Les persones que es perceben com a perfectes i justes, fins i tot davant la comprensió dels altres, no tenen consciència de necessitat de perdó. El seu orgull és tan gran que ni es plantegen la possibilitat de perdonar o de ser perdonades. Sense el reconeixement de la pròpia imperfecció, és impossible que arribin a entendre el sentit i els límits personals. “Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc”. (Lc 7,47)
L'obsessió per tenir, posseir o dominar ens empobreix profundament, ens fa perdre el sentit de la vida i ens aïlla dels altres. Qui acumula propietats viu atemorit de perdre-les i pateix per defensar-les, un neguit que acaba ofuscant la seva llibertat. Més val ser que tenir. La cobdícia ens empobreix humanament i ens tanca el cor al proïsme. “Perquè hem vingut en aquest món sense res, i no ens en podrem endur res. Mentre tinguem, doncs, menjar i vestit, donem-nos per satisfets. Els qui volen enriquir-se cauen en temptacions i paranys, i en molts desigs insensats i perniciosos, que enfonsen els homes en la ruïna i la perdició. Perquè l'amor al diner és l'arrel de tots els mals. Per haver-s'hi llançat, alguns s'han desviat de la fe i ells mateixos s'han clavat a l'ànima molts sofriments”. (1Tm 6. 7-10)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada