Aforismes polítics - I

Un aforisme, paraula derivada del grec del mot definir, és una sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica. L'aforisme parteix de la subjectivitat de qui el fa i pretén enunciar un principi amb la màxima concisió. Els primers aforismes són d'Hipòcrates i es referien a petites descripcions de símptomes i diagnosis d’infermetats. Són especialment abundants durant el període hel·lenístic, al Renaixement i a la Il·lustració. M’he permès fer uns petits aforismes relatius a l’actual moment polític a Catalunya.

Estem igual. Des de fa temps res sembla haver canviat. No s’ensuma cap acord, més aviat els presagis són la continuïtat del desencontre.

Desconfiança. Hi ha desconfiança entre les dues úniques forces que poden liderar el procés polític català avui.

Refredament. Han passat tres mesos després de la gran mobilització del 9N de 2014 i el més calent sembla a l’aigüera. Malgrat la pressió popular, l’entusiasme del moment no s’ha traduït en acord polític. Dóna la impressió que cadascú va pel seu cantó. Si això continua s’escamparà el desànim.

Misèria humana. Els espectadors del procés polític català destacaven la seva unitat. ¿Hi havia unitat o tot era un emmirallament? Tal com estem avui més aviat dóna la impressió que alguna força política, un cop vistes les seves possibilitats electorals a tirat pel carrer del mig i vol escurçar la seva arribada al poder.

Decepció. L’apetència par arribar al poder a situat els interessos particulars per endavant. Mentrestant, els interessos del país han quedat subordinats a les lluites partidistes. ¿Fins quan serà sostenibles aquesta situació?.

Data de caducitat. El crèdit polític dels ciutadans als independentistes té data de caducitat. Molt especialment per aquells individus que la independència trobava sentit per resoldre problemes. Si hi ha bonança econòmica, ¿seguiran valorant la independència com una oportunitat?.

El maniqueisme cansa. El tot o res continuat cansa. Cansa molt. Cansa tant, que pot arribar a cansar el mateix somni de la independència.

Dividits perdem. N’estic convençut. Els contraris a la independència temem la unitat dels catalans. La desunió pel tipus de llista o el caràcter del programa ens afebleix més del que percebem.

Baixa l’adhesió dels musulmans al terrorisme

El cruel assassinat del pilot jordà Moaz al-Kasasbeh ha provocat una àmplia repulsa i indignació a tot el món. És evident que la violència de l’Estat Islàmic rep una forta condemna per part dels països d’Occident, però ¿què es pensa en els països de religió musulmana majoritària?.  El Centre d'Investigació Pew ha publicat un interessant document on resumeixen els resultats de les seves enquestes fetes durant més d’un dècada en països de religió musulmana majoritària on es preguntava el grau d’identificació de les persones amb l'extremisme terrorista. Hi ha una alta coincidència entre els musulmans en condemnar l'extremisme i també un gran preocupació sobre aquesta qüestió. Els resultats són ben evidents. En l’enquesta feta a la primavera de l’any 2014 el 62% dels jordans van dir que estaven preocupats per l'extremisme islàmic al seu país, mentre que un any abans aquesta preocupació era compartida només pel 54% dels jordans. També es constata un increment similar a el Líban, Tunísia, Egipte i Turquia.

L'enquesta també identificà un visió molt negativa vers  Al-Qaida i altres grups extremistes en la majoria de països de majoria musulmana. La qualificació més positiva a favor d’Al-Qaida estava en els territoris palestins, on el 25% tenia una opinió favorable per aquesta l'organització terrorista.  El analistes del Centre d'Investigació Pew destaquen que un patró que es repeteix en diferents parts del món; com més persones estan exposades a la violència terrorista, més persones la rebutgen. Jordània és un bon exemple. A principis de l'última dècada, els jordans van expressar nivells relativament alts de suport als atemptats suïcides i una alta confiança en Osama bin Laden, però això va canviar després dels atacs suïcides novembre de 2005 sobre tres hotels a Amman, capital de Jordània. Els atemptats, que van matar a desenes de persones i ferit a més d’un centenar, van ser fets per un afiliat a Al-Qaida, dirigit pel jordà Abu Musab al-Zarqawi. Després d’aquests atemptats, en una enquesta sobre el terrorisme, els suport dels jordans a bin Laden, i els atacs suïcides havia baixat del 57%, de mesos abans, al 29%. Avui en dia, se situa en el 15%. De la mateixa manera, la confiança en bin Laden ha caigut del 61% al 24% després dels atemptats i, en el moment de la seva mort, només el 13% dels jordans tenia confiança en el líder terrorista.

Pakistan és un altre exemple. Les accions terroristes continuades dels talibans contra els pakistanesos en l'última dècada ha portat a molts musulmans a rebutjar l'extremisme violent. El 2004, el 41% dels musulmans pakistanesos manifestaven que un atemptat suïcida sovint podia justificar-se; per a l'any 2014 només el 3% va sostenir aquest punt de vista. 

Sinceritat política

Quan trobem uns polítics sincers ens sorprenem. La roda de premsa feta pels ministres de finances alemany i grec, Wolfgang Schüble i Ianis Varufakis, és un bon exemple d’un exercici de sinceritat. Els dos ministres foren clars en les seves explicacions sobre el profund desacord en relació a la negociació del pagament del deute grec. El ministre alemany fou contundent en indicar les discrepàncies i Varufakis, en un exercici de clarividència, apel·là a la recent història d’Alemanya per alertar del risc d’alentar el nazisme si s’humilia un país. No es pot ser ni més clar ni i més lúcid.

La política necessita tenir polítics sincers. Molts cops la desafecció neix més per aspectes formals o de comportament que per discrepàncies en les estratègies polítiques.. La gestió de la recent nevada a Catalunya és una mostra de tot això. Només calia escoltar alguns polítics, de diferent rang i posició, per adonar-se que eren poc sincers en les seves explicacions. Ningú volia assumir les seves responsabilitats. Ha hagut de transcórrer tot un dia perquè els consellers afectats pel caos circulatori, un més que l’altre. Comencessin a reconèixer les seves responsabilitats en els fets. Però, com és habitual en els discurs polític, un d’ells ha intentat traspassar part de la responsabilitat adduint que la culpa era d’altres. Intolerable. Aquest país, que avança decididament cap un nou escenari polític sota l’impuls dels ciutadans, els partits polítics que lideren el procés han de comprendre que, alguns dels seus professionals de la política, no generen prou confiança per liderar aquest procés de canvi i transformació.

Fontarnauita

Ahir es presentà en societat un nou mineral. És un fet històrica, doncs no es presenta un mineral cada dia. Es tracta d’una sal doble de sodi i estronci, amb potassi i calci. Té per nom Fantarnauita. Magnífic nom per identificar un mineral. El nom és un homenatge a un bon amic i company, en Ramon Fontarnau i Griera, biòleg, precursor de la microscòpia electrònica de rastreig al nostre país. Fou el primer entre els primers. Fórem companys en el camp de la microscòpia electrònica durant vint anys. Ell entrà al Servei de Microscòpia Electrònica  l’any 1967 i jo l’any següent. Eren temps difícils, de cobrar poc, treballar molt i esperar que vinguessin temps millors. Durant tots aquests anys compartirem la il·lusió de la recerca i el servei a altres persones que volien emprar els complexes microscopis electrònics. Ella era una savi ordenat i meticulós, un artista de la recerca i de la precisió. La seva alegria i bonhomia li obria totes les relacions humanes perquè era molt fàcil confiar-li el cor.

És goig saber que el nou mineral té el nom d’en Ramon. El mineral fou descobert a la conca sedimentària d’Emet a l’Anatòlia (Turquia) per un grup multidisciplinari de científics i tècnics dels Centres Científico Tecnològics i de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona treballant conjuntament amb la universitat de Dukuz Eylül d’ Esmirna (Turquia). El treball d’identificació d’un nou mineral és un procés complex perquè cal anar superant les exigents proves que demana la CNMNC “Comission on New Minerals Nomenclatura and Classification”. El que animà als seus descobridors a seguir intentant superar totes les proves era saber que aquesta comissió havia acceptat el non del nou material. Per això les feines de classificació semblaven més lleugeres perquè al final, si es superaven totes, hi hauria un nou mineral en el món que es diria Fontarnauita en homenatge a Ramon Fontarnau i Griera. Això és el que importava.

L’error del pacte contra el yihadisme

Dóna la impressió que el terrorisme jihadista recull indirectament petits èxits polítics. El recent pacte antiterrorista signat exclusivament per les dues forces majoritàries del Parlament espanyol és bona prova d’això. Si l’objectiu de tot grup terrorista és instaurar la por en una societat, el pacte signat ahir només pot entendre’s com una resposta més emotiva que racional al problema del jihadisme. L’horitzó electoral ha condicionat el sentit d’aquest pacte i el comportament dels seus dos únics actors.

Un dels objectius no confessats del pacte es evidenciar a la societat espanyola que només hi ha dos partits majoritaris, els signants del pacte, capaços de fer política d’estat. Els populars han arrossegat els socialistes als seus punts de vista i aquests, preocupats en perdre posicions per demostrar que poden ser força de govern, s’hi han sumat ràpidament. Paradoxalment, aquests dos partits amb vocació d’omplir tot l’espai polític, alhora de definir una política d’estat han marginat sense escrúpols a la resta de forces polítiques, algunes majoritaris en els territoris on s’ha d’aplicar aquesta política i altres que, en menor mesura però totalment legitimades, representen uns punts de vista també necessaris a tenir en compte. Només pot entendre’s aquest despropòsit des de el pur i simple càlcul electoral.

L’altra dimensió del pacte és el pes donat als aspectes policials i de repressió dibuixat per la política de l’Estat en la lluita contra el jihadisme. Fomentar només els aspectes d’intel·ligència o punitius és tenir una visió curta del problema del jihadisme.  Quanta raó té la sociòloga Saskia Sassen, premi Príncep d’Astúries, quan alerta que el terrorisme islàmic s’ha de combatre bàsicament lluitant també contra la pobresa i l’exclusió social de molts immigrants i els seus fills. Per això, s’equivoquen els populars i els socialistes amb aquest pacte anti-jihadista. El seu pacte es queda a mig camí perquè és un pacte fet des de la por i no amb la raó. A la societat hi ha una por latent per les notícies que arriben del terrorisme de l’Estat Islàmic a Oirent Mig. És temor referenciat a una situació d'altres països, no perquè aquí hi hagi terrorisme jihadista. Prendre decisions des del temor, espantats, si bé pot semblar que aporta confiança a la ciutadania donant la impressió que es fa alguna cosa contra la xacra del terrorisme, pot conduir a prendre mesures que retallen i desfilen el teixit democràtic de la societat. Com també pot alimentar sentiments de venjança que s'expressen en les actuacions de l'Estat. La idea de presó permanent revisable aniria en aquest sentit ja que representa un retrocés en l’àmbit de les llibertats democràtiques constitucionals i una comprensió de la presó no com a instrument de reinserció sinó d'ajust de comptes. Lamentablement, aquest és, en definitiva, el gran objectiu dels terroristes.

L’aïllament dels individus

La crisi de l’Estat del Benestar és més profunda que una simple fallida o desajust de les institucions socials sorgides a la fi de la II Guerra Mundial. Més aviat el col·lapse institucional són els efectes visibles d’una problema més profund, a l’ensems esdevé origen de nous problemes que incideixen en les persones. Davant l’enfonsament dels serveis bàsics oferts per l’Estat del Benestar les persones es senten insegures. Si abans es vivia confiadament amb percebre uns serveis públics bàsics de qualitat en l’àmbit sanitari, educatiu, social, cultural, habitatge i ocupació, ara no és així. La universalitat i qualitat en la prestació dels serveis públics són molt més vulnerables a les crisis econòmiques.

A l’anterior inseguretat cal sumar-li la incertesa davant dels canvis continus i ràpids d’un món global profundament agitat. Immers en aquesta situació l’individu modern té por fins ara desconeguda. La por no és bona consellera, sobretot si aquest individu es esquívol als referents morals i espirituals que en altres èpoques aportaven tranquil·litat interior i solidesa existencial. L’absència de referents contribueix a l’aïllament dels individus i la pèrdua de molts dels vincles que cohesionaven de la societat. L’individu modern assumeix aquesta nova situació admetent la seva desorientació i la necessitat de defensar-se del que li és estrany. El proïsme queda diluït en la desconfiança i la pèrdua de l’alteritat. En aquesta nova realitat hi ha poc espai per la misericòrdia. 

La proposta d’aconfessionalitat excloentde la república de Catalunya

 

Igual que el jutge Santiago Vidal, no sóc un expert constitucionalista, ni per no ser, no sóc ni jurista. Però, com el jutge, comparteixo l’interès de dedicar el temps lliure a reflexionar sobre els drets i deures constitucionals dels catalans en la futura Catalunya independent i, de manera especial, com queda protegida la llibertat religiosa i el reconeixement de les religions. En el “Document base provisional per una futura constitució participativa de la república de Catalunya” es proposa una regulació ben curiosa del dret de la llibertat religiosa i les relaciones dels poders públics amb les confessions religioses. Considero molt encertat la proposta d’encaix constitucional de la llibertat religiosa en el títol segons dins l’apartat de drets i deures. Així la llibertat religiosa té la consideració de llibertat fonamental a promoure i defensar. Queda ben clar, en la proposta d’article 13, dedicat a la llibertat religiosa, que  “es garanteix la llibertat religiosa i de culte. Tota persona té dret a escollir lliurement la seva religió i conviccions filosòfiques, així com de dur-les a la pràctica de forma pacífica”. Estic plenament d’acord que, tal com es proposa a 13.2, que “l’Estat es declara aconfessional”. Però el meu avinença arriba fins aquí 

No comparteixo, en res, el que es diu a continuació en la resta de l’article, “i en conseqüència, cap religió podrà ser subvencionada amb fons públics. (13.3) Les pràctiques d’ús de vel integral que oculti la cara en espai públic, sota l’excusa de religió, no són mereixedores d’empara legal”. En primer lloc, no crec que un futur text constitucional hagi de regular aspectes normatius que són objecte de lleis posteriors o de reglaments. Parlar de subvencions en un text constitucional o pretendre regular el vel integral en la constitució és un enorme despropòsit i una sorprenent anomalia. És un despropòsit que crec que té aires ideològics més que de definició constitucional. L’ús de l’expressió “i en conseqüència” confirma la meva opinió que el redactat es deriva d’una predisposició ideològica. Per analogia, la Constitució espanyola del 1978, a partir d’un supòsit d’aconfessionalitat similar afirma el contrari “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació”. (16.3)

¿Per que la proposta base provisional de constitució nega tota cooperació?. Intueixo que al darrera d’aquest oferiment de redactat constitucional hi ha una visió de laïcitat excloent força consolidada en una part de la societat catalana. La qual cosa explicaria la prohibició dels poder públics de cooperar amb les religions per considerar que poc poden aportar al bé comú. Si  bé s respecte el dret a la llibertat religiosa com exercici d’una llibertat personal no es reconeix l’aportació positiva que les tradicions religioses poden fer a la construcció del bé comú dels catalans. Aquesta visió que no s’estén a altres entitats o grups, ja que en el projecte constitucional no existeix cap esment a una restricció similar. Per sort, com diu l’enunciat del document, estem davant d’un text que és una “base provisional per una futura constitució participativa” per la qual cosa es tracta d’un text obert que es pot enriquir per la participació d’altres visions i opinions. Caldrà estar atent en veure com evoluciona la proposta de text. En qualsevol cas, les tradicions religioses han d’estar preparades per, quan el futur Parlament català obri el període de fer una Constitució en serio, fer sentir la seva veu i proposar un visió constitucional de laïcitat positiva que permeti incloure les religions de manera activa en la construcció del futur país de tots els catalans.