La mort corporal és la negació de la vida tal com la percebem. Quotidianament les notícies es mostren la mort com un fet familiar. Però hi ha moltes altres morts que neguen la possibilitat d’una vida plena. Són les morts que corrouen l’ànima i deixem males sensacions quan ens descobrim presoners de l’egoisme. Llavors necessitem experimentar l’amor, que donem i ens donen, per descobrir-nos vius. “Us dic amb tota veritat que els qui guarden les paraules que jo he dit no tastaran mai la mort” (Jn 8,51)
Les persones, en la seva dimensió individual, participen plenament del sentit transcendent de l’existència, convertint-se cadascuna d'elles en una manifestació viva del misteri de la creació. Aquesta vivència no és aïllada, sinó que es teixeix en una continuïtat profunda amb les generacions que ens han precedit i amb aquelles que ens succeiran, integrant-nos en una comunitat universal que troba la seva raó de ser en els vincles de la fraternitat. És precisament a través d'aquesta unitat fraternal com s'arriba a dotar de significat real i compartit el misteri de la transcendència. “No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu. Jesús els replicà: ¿En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus?” (Jn 10,33-34)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada