Hi ha assumptes que
semblen impossibles i al final acaben esdevenint realitat. L’esperança continuada,
la pregària i la confiança en la gratuïtat de Déu acaben fructificant, i allò
que era inaudit esdevé realitat. Això ha de provocar la nostra admiració,
alegria i agraïment. El Déu d’amor i vida no ens deixa sols. “Zacaries preguntà a l’àngel «¿Com sabré que
això és veritat? Tant jo com la meva esposa som massa grans perquè puguem tenir
un fill». L’àngel li va respondre «Jo sóc Gabriel, i estic al servei personal
de Déu, és ell qui m’ha enviat per anunciar-te aquestes bones noves” (Lc
1,18-19).
Els cristians hem d’acollir
responsablement i fer-la nostra la paraula de Déu. Les persones de bon cor fan
el mateix amb aquells els principis que semblen dictats per les divinitats.
Tots hem de procurar actuar d’acord amb aquests valors que hem acceptat
confiadament. “Sóc l'esclava del Senyor:
que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38).
L’esperança es sosté en la
confiança. Esperem que les promeses esdevindran realitat perquè confiem en qui
ens ho ha dit. La creença, la confiança i l’esperança ens sostenen. Gràcies a
elles la vida és obertura a la trobada amb les altres persones per poder
compartir aquesta esperança, ajudar-los, acompanyar-los i alliberar-los dels
els seus sofriments. “Feliç tu que has
cregut ! : Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” (Lc 1, 45).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada