dijous, 17 de maig de 2018

Un sol poble - III


Els anys de govern de Jordi Pujol representaren la substitució del catalanisme popular que donà contingut social al projecte del catalanisme d’un sol poble a la consolidació d’un model de catalanisme pragmàtic, pactista i desinteressat en donar significació a l’anterior desideràtum. Ràpidament la idea de ser “un sol poble” quedà buida de contingut social. Paradoxalment, alguns dels seus vells promotors, que havien estat decisius per l’èxit de la iniciativa, ara es trobaven alineats amb un projecte de catalanisme sense ànima social i popular.   Tot haver-hi excel·lents condicions socials i polítiques per haver aprofundit en la idea de construir un sol poble, l’elit dirigent català passà a defensar els seus interessos familiars o de classe més que atendre el projecte polític de construir un catalanisme integrador.

El context internacional introduí unes variants que no ajudaren a donar un salt qualitatiu en el pensament polític nacional. El país petit de Catalunya passà a tenir una projecció internacional, necessària per poder competir en una economia globalitzada, i passà a ser receptor d’onades d’immigrants que transformaren la sociologia del país i plantejaren nous reptes als processos d’integració i cohesió social. Les decisions polítiques preses en aquells moments no foren del tot encertades des de la perspectiva de l’eixamplament i enfortiment del projecte nacional. Per altra part, el procés de repensada del model política del catalanisme impulsat per l’elit dirigent aglutinada per Pasqual Maragall marcà una disrupció en el model que el pujolisme havia contribuït a consolidar. Per una banda, els diferents interessos econòmics consolidats entorn a les contractacions públiques i el model de classes extractives organitzades entorn de la Generalitat quedà qüestionat per la crisi del 3%. Després, la revisió de l’Estatut com estratègia indirecta de modificació constitucional, a la llarga inicià una crisi profunda d’Estat  que canvià notablement l’arena política catalana.

El govern Tripartit no se’n sortí en el seu propòsit de donar continguts a un projecte de catalanisme popular. Paradoxalment, foren alguns sectors de l’esquerra, especialment del PSC, els primers en oposar-se activament a aquest nou intents de vestir un projecte nacional des de la defensa dels interessos populars. La resistència de CiU amb el procés de reforma de l’Estatut promoguda per Pasqual Maragall demostrà que en el catalanisme d’aquella època  hi havia un intensa lluita per assegurar-ne l’hegemonia política. L’actitud del PSOE pactant amb CiU en contra de la iniciativa política de Pasqual Maragall  és una mostra més de les contradiccions i perplexitats d’aquells moments. La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 fou l’inici d’una represa de la consciència nacional amb uns paràmetres nous totalment diferents, però no antagònics, del que havien donat peu a la idea de ser “un sol poble”. Per exemple, la iniciativa del PP de recollida de signatures contra l’Estatut demostrava la inconsistència d’aquesta eslògan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada