Glosses per la vida quotidiana

L’experiència de la resurrecció confirma la plenitud de la vida. Cal viure la Pasqua com un experiència personal de pas cap una nova vida victoriosa de les petites morts de la vida quotidiana. Tot el poble va lloar la vostra mà victoriosa, perquè la saviesa obre els llavis dels muts i dóna eloqüència als senzills. (Sv 10,20-21)

Totes les persones estem cridades a participar en la construcció i gaudi d’un món més just, digne, lliure i humanitzat. Només els que es autos-excloguin en quedaran fora. La crida és universal. Tothom hi serà comptat, no es pot rebutjar a ningú. No hi ha cap raó que justifiqui l’exclusió. La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. (Salm 117)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser testimonis de la Pasqua que hem viscut. Cada dia estan plens passions que demanen viure l’experiència dels ressuscitat. La nostra responsabilitat és ser fidels a l’esperit pasqual i contribuir a que la vida triomfi a l’experiència de les morts quotidianes per injustícia o indignitat.

La paraula del Senyor és sincera,

es manté fidel en tot el que fa;

estima el dret i la justícia,

la terra és plena del seu amor

(Salm 32)

Els cristians hem de caminar en el món al costat de les persones, sense més pretensió, que acompanyar-los i ser testimonis d’unes creences i uns valors que donen sentit a la vida. Hem de fer-nos presents allí on cal donar testimoni de l’amor que transforma i ens allibera de les injustícies i de les opressions. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. (Lc 24, 30-31)

El nacionalcatolicisme és viu

La noticia de la decisió de la ministre de Defensa de l’Estat espanyol de que les banderes estiguin a mig pal per recordar la mort de Jesús m’ha fet recuperar un article escrit, ara fa vuit anys, quan vaig viure la mateixa situació a la ciutat de Burgos davant l’edifici de l’antiga capitania General.

Es evident que la sociologia del franquisme perdura més del que ens pensem i que es manifesta de formes molt plurals i diverses en la societat actual. Sense anar més lluny. Durant aquesta Setmana Santa he estat a Burgos i he pogut veure un exemple d’aquesta realitat. Els edificis de Capitania General i de la Diputació Provincial tenien les banderes a mig pal durant tots els dies de la Setmana de la Passió. Aquest signes evidencien la pervivència d’una mentalitat que considera normal que uns edificis públics adoptin un signe de dol que s’identifica amb la creença religiosa catòlica durant tota la Setmana Santa. Per sort de la governança, l’ajuntament de Burgos, governat pel mateix partit que la Diputació, tenien totes les banderes ben amunt. No està de més recordar que en l’edifici de Capitania General fins fa pocs mesos (12 de gener d’aquest any 2010) hi havia una làpida que recordava que allí el colpista general Franco fou investit Cap d’Estat en contra la democràcia d’aquest país.

La pervivència del franquisme sociològic i cultural és el que crea les condicions mentals perquè es pugui processar al jutge Garzón o es consideri normal manifestar un dol públic perquè és la Setmana Santa dels catòlics. És cert que les mentalitats s’han de debatre amb arguments i raons, però els comportaments institucionals han d’estar reglamentats a partir d’uns protocols que respectin el que diu la Constitució en relació a l’aconfessionalitat de les institucions de l’Estat vers les religions.

Fins aquí l’article escrit ara vuit anys. Davant la decisió de la ministre Cospedal hauria esperat que el fiscal general de l’Estat hagués l’hagués acusat formalment de prevaricació. Perquè la ministra sap que prengué una decisió que no podia prendre perquè la Constitució ho prohibeix. L’article 16.3 es prou explícit, comença dient: “cap confessió tindrà caràcter estatal”. Posar les banderes a mig pal és un signe clar d’aquesta confessionalitat prohibida constitucionalment. Per això, davant el silenci del fiscal general de l’Estat es confirma de nou que l’Estat espanyol està ocupat pels nostàlgics del confessionalisme del règim anterior.

Cultures polítiques efímeres

Sap greu tornar a insistir en temes parlats en altres moments, però alguns partits polítics han situat la cultura política d’aquest país en una vertiginosa pendent cap a la més absoluta decadència. El PP, atemorit per l’ascens vigorós de Ciutadans, endureix fins l’extrem les seves propostes. La continuada conducció política mirant el retrovisor el porta a renunciar a fer polítiques estratègiques i moure’s en el terreny immanent del tacticisme a veure que pesca. Ciutadans, desvergonyit i sense res a perdre, colla cada cop més endurint els seus plantejaments sobre la base del populisme. Ni es creu del tot el que diu o, directament no sap el que diu, però com que sona bé i la mercadotècnia política deu assegurar que dóna vots, s’escora cada cop més el seu discurs d’estar a la contra de tot sense proposar res concret. Al final d’aquest exercici una part de l’escena política està cada cop més propera a la dreta extrema. Els fantasmes de l’extrema dreta han pres cos i seuen en el Congrés de Diputats

Mentrestant, algunes cultures polítiques viuen sota l’alerta permanent de no perdre vots. Tot sembla a punt per tombar el partit de govern, però ningú fa el pas. L’esquerra alternativa es reclou en el seu silenci, no per tàctica sinó per incapacitat. Tothom amenaça amb mocions de censura però, alhora de la veritat, s’imposa el dissimulo. A Catalunya, partits o formacions polítiques quasi grupusculars i algunes d’elles que són un encadellat de sigles volen condicionar la vida política. Sorprèn la seva capacitat de posar condicions sense ruboritzar-se a les forces polítiques majoritàries. Sembla que la política per alguns partits s’hagi convertit en veure qui la diu més grossa per poder fer una sèrie de piulades ocurrents però efímeres. Aquesta política de l’espectacle, del foc d’encenalls resulta cansada i feixuga.

Ciutadans o la banalització de la vida parlamentària

La conjuntura política catalana ha situat els debats parlamentaris al centre dels mitjans de comunicació visuals. És habitual veure per televisió els diputats del Parlament català exercint la seva funció. Això permet als ciutadans poder avaluar, sense més filtres que les seves percepcions, la qualitat i el nivell dels seus representants polítics. Arran de les tensions del procés s’han produït algunes actituds inapropiades del parlamentarisme polític amable. Les sessions parlamentàries del mes de setembre del 2017 no crec que puguin ser esmentades com exemplars. Tot el que passà els dies 6 i 7 no foren massa edificants, per totes les parts. Es podien haver fet les coses molt millor i, la dinàmica dels esdeveniments sobrepassà tota la lògica del debat parlamentari.

Superat aquest tràngol, la vida parlamentària ha seguit amb importants debats polítics que han retransmesos puntualment. Això m’ha permès seguir atentament el que deien els parlamentaris i, principalment, veure com ho deien. M’interessava molt identificar els comportaments gestuals perquè, generalment, diuen tant o més que les paraules. He quedat sorprès del mal fer i mala educació dels parlamentaris de Ciutadans. Conreen la bronca fàcil, la gestualitat grollera i allò que en castellà es tan dúctil: el espaviento que en català sol traduir-se per escarafalls. En aquest cas crec que a Ciutadans se li escau millor fer un mix del sentit de les dues paraules: espaviento com demostració excessiva o afectada d’espant, admiració o sentiment  i escarafalls com demostracions exagerades, hipòcrites, de reprovació, de refús. La líder i diputats de Ciutadans dominen aquest art de tal manera que són un espectacle de bronca, paraules cantelludes i aldarulls retòrics. Enlloc de la paraula parlamentària són mestres d’esgrima de grosseries, tons burletes i mals comportaments. Sap molt greu veure en que volen convertir aquesta gent el parlamentarisme.

Glosses per la vida quotidiana

Vivim dies difícils per mantenir ferma i en peus l’esperança. La situació política que viu Catalunya, en un primer moment, aclapara i desespera. Però, no podem rendir-nos interiorment i pensar que tot està perdut. Sempre hem de mantenir viva la nostre esperança i ajudar a mantenir l’esperança dels altres, com els nostres antecessors mantingueren viva aquesta esperança. En som els seus hereus.

Espera el Senyor! Sigues valent!

Que el teu cor no defalleixi!

Espera en el Senyor!

(Salm 26)

La Setmana Santa ha commemora una passió. ¿Quantes passions veiem cada dia?. La condició humana està plena de moments desesperants, durs i molts cops incomprensibles. Són situacions on la solidesa interior es duta al límit i la debilitat humana pot fer-nos trair els nostres principis i conviccions. En aquests moments necessitem obrir el cor i acollir l’ajuda que ens permet mantenir-nos íntegres. “Quant el gall cantarà, m’hauràs negat tres vegades” (Jn 13,38)

Vivim dies de gran tristor i tribulacions. Veiem tancats a la presó homes i dones plens de raó acusats d’un delicte que no ha comés. En aquesta situació, hem de mantenir viva l’esperança i no dubtar que estem al cantó correcte de la història. Hem de percebre que no estem sols i que trobem el confort en les nostres conviccions, en les raons de la nostra esperança i l’acolliment de les altres persones. “El Senyor m’ajuda per això no em dono per vençut, per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit” (Is 50,7)

Setmana Santa 2018. Meditació IV. La Pasqua del Ressuscitat

Els cristians d’avui tenim molta avantatge respecte els primers seguidors de Jesús. Ells, davant la seva mort en creu no entengueren res. Restaren perplexos i en un profund silenci d’incomprensió. L’Stabat Mater reflexa perfectament els sentiments d’aquells moments. Res semblava tenir sentit. Els Improperis, profundes recriminacions de Déu al seu poble, presagiaven la possibilitat del triomf del no res després de la mort de Jesús. En aquells moments hi havia un to de desesperança i por. Però no. Després d’un temps de nit, de foscor, l’arbre de la creu donà la llum al món. Aquesta és la novetat que cal proclamar avui: la resurrecció ha vençut tota mort.

Els cristians sabem que després de la creu sempre hi ha la resurrecció. En un dels textos més primitius del Nou Testament es diu simplement “creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell” (1Te 4,14). Tota la nostra fe està centrada en el fet de la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. Sense Diumenge de Pasqua, el Divendres Sant no té sentit. Com diu l’evangelista Lluc “per què busqueu entre els morts el que és viu. No és aquí: ja ressuscitat” (Lc24.5-6). ¿Per què la devoció popular celebra amb molt imaginaria la passió però no la resurrecció?.

Necessito viure la passió des de la seguretat de la resurrecció. Perquè això és el que sabem i ens dóna vigor. Això és el que experimentaren els deixebles d’Emaús. L’anunci joiós de la Pasqua és el que els cristians hem de transmetre a les persones que cerquen el sentit de la vida. Necessitem explicar amb joia el sentit de l’encontre de Maria amb el fill vivent. És el nostre punt de partida com a creients. Crist ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Nosaltres en som testimonis i en donem testimoni.