L’extrema dreta ¿atractiva?

El recent doble atemptat d’Oslo ha generat debats i reflexions. Un qüestió que ha sortit repetidament és el retret, o la interrogació, si els governs europeus han sabut gestionar adequadament el tema de la immigració. La mirada al mapa del creixement de les forces de dreta extrema amb representació parlamentària pot fer suposar que alguna cosa s’ha fet malament. Ja que tots aquests partits, tant els que tenen representació parlamentària com els que no, tenen en comú que es presenten com una resposta d’ordre davant de l’impacte de la immigració en els seus respectius països. Tot i que es pot pensar que és un discurs xenòfob genèric, el que tenen en comú aquests discursos és que són, més que una hostilitat vers tots els immigrants, un refús als musulmans. Alguns dels continguts del manifestat d’Anders Behring Breivik no està massa allunyat del que pensen i diuen alguns dels dirigents dels partits parlamentaris d’extrema dreta o del que ha repetit PxC en la darrera campanya electoral. És qüestió de mirar les hemeroteques o de tornar a veure alguns dels vídeos dels actes electorals.

Però no cal caure en el parany de pensar que Anders Behring Breivik era un boig solitari. No és així. Poden haver-hi altres individus psicològicament alterats com Anders Behring Breivik que es sentin atrets a emular el seu comportament. No és cap consol auto-enganyar-se sota la improbabilitat de nous atacs de l’extrema dreta. El que és preocupant és constatar que a Europa hi ha una àmplia base social per acollir els conceptes que sostenen els discurs dels diversos partits d’extrema dreta parlamentària. Les motivacions de cada país varien. Això explicaria els diferents graus d’arrelament parlamentari. La proximitat de la dictadura franquista, per exemple, podrà explicar l’escàs grau d’acceptació electoral que tenen aquests partits. Però, no es pot oblidar que, cada cop són més el nombre de persones que han viscut l’experiència vital de la dictadura i que es troben ofegats per una crisi que els hi nega el futur.

Hi ha una realitat social que, insatisfeta davant del comportament dels polítics en resoldre la crisi econòmica i afectada per aquesta, ha trobat en els musulmans, i una pretesa islamització d’Europa, el boc expiatori per projectar el seu malestar. Aquestes ciutadans, davant d’un crisi que no controlen i un fet immigratori que no saben com gestionar, han optat per recórrer a solucions tradicionals. Sacrificar la democràcia en benefici de la seguretat davant del risc. El que cal, no és negar aquesta evidència, sinó adonar-nos, analitzar i identificar aquells elements que, de forma objectiva, alimenten aquests sentiments o percepcions que es tradueixen en vots als partits d’extrema dreta.