Com a pares i mares, acompanyem els nostres fills en el seu camí per la vida. Hi ha moments de gran felicitat, però també n'hi ha de difícils i de patiment. Tot i que de vegades vivim situacions amargues, mai perdem la nostra capacitat d'estimar-los amb amor, compassió i tendresa. “A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.” (Lc 2,35)
La tradició i el tradicionalisme, tot i que inicialment es basen en l'esperit i l'essència d'una doctrina o principis, poden acabar traint-los. Això passa quan el zel excessiu per la tradició fa que es perdin de vista els principis fonamentals. La defensa aferrissada d'allò que es considera la base d'una religió o creença sovint fa oblidar la participació humana en la creació del dogma. Per mantenir la puresa dels valors essencials, és recomanable prendre distància de la dogmàtica i eliminar els elements afegits al llarg del temps, que podrien haver-ne desfigurat el sentit original de la creença. “Aspirar a ser el pastor d'una comunitat és desitjar una noble tasca. El pastor d'una comunitat ha de ser irreprensible, marit d'una sola muller, sobri, assenyat, educat, acollidor, dotat per a ensenyar, no donat al vi, ni violent, sinó de bon tracte, enemic de les baralles i del diner; ha de saber portar bé la pròpia casa i fer-se obeir i respectar pels fills. Perquè si algú no sap portar la pròpia casa, com podria tenir cura d'una església de Déu?” (1Tm 3,1-5)
De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Ens calen paraules que ens ajudin a créixer interiorment. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Podem dedicar una part del nostre temps a llegir autores que ens ajuden a créixer interiorment. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna” (Jn 6,64.68).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada