Tenir seny és una virtut desitjable. El seny es defineix com la ponderació mental. Sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença i actuació. No hi ha com tenir cura de treballar amb atenció a fi de tenir bon seny. “Beneit sigui el Senyor que em dona seny. Fins a les nits m’amonesta el meu cor” (Salm 16/15, 7)
La mort no pot tenir la darrera paraula de l’existència humana, tot i la seva negació de la vida. Les persones podem repetir la mateixa experiència dels primers deixebles que comprengueren el sentit de la resurrecció a partir de la seva trobada personal amb Jesús. Llavors, tot esdevé comprensible i descobrim com l’amor transcendeix la mateixa finitud de la mort. “Jesús li diu: Dona, per què plores? Qui busques?. Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré. Li diu Jesús: Maria!. Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: Rabuni - que vol dir «mestre»”. (Jn 20,15-16)
Els cristians hem de fer com els deixebles d'Emaús: acompanyar a la societat, a les persones en els seus itineraris; conversar i a través del testimoniatge fer-los entendre el sentit de l'experiència creient en Jesús. La fe és també acompanyament en el camí de la vida. ""¿No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?" (Lc 24, 32)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada