dissabte, 27 de juliol de 2013

Crítica profètica


La fe cristiana i la seva espiritualitat es projecten cap la història i s'identifiquen amb la defensa de la causa dels pobres i marginats. La presència dels cristians en el món amb el seu testimoni i diàleg, entren en comunió amb l'esperança d'alliberament present en la memòria històrica de la humanitat. Aquest record de l’esperança porta a la vivència de la denúncia profètica. L’esperança cristiana, malgrat que es faci comprensible al món per la seva encarnació en les utopies històriques, les transcendeix. Gràcies aquesta transcendència la utopia humana, entesa com a solidaritat amb els pobres, els exclosos, els marginats, no es contenta amb el que s’ha assolit. La denúncia profètica recorda que l'esperança utòpica transcendeix a la pròpia història, ja que aquella es viu sempre com aposta per el no realitzat encara.

L’evocació del sí, però no. No és una simple renúncia a l’acontentament de les realitats històriques considerades com anticipació del Regne de Déu, és una afirmació de que hi ha una realitat més enllà d’aquestes realitats. Tot i que la fe està submergida en les complexes realitats socials, convida a proclamar la darrera dimensió de l'esperança que no és una simple continuació de història social. Per això la responsabilitat del creient és recuperar la intensitat i dimensió de la utopia del Regne i tornar a fer d’ella un signe que identifiqui el cristianisme. Per més complides que estiguin les esperances a través de l’acció política i social, aquestes no esgoten la promesa del Regne de Déu. Si es perd la perspectiva de la reserva escatològica, els objectius humans s’absolutitzen i es dilueix el valor transcendent de la presència de Déu en la mateixa història.

El cristianisme, si es vol ésser fidel als seus orígens, ha de tornar a ésser el cor inquietum en mig d'una societat resignada i apàtica. Els cristians hem de ser el cor d'un món sense cor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada