Ahir, es clausurà el seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol. Diverses persones prou representatives del món religiós català, moltes de les quals havíem participat regularment al llarg de les sessions del seminari, ens trobarem per compartir les principals idees suggerides en el seminari i parlar de l’estat de la qüestió. El professor Àlex Seglers, resumí les principals idees dels ponents i l’escriptor Antoni Puigverd proposà un suggerent reflexió sobre el paper de les religions en les societats modernes. La seva conclusió fou que l’Església catòlica, després de molts anys de dominància social, ha d’assumir que ara li toca desenvolupar el paper de “minoria creativa” en un context de canvi dels paràmetres de les creences dins d’una societat religiosament plural.
En el torn d’intervencions vaig comentar com creia que s’expressa la religió en la societat contemporània. Resumeixo el que vaig dir.
1. La pràctica religiosa s’ha transformat. Han baixat unes pràctiques, però han augmentat unes altres. Les persones segueixen creient. Però també les creences són diferents. Hi ha la tendència de moure’s entre el sincretisme o la creació d’un Déu personal construït sumant molts déus particulars. Tenen èxit les religions amb poques exigències personals. També hi ha espiritualitat sense religió i religió sense transcendència. Són religions de salvació ràpida i sense esperar a una vida futura.
2. Acabada la Modernitat i liquidada la postmodernitat ara és el temps de la segona Modernitat. És un temps de recuperació dels grans valors del pensament il·lustrat, reformulats en un nou context social i cultural amb la particularitat que ara, aquest pensament, no expulsa la religió de l’espai públic. Laïcitat, secularització i religió conviuen, dialoguen i es complementen.
3. Es dóna un procés de politització de la fe perquè a l’agenda política s’han incorporat temes que afecten al sentit de la vida. Situació que convida a les institucions portadores de valors a intervenir per proposar els seus valors quan el debat polític afecta als valors d’humanització. Les esglésies estan sotmeses per això a la crítica política.
4. La pluralitat creixent de la societat convida a reformular la moral cívica. En aquest procés han d’intervenir les religions amb les seves aportacions específiques de sentit, valors i virtuts. La moral cívica serà el resultat d’un procés de diàleg i pacte. Ningú ha d’estar exclòs en el procés de la recreació de la moral cívica.
5. Els partits polítics han de demanar a les religions que aportin els seus valors a la societat. La societat s’enriqueix quan les religions proposen el seus valors perquè ells ajuden a generar esperança a partir d’uns valors que identifiquen un projecte d’humanitat.
6. La laïcitat és un espai comú de convivència protegit per les institucions públiques. Enfront l’espai religiós, no hi ha laïcitat, sinó espai civil. Gràcies a la laïcitat les tradicions religioses i de pensament es poden trobar dialogar i construir els valors compartits que identifiquen la societat. L’alternativa a la litúrgia (religiosa) no són les anomenades litúrgies laiques, sinó les cerimònies civils.
Una actitud comuna que és el comú denominador d’aquestes propostes, vàlid tant per les religions com per la política, és que els individus i les institucions han de treballar amb serietat i amb respecte vers el que pensen i creuen les persones.
En el torn d’intervencions vaig comentar com creia que s’expressa la religió en la societat contemporània. Resumeixo el que vaig dir.
1. La pràctica religiosa s’ha transformat. Han baixat unes pràctiques, però han augmentat unes altres. Les persones segueixen creient. Però també les creences són diferents. Hi ha la tendència de moure’s entre el sincretisme o la creació d’un Déu personal construït sumant molts déus particulars. Tenen èxit les religions amb poques exigències personals. També hi ha espiritualitat sense religió i religió sense transcendència. Són religions de salvació ràpida i sense esperar a una vida futura.
2. Acabada la Modernitat i liquidada la postmodernitat ara és el temps de la segona Modernitat. És un temps de recuperació dels grans valors del pensament il·lustrat, reformulats en un nou context social i cultural amb la particularitat que ara, aquest pensament, no expulsa la religió de l’espai públic. Laïcitat, secularització i religió conviuen, dialoguen i es complementen.
3. Es dóna un procés de politització de la fe perquè a l’agenda política s’han incorporat temes que afecten al sentit de la vida. Situació que convida a les institucions portadores de valors a intervenir per proposar els seus valors quan el debat polític afecta als valors d’humanització. Les esglésies estan sotmeses per això a la crítica política.
4. La pluralitat creixent de la societat convida a reformular la moral cívica. En aquest procés han d’intervenir les religions amb les seves aportacions específiques de sentit, valors i virtuts. La moral cívica serà el resultat d’un procés de diàleg i pacte. Ningú ha d’estar exclòs en el procés de la recreació de la moral cívica.
5. Els partits polítics han de demanar a les religions que aportin els seus valors a la societat. La societat s’enriqueix quan les religions proposen el seus valors perquè ells ajuden a generar esperança a partir d’uns valors que identifiquen un projecte d’humanitat.
6. La laïcitat és un espai comú de convivència protegit per les institucions públiques. Enfront l’espai religiós, no hi ha laïcitat, sinó espai civil. Gràcies a la laïcitat les tradicions religioses i de pensament es poden trobar dialogar i construir els valors compartits que identifiquen la societat. L’alternativa a la litúrgia (religiosa) no són les anomenades litúrgies laiques, sinó les cerimònies civils.
Una actitud comuna que és el comú denominador d’aquestes propostes, vàlid tant per les religions com per la política, és que els individus i les institucions han de treballar amb serietat i amb respecte vers el que pensen i creuen les persones.
Acabada la Modernitat i liquidada la postmodernitat ara és el temps dela Modernitat Líquida, segons Bauman, caracteritzada per un individu anòmic i inestable associat a la desparició de punts fixos en què situar la confiança, tant en un mateix com en els altres i en la comunitat. El teu desig de la laïcitat com a espai comú de convivència és només un desig, ja que la realitat és que les religions desconfien de les institucions públiques i les institucions públiques de les religions. I ja no diguem de la desconfiança dels partits polítics! I ja estàs en un d'ells, quina incidència real teniu els de Cristians pels Socialisme dins el PSC i el PSOE?
ResponEliminaJordi Tarragona