La confiança ens manté vius en l’esperança. Vivim situacions difícils que semblen negar tota possibilitat a l’esperança. Però, fins i tot en aquestes situacions, hem de mantenir-nos convençuts de que serem alliberats perquè Déu està al costat sempre dels qui sofreixen. No podem perdre aquest convenciment, no ens el poden arrabassar. Déu se’n manifestarà a través de la silenciosa solidaritat humana com aportant consol interior. “Els justos sofreixen molts mals, però el Senyor sempre els allibera; vetlla per cada un dels seus ossos, no els podrà trencar ningú”. (Salm 34(33), 20-21)
Més d'una vegada tinc la sensació que visc en un món accelerat. Penso que moltes persones estan convençudes que tot ha de passar en l’instant present, que en aquest moment s’han de resoldre totes les preocupacions i neguits. Fa l'efecte que hem d’acabar moltes coses ja perquè el món pot acabar-se en l’instant següent. Aquesta inquietud ens impedeix gaudir intensament de la profunditat de cada instant i el neguit corroeix el nostre cor. El neguit burxeta del present ens impedeix gaudir de les belleses de cada instant. “Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau”. (Coh 3,1-9)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada