Us recomano la darrera pel·lícula de Woody Allen, “Si la cosa funciona” (Whatever Works ). El protagonista és un personatge retret, malcarat i antisocial però que, a mesura que avança la pel·lícula esdevé simpàtic, amable i que, gràcies a les contínues seves reflexions, es fa proper a les preocupacions dels espectadors. És un repàs precís de les fòbies de les persones. Només comprensibles per algú que fa de cada pel·lícula un petit homenatge a la psicoanàlisi. Durant noranta dos minuts el protagonista fa una dissecció del conjunt de circumstàncies, creences, idees i actituds que forneixen l’existència.
El protagonista, un madur professor de física en atur, connecta amb els espectadors perquè, a més de que és dirigeix de forma explícita a ells a través d’un enginyós recurs cinematogràfic, parlar i diu d’allò que més d’un cop hem pensat. Woody Allen parla a través del protagonista per dir-nos, al igual que ja feu a Match Point, que les coses poden donar-se també per atzar. Per això cal estar atent i ser flexibles per tal de no deixar passar les oportunitats. Això és el que es desprèn de veure com els personatges fan i refan les seves vides de forma totalment inesperada. El racionalisme del protagonisme es va desfent progressivament a mesura que avança la pel·lícula. Al final, sembla que tota sigui atzar i casualitats.
Novament, Allen treu en una pel·lícula el seu mont particular de fantasmes. En poc espai de temps desfilen la gimnàstica sueca, la religió verdadera i les religions com a negoci, els teocon i els neocon (genialment representats en una galeria de personatges de cera), la teoria del caos, l’amistat, la psicoanàlisi, la sexualitat amb sexe i sense sexe, l’amor madur i l’amor adolescent, la soledat i la companyia, la ciència, l’art conceptual, la música, ... Un munt de llocs comuns pels espectadors. Els fantasmes de Woody Allen esdevenen complicitats amb els espectadors.
Una recomanació, si aneu al cinema eviteu seure al costat d’algú que xarrupi o mengi crispetes amb tots els sorolls del món, llavors no podreu captar els enginyosos i divertits diàlegs que, amb una velocitat prodigiosa, es donen sense parar. L’aparent surrealisme de les paraules s’amaga l’essència de la vida. Un autèntic regal que no es pot perdre.
El protagonista, un madur professor de física en atur, connecta amb els espectadors perquè, a més de que és dirigeix de forma explícita a ells a través d’un enginyós recurs cinematogràfic, parlar i diu d’allò que més d’un cop hem pensat. Woody Allen parla a través del protagonista per dir-nos, al igual que ja feu a Match Point, que les coses poden donar-se també per atzar. Per això cal estar atent i ser flexibles per tal de no deixar passar les oportunitats. Això és el que es desprèn de veure com els personatges fan i refan les seves vides de forma totalment inesperada. El racionalisme del protagonisme es va desfent progressivament a mesura que avança la pel·lícula. Al final, sembla que tota sigui atzar i casualitats.
Novament, Allen treu en una pel·lícula el seu mont particular de fantasmes. En poc espai de temps desfilen la gimnàstica sueca, la religió verdadera i les religions com a negoci, els teocon i els neocon (genialment representats en una galeria de personatges de cera), la teoria del caos, l’amistat, la psicoanàlisi, la sexualitat amb sexe i sense sexe, l’amor madur i l’amor adolescent, la soledat i la companyia, la ciència, l’art conceptual, la música, ... Un munt de llocs comuns pels espectadors. Els fantasmes de Woody Allen esdevenen complicitats amb els espectadors.
Una recomanació, si aneu al cinema eviteu seure al costat d’algú que xarrupi o mengi crispetes amb tots els sorolls del món, llavors no podreu captar els enginyosos i divertits diàlegs que, amb una velocitat prodigiosa, es donen sense parar. L’aparent surrealisme de les paraules s’amaga l’essència de la vida. Un autèntic regal que no es pot perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada