Filipines, una trista pau

Aquest és el qualificatiu que trobo per descriure l’èxit polític de la pau que el president catòlic Aquino ha arribat amb les forces guerrilleres musulmanes. L’acord de pau és donar autonomia a la illa de Mindanao i concentrar allí la població filipina musulmana. Sense arribar a la fórmula adoptada a la India post colonial quan es decidí crear dos estats diferents: India i Pakistan, la solució filipina s’apropa a aquesta divisió.

No crec en la segregació territorial de les religions. Tan dolent és fer un parc de les religions, com algun municipi català volia promoure, o situar alguns centres de culte en les perifèries urbanes, com dividir un país per religions. Les persones han de conviure amb naturalitat les religions i reconèixer el valor de la diversitat. Des del diàleg interreligiós les religions s’enriqueixen i descobreixen dimensions inèdites de la seva pròpia fe. Per això, qualsevol solució que comporti la separació territorial de les religions és un retrocés en la humanització de les societats.

Temptacions polítiques episcopals – I

Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en aquests comentari i en els dos dels propers dies.

Per ajustar les relacions de l’Església amb la comunitat política cal vèncer algunes temptacions que sempre han estat associades a la vocació temporal de l’Església. La primer temptació és la del poder. Recordem que aquesta fou un de les temptacions del diable a Jesús. La temptació del poder sempre comporta la renúncia a la vocació profètica de l’Església. L’Església ha de col·laborar amb les institucions polítiques legítimes, però sempre mantenint la seva llibertat per tal de no trair la seva fidelitat a la denúncia profètica d’una realitat que sempre necessita ser salvada. En aquest sentit, aquesta llibertat es manifesta també davant els condicionants que poden fixar determinades visions ideològiques que eleven a la categoria de bé moral algunes propostes ideològiques.

La segon temptació és reduir el pluralisme polític dels cristians. L’Església ha estat temptada de reduir el ventall d’opcions polítiques possibles pels catòliques. En nom d’una determinada interpretació del be comú o de la Doctrina Social s’han afavorit unes opcions polítiques i s’han fustigat unes altres. Quan el món es movia en la bipolaritat l’Església fou temptada en les democràcies occidentals a facilitar arguments per introduir la bipolarització en el camp de l’estratègia política. L’exemple més clar fou l’impuls donat a la Democràcia Cristiana des d’importants sectors eclesiàstics institucionals després de la segona Guerra Mundial a Itàlia.  Per sort, la tensió bipolar no impedí que alguns cristians exploressin altres camins polítics. Gràcies a aquesta actitud la secularització de l’espai polític s’estengué a la pròpia concepció de la política i els seus agents.

Renovació creativa de la fe

La fe cristiana té sentit si es compromet en el pla de Déu. Això vol dir, una fe que pren partit per la causa de la humanitat contra tot allò que l’allunya de Déu. L’ètica de la fe impulsa al compromís moral a favor de la justícia lliberadora  de tot sofriment i opressió. La societat, en tota la seva complexitat, no sempre s’orienta en la realització d’aquest pla de Déu.

Els cristians hem de viure creativament la nostre fe per trobar els millors camins que permetin realitzar el pla de Déu en la història de la humanitat. Ser creatius vol dir estar oberts a dialogar amb altres tradicions del pensament humà que poden ajudar a purificar la fe d’aquelles adherències que han manllevat el sentit del pecat, la llibertat i la redempció.

La trobada de la fe amb aquest pensament no religiós ajuda a reinterpretar la pròpia fe i fer-la més comprensible a la societat. Això és tradueix amb noves expressions comunitàries de la fe, una nova espiritualitat, una nova comprensió del fet eclesial, una nova manera de llegir la Bíblia i la pròpia tradició cristiana. Cal fer tot això des de la perspectiva dels pobres, del que són els destinataris de les Benaurances.

Deep Blue i l’atzar

He llegit una notícia que m’ha impressionat. L’ordinador Deep Blue construït per IBM l’any 1996  i programat per jugar escacs contra Gary Kaspárov campió mundial en el seu temps, fou capaç de derrotar-lo, no per més llest, sinó perquè un error de programació forçà a realitzar una jugada a l’atzar i això desorientà la lògica del jugador humà. Aquest fet demostra la fragilitat humana davant les prediccions i les lògiques de càlcul basades en les relacions de causalitat.

No sempre els esdeveniments acaben com s’han calculat. Nombrosos factors poden intervenir per canviar el desenvolupament dels fets. Si confiem en excés la lògica de la causalitat podem anul·lar la nostre capacitat d’adaptació a les transformacions de l’entorn. És més, ens bloqueja la possibilitat d’interpretar allò que està passant en clau de canvi i transformació. Per això és molt important desenvolupar aquesta habilitat de llegir els fets des de la perspectiva del canvi. Sinó ho fem, podem convertir-nos en uns total inadaptats.

El tòpic de la bomba demogràfica de l’Islam

És habitual escoltar o llegir que Europa, a la llarga serà colonitzada pels musulmans perquè els europeus musulmans tenen més fills que els que no ho són. Aquesta brama, repetida sovint no per això és veritat. Les dades demogràfiques no diuen el mateix. A Alemanya, país amb una important població musulmana estable, la taxa de fecunditat de la població musulmana d’origen immigrant era de 2 infants per família l’any 1970. Aquesta taxa l’any 1996 s’havia reduït a només un infant per família. Estudis similars a altres països demostren que les taxes de fecunditat entre famílies d’origen immigrant i autòctons s’acosta.

A Suïssa, Holanda i França passa el mateix. Els fluxos migratoris cap a Europa estan canviant. Si bé anys enrere Europa era un país de gran acollida de persones provinents del Marroc s’observa un canvi en aquesta tendència. Avui, per exemple, la immigració anual provinent del Marroc es calcula en 175.000 persones, però molt a prop es troben els xinesos, unes 97.000 persones i els indis, uns 93.000. Així, globalment, hi ha més immigrants de països no musulmans que musulmans. De tal manera que, entre la disminució de la taxa de natalitat i el canvi en els fluxos migratoris no hi ha cap bomba possibilitat de bomba demogràfica.

Daniel Arasa i la llibertat religiosa

Avui he tingut l’honor de presentar el llibre Drets humans i religió a Catalunya del periodista Daniel Arasa. He començat parlant de la persona. En Daniel és un bon cristià, un cristià convençut i que testimonia la seva fe sense embuts. És tenaç en la seva feina i persuasiu alhora de defensar el que creu. Té una gran polivalència en els seus centres d’interès i sempre està aprenent coses noves. És curiós i estudiós. És una persona entregada i entusiasta en presentar el que creu. Busca integrar opinions diferents i respecta la diversitat. Amant de la llibertat en majúscules i compromés amb el seu temps i amb les seves conviccions. Honest i valent, no es fa trampes intel·lectuals i no s’amaga de dir el que pensa, sempre amb respecte i amor. I, amic dels seus amics.

El llibre d’en Daniel Arasa fa pensar. És una defensa de la llibertat sense límits i una afirmació de la llibertat de creure com a base de totes les llibertats. El llibres denuncia que encara hi ha països on la religió està directament perseguida i, en altres, Déu ha deixat de ser notícia i, algunes persones, no dissimulen la seva hostilitat al cristianisme. Es critica que, mentre es procura ser políticament correcte en determinades qüestions, el mateix criteri de s’aplica en el cas del cristianisme. Els diferents capítols del llibre ens ajuden a pensar sobre quin ha de ser el nou paper de les religions en un societat secularitzada, oberta i respectuosa al fenomen religiós. Recomano la seva lectura amb actitud reflexiva perquè hi ha prous aportacions per generar idees pel que avui és el repte de la nova evangelització.

Millor el jutjat que el carrer, però sempre la llibertat

La comunitat pakistanesa de Barcelona representada per l’associació Centre Islàmic Camí de la Pau ha decidit demandar a la revista El Jueves per la seva portada que consideren una mofa del profeta Mahoma. Creuen que aquesta portada representa una injúria, calumnia i ofensa als seus sentiments religiosos. Per evitar manifestacions al carrer, diuen, han preferit anar per la vida judicial per tal de dirimir si hi ha o  no delicte en la portada de la revista.

És evident que la via judicial, en un estat democràtic, és sempre millor que la protesta airada i descontrolada. Els demandants defensen el dret a criticar la religió sempre i quan això es faci sense traspassar els límits d’un sa exercici d’aquesta llibertat. Totalment d’acord, per això els tribunals han de precisar el contingut d’aquest “sa exercici” i quins són els seus topalls. ¿Tot val o s’ha de posar límits a la llibertat d’expressió?. En tot cas, cal evitar els debats o les portades oportunistes que busquen notorietat sense entrar en el fons de la qüestió.

És oportunisme aprofitar les tensions creades entorn a la vexació dels sentiments religiosos d’uns col·lectius per fomentar, en nom de la mateixa llibertat que deixa expressar-se, més tensions atiant el conflicte. Com també és oportunisme fer-se l’ofès en nom dels sentiments religiosos ignorant i no dient res de les agressions reiterades que en alguns països musulmans es fan a altres religions, als cristians. Ben vinguda sigui la demanda perquè ella pot ajudar a que els jutges aporten raonabilitat al debat, però també magnifica un problema davant del qual penso que, en lloc de traca i mocador, cal seny i prudència. Per això, jo no hauria interposat la demanda.