No sóc trending topic

Aquest complicada paraula de trending topic serveix per definir el que no sóc. Res del que he escrit ha tingut mai la categoria de trending topic que, en llenguatge més col·loquial pot definir-se com matèria del moment o tendència del moment. Aquestes paraules són unes de les més repetides pels oracles de les xarxes socials i ens els medis de comunicació que cada dos per tres ens anuncien que tal o qual tema és el trending topic del dia. Aquestes paraules conformen en una llista dels 10 principals que apareix en les cerques de la mateixa xarxa, perquè l'usuari sàpiga quins són els temes dels que s'està parlant més en aquell instant. Els temes del moment tenen el seu origen en les etiquetes, els denominats hashtags, que s'utilitzen per classificar les piulades i apareixen marcats com a temes principals en el lateral esquerre del lloc web de Twitter.  A tall de curiositat he mirat quins són els 10 primers trendig tòpics a Espanya aquest dimecres segons Trendinalia Worldwide. La classificació ordenada de més a menys és: #FelizMiercoles, #PelisConBar, #SiHubieraEspinas, #CorcueraEC, #HSM2, #EnElPuntoDeMira, #PartidazoTebas, #LoLHonor3, #ChiringuitoXavi i Juanpi. Com es pot comprovar, hi ha un gran nivell intel·lectual en els temes triats.

No sé si les meves amistats disminuiran perquè el que escric no és,  ni en tinc ganes que esdevinguin trending topic. No tinc massa coneixement de qui em llegeix, molts cops tinc la impressió que Sembla que escric per la invisibilitat informativa. Fonamentalment escric per aclarir-me i estar en pau en mi mateix. La satisfacció a l’esforç d’escriure me la proporcionen algunes persones que, sense deixar rastre de la seva visita en la xarxa, em comenten que han vist el que he escrit i opinen sobre els meus comentaris. En aquests moments, reconec que em sento complagut perquè veig que l’esforç d’escriure no es va. Ben segur no marcaré mai cap tendència, en part perquè m’agrada parlar de temes que poden considerar-se de la perifèria de l’interès informatiu o incòmodes perquè no valoro si sóc, o deixo de ser, políticament correcte. Sempre he dit el que pensava, així m’ha anat. Però, asseguro al meus anònims lectors que no deixaré de fer-ho. M’agrada ser fidel a les meves idees, encara que no sigui mai trending topic del dia.

Usurpació de la memòria

Aquest any es commemora els 40 anys del primer 11 de setembre de la democràcia. L’any 1976, en l’albada de la transició política, molts catalans ens trobàrem a la plaça Catalunya de Sant Boi de Llobregat convocats per les forces polítiques catalanes. Fou una festa cívica sota els eslògans que havia consolidat l’Assemblea de Catalunya “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. La plaça fou un clam a favor de la defensa la democràcia i la llibertat nacional de Catalunya. Amb entusiasme, fervor, identificació i comunió els assistents, gent de totes les edats, orígens i procedències, ens trobàrem reconfortats i encoratjats per les intervencions de Jordi Carbonell, que parlà en nom de l’Assemblea de Catalunya, Miquel Roca com a representant del Consell de Forces Polítiques de Catalunya i Octavi Saltor, en representació dels grups de l’oposició franquista no integrats en els organismes unitaris. Els tres oradors representaven la Catalunya plural, unitària i pactista.

Ara, 40 anys després, la commemoració de la memòria d’aquest esdeveniment ha estat usurpada per tres grups Esquerra Republicana de Catalunya, Podem i la CUP que, de forma unilateral pretenen fer seu aquest record. Un immens error polític. El camí cap a la independència de Catalunya necessita la màxima unitat de les forces polítiques i un ampli consens que permeti representar el conjunt de sensibilitats de la societat catalana. La recordança de la celebració del primer 11 de setembre hauria estat una ocasió extraordinària per reafirmar la unitat catalana en la consolidació del camí cap a la independència. Però tres forces polítiques, molt importants en l’univers polític actual, han deixat passar aquesta oportunitat i han posat en primer pla les seves especulacions tàctiques per ocupar el poder a Catalunya. Intueixo que l’escenificació d’aquest acord tripartit va més enllà de la commemoració d’una simple efemèride i és un avís, a les forces polítiques catalanes marginades el proper divendres 9 de setembre a Sant Boi, que per alguns el futur polític de Catalunya només és cosa de tres.

La Fàtima i l’Omar, dos hipòcrites moderns

La notícia és prou escandalosa: Fàtima Nejjar i Omar Benhammad, marroquins vicepresidents del Moviment Unitat i Reforma (MUR) han estat enxampats fent l’amor en un cotxe aparcat en una solitària platja del Marroc. Fins aquí la notícia hauria passat desapercebuda sinó fos perquè Fàtima era una predicadora ultraconservadora fustigadora dels costums occidentals que, segons ella, pervertia la joventut marroquina. Per Nejjar, el riure femení o la mirada femenina a nois podien considerar-se com a actes de fornicació. Increïble. Ell, l’Omar, és un professor universitari promotor d’una fàtua per la qual es prohibia l’intercanvi de missatges d’amor a través de Facebook. Tots dos, uns grans hipòcrites.

Fàtima i Omar són, des de la pròpia comprensió religiosa islàmica dos hipòcrites. Muhammad va carregar durament contra hipòcrites bastant actius en el seu temps. A ells els dedica diverses referències molt clares en l'Alcorà. En el text sagrat dels musulmans s'ataca directament als hipòcrites dient: "Els musulmans i les musulmanes que són hipòcrites són tots iguals i s’associen els uns als altres. Manen el que és dolent i prohibeixen el bé. Tanquen els punys per guardar tots els diners. Han oblidat Déu, i Ell també els ha oblidat. Els hipòcrites són uns perversos”. "(sura 9, el Penediment, aleia 67). Aquesta descripció corànica escau adient pels dos furtius amants. El que es preocupant de tota aquesta història són dos fets. El primer, és que Fàtima i Omar dirigien un moviment moral força influent en els islamistes moderats de l’entorn del govern marroquí. L’altra circumstància és que aquests hipòcrites al Marrroc poden ser condemnats per adulteri a dos anys de presó. I això és un problema per la solidesa del Marroc perquè en cap societat democràtica l’adulteri pot ser un delicte. 

Islamisme en banyador

Sobre el burkini s'han dit moltes coses aquests estiu. Alguns des debats han estat apasionades defenses de la llibertat individual enfront la ingerència de l'Estat en els usos i costums personals. Altres debats, especialment els originats en cercles musulmans, han defensat l'ús d'aquesta vestimenta com a signe de la llibertat religiosa, quasi com un emblema de la identitat musulmana a occident. Aquest argument ha estat freqüent en els discursos dels musulmans més radicalitzats a occident. Tot plegat em sembla un absurd i una barroera manipulació d'un problema real a favor de les disputes electorals. Especialment manipulades per frenar l'increment de les espectatives electorals dels nous populismes de dretes.

Dit tot això, penso que cal refexionar sobre algunes de les consideracions que es poden fer entorn al tema del burkini. És cert que els ciutadans, al marge de qualsevol creença, hem de defensar la possibilitat d'emprar el burkini o qualsevol prendre amb sentit religiós sempre que això no alteri la convivència des del punt de vista de seguretat ciutadana. Per això em sembla perillós voler regular l'ús del burkini com a vestit de bany. Però, també em preocupa el sentit que alguns musulmans donen a aquesta prenda, perquè el seu ús es fa com a defensa d'un islamisme militant contra els valors occidentals que, des de la lectura particular de l'islam són considerats contraris a les creences musulmanes. 

És preocupant per la convivència en les societats plurals i multiculturals occidentals que una part de la comunitat musulmana practiqui l'islamisme militant de confrontació. Posar-se un burkini no és defensar l'islam, sinó una islamisme confrontat amb els valors de laicitat i respecte propis de les societas occidentals. Per sort, molts dels musulmans de les nostres societats no participen d'aquest d'aquesta visió dels islamistes radicals; però han de ser més diligents alhora de confrontar-se religiosament amb l'islamisme que usurpa la memòria de la tradició musulmana. Aquests musulmans hauran de seguir denunciant aquests islamismtes de confrontació que volen reduir la diversitat religiosa i cultural del món a favor de la seva interpretació única de l'islam. La barbàrie de l'islamisme radical i violent no es concentra únicament a Estat Islàmic, la barbàrie la tenim també a casa nostra encara que pugui expressar-se amb formes menys agresives.

A l'estiu, tota cuca viu

L'estiu sempre s'ha distingit per tenir un tema que de forma reiterada repetien els medis de comunicació. Durant anys, les cançons estiuenques han fet aquest paper social. Es feien hit parades amb els temes més escoltats i que al final de l'estiu tothom repetia quasi inconscientment. Ara, al variar els canals de distribució de la música, la funció social de la música ha estat ocupada pels temes d'actualitat. Aquest any l'estiu ha tingut alsguns temes recurrents: la governabilitat a Espanya, el RUI a Catalunya i el burkini a França.

Com que la majoria del personal està de vacances però el mitjans de comunicació han d'omplir temps o pàgines cada dia perquè el negoci de la comunicació no s'atura, ni per vacances d'estiu. Aquesta falera comunicativa es multiplica pels àvids opinadors socials que de qualsevol anècdota, per més intrascendent que sembli, en fan un munt de piulades. La majoria d'aquestes piulades es retroalimenten de tal manera que els missatges es repeteixen fins l'infinit. Al final, qui vulgui estar ben informat a fi de conformar la seva opinió s'adona que, sota un munt de missatges mediàtics, només un iteratiu foc d'encenalls.

Glosses per la vida quotidina

Les persones religioses ens podem perdre en pràctiques o entretenir-nos en rituals i oblidar-nos l’essència de la fe. Per presentar-nos a Déu cal estimar  i ser honestos. Això és suficient per presentar-nos al judici final. No se’ns judicarà per tal o qual pràctica religiosa, o respectar el rigor ritualista. Aquestes poden ajudar a asserenar l’esperit, però poden fer-nos oblidar allò que és important. "¿Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? ¿Qui pot estar-se al recinte sagrat? El qui te el cor sincer  i les mans sense culpa que no confia en els déus falsos." Salm 23

Moltes persones tenen tendència a conservar immutables els seus criteris, mantenir inalterables les seves actituds o comportaments. Consideren que si les coses s’han fet sempre d’una determinada manera ¿per què canviar-les? No és un elogi al conservadurisme, sinó a la immutabilitat. Però molts cops les circumstàncies exigeixen canviar la manera de pensar i adoptar noves maneres de fer. Hem de saber tenir la ment oberta sense aferrar-nos al passat, que pot empresonar-nos més que fer-nos lliures. "Ningú no posa vi nou en bots vells: el vi nou rebentaria els bots i quedarien inútils, i el vi es vessaria. El vi nou s’ha de posar en bots nous” (Lc 5,33-39)

Un senzill vestit de tirants

Un dia d’estiu vaig viure una situació força curiosa a la catedral de Barcelona. Era mitja tarda i la meva dóna i jo volíem entrar-hi a fer una petita pregària. Quan pujàvem les poques escales fórem informats per una senyora uniformada de blau, amb escasses habilitats empàtiques, que calia pagar per accedir al temple. Que si volíem pregar anéssim a la capella de santa Llúcia o entréssim al temple en horari de misses. Mentre ens informava aturà una senyora estrangera, vaja una turista, que anava a entrar a la catedral amb un senzill vestit estiuenc de tirants. Sincerament el vestit no tenia més virtut que deixar nues les espatlles de la dona.

Vàrem quedar sorpresos perquè pocs dies abans havíem anat a Santa Maria del Mar i ningú ens cobrà per entrar i els estrangers entraven com volíem sense ser interceptats per un control de conducta decorosa segons els criteris de la seu barcelonina. Primera consideració, ¿els criteris de decòrum són diversos i van per temples?. Després de patir tot el més la matraca del burkini i les interminables discussions sobre la relació entre religió i pams de tela, vaig trobar fora de lloc que els catòlics tinguéssim una versió particular d’aquesta qüestió.

La segona consideració és sobre el cobrament d’entrada i la seva relació amb el problema anterior. Si per entrar en un temple es cobra i es reserva un altre espai per la pregària vol dir que l’espai de culte queda assimilat a un museu. Els visitants hi entren per gaudir de les seves belleses i participar del plaer estètic de l’harmonia de les construccions antigues. Si això és així, durant unes estones del dia, la catedral de Barcelona esdevé un museu de la pietat dels catòlics. No tinc cap objecció a aquesta consideració. Però, si això és així, llavors em pregunto ¿si una dona pot entrar a qualsevol museu amb un discret vestit de tirants perquè no ho pot fer a la seu barcelonina?