L’amor és font inesgotable de vida, fins al punt que qui no estima roman en un estat de buidor equiparable a la mort. Aquesta capacitat d’estimar no només humanitza, sinó que proporciona una experiència genuïna de la transcendència, esdevenint l’aliment essencial que nodreix la vida interior de les persones i dona sentit a la seva existència. A través de l’amor ens agermanem, establint vincles que superen les barreres individuals per construir una comunitat basada en l'afecte i la comprensió mútua. La responsabilitat de l’ésser humà no resideix en la fermesa de les seves creences o dogmes, sinó en la qualitat i la mesura de l’amor que és capaç de manifestar cap als altres. “Estimats meus, hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu. Tothom qui estima és fill de Déu: ha nascut d’ell i el coneix. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor” (1Jn 4,7-8)
Davant la necessitat de prendre decisions, les persones hem d'aturar-nos a discernir amb calma per tal de contrastar les nostres futures accions amb els principis que ens ordenen la vida. Un camí per assolir aquesta reflexió és la pregària que ens situa amb humilitat davant el judici de Déu, entenent que tota acció humana d'importància hauria d'estar precedida per moments de recolliment i pregària sincera. "Tot seguit, Jesús va fer pujar els seus deixebles a la barca i els manà que passessin al davant cap a l'altra riba, en direcció a Betsaida, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los se'n va anar a la muntanya a pregar" (Lc 6, 45-46)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada