Glosses per la vida quotidiana

Sabem que l’amor tot ho pot. L’amor als demés és font de vida i omple el cor de pau i joia. Gràcies a l’amor tot té un altre sentit i desvetlla en nosaltres el que sant Pau anomena “la mirada interior del cor”. Amb aquesta mirada la vida té un sentit diferent i no deixa mai indiferent. “El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació. L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment”. (Sl 97)

Hem de confiar que no estem sols en tot allò que creiem i fem. Hi ha la companyia de molta gent que creu i fa el mateix que nosaltres. Estem en comunió amb ells formant una gran família. També tenim una companyia interior que neix de la confiança amb l’amor que Jesús a dit que el Pare té amb tothom que estima als demés. Aquesta confiança s’experimenta en el cor. “No tinguis por. No deixis de parlar, jo vetllo per tu i ningú no et tocarà per fer-te mal”.(Ac 18,9-10)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de viure intensament la vida, amb alegria i joia. Hem de pensar que cada instant expressa la plenitud de la vida. No podem ser persones amargades i empobrir la vida dels demés per estar crispats. La joia de viure és també comunió d'amor. "Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir" (Jn10,10)

A la pregunta de ¿qui és Déu?, la resposta de Jesús és prou clara: ell és el camí que fa comprensible la resposta. A Déu ningú no l'ha vista mai, però a les altres persones sí. Per això l'amor als demés és el camí que porta a trobar la resposta a la pregunta. "Jesús digué a Tomàs: jo sóc el camí, l veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment al meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist" (Jn 14,6-7)

La veritat, ¿què és?, Aquesta fou la pregunta de Pilat a Jesús en el pretori. Jesús callà, La veritat no és una possessió individual, sinó un procés que es construeix amb diàleg amb els demés. Estimant-los fem el camí de la veritat; estimant ens obrim a trobar la veritat que sempre es deixa trobar. “Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13) 

Una forma de cooperació estat i confessions religioses 5 maig 2016

El passat 16 d'abril, es va celebrar el primer casament religiós dels testimonis de Jehovà, des de l’entrada en vigor de la reforma del Codi Civil que reconeix efectes civils als matrimonis celebrats en la forma religiosa de les confessions reconegudes pel seu notable arrelament. La cerimònia es va celebrar a la sala del Regne dels Testimonis de Jehovà, del carrer Sant Alexandre, al barri de Vilapicina de Barcelona. La cerimònia va constar, en primer lloc, d'uns consells basats en la Bíblia per gaudir d'un matrimoni honorable i feliç. Posteriorment es va oficiar la part legal, amb les declaracions i vots dels contraents i la signatura de les actes. 

 Això és una bona notícia perquè significa un pas més en la normalització de la diversitat religiosa al nostre país. Aquesta celebració va ser el primer enllaç des de l’entrada en vigor de la Llei 15/2015, de 2 de juliol, de la Jurisdicció Voluntària, que modifica el Codi Civil en reconèixer els efectes civils dels matrimonis contrets en la forma religiosa de les confessions a les quals s’ha reconegut el notable arrelament. Aquest dret estava limitat fins ara a les confessions que havien signat un acord amb l’Estat, de manera que aquesta reforma legal les ha equiparat en relació al matrimoni. El canvi legal es concreta en la disposició transitòria cinquena: Matrimonis celebrats per les confessions religioses evangèliques, jueves i islàmiques i per les que hagin obtingut el reconeixement d’arrelament notori a Espanya. Aquesta modificació legislativa era una reivindicació història de les confessions amb reconeixement de notori arrelament i la seva realització és una forma de concretar la cooperació estat i confessions religioses tal com mana la Constitució.

Política d’afers religiosos de la Generalitat

El Consell Executiu va aprovar el 19 d’abril el Pla de Govern de la XI legislatura on s’assenyalen els principals objectius de la Generalitat. Dins l’àmbit d’“Igualtat, migracions i ciutadania” el Govern atorga un pes específic a la política en matèria d’afers religiosos i ha establert, com objectiu prioritari: “Garantir l'exercici del dret a la llibertat religiosa i de consciència i fomentar la convivència entre les persones, amb les seves creences o no creences, i les comunitats religioses”.

El Govern, reconeixent la llibertat religiosa com un dret fonamental es compromet a garantir-lo mitjançant el desenvolupament de les actuacions polítiques següents:

1.        Reforçar el diàleg interreligiós entre les diferents confessions religioses. A tal fi es convocarà una línia d’ajuts adreçades a les entitats religioses i altres entitats per a actuacions i publicacions i per al funcionament ordinari de les entitats. L’objectiu d’aquests ajuts és fomentar el coneixement de les religions per tal de garantir el respecte a la diversitat de creences entre la societat catalana, promoure el diàleg interreligiós i difondre la realitat religiosa de Catalunya.

2.       Presentar el fet religiós com una descoberta. Entre d’altres mesures es preveu la creació de l’Observatori de la Diversitat Religiosa a Catalunya. Aquest serà un òrgan d’observació i anàlisi de la diversitat religiosa al nostre país, que s’encarregarà, entre d’altres, d’actualitzar el Mapa religiós de Catalunya i d’elaborar el Baròmetre sobre la religiositat i la gestió de la seva diversitat, instruments bàsics per conèixer la realitat religiosa a Catalunya. Així mateix, també està previst que el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa elabori un informe sobre l’actualitat religiosa al nostre país.

3.         Preparar els serveis públics per donar l’atenció adequada a tota la ciutadania siguin quines siguin les seves creences. Per fer-ho possible es preveu l’establiment i/o la renovació de convenis amb les entitats religioses i els departaments corresponents per a l’assistència religiosa en centres penitenciaris i en centres sanitaris. A més, també es continuarà amb la tasca de formació, elaboració i difusió de guies i materials per orientar i assessorar diferents serveis públics, els ajuntaments i les entitats religioses respecte als drets de llibertat religiosa en determinats àmbits, com ara els centres educatius i sanitaris i l’espai públic.

4.    Ajudar els diferents cultes a adequar els seus centres. S’impulsarà la tasca d’assessorament a les entitats religioses per tal que, entre d’altres qüestions, puguin adequar-se a la Llei 16/2009 dels centres de culte.

Francesos i alemanys malfien dels musulmans

La imatge que tenen els francesos de les persones musulmanes ha empitjorat segons una enquesta publicada per Le Figaro. L’enquesta compara l’opinió que tenen els francesos i els alemanys sobre els musulmans i les persones d’origen musulmà. Cal matissar que aquesta pregunta ha de considerar-se inadequada, doncs implicaria l’existència d’un país anomenat musulmania. L’enquesta evidencia la progressiva degradació de la imatge dels musulmans tant a França com a Alemanya. El 47% dels francesos consideren que els musulmans són una amenaça per la identitat de França. Els alemanys més o menys pensen el mateix.

En relació a la integració dels musulmans a les respectives societats, el 68% dels francesos responen que no estan integrats. El 67% dels francesos pensen que no volen integrar-se. En relació a la representació política, el 44% dels francesos no  voldrien tenir un alcalde musulmà, mentre que a Alemanya el refús és només del 27%. El 63% dels francesos s’oposen a l’ús del mocador islàmic, aquest percentatge baixa a Alemanya fins el 45%. En relació a que hi hagin partits islàmics, el 77% dels francesos s’oposen en contra del 32% dels alemanys. Comparant amb dades d’altres enquestes s’arriba a la conclusió que hi ha un progressiu increment de la percepció negativa dels musulmans tant a França com a Alemanya.

Sóc de ciències

Recordo que, en més d’una ocasió estant en més gent, sorgeix la necessitat de fer algun càlcul rapit, per exemple, pagar el compte d’un sopar que exigeix fer una divisió. Llavors sempre hi ha algú que s’escapoleix de l’operació matemàtica adient que és de lletres. Clar que ara, amb els telèfons que són com una navalla suïssa tecnològica, la calculadora invalida l’excusa per no dividir. A mi sempre em tocava fer l’operació perquè sóc de ciències.

Una de les coses que vaig aprendre en els meus estudis de ciència és la prova empírica i la solidesa de les opinions quan estan fonamentades en dades. Aquest principi bàsic per donar fiabilitat a les dades sembla que l’apliquen alguns polítics. Només cal obrir un diari i resseguir les seves declaracions. Moltes són afirmacions lapidàries sense cap carga probatòria. S’afirmen coses que, si el lector estigués ben informat, veuria que no són admissibles perquè ni no passen ni la prova del nou. Però això sembla que no importi. La veritat, la fiabilitat, la solidesa de les afirmacions, no hi són ni se les espera.

Catalunya no és anticlerical

Les dues principals conclusions del simposi organitzat per la Fundació Claret conjuntament amb Justícia i Pau i el Grup Sant Jordi es poden resumir en dues proclames. La primera és que Catalunya ha deixat de ser anticlerical; la segona la pronuncià Màxim Múñoz, president la Fundació Claret “els cristians no volem privilegis, ni quedar-nos tancats a la sagristia”. La majoria de partits amb representació parlamentària a Catalunya, exceptuant Ciutadans que declinà la invitació i la CUP que s’excusà, participaren en una interessant taula rodona per explicar el seu posionament sobre les relacions entre l’estat i les confessions religioses. Si bé l’enfoc s’orientava a identificar com haurien de ser aquestes relacions en el cas d’una Catalunya independent, la pregunta es formulava de forma genèrica de tal manera que tots els partits podien definir-se entorn a aquesta qüestió.

Tothom coincidí en destacar, en primer lloc, que tot estat modern ha de preservar la separació de les institucions públiques de les confessions i cap religió ha de pretendre tenir la consideració de religió d’estat. També hi hagué coincidència en senyalar que cal establir formes de cooperació de l’estat amb les religions perquè aquestes tenen una funció social positiva per la cohesió de la societat. Algú afirmà de que les religions són font de capital social. La mateixa unanimitat es donà alhora de refusar el model de laïcitat francès guiat per la llei de 1905. Els diferents representants polítics parlaren de que cal definir l’estat en relació a les religions com aconfessional o, si es vol fer referència a la seva laïcitat, com a laïcitat positiva o laïcitat oberta.

Ningú volia que la religió fos element de confrontació sinó de lligam per enfortir la societat. Per això l’estat ha de trobar les formes de cooperació institucional amb les religions i ha de ser el debat democràtic el que determini els àmbits i el marc concret on es coopera. La gran coincidència en les intervencions dels representants dels diferents partits posà en evidència que a Catalunya l’anticlericalisme imperant en èpoques passades ja no té espai polític i que la societat admet sense cap problema la dimensió pública de la fe i que les religions puguin intervenir i proposar als ciutadans els seus punts de vista, com l’expressió de les creences en la plaça pública.