Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. També vol dir assumir les contradiccions personals, les qual no ha de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. (Mt 16,24)
L’amor, expressat en forma d’estimació entre les persones, hauria de ser l’eix entorn el qual s’articulessin les relacions humanes. Aquestes acostumen estar dominades per l’egoisme i els interessos particulars, als quals tot es supedita i sacrifica. Cal un canvi radical i situar en el centre d’aquestes relacions l’interès dels altres. “Tothom coneixerà> que sou deixebles meus – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35)
La vida està plena de misteris. Hi ha preguntes que no sabem respondre, No és el coneixement científic el que ens dona les respostes, ens cal un saber més arran de la pròpia experiència de viure. El trobament amb els altres ens ajuda a trobar aquestes respostes. Després, les vivències de sentir-nos compromesos solidàriament amb les seves esperances ens ajuden a comprendre millor el sentit de la vida. “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mt 11,25)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada