Identitats múltiples

Existeix un emmirallament de creure que les persones hem de tenir una entitat de la qual es desprèn una gran lleialtat de la qual se’n deriva el patriotisme. Així ha estat difós fins a pensar que, tot i reconèixer que a fora de la pròpia identitat n’hi altres, aquestes eren considerades estranyes a la pròpia identitat personal. Però de sobte les persones hem descobert que en la societat hi ha una gran diversitat cultural amb unes identitats molts diferents a les nostres i que aquestes persones reclamen ser tingudes com a membres de la societat comuna. Això crea un xoc conceptual. Ja que si es parteix de la idea de que només és possible tenir una sola identitat, llavors cal que els demés abandonin la seva identitat, per adoptar-ne una de nova: la meva. Però la realitat fa adonar-nos que les coses no funcionen així. Que la identitat assimilada o negada no acaba de funcionar o que esdevé rebel.

Hi ha una altra possibilitat més realista: la multiplicitat d’identitats. Es tracta de reconèixer que les persones estem formades de diverses identitats que es complementen i s’enriqueixen. Que hi ha també unes identitats col·lectives que es tenen com a preferencials perquè ens identifiquen i determinen allò que es podria anomenar com a ànima de la societat. La principal descoberta d’aquesta nova situació és adonar-se que la vivència d’aquestes identitats no es contradictòria o excloent. Les persones poden tenir varies identitats simultànies sense que això alteri les bases de les lleialtats i, en última instància, el sentiment de patriotisme. Ja que aquest es construeix per evolució del sentiment de pertinença el qual es percep des del respecte a les múltiples identitats personals.