He llegit en una crònica de Cristina Sent a La Vanguardia (dissabte 9 de maig 2009) que el President de la Generalitat, José Montilla, considera que ha arribat l’hora que els ciutadans percebin que existeix un projecte socialista que avança. Per això, afegeix, “ens falta un relat”. Crec que les paraules del president Montilla fan diana en un dels problemes greus de la política d’avui. L’excessiva orientació a mostrar resultats ràpids, l’acceleració que provoca la necessitat de resoldre els problemes urgents ha dificultat la construcció del relat polític. Amb l’absència de relat es corre el risc de ser com un gegant amb peus de fang.
Els guionistes de la reconeguda sèrie el Ala Oeste de la Casa Blanca associaren l’èxit del fictici president Josiah Bartlet amb la seva capacitat de construir un relat sòlid, entusiasmador, convincent i continuat. És cert, es tracta d’una sèrie. Però els guionistes són narradors d’històries que pretenen connectar amb allò que esperen les persones, conscients de que aquesta és la clau per assolir una bona quota de pantalla, Per això, no és cap anècdota la insistència dels guionistes en fer aparèixer el president Josiah Bartlet com un gran relator. Com anys després, a la realitat, va saber fer Barack Obama en la seva campanya electoral. Els seus llibres i molts dels seus discursos són relats que connecten amb les esperances de les persones o amb les seves pors.
No val qualsevol relat. Interessen aquells relats que combinen encertadament fets, sentiments, valors els quals mobilitzen les passions, les pors, les esperances i els desitjos de les persones, amb tot allò que conforma la intimitat més arcaica de les persones. El relat polític no és el només el discurs dels fets promoguts des de l’acció de govern. A això cal sumar-hi el relat polític del per què de les actuacions. Fent servir els mateixos recursos narratius dels contes populars, de les històries mítiques o de les històries bíbliques. Cada una d’aquestes narracions conté la llavor que connecta amb les persones. Al final, aquestes s’identifiquen amb el narrador, fan seu el sentit de la narració i no tenen recança de confiar-li les seves esperances. És llavors quan el relat esdevé element bàsic del nou concepte de lideratge. El líder emergeix de la confiança que neix de l’esperança amb el futur.
Cal entrar en el camp del relat amb decisió, però defugint qualsevol intent de convertir-lo en una manipulació de la realitat. No es tracta de substituir el relat bíblic, el conte o el mite per una “storytelling” escrit per un guionista en recerca de l’efecte consumista. El relat està lluny de la manipulació, perquè el seu objectiu és narrar una història basada en la transformació de la societat. És una història creïble perquè s’adreça al cor i al pensament de les persones. És una història que pretén atansar el futur al present, amb un horitzó d’esperança. Ens cal un relat capaç de mobilitzar voluntats, capaç de convocar-les a construir el futur amb el convenciment que, amb la participació de tots, serà millor que el present.
Els guionistes de la reconeguda sèrie el Ala Oeste de la Casa Blanca associaren l’èxit del fictici president Josiah Bartlet amb la seva capacitat de construir un relat sòlid, entusiasmador, convincent i continuat. És cert, es tracta d’una sèrie. Però els guionistes són narradors d’històries que pretenen connectar amb allò que esperen les persones, conscients de que aquesta és la clau per assolir una bona quota de pantalla, Per això, no és cap anècdota la insistència dels guionistes en fer aparèixer el president Josiah Bartlet com un gran relator. Com anys després, a la realitat, va saber fer Barack Obama en la seva campanya electoral. Els seus llibres i molts dels seus discursos són relats que connecten amb les esperances de les persones o amb les seves pors.
No val qualsevol relat. Interessen aquells relats que combinen encertadament fets, sentiments, valors els quals mobilitzen les passions, les pors, les esperances i els desitjos de les persones, amb tot allò que conforma la intimitat més arcaica de les persones. El relat polític no és el només el discurs dels fets promoguts des de l’acció de govern. A això cal sumar-hi el relat polític del per què de les actuacions. Fent servir els mateixos recursos narratius dels contes populars, de les històries mítiques o de les històries bíbliques. Cada una d’aquestes narracions conté la llavor que connecta amb les persones. Al final, aquestes s’identifiquen amb el narrador, fan seu el sentit de la narració i no tenen recança de confiar-li les seves esperances. És llavors quan el relat esdevé element bàsic del nou concepte de lideratge. El líder emergeix de la confiança que neix de l’esperança amb el futur.
Cal entrar en el camp del relat amb decisió, però defugint qualsevol intent de convertir-lo en una manipulació de la realitat. No es tracta de substituir el relat bíblic, el conte o el mite per una “storytelling” escrit per un guionista en recerca de l’efecte consumista. El relat està lluny de la manipulació, perquè el seu objectiu és narrar una història basada en la transformació de la societat. És una història creïble perquè s’adreça al cor i al pensament de les persones. És una història que pretén atansar el futur al present, amb un horitzó d’esperança. Ens cal un relat capaç de mobilitzar voluntats, capaç de convocar-les a construir el futur amb el convenciment que, amb la participació de tots, serà millor que el present.
"Ens falta un relat", diu el president. ¿Però només en el món de la política? No m'agrada desprestigiar els polítics, però en aquests moments no constitueixen el sector generador d'esperança o sentiments de salvació en la gent.
ResponEliminaJordi Tarragona