Marroc vol formar als imams de Múrcia

La intensitat i extensió del salafisme gihadista preocupa al Regne del Marroc. Preocupa molt. Per evitar la proliferació d’aquest salafisme les autoritats marroquines han pres la iniciativa de lligar en curt els seus imams marroquins. Al Marroc, el govern ho té fàcil per controlar els imams però, pel que ha transcendit, res vol estendrà aquest seguiment fora de les seves fronteres. Segons explica el diari murcià La Verdad el cònsol del Marroc a València ha explicat que el seu govern vol obrir un consolat en aquesta comunitat autònoma i formar als imams d’aquesta regió. A més, el cònsol demanà l’assignatura d’àrab en els centres educatius perquè els “nens marroquins han de saber d’on venen i conèixer la seva cultura i el seu verdader idioma” i garantir que l’aprenentatge de la llengua “no es faci de forma clandestina”. 

Les paraules del cònsol són força clarificadores. El govern del Marroc no vol perdre el control ideològic de les persones que tenen relació amb aquest país, encara que, per ciutadania no en siguin ja ciutadans. Per fer-ho els imams són una peça estratègica i de primera magnitud a la regió de Múrcia, on bon part de comunitats musulmanes estan en l’òrbita de Justícia i Caritat, també coneguda com Justícia i Espiritualitat, moviment islamista radical marroquí enfrontat amb la barreja polític religiosa que sosté la casa reial marroquina. Insistir en la formació dels imams o treure les classes d’àrab dels oratoris i mesquites és una bona estratègia per esquivar el control ideològic a través de l’aprenentatge de la llengua. 

És evident que cal formar els imams, aquesta és una assignatura pendent que tenen molts països europeus, però també és evident que les comunitats musulmanes d’aquí han de tenir prou autonomia per dissenyar aquesta formació evitant les ingerències i supervisions dels governs estrangers. Si bé l’islam del Marroc està força lluny de les derives fonamentalistes d’altres països, i això és una garantia que els formadors enviats pel govern marroquí presentaran un islam conciliador i tolerant, això no justifica admetre com a normal el que és una clara ingerència que, per fer-ho més excels, es fa en un altre país. Per acabar, voldria destacar que tenir autonomia en la gestió d’aquesta formació crearia les condicions per que sorgir una reflexió pròpia i renovada de l’islam europeu.

La religió font de resiliència i de sentit

Amb una simple mirada al nostre entorn ens adonem que el fet religiós no s’ha diluït. L’espai públic, el lloc comú per la convivència, està ocupat per múltiples expressions religioses. No obstant, algunes persones, encara manifesten un cert rubor per expressar la rellevància que té la religió en la seva vida privada. Per alguns, el fet religiós es troba a l’arrel de la seva actitud davant de la vida. D’altres, la religió aporta un sentit difús de pertinença que ajuda a passar el tràngol de la quotidianitat. Moltes persones troben en el fet religiós motius sòlids per suportar la inclemència dels esdeveniments. En definitiva, la religió continua actuant com a motor de resistència per trobar un sentit a la vida.

Probablement han canviat, i molt, les pràctiques religioses. Les persones són menys proclius a participar activament en les propostes litúrgiques d’algunes confessions. A casa nostra això és evident en relació a l’església catòlica. En altres països passa el mateix amb altres confessions religioses. Però hi ha altres països que es notòria la recuperació de les pràctiques religioses. Mentre en uns llocs es constata la minva de la pràctica religiosa tal com era coneguda fins ara, en altres, la religió es coneix una notable efervescència social. En qualsevol cas, els fets no qüestionen que la religió continua essent una font de resiliència. Gràcies a la religió les persones resisteixen i troben el sentit de la vida.

Hom podria pensar que la religió té rellevància pel seu paper funcional en la societat moderna, tal com en el seu moment descriví Durkheim. És cert, però no és la única possibilitat. La religió va més enllà de la seva utilitat social. Gràcies a la religió moltes persones troben un sentit a la vida enfront al que consideren un absurd. Les tradicions religioses, amb les seves interpretacions, valors i principis actuen com a “comunitats d’intepretació” (Habermas) o aporten “horitzons de sentit”. Gràcies als quals les persones reinterpreten els esdeveniments i defineixen una visió que transcendeix la realitat. Les religions permeten anar més enllà de la realitat present. Les religions són font de resiliència i esperança.

Aixeca de la pols el desvalgut

El gest del papa Francesc anant el proper dia 15 a Lesbos és un gest que ens retorna als europeus la dignitat perduda per la inanició, els errors o el ridícul dels governants europeus davant la crisi dels refugiats. El papa Francesc, juntament amb el patriarca ecumènic Bartolomé faran realitat, encara que sigui en forma de gest simbòlic, allò que diu el salm 113 “aixeca de la pols el desvalgut”. Anant a Lesbos i situant-se al costat al costat dels refugiats, totalment desvalguts i desatesos pels poders públics comunitaris, aportaran la solidaritat de les esglésies cristianes.

Aquest està ple d’esperança i transmet la solidaritat de les esglésies amb unes persones que pateixen l’horror de les enfrontaments a l’Orient Mig. Enfront de l’escàndol de la política comunitària europea de propiciar els retorns forçats a canvi de diners a Turquia, el papa Francesc i el patriarca Bartolomé recordaran als governants que el passa a les fronteres europees és una vergonya insuportable a la mirada de Déu. Allí la humanitat perd el seu rostre i Crist és novament crucificat en cada una de les persones que esperen ser acollides en la seva fugida de l’horror de la guerra. Les esglésies aporten l’esperança de la resurrecció, però per arribar-hi els governs han de ser solidaris amb el sofriment inhumà d’aquestes persones. Amb aquest gest, el papa Francesc i el patriarca Bartolomé donaran veu als que no tenen veu per explicar la indignitat a que estan sotmesos. Ens toca a la resta dels cristians fer possible el que diu també el salm referint-se als desvalguts, “treu el pobre de la cendra, per asseure’ls entre els poderosos de la terra”

Antecedents de l’Islam 27. La Cúpula de la Roca

La tradició islàmica és rica en fets i anècdotes associades als primers moments de la vida de Muhàmmad, però, curiosament, són febles o totalment absents les referències escrites a ell en els primers testimonis escrits de l’islam, així com en els registres arqueològics dels seus primers moments. Una de les primeres referències escrites a Muhàmmad es troba en un dels edificis més emblemàtics d’aquesta primera època és l’anomenat temple de la Cúpula de la Roca situat en l’esplanada ocupat per l’antic temple jueu de Jerusalem que havia estat destruït pels romans l’any 70. En aquest temple, que no és cap mesquita, els musulmans veneren el lloc on, segons la seva tradició, Muhàmmad pujà als cels on veié l’Alcorà sencer i després, al tornar a la terra, com que no recordava el que havia vist l’aniria rebent de forma fragmentària a través de diverses revelacions.

En aquesta mateixa explanada de l’antic temple de Jerusalem també existeix l’anomenada mesquita de l’Aqsa, la mesquita més allunyada, en referència a un fragment de l’Alcorà que esmenta que Muhàmmad fou transportat des de la Meca  a un lloc d’adoració el més allunyat des d’on pujà al cel. Aquest mesquita seria el lloc on arribà Muhàmmad des de la Meca, mentre que la Cùpula de la Roca fora el lloc des d’on s’enlairà. En aquest mateix indret també es considerat sagrat pels jueus perquè en ell es veneren les restes del seu sagrat en forma del Mur de les Lamentacions. Tot i que la tradició islàmica relaciona aquesta mesquita amb el viatge nocturn de Muhàmmad, les dades històriques evidencies que aquest edifici fou construït pels omeies entre els anys 689 i 691, molts anys després de la mort del fundador de l’islam. Des del punt de vista arquitectònica, existeixen proves que la mesquita fou construïda sobre les ruïnes de part del temple de Jerusalem original i la seva estructura fou alterada a causa de diversos terratrèmols i reconstruïda cinc cops com a mínim. L’última gran reconstrucció data del 1035.

Els islamòlegs destaquen que la Cúpula de la Roca, tot i que és molt important dins de l’univers simbòlic dels musulmans, és considerat el tercer lloc sagrat de l’islam després de la Meca i Medina, té una decoració sòbria sense masses referències teològiques en els textos escrits en les seves parets. Només es reprodueix sis cops la basmala: “En nom de Déu clement i misericordiós”, igualment s’afirma en sis inscripcions només la cita de que “Muhàmmad és el missatger de Déu” i dos cops la sahada escrita de forma tripartitat:  “No hi més déu que Déu, no hi ha res que se li pugui associar, Muhàmmad és el seu missatger” que contrasta amb la forma bipartida tradicional:  “No hi més déu que Déu i Muhàmmad és el seu missatger”. Una de les inscripcions esmenta el seu constructor, el califa Abd el Malik. Sorprèn que no hi hagi cap referència explícita al llibre sagrat dels musulmans, l’Alcorà, tot i que l’edifici commemora un fet nuclear a l’islam: la pujada al cel de Muhàmmad per veure el text que després rebrà per revelació. Un altre fet sorprenent és el fet que en un primer moment en aquest temple  no hi havia cap inscripció al·lusiva a Muhàmmad com a profeta de l’islam. Les inscripcions referides a Muhàmmed no foren incorporades als frontons del temple fins l’any 696 per ordre del propi califa Malik. Alguns islamòlegs, consideren aquesta circumstància molt curiosa i suggeridora de moltes interpretacions.

La prevenció de la radicalització islàmica violenta a França

El passat 21 de març, 150 personalitats franceses de religió musulmana es reuniren amb una cinquantena de responsables ministerials i representants d’organismes relacionats amb els processos de radicalització així com amb experts en aquesta problemàtica. L’objectiu d’aquesta trobada era debatre que es pot fer a França per prevenir la radicalització islàmica violenta d’alguns joves francesos. Aquesta iniciativa forma part de l’anomenada Instància de diàleg amb l’islam de França promoguda pel ministre d’interior Bernard Cazeneuve, en tant que responsable dels cultes. Aquesta és similar a la tingué lloc varis mesos enrere.

Durant aquest encontre es debateren algunes temes que es consideren claus per entendre aquests processos de radicalització violenta o prevenir-los. En primer lloc, els assistents debateren com millorar la coordinació dels diferents poders públics amb competències amb aquestes temes amb les comunitats musulmanes franceses. Un altre tema de debat fou conèixer els processos de radicalització violenta en els centres penitenciaris. El següent tema analitzat fou l’estratègia a seguir per construir un discurs alternatiu als supòsits ideològics proposats pels fonamentalistes violents i com ajudar als imams en aquesta tasca. El darrer tema tractat foren les iniciatives a emprendre per combatre la seducció de les propostes fonamentalistes violentes entre els joves francesos. 

Els assistents en aquest encontre coincidiren en destacar que l’Estat, sense necessitat d’intervenir en els continguts teològics islàmics, hauria d’establir algunes condiciones per regular l’actuació dels imams en àmbits públics com són: presons, hospitals i exèrcits. En aquest sentit, es parlà de la creació d’un diploma per acreditar la capacitació dels imams per treballar en aquests àmbits. A fi de contribuir a renovar el discurs musulmà a França es proposà emprendre diverses iniciatives en l’àmbit acadèmic i en la recerca d’estudis islàmics. 

En relació a la seducció que el gihadisme violent exerceix entre alguns joves els debats destacaren que, si bé alguns d’aquests joves poden estar atrets per supòsits religiosos o afiliar-se al gihadisme com a resposta a desigualtats socials o processos d’exclusió social, l’absència de grans ideals i de valors universals tenen molta importància en aquesta fascinació pel fonamentalisme violent. S’anuncià que en breu es publicarà un llibre blanc on s’analitzen totes aquestes qüestions.

Glosses per la vida quotidiana

La vida és un camí. Mentre hi caminem, hem d'estar atents per adonar-nos que en aquest caminar ens trobem amb persones que ens ajuden a descobrir el mateix sentit de la vida. El que diuen, fan o, simplement, la companyia d’aquestes persones aporten llum al nostre cor. Hem d'estar atents i receptius per saber acollir a les altres persones en el nostre cor. "Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre. "¿No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria els sentit de les Escriptures?" (Lc 24,30-32) 

La Pasqua ens ensenya que la mort, la negació de la vida, pot ser vençuda per la força de l'amor. Ausiàs March temia la mort perquè anul·lava l'amor, però sabem que no és així, perquè l'experiència de la resurrecció és la intel·ligència que ens permet descobrir que l'amor venç tota mort. “Déu els donà l'aigua de la intel·ligència; es recolzen al seu braç i mai no cauen, confien en ell i no queden confosos" (Sir 15,3-4)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha persones que la injustícia social els ha situat en els marges o la perifèria de la societat. El papa Francesc, en l’encíclica Laudato si parla de que en les ciutats existeixen “zones menys visibles, on viuen els descartables de la societat”. També hi ha persones que tenen la sensació de sentir-se exclosos o que no se'ls té prou en compte o, simplement, que són ignorats. Ells també estan al marge. Algunes persones, amb el seu caràcter expansiu o dominants afavoreixen aquestes circumstàncies. Aquestes situacions reclamen la nostra solidaritat i atenció. Hem d'acollir a tothom i ser el màxim de sol·lícits. "La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici" (Sl 117) 

En l'ofici de viure, les persones ens trobem constantment amb situacions que reclamen discernir el què hem fer a fi de ser fidels a les nostres creences i als principis que donen sentit a la vida. Per això necessitem referents que ens ajudin i ens acompanyin a fer aquest discerniment. La lectura pausada i contemplativa, i la meditació de l'Evangeli és una bona pràctica per fer aquests discerniment. "Els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures" (Lc 24,45)