La paret de tàpia

Ahir parlava dels marges o murs de pedra seca de Montserrat, avui podria parlar del mateix, però de Vilanova de Meià. N’està ple. Per tot arreu se’n troben i dignifiquen el paisatge. Però no en parlaré. Voldria recrear la visió d’una petita edificació de tàpia. A l’entrada de Vilanova de Meià, tot venint d’Artesa de Segre i passat el cementiri, es troba a ma esquerra una petita construcció de formigó prefabricat que, amb poc gust estètic però encert pràctic, resguarda una senzilla barraca feta de pedra i tàpia. És un elogi de la senzilla i humilitat constructiva capaç de perviure molts anys. Fa uns anys, amb encert, l’ajuntament decidí protegir-la per evitar-ne la seva ruïna. Per sort, avui encara resta en peu. En les seves parets encara es poden veure les senyals de les tapieres que ajudaven a créixer la construcció. Com a tècnica constructiva era molt econòmic, pròpia dels llocs secs i amb d’escassos recursos. 

Admiro aquestes obres humanes, fetes amb enginy i sabent aprofitant els petits materials disponibles en el moment. La contemplació de les parets de tàpia evoca l’esforç dels habitants de la coma de Meià per sobreviure com sigui. La vida d’aquesta coma no fou sempre fàcil. Hi hagueren moments molts bons, però també llargues temporades, massa llargues per molts, que la terra fou poc productiva i els recursos naturals complementaris flaquejaren. Foren temps d’emigrar, de deixar la terra estimada per anar a fer fortuna allí on hi havia feina. Qualsevol porteria o bar de Barcelona o Lleida servien per enyorar l’aixada o el cafè del poble. Però no hi havia alternativa. Quedar-se a la coma era el no futur, marxar esdevenia una esperança. Les persones s’anaren lluny de la coma, mentre les parets de tàpia restaren soles esperant el pas callat del temps. Mentrestant, el cementiri proper guardava molts dels somnis trencats del vilanovins.

Parets i marges de pedra seca

Sovint, anant d’excursió per Montserrat, en els llocs menys esperats, es pot descobrir un mur de pedra seca tapat per la vegetació, quasi imperceptible a la vista, o adonar-se del marge ben obrat per falcar l’estabilitat d’un camí. Cada cop que em trobo a un mur o un marge estic una estona aturat i contemplo la bellesa de la factoria de pedra. És tot un art construir aquests murs. Quan en veig un penso amb les persones que, ves a saber quan, aplegaren les pedres, no sempre a ma, i pacientment les col·locaren una damunt l’altre amb matemàtica precisió. L’obra es digne de contemplació i admiració. Moltes d’aquestes belleses encara són visibles en molts indrets de la muntanya de Montserrat. De tant en tant, es mostren a la curiositat del caminador que emprenent un corriol sense saber que trobarà de sobte descobreix un magnífic mur sense alta missió, ara, de lloar la bellesa. En altres ocasions, els senders montserratins estan fermament consolidats per importants, o discrets, marges que asseguren que el camí no s’escoli muntanya avall.

La majoria d’aquestes petites obres d’art petri podrien explicar moltes històries que ben segur ens meravellarien o explicarien tragèdies pròpies de la gent del bosc, carboners o peregrins penedits. Ara resten mudes. Estan a l’espera de ser descobertes i contemplades. Des del seu silenci veuen passar el temps i resisteixen com poden. Alguns marges han resistit moltes inclemències i adversitats, tot i així s’alcen ben ferms; d’altres comencen a defallir sota el trescar continu d’algunes persones que semblen que hagin fet de la muntanya un espai per batre rècords, consumir desaforadament energies o córrer en algunes de les multitudinàriament curses que malmeten, any darrera any, molts dels camins montserratins. Però el record del passat perdurà en aquells llocs que puguin restar amagats de la capacitat destructiva humana. Per sort, encara hi ha molts indrets que ens permeten encara dialogar silenciosament amb el passat per adonar-nos que aquesta muntanya fou, anys enrere, un espai de treball o lloc de pas pels peregrins. Deixem-nos seduir per la bellesa de la pedra seca.

La controvèrsia del dia de la Constitució

Avui, el dia de la Constitució, ha estat un festivitat estranya. Moltes ciutadans han viscut el dia amb indiferència, com a molt han procurat fer pont i anar a escampar la boira. Altres, uns quants menys, han manifestat el seu rebuig constitucional anat a treballar en les institucions locals. A Catalunya, un altre grup de ciutadans, menors que els anteriors, han celebrat la commemoració de la Constitució. Fora de Catalunya, excepte la nova esquerra, tothom ha procurat deixar ben clar que celebraven de cor la festivitat perquè la unitat d’Espanya estava en perill i el llegat constitucional era el ciment que garantia la no desintegració del país. 

 He seguit amb atenció les declaracions d’uns i altres per contrastar els seus arguments. Els defensors de la festa, ja ho esmentat, ho feien per salvaguardar la unitat d’Espanya i els detractors rebutjaven la Constitució perquè no permet la independència o la democràcia participativa, per exemple. Curiosament, cap argumentari destacava que, tot i les imperfeccions, aquesta constitució permeté a moltes persones transitar d’una dictadura a una democràcia. Això ja em sembla suficient per estar-hi agraït. No entenc que hi alguns polítics d’esquerres radicals diguin que la Constitució no els representa, que no l'havien votat o que se'ls ha imposat. Certament, alguns d’ells ni havien nascut quan altres ciutadans votaven sí a la Constitució. Per això celebro la festa de la Constitució no he trobat en cap dels discursos crítics a la Constitució unes paraules càlides de reconeixement a l’horitzó de llibertat i democràcia que portà a aquest país. Gràcies això, avui algunes persones poden criticar-la, blasmar-la i desobeir-la, si és el cas. Per celebrar l’efemèride he anat d’excursió.

Els instruments de les bones obres. I

Els cristians escoltem molt la paraula de Déu i la pràcticament menys del que voldríem. Anem per la vida dissociant el testimoniatge de la fe i els principis de la fe. Una manera per evitar aquest esquinçament és conrear la vida interior. Un camí per fer-ho, entre altres, és meditar de tant en tant la Regla de sant Benet. És una bona guia per l’interior i per ser bon cristià. El pare abat Gabriel Brasó escriví “convé presentar la Regla de sant Benet en el seu contingut doctrinal, en tant que s’orienta a estructurar una espiritualitat, és a dir, una manera concreta de viure l’Evangeli en seguiment a Crist” (text escrit en la presentació de la regla benedictina editada l’any 1966). Efectivament, aquestes paraules prenen tot el sentit al llegir la Regla a la llum del dia a dia de qualsevol cristià.

Un exemple del valor actual de la Regla són els diversos instruments de bones obres proposats per sant Benet en el capítol IV “Quins són els instrument de les bones obres”. En són uns quants. En aquest camí de preparació de l’Advent suggereixo llegir i meditar algunes d’aquestes propostes, junt amb la lectura dels textos bíblics que les inspiren. Els instrument de bones obres de sant Benet aporten als cristians uns bons referents per estructurar la vida interior i ajuden a ser testimonis de la fe en Jesús. Es pot començar amb les següents recomanacions:

²⁵ No donar una pau fingida. “La seva llengua és una fletxa mortal, tots duen l'engany als llavis: parlen amablement amb els companys, però per dintre van amb ganes d'enxampar-los.” (Jr 9,7)

²⁶ No abandonar la caritat. “Per damunt de tot, tingueu un amor intens entre vosaltres, perquè l'amor cobreix una multitud de pecats” (1Pe 4,8).

²⁷ No jurar, no fos cas que perjurés “També sabeu que es va dir als antics: No trenquis els juraments. I encara: Compleix allò que has jurat al Senyor. Doncs jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu” (M7 5,33-34).

²⁸ Dir la veritat amb el cor i amb la boca “Quan parla no escampa calúmnies, mai no fa mal al proïsme ni carrega a ningú res infamant”. (Sl 14,3)

²⁹ No tornar mal per mal. “No torneu mal per mal, ni injúria per injúria; ben al contrari, beneïu, ja que Déu us ha cridat a rebre en herència una benedicció” (1Pe 3,9) o “Mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom” (1 Te 5,15)

Completar la memòria històrica

A Catalunya, la sensibilitat i la pressió social, junt amb la receptivitat de les institucions polítiques, han fet possible començar a retornar la dignitat de les persones assassinades per la revolta franquista o la posterior dictadura. La dura repressió dels vencedors de la Guerra Civil pretengué esborrar la memòria d’aquests persones. És difícil pensar que vivim en una societat democràticament normalitzada quan encara hi ha persones que busquen els seus familiars per fosses o en els marges de camins o carreteres. El franquisme encara perdurarà soterrat en molts indrets del nostre país mentre hi hagi famílies que no puguin enterrar els seus ésser estimats amb dignitat. Com perviurà també mentre es mantinguin sense anul·lar en les sentències injustes dictades per tribunals de guerra o d’excepció. El país necessitat mantenir una memòria història activa a favor de fer justícia i restituir la dignitat d’aquelles persones assassinades o maltractades.

La positiva tasca feta des de les institucions públiques a favor de la memòria història hauria de completar-se en la direcció de donar a conèixer a la societat catalana els casos de moltes persones que patiren la repressió dels anomenats escamots d’incontrolats. Aquest mot és un eufemisme perquè, tal com expliquen molts coneixedors del tema, aquests grups estaven molt més controlats del que ens pensem. Moltes famílies catalanes veieren com els escamots s’emportaven als pares, germans, fills per fer no tornar-los a veure mai més vius. Altres hagueren d’emprendre el camí de l’exili per escapolir-se de les visites nocturnes d’aquests grups de milicians armats. Aquests fets, també formen part de la memòria històrica dels familiars d’uns catalans que foren assassinats simplement per ser catòlics, benestants o no identificar-se amb les ideologies que condicionaren el poder de la Generalitat a partir del juliol de 1936. Molts catalans moriren per la repressió venjativa d’uns escamots més convençuts de fer la revolució, o simplement saldar comptes enrederits, que defensar la legalitat democràtica de la República. Aquestes famílies també esperen la dignitat de la memòria històrica.

Glosses per la vida quotidiana

Estem a l’Advent. Temps en que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent, l’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa del Nadal. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Hem d’obrir el cor i descobrir cada un dels moments que es troben en temps d’espera de l’Advent. “Jesús entrà a Cafar-Naüm. Un centurió l’anà a trobar i li deia “Senyor, el meu criat és al llit a casa, paralític i amb uns dolors terribles”. Jesús li diu “Vinc a curar-lo”. Li respon el centurió: “Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo”. (Mt 8,5-8)

El temps d’Advent convida a preparar el cor per acollir el Nadal. Durant aquestes setmanes les persones de bona voluntat podem meditar i aprendre del que diuen les escriptures santes. Aprendrem que la Paraula de Déu és viva perquè s’adreça al cor de cada persona. Cadascú sentirà les mateixes com si fossin adreçades a ell de manera personalitzada.“No judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb raó a favor dels pobres del país. Un reny de la seva boca abatrà el violent, una alenada dels seus llavis matarà l’injust. S’armarà de justícia la cintura, se cenyirà de lleialtat” (Is 11,3-5)

Irrenunciables ètics sobre la propietat

En la reunió mensual del capítol català de la fundació pontifícia Centesimus annus hem reflexionat sobre els irrenunciables ètics cristians de la propietat. Ens ha estat de gran ajut els criteris elaborats pel grup econòmic de Cristianisme i Justícia, i els criteris morals aportats pel pare Jesús Renau. La seva intervenció inicial ha servit per presentar quins són els principis teològics cristians previs a qualsevol reflexió sobre la propietat. Aquests principis són vàlids bàsicament per la gent que té com a referent els cristianisme i no necessàriament han de ser compartit per persones que provenen d’altres tradicions de pensament o creences. Anuncio breument aquests principis teològics.

El primer es refereix a la dignitat inqüestionable de totes les persones. El fet de ser tots fills de Déu iguala la humanitat i anul·la qualsevol discriminació o diferència. La dignitat ve com un do de Déu. El segon principi és la destinació universal dels bens és la humanitat sencera. Tot el potencial creatiu de les persones, el propi progrés de creixement i benestar ha d’arribar a tothom sense distincions. El tercer principi, molt present en els antics pares de l’Església, és reconèixer que els éssers humans no som amos, sinó administradors dels bens que legítimament posseïm. Aquesta administració s’ha d’orientar al bé comú. Breus i clars principis que serveixen per orientar tota reflexió cristiana sobre els temes econòmics i, especialment, els relacionats amb el tema de la propietat.