Els canvis han de ser radicals, els pedaços serveixen de ben poc. Hem d’exigir-nos anar al fons de les coses i reconèixer que tot canvi exigeix també una transformació personal, una renovació interior. En moltes ocasions ens cal néixer de nou per fer possible una nova manera de ser i de viure. Això pot significar deixar-se emportar per l’esperit, viure lliures de prejudicis i abandonar els límits imposats per nosaltres mateixos. “No t'estranyis si et dic que heu de néixer de nou. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit”.(Jn 3,7-8)
La primitiva església dels cristians era una gran comunitat d'amor i aquesta era la seva senya d'identitat. Se’ls identificava perquè s’estimaven i tenien cura els uns dels altres. Procuraven que ningú quedés exclòs d’aquesta vida en comú i que els diners no fos motiu de marginació. La seva radicalitat sorgia del convenciment de la força de l’amor i la necessitat de proposar un model de societat alternatiu. Tant de bo sabéssim viure avui aquests principis. "Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els seus béns; venien les seves propietats i les altres coses que posseïen, per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú". (Ac 2, 44-45)
Hem de ser el màxim de sincers. Hem de ser persones exemptes d’hipocresia o simulació. És el mateix que dir sempre la veritat, allò que sentim o pensem realment; que no som falsos o dissimulem. Cada dia tenim múltiples ocasions per ser transparents. El mateix que diem per les persones és aplicable a les institucions, especialment a les polítiques i als polítics. “Qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum no desemmascarí les seves obres. Però els que viuen d’acord amb la veritat si que busquen la llum, i que tothom vegi que fan, ja que ho fan segons la llum” (Jn 3,20-21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada