Gregorio Morán, en castellà, si us plau

Al comprar La Vanguardia ahir dissabte una senyora es queixava de les traduccions dels articles de Gregorio Morán al català. Estava enfadada. Era lectora habitual de La Vanguardia en català, però ha decidit els dissabtes comprar-lo en castellà per no perdre el bon castellà d’en Gregorio. Penso el mateix. He vist que el català, per més acurada que sigui la traducció espatlla el subtil domini de la llengua que té aquest extraordinari periodista. La lectura dels seus articles, Crónicas sabatinas, és tot un plaer. Tant pel que diu com per la manera com ho diu. Fins i tot, en el cas de no estar d’acord amb el que diu, és un plaer intel•lectual l’estructura del seu discurs i l’ús del castellà.

¿Cal traduir al català certs articles quan la traducció pot desvirtuar la creativitat literària del seu autor? ¿Té sentit fer-ho si el lector pot comprendre l’article en el seu idioma original?. Bona i llarga pregunta. És un encert, i una victòria, que La Vanguardia (antigament dita española), després de tants, i tants anys, es publiqui ara en català. Els articulistes que tenen el català el seu idioma de creació literària han sortit guanyant. També el catalanisme cultural. Però hi ha uns quants articulistes que pensen i escriuen en castellà, ¿té sentit traduir-los si els entenem?, ¿no seria un signe de normalitat respectar l’idioma en el qual l’articulista ha escrit el seu article si aquest així ho vol? Parlo dels articulistes i no dels periodistes de redacció, i parlo d’aquelles que volguessin mantenir l’idioma original mentre sigui comprensible pels lectors. El debat és força interessant, perquè, un cop normalitzat l’ús de la nostre llengua pot ser caldria plantejar-nos noves preguntes.