no només a la serenitat i a l’entesa, sinó també demanant
a l’Estat diàleg polític per pactar les condiciones que facin possible allò que
diuen els bisbes catalans: que siguin
escoltades les legítimes aspiracions del poble català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada