Síria, una vergonya interpel•ladora

He tornat a veure la foto que encapçala aquesta nota. És la dura imatge d’un pare que sosté en braços el seu fill mort. No crec que hagi un dolor més insuportable que la mort d’un fill. Tan se val la causa, perquè la mort del fill és un dolor extrem. Com deia Miguel Hernández en la seva Elegia a Ramon Sije “Tanto dolor se agrupa en mi costado, que por doler me duele hasta el aliento”. No massa lluny del dolor que el devocionari catòlic volia expressar amb els Stabat Mater. La Mare de Déu al peu de l’arbre de la Creu on tot semblava que s’havia acabat amb la mort ajusticiada del seu Fill. El text en llatí d’aquesta seqüència devocional ho expressava amb claredat : “Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa, dum pendebat filius. Cuius animam gementem, contristantam et dolentem pertransivit gladius”.

Durant el Dissabte Sant  escolto la composició barroca Giovanni Battista Pergolesi sobre l’Stabat Mater. Intento entendre com pot ser el dolor d’una mare o d’un pare davant la mort d’un i la seva la incomprensió davant d’aquest absurd. La mort evitable d’un fill deu ser encara més dolorosa. Per això m’ha copsat aquesta fotografia perquè en ella es condensa la profunditat d’aquest dolor. Com podem explicar al pare d’aquest nen mort a Alepo el sentit d’aquest fet. El sofriment, la mort, el plor com a principis són un fracàs per la nostre civilització. Hem de sentir compassió de les víctimes i saber que cal actuar decididament a favor d’elles. És una vergonya la passivitat com les potències mundials, entretingudes en els seus jocs d’estratègia de saló, abandonen als habitants de Síria a la seva sort sota la brutal repressió del règim de Bashar Al-Assad.

Amor eficaç

L’amor i la seva pràctica, la caritat, estan a la base de l’experiència cristiana. Per això m’agrada viure la litúrgia del Dijous Sant perquè recorda la centralitat de l’amor pels cristians i m’interroga sobre el meu compromís en l’estimació. Sempre he cregut que la política permet viure amb intensitat l’amor cristià. Des de que vaig llegir de jove el llibre Creer es comprometerse del canonge de Màlaga, José Maria González Ruiz, la meva vida ha estat presidida per el binomi fe i compromís polític. No se desdir-me’n de cap dels dos.

Hi ha cristians que manifesten molta prevenció a l’acció política i, en un altre extrem, es situen cristians que consideren que la política és la única mediació possible per realitzar, ara i aquí, el Regne de Déu en la història. Em trobo més còmode en la possibilitat de creure que, com diuen alguns il·lustrats, que la societat no es canvia només amb exhortacions morals, però que per canviar-la políticament calen referents morals. El moralisme ha estat un dels riscos del cristianisme. Durant massa temps el cristianisme ha esdevingut un moralisme amable i un pensament reconfortant allunyat de l’anàlisi de la realitat social. Cristianisme i societat convivien en plans diferents.

La política, amb totes les seves mancances, limitacions i alteracions, ofereix una mediació històrica per l’amor i l’esperança. Aquesta mediació permet identificar les causes que impedeixen el desenvolupament moral de l’amor i l’estimació als demés. No és suficient denunciar les múltiples situacions d’injustícia que es donen al món, el que cal és canviar aquest món que genera injustícia i aportar els referents morals que permeten construir la política sobre una base sòlida. La política hauria d’oferir un instrument eficaç perquè l’amor cristià sigui eficaç i tingui una dimensió estructural; però també hauria de permetre deixar-se interpel·lar, amb tota naturalitat, pels referents morals que defineixen la nostre societat.

Amadeu Hurtado, home de conviccions i acords

Estic llegint amb molt interès el llibre d’Amadeu Hurtado Abans del sis d’octubre que espero poder anar comentant successius dies. La introducció de Amadeu Cuito i Víctor Hurtado perfila perfectament l’ideari d’aquest advocat, periodista i polític català del segle passat. Amadeu Hurtado defensava un catalanisme situat al marge de l’ortodòxia doctrinal del nacionalisme. La diferència estava en els accents. Per Hurtado era més important situar a primer pla la riquesa i les aportacions del present, amb tota la seva complexitat política, social i cultural, que reivindicar únicament el fer històrica d’una antiga sobirania. La reivindicació del present portava a Hurtado a situar en primer pla, més que la construcció d’un Estat petit, trobar la manera com Catalunya podia tenir una posició preeminent en la direcció política i espiritual d’Espanya.

L’acció política d’Amadeu Hurtado estigué presidida per les tensions que li provocava ser una persona de pau i concòrdia en una situació de màxima confrontació. Hurtado era una home de diàleg que volia evitar les tensions que presidien el moment polític del seu temps perquè estava convençut que portaven al país a una situació de conseqüències catastròfiques. No volia que les seves fermes conviccions i ideals fossin motiu de xoc amb altres formes de pensament. Per això, considerava que calia esgotar totes les vies de pacte i negociació. De tal manera que, quan totes els camins d’entesa semblaven barrats, calia desfer passes per trobar-ne de nous. Amadeu Hurtado era una persona de transacció política i enemic de tota confrontació. Espero que la lectura d’aquesta llibre em doni raons morals per comprendre l’actual situació política.

Concili Vaticà II: una primavera en temps de tardor

Avui fa 50 anys un gran esdeveniment recorregué l’Església catòlica romana: començava  el Concili Ecumènic Vaticà II. Un gran fet que canvià profundament la mateixa identitat eclesial i permeté recuperar acostar-se a l’originalitat del missatge evangèlic. Amb ell naixia una nova teologia, una nova pastoral i una litúrgia renovada. El papa beat Joan XXIII obrí les portes i les finestres de l’Església al món i deixà que la vida secular purifiqués el missatge de la fe. L’Església deixava de ser una societat perfecte i avançava cap la seva reconciliació amb el pensament modern. La remor del canvi espantà als sectors més tancats de l’Església que intentaren capgirar el Concili. Hi havia por amb els resultats que podia dur l’anomenar aggiornamento.

Ara, amb la perspectiva dels 50 anys, encara es poden contemplar els clars-obscurs conciliars. Les resistències no s’han aturat i encara hi ha qui confia en desfer el passos caminats. S’enyoren èpoques passades en les quals la cristiandat era una dada sociològica inqüestionada. Però, Joan XXIII, primer i Pau VI després, tot i els seus dubtes, situaren el catolicisme en diàleg permanent amb la societat. Gràcies això, l’Evangeli s’anuncià amb continguts doctrinals renovats i formes intel·ligibles per la humanitat. Foren temps de gran efervescència que permeteren situar en primera línea els grans teòlegs que fins aquells moments havien estan tancats a les porteries dels monestirs.

L’Església catòlica amb el Concili Vaticà II començà a renovar-se i des de llavors la tensió ha estat entre donar continuïtat a aquesta renovació o témer-la. Cal seguir defensant el llegat del Concili i l’entusiasme que provocà en el poble de Déu. L’obertura a la reflexió i a la col·legialitat dialogal foren, sens dubte, uns dels resultats importants del temps conciliar. Per això, cal estar esperançats de que, quan l’Església catòlica obre les seves finestres i portes a l’entrada de l’aire de la societat i dona peu a la participació és produeix la seva transformació i renovació. Aquest és el camí a seguir per poder parlar de manera comprensible del Déu cristià a la societat contemporània. 

Les temptacions polítiques episcopals – III

Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en els comentaris que vaig començar la setmana passada i que acabo avui.

La següent temptació està relacionada amb el rol que la institució eclesial assumeix en relació a l’espai política. Ningú discuteix a l’Església el dret a intervenir en l’arena política aportant criteris que ajudin ha humanitzar la societat. És legítim fer-ho i és un dret i un deure de l’Església. La temptació que algunes persones semblen haver caigut és creure que, ja que s’’intervé en l’arena política on també actuen partits polítics, és adoptar un rol de partit polític. Llavors es quan el paper singular de l’Església es desdibuixa perquè actua com si fos un partit polític. El referent profètic es difumina en benefici de tàctiques pròpies de les associacions polítiques amb uns resultats que no són sempre els esperats per l’Església.

Una altra temptació és l’absolutització de la política. La  història no esgota la salvació del Regne de Déu. Aixì ho diu la Doctrina Social de l’Església “sobre el pla de les dinàmiques històriques concretes, la vinguda del Regne de Déu no es pot entendre, doncs, en la perspectiva d’una organització social, econòmica i política definida i definitiva. La vinguda del Regne és testimoniada més aviat pel desenvolupament d’una sociabilitat humana que és per als homes llevat de realització integral, de justícia i de solidaritat, en l’obertura a la transcendència com a terme de referència per al propi acompliment personal definitiu” Compendi nº 51.

Oleanna

Quan he llegit en alguna crítica el significat del nom Oleanna he recordat la cançó popular adaptada per Pete Seeger que tants cops havia cantat amb en Xesco Boix en els seus pacients intents de que, sí o sí, aprengués anglès a través del cant. No vaig aprendre anglès, però vaig fruir molt de temps de l’amistat d’en Xesco i l’aprenentatge de tot el cançoner de Seeger. Ahir vaig veure l’obra de teatre Oleanna. Un gran obra de David Mamet que amb una magnífica dramatúrgia i interpretació, tornen a confirmar l’excel·lent aposta pel bon teatre que fa el teatre Romea.

Oleanna ens convida a contemplar com el mal ús del poder corromp les relacions humanes. Seria ingenu creure que la corrosió humana es circumscriu al poder polític, no és així. Qualsevol persona pot exercir incorrectament el poder que les circumstàncies ha posat a les seves mans. En aquesta obra, un professor obsessionat per la seva posició personal i una alumne capdavantera d’un grup crític juguen amb el poder per atacar o defensar-se. Qui fa un mal ús del poder, és a dir, aquell que el fa servir per protegir els interessos personals o col·lectius, enlloc de servir als demés, el poder sense amor, denigra i fa mal. L’obra ens mostra durament com aquesta perversió del poder anul·la a les persones. Però també parla, amb encert, de la crisi de les institucions formatives, dels orgulls professionals desmesurats, de la incomunicació malgrat els progressos comunicatius, ingeniosament exemplificats en un inoportú mòbil que dificulta, paradoxalment, la comunicació. Per tot això, i més coses, és altament recomanable aquesta obra.

Les temptacions polítiques episcopals – II

Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en els comentaris que vaig començar la setmana passada i que continuo avui i en els propers dies.

La següent temptació és no assumir la secularització de la política. Malgrat la progressiva secularització de la política, principi assumit avui sense massa oposició, no tota l’Església l’assumí amb naturalitat. Les esglésies catòliques dels països de l’Estat en els anys 80 foren institucions activament compromeses amb la democratització dels seus països. Polònia fou el cas més paradigmàtic d’aquesta situació. La inèrcia pràctica introduïda per aquest compromís creà bastant confusió en els primers anys de democràcia en aquests països. Ja que semblava que l’Església li costava situar de nou el seu paper institucional en el nou context polític.

La política està desacralitzada. Per això no està demés recordar el sentit de la dita evangèlica de saber el que és de Déu i el que és del César. “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Mt 22,21).

La temptació anterior ens porta  a la següent. Es pensar que l’Església està unida a una determinada concepció de la política. Aquesta unitat tendeix a elevar a categoria moral determinades opcions ideològiques. Així ho expressa el Compendi de la Doctrina Social on es diu l’Església no es confongui amb la comunitat política i que no estigui vinculada a cap sistema polític. La comunitat política i l’Església, en el seu propi camp, són de fet independents i autònomes l’una de l’altra i ambdues estan, encara que de manera diversa, «al servei de la vocació personal i social dels mateixos homes».Àdhuc es pot afirmar que la distinció entre religió i política i el principi de la llibertat religiosa constitueixen una adquisició específica del cristianisme, de gran rellevància en el pla històric i cultural”. Però el passat actua de rèmora i fàcilment es cau en la temptació de voler que l’Església projecte una determinada visió política com la única possible i vertadera pels cristians.